El dia 28 a Barcelona

(Article original publicat el 5/5/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2120, pàg. 2)

En campanya electoral, els que volem mantenir una certa neutralitat política hem de ser molt curosos en tot allò que escrivim, i intentem que ningú pugui interpretar que estem fent propaganda política a favor d'una determinada candidatura. Ara bé, no amagaré la meva ideologia, ja que en tants anys d'escriure aquesta columna quinzenal, el lector de La Veu ja pot intuir de quin peu calço. Però no vull anar més enllà. A Igualada, això sí, m'agradaria que guanyés les eleccions una candidatura netament igualadina, sense interferències externes. I a partir d'aquesta premissa general i allunyant-me seixanta quilòmetres d'Igualada, avui centraré els meus comentaris en els resultats que el dia 28 es poden donar a la capital de Catalunya.

A Barcelona el dia 28 es podran veure situacions interessants. La menys probable és que un partit, el que sigui, tregui com a mínim 21 regidors, que seria la majoria absoluta en un consistori de 41. En aquest cas hipotètic, el guanyador podria governar la ciutat sense necessitat de pactes. Però tot indica que, sortosament, això no passarà. I dic sortosament perquè les majories absolutes mai m'han agradat.

A partir, doncs, de la possibilitat més probable, és a dir, que cap partit assoleixi la majoria absoluta, caldrà veure quin partit treu més regidors. Si qui treu més regidors són els Comuns, o Esquerra, o els socialistes —perquè ningú se m'enfadi, els he posat per ordre alfabètic—, i tots tres sumessin la majoria absoluta, em costa imaginar que a Barcelona no es formés un govern tripartit d'esquerres liderat pel partit amb més regidors.

Però per a qui confiï en les enquestes —com explico sovint, no és el meu cas—, la possibilitat més factible és que Xavier Trias sigui el candidat guanyador. En aquest cas, Trias tindria possibilitats reals de ser alcalde si la suma dels tres partits mencionats abans no arribés als 21 regidors. Això és molt difícil però no impossible, i a partir d'aquí començarien les negociacions per tancar un govern de coalició liderat per Trias.

No s'ha d'excloure, però, la possibilitat del factor sorpresa d'última hora que capgirés totes els pronòstics. Així, podria sorgir un regidor o més d'un, del partit que sigui, els quals fessin el paperot que fa quatre anys va fer aquell polític parisenc de trista memòria, el qual actualment torna a viure a París. Els barcelonins no hem oblidat que va ser gràcies a Manuel Valls que la senyora Colau, coneguda per alguns com la destroyer de Barcelona, va continuar ocupant l'alcaldia.

Les veritats incòmodes

 

Sempre he viscut al Districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, i conec una mica el meu barri i la seva gent. Imaginem un matrimoni amb dos fills que viuen en un pis de lloguer, o que estan pagant una hipoteca, que els fills van a l'escola concertada —no és una excepció, a Sarrià l’oferta de places públiques és limitadíssima, gairebé totes les escoles del barri són concertades—, i que tenen uns ingressos familiars mensuals d'uns tres mil euros. Imaginem també que aquesta família disposa d'un cotxe utilitari, amb totes les despeses que això representa (quota, garatge, combustible, impostos, assegurança, ITV, revisions, imprevistos). Coneixent el preu mitjà dels pisos, les escoles i els cotxes, i afegint les altres despeses bàsiques com l'alimentació, etc., és exagerat dir que aquesta família potser passarà dificultats econòmiques per arribar a final de mes?

La meva resposta és, òbviament, que no és cap exageració, i per això no puc entendre les crítiques desmesurades que se li estan fent a un candidat a l'alcaldia de Barcelona per haver dit més o menys el mateix que esteu llegint. Molt possiblement el candidat s'hauria pogut expressar amb una mica més de diplomàcia i empatia cap a les famílies que ni tan sols arriben als dos mil euros d’ingressos mensuals, però per això ja es va disculpar. Altres candidats diuen cada dia disbarats de l'alçada d'un campanar (en aquest sentit, la senyora cupaire és una mina) i alguns encara els hi riuen les gràcies.

Comprar el vot

Tot i que és una pràctica molt reprovable, la compra del vot és força habitual en països de l'Amèrica del centre i del sud, però no només. La proposta del comprador de vot és una equació ben senzilla: si em votes, cobraràs. En podríem dir una persuasió pensionada, allò que a l'oest en diuen toma y daca. Així, polítics que ja estan instal·lats en llocs de comandament i opten a la reelecció (presidents, ministres, consellers, alcaldes, regidors...) de vegades tenen la temptació d'intentar comprar el vot, i que ho puguin acabar fent o no també depèn dels controls parlamentaris i polítics que s'hagin establert.

El pagament no s'acostuma a fer amb diners propis, que tampoc estaria gens bé, però almenys no ens afectaria directament la nostra butxaca, sinó amb els diners de tots, els diners públics provinents dels nostres impostos. Sí, ja sabem que tota una senyora ministra socialista de trista memòria va afirmar molt seriosament que els diners públics no són de ningú, però la realitat és que els diners públics són meus. I teus. I del conjunt dels contribuents.

Encara no ha començat la campanya per a les municipals i alguns polítics ja ens prometen xecs per pagar el material escolar del curs que ve, o ajuts per poder anar de vacances en tren si tens menys de trenta anys, o per subvencionar una part de les hipoteques si ets un jove que no has passat dels trenta-cinc. La qüestió és tenir la població contenta i entretinguda, amb l'objectiu no declarat que el votant es mostri agraït amb el polític... esperant rebre el xec promès... que molt possiblement no arribarà mai, ja que en campanya electoral la lletra petita no s'explica.

En societats serioses aquestes coses no passen, però no és cap secret per a ningú que el nostre país encara és lluny d’assolir la categoria de país seriós. Per cert, allò que va dir la ministra socialista sobre els diners públics no va ser una simple relliscada. Tenim persones molt ineptes en llocs de comandament que pensen aquestes coses, i per això en campanya electoral es permeten la frivolitat de prometre xecs amb aquella alegria. I així ens va.

Debat electoral a Sarrià, una contra crònica

 

(Foto: Les Veus de la República)

La campanya electoral de les municipals comença oficialment el dia 12, però ahir ja es va fer el debat tradicional que abans de cada elecció organitza la Casa Orlandai. Sala Foix, de les 7 a les 9 del vespre. Ple a vessar, incloent-hi el distribuïdor annex des d'on també es podia seguir l'acte via pantalla. La periodista moderadora Carme Rocamora i les persones d'Orlandai que la van ajudar van fer una bona feina.

Segons les enquestes —per a qui se les cregui—, de les set persones que representaven els partits polítics (cinc són regidors de l'ajuntament), quatre d'aquests partits tenen més o menys possibilitats d'assolir l'alcaldia: els comuns, Esquerra, Junts i els socialistes, representats, respectivament, per Jordi Martí Grau, Ester Capella, Jordi Martí Galbis i Albert Batlle. Però cap d'aquestes persones serà cap de llista el dia 28. Posats a triar, a mi m'hauria agradat més que els participants haguessin estat els caps de llista, Ada Colau, Ernest Maragall, Xavier Trias i Jaume Collboni, però les coses són com són.

Els tres partits restants presents en el debat (Ciudadanos, PP i Valents) tenen zero possibilitats d'assolir l'alcaldia, i els seus representants en són molt conscients, però només ho diuen en petit comitè. L'Anna Grau, l'Antonio Verdera i l'Eva Parera van tenir la cortesia de fer totes les seves intervencions en català, tot i que a les xarxes socials aquests tres partits utilitzen gairebé en exclusiva l'espanyol. Ells sabran per què ho fan, però, sigui com sigui, va ser tot un detall.

Tots set van ser educats en les seves intervencions, es van respectar els temps, i m'atreviria a dir que excepte algun tema molt concret de caràcter més ideològic que ciutadà, les seves propostes van ser força compartides per la resta. Novetats? Cap ni una, tot molt previsible. Amb tota franquesa, a mi m'hauria agradat que el debat hagués estat més intens, però entenc molt bé que un debat a set no és un debat a dos, i es fa el que es pot. Tot i això, em va agradar haver-hi anat.

El format del debat no permetia que el públic fes preguntes en directe com a mi m’hauria agradat, i em vaig dedicar a observar petits detalls simpàtics, aquells que no acostumen a sortir a les cròniques. N'explico alguns. 1/ Els discrets policies d’escorta presents a la sala, vestits de paisà, com sempre, s’ho miraven tot plegat amb cara d’avorriment. 2/ No tractant-se d’un acte institucional sinó dels partits polítics, jo no hauria reservat uns seients destinats als consellers del districte; ahir no tocava. 3/ Érem on érem, i no van sorprendre alguns discrets murmuris de desaprovació quan la senyora Grau, amb tota la raó del món, va criticar els okupes del districte. 4/ En un moment determinat va fallar la megafonia, però això ja és tot un clàssic en els actes que es fan al districte; van resoldre el problema en pocs minuts. 5/ El premi a la més riallera seria per a la senyora Parera, potser perquè intueix que difícilment podrà revalidar el càrrec de regidora (com diuen a l'oest, al mal tiempo, buena cara). 6/ També va cridar l’atenció que una senyora que es trobava entre el públic estava tranquil·lament donant el pit a un nen una mica crescudet. 7/ A meitat de l’acte, unes senyores amb samarretes reivindicatives de Can Raventós van fer una mena d’ofrena silenciosa de plantes, i després se les van emportar. 8/ En defensa del criticat carril bici de la Via Augusta, el regidor dels comuns va explicar que havia arribat a Orlandai en bicicleta, i tot la mar de bé. 9/ A la sortida de l’acte, uns quants cotxes oficials esperaven els seus clients al mig del carrer per tornar-los cap a casa.

Quan el benefici d'una minoria va en detriment de la majoria

El lobby ciclista de Barcelona està format per una petita part dels barcelonins, una minoria entre els 1.639.981 habitants de la ciutat. Això sí, els ciclistes estan bastant ben organitzats, i quan volen fan soroll mediàtic mitjançant accions vistoses i, de vegades, arriscades, però tolerades per les autoritats. A ningú se li escapa que algunes de les seves accions poden molestar a la gran majoria dels barcelonins, que són els vianants.

Una de les últimes accions del lobby ciclista ha consistit a saltar-se la prohibició de circular pel túnel de Vallvidrera. No cal dir que els ciclistes anaven pel túnel com van per Sarrià, és a dir, sense placa de matrícula, la majoria sense llums ni casc protector i, és de suposar, sense assegurança. Què hagués passat en cas d'accident al mig d'un túnel on les bicicletes tenen prohibit accedir? El fet és que qui tenia l'obligació d'impedir aquella excursió simpàtica, l'ajuntament, ho va tolerar. Si un motorista circula sense matrícula, sense llums i sense casc sap a què s'exposa. I és que no són només els cotxes, les motos també estan en el punt de mira dels comuns i socialistes que governen la nostra ciutat.

Amb el disseny i la posada en marxa d'alguns carrils bici molt reivindicats pel lobby ciclista, l'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona no sembla ser només beneficiar el petit col·lectiu dels ciclistes urbans, molt respectable però minoritari, sinó perjudicar el col·lectiu més nombrós de la ciutat, els vianants. S'acosten eleccions i hi ha pressa per inaugurar carrils bici, i potser l'alcaldessa i el seu equip han tirat pel dret sense rumiar gaire. Però això no és excusa.

El perill principal que corren els vianants quan surten al carrer no són els atracadors ni els violadors sinó els ciclistes incívics. Parlo d'aquells ciclistes, gairebé tots, que se salten els semàfors en vermell, i els que amb l'aquiescència municipal baixen en direcció contrària i a tota pastilla per Major de Sarrià, com si fossin els usuaris únics de la via pública. Més perillosos són els que circulen per voreres en les quals la normativa no permet que hi circulin bicicletes ni patinets. Però molts ciclistes es mouen al marge de la normativa i del sentit comú, i massa sovint obliden que a la vorera qui té preferència sempre és el vianant.

Per als vianants que han d'agafar el bus en una parada per on passa el carril bici, pujar al bus és una operació de risc, ja que les bicicletes passen entre la marquesina de la parada i la porta del bus. Pretendre que els ciclistes s'aturaran a la parada quan coincideixin amb el bus, quan ni tan sols s'aturen en un semàfor vermell, seria allò que en diuen wishful thinking. El perill augmenta quan el vianant baixa del bus, ja que no té cap visibilitat. Aquest nyap ja es va denunciar quan van fer el carril bici de l'avinguda Vallcarca, i ara a la Via Augusta estan repetint l'errada. No voleu caldo? Doncs dues tasses!

Qualsevol polític amb sentit comú hauria de saber que és lleig beneficiar una minoria de ciutadans, els ciclistes, en detriment dels legítims interessos de la gran majoria, els vianants. Els ciclistes voten, sí, però els vianants també. Cal deixar molt clar que la majoria dels vianants no està en contra dels ciclistes sinó només de les seves males pràctiques, així com dels polítics que les permeten i no les castiguen, o que dissenyen els carrils bici sense mesurar abans les conseqüències negatives d'unes decisions tècniques que aviat es demostrarà que són errònies.

Emancipar-se

(Article original publicat el XX/4/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 94/4-2023, pàg.23)

Tres persones que tenim, respectivament, un, dos i tres fills majors d'edat, ens fèiem una sèrie de preguntes. Quin ha de ser el paper dels pares quan els fills assoleixen la majoria d'edat? Se'ls ha d'esperonar a emancipar-se, o és aconsellable retenir-los a casa uns anys més? Donant per fet que, per manca d'experiència, els fills emancipats cometran equivocacions, és positiu deixar-los fer, i que a partir de les seves equivocacions els fills vagin aprenent com funciona el món? És normal que a trenta anys molts joves, cada dia més, encara visquin a casa dels pares?

Són preguntes que no tenen una resposta única, ja que aquesta dependrà de les circumstàncies personals de cadascú, sense ignorar que el problema de l'habitatge condiciona la decisió de marxar de casa. Així, si el sou mitjà es considera correcte, el preu dels pisos està pels núvols, i si el preu de l'habitatge és el que toca, llavors és el salari el que està molt desfasat. A Catalunya és pràcticament inexistent l'oferta d'habitatge públic a preus raonables, i els governants que s'omplen la boca amb el problema de l'habitatge no fan res per pal·liar-lo. Des de la mort de Franco ens han governat polítics de tots colors, i no han fet els deures. En aquest sentit, l'Ajuntament de Barcelona, amb quaranta anys de governs socialcomunistes (la dreta només ha governat quatre anys), és un exemple de pèssima gestió.

Els fills no tenen dret a viure a la mateixa ciutat on van néixer, ni tampoc al mateix barri. Fa uns anys a Sarrià es va fer un debat públic sobre si viure al nostre barri és un luxe o un dret; recordo que alguns pretenien convèncer l'audiència que viure a Sarrià és un dret. No sé pas d'on ho han tret. Diguem-ho clar, el dret constitucional a l'habitatge no comporta el dret a viure en un barri determinat. A partir d'aquí, podríem discutir si això ens agrada o no, però aquest seria un altre debat.

Seria bo que els fills s’emancipessin dels pares a una edat raonable, com passa en països més evolucionats que el nostre. Això no vol dir que s'hagi d'ignorar que l'accés a la vida independent comporta el risc d'ensopegar, però de les ensopegades també se n'aprèn. Potser seria raonable que els fills s'emancipessin en acabar la universitat, a partir dels vint-i-pocs anys. Soc conscient que dient aquestes coses algú em retraurà poca empatia amb la gent més jove. És exactament el contrari. En descàrrec meu li contestaria que la protecció exagerada dels fills majors d'edat, que tant sovinteja a la nostra societat, encara els dificultarà més l'aterratge a la vida adulta que tard o d'hora hauran d'afrontar.

OTAN sí, OTAN no

(Article original publicat el 21/4/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2118, pàg. 2)

Sempre estic disposat a conversar amb persones que no pensen com jo. Per tenir aquesta mena de converses només hi poso una condició: que l'interlocutor faci com jo, és a dir, que sigui respectuós amb qui no pensa com ell, i que estigui disposat a debatre educadament sobre plantejaments que no coincideixen amb els seus.

Una persona que defensa un model de societat als antípodes del que jo defenso, em va proposar trobar-nos per prendre cafè. Em va semblar una bona idea, i el primer tema que va sorgir a la nostra conversa va ser l'OTAN. El meu interlocutor defensava la maldat sense pal·liatius d'aquest organisme internacional, i jo la seva utilitat. Una discrepància sense matisos.

Des de fa uns dies Finlàndia ja és membre de ple dret d'aquest organisme, i Suècia està en un procés parlamentari intern per poder-hi entrar aviat. Tots dos són països fronterers amb Rússia, i fins fa poc defensaven la seva neutralitat. Però la invasió russa d'Ucraïna els ha fet obrir els ulls a la realitat.

Entrar a l'OTAN és una bona decisió. Si Ucraïna formés part d'aquesta organització, Putin no s'hauria atrevit a fer un pas tan arriscat, i Rússia no hauria començat la invasió; ara no estarien en guerra. El meu interlocutor, però, deia el contrari, i defensava que si Ucraïna manifesta el seu interès per entrar a l'OTAN, és normal que Rússia s'hi oposi per tots els mitjans possibles, incloent-hi la guerra.

L'OTAN és una eina de pau perquè és útil per mantenir la pau. L'amenaça de la reacció que pugui tenir l'OTAN davant de l'agressió externa a un dels seus països membres és precisament l'eina psicològica que impedeix que comenci una guerra en el territori OTAN. El meu interlocutor no compartia aquests arguments, però, des de la discrepància, vam ser capaços de parlar-ne educadament.

Sóc un ferm defensor de la llibertat, i això inclou la llibertat que té Ucraïna i qualsevol país d'entrar a formar part del club que consideri més adient per defensar els seus interessos estratègics. El meu amic, en canvi, agafant la Rússia de Putin com a model a seguir, és partidari de prohibir a Ucraïna l'exercici d'aquesta llibertat.

Des d'un plantejament democràtic, el dret de veto que s'atribueix Rússia no s'aguanta per enlloc, tot i que hi ha gent d'esquerres que el justifica. Unes esquerres que també es mostren en contra de l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN. Unes esquerres que voldrien que Ucraïna es rendís. Són les mateixes esquerres que abans defensaven un Pacte de Varsòvia que ja no existeix.

Mentir pot sortir molt car

A partir de la meva experiència en això d'anar pel món i tractar professionalment amb gent de tota mena, asseguraria que als països mediterranis es menteix més que als països anglosaxons, amb totes les graduacions de la mentida i amb tots els matisos que calguin. I si ens ho mirem des de la nostra realitat ibèrica, la meva conclusió és que com més al sud, com més t'acostes a l'Àfrica, més es menteix, amb totes les conseqüències que la mentida comporta. Però faig aquest comentari sense disposar de cap estudi seriós que ratifiqui les meves percepcions.

A les societats anglosaxones mentir té més conseqüències que en altres, i de vegades aquestes poden ser molt greus. Així, als Estats Units, la cadena de televisió Fox News, de Rudolph Murdoch, ha decidit, per voluntat pròpia, pagar 787,5 milions de dòlars per haver mentit a la seva audiència i, d'aquesta manera, evitar haver d'anar als tribunals. Fox tenia una demanda judicial en la qual li reclamaven 1.500 milions per haver mentit, i per evitar sotmetre's a un judici per difamació, ha preferit arribar a un acord privat, pagant a Dominion Voting Systems, l'empresa perjudicada per les seves mentides, la meitat de la xifra reclamada. Murdoch s'evita un judici que en termes de credibilitat l'hagués perjudicat molt més, a banda de l'evident cost econòmic.

De moment Murdoch només ha reaccionat despatxant el seu presentador estrella, Tucker Carlson. Però no consta que de cara al futur l'amo de la Fox hagi fet un propòsit d'esmena, i això vol dir que podrà continuar tenint com a client a un altre mentider compulsiu com ell, un tal Donald Trump, que sempre s'ha mostrat encantat de la vida amb les mentides de la Fox News.

Més enllà de Sant Jordi

Avui és Sant Jordi. És la festa popular més important de Catalunya, i agrada a gairebé tothom perquè és una diada molt inclusiva. Té vessants per a tots els gustos, i tothom s'hi pot sentir a gust. Té un vessant religiós (Sant Jordi), un vessant cultural (el llibre) i un vessant floral-social (la rosa), tot i que la part floral de la festa no és precisament ecològica. No tothom sap que una bona part de les roses que es regalen per Sant Jordi són importades, i provenen de molt lluny, en bona part de l'Amèrica del Sud. Així, Colòmbia és el principal proveïdor de les roses de Sant Jordi.

La majoria d'aquestes roses arriben a Catalunya per via aèria, i no és pas cap secret que els avions contaminen. És per això que alguns que posen per davant de tot la ideologia del decreixement, per damunt d'altres interessos de la majoria —la creació de més llocs de treball, per exemple—, pretenen reduir dràsticament el transport aeri. I encara que els avions cada dia contaminen menys, hi ha partidaris d'evitar l'ampliació dels aeroports, amb aquella fal·lera pel decreixement generalitzat, i per desindustrialitzar la societat al preu que sigui. Al preu de crear més atur, per exemple.

Estic bastant allunyat dels ecologistes de manual, però crec tenir una consciència ecologista molt superior al de molts activistes que van pel món presumint d'ecologistes. Així, la meva petita contribució ecologista a la diada de Sant Jordi implica prescindir de comprar unes roses que fins que arriben a la paradeta on les posen a la venda per uns cinc euros han hagut de fer un camí molt llarg i molt contaminant per mig món. Per cert, quan la gent compra les roses tampoc es pregunta quant cobra el productor colombià per cada rosa que aquí paguem a cinc euros. Cada any em faig aquesta reflexió: com pot presumir d'ecologista una persona que per Sant Jordi regala una rosa produïda a l'Amèrica del Sud?

El Josep Piqué que vaig conèixer

Avui no parlaré de política, ni del món de l'empresa, ni d'economia, perquè amb la llarguíssima trajectòria econòmica, empresarial i política d'una persona com Josep Piqué, amb un article no n'hi hauria prou. Piqué va ser un personatge amb un itinerari polític que sempre m'ha cridat l'atenció, ja que, amb carnet de partit o sense, va ser capaç de transitar des del PSUC al PP, fent escala a la Convergència de Pujol, sense esgarrinxar-se gaire. Es pot estar d'acord o en desacord amb les seves idees —unes jo no les compartia, altres sí—, però no es pot negar que una evolució política com aquesta no deixa indiferent a ningú.

Faré un parell de pinzellades sobre el Piqué que vaig conèixer, el pare de família nombrosa que portava els fills a la mateixa escola del barri de Pedralbes on anaven els meus. En aquella època, els Piqué vivien en una torre que es trobava molt a prop de l'escola. Recordo que sent Piqué ministre, quan venia a l'escola anava acompanyat d'un escorta que intentava passar desapercebut, però es veia d'una hora lluny que era un policia de paisà. El policia li portava el telèfon mòbil i atenia alguna trucada, i passava l'aparell al ministre quan ho considerava necessari. Aquella escena, en una escola, cridava l'atenció.

Recordo també l'últim dia d'unes colònies d'estiu organitzades per l'escola, a Tuixent (Alt Urgell). Era el dia que els pares anàvem a buscar els nens, i feia molta calor. La família Piqué també hi era, i aquell dia el ministre, com altres pares, anava en calça curta. El seu escorta, en canvi, portava pantalons llargs i una americana per intentar tapar alguna cosa que portava lligada a la cintura. En aquell context informal, el vestuari de l'escorta estava totalment fora de lloc. Per acabar d'arrodonir aquella estampa, també recordo que l'escorta anava calçat amb uns mocassins de xarol negre. Si l'home volia passar desapercebut, aquella pinta en aquell context no l'ajudava gens. És una imatge que em va quedar gravada, i cada vegada que passo per Tuixent la recordo.

Al marge d'anècdotes de l'esfera més personal del nostre personatge, també havia coincidit amb Josep Piqué en altres escenaris més institucionals, com el Foment del Treball i la Cambra de Comerç, unes institucions on jo anava sovint i on vaig aprendre moltes coses i vaig conèixer persones molt interessants. Però aquests contactes s'escaparien del vessant més particular de qui aleshores era un veí de Pedralbes amb el qual compartíem l'escola dels nostres fills. DEP.

Els crèdits s'han de tornar

Tot sovint surten als mitjans d'informació casos d'empreses i institucions que experimenten serioses dificultats per fer front als seus deutes. I en aquests casos no ho puc evitar, sempre penso més en les dificultats que experimentarà qui no pot cobrar que en qui no pot pagar. Així, en primer lloc, penso en els accionistes dels bancs que hauran d'acabar pagant la festa si el deutor no torna el crèdit, i només espero que se'n puguin sortir amb èxit.

Cada dos per tres ens assabentem que una empresa ha experimentat un creixement molt fort en relativament poc temps. Una empresa pot créixer, bàsicament, per dues vies: mitjançant l'ampliació de la seva activitat, o comprant empreses de la competència. Ara bé, com que créixer amb molta rapidesa no acostuma a ser possible utilitzant només els recursos propis generats per l'activitat empresarial normal, l'alternativa és créixer mitjançant l'endeutament, a base de crèdits. Però, com dèiem abans, un dia o altre els crèdits s'han de tornar, i si llavors no tens recursos, és quan comencen els problemes.

Hi ha una excepció, i són les organitzacions polítiques. Així, hem vist partits com Unió Democràtica de Catalunya, o els comunistes amb el nom que toqui en cada moment de la seva llarga i erràtica trajectòria, i altres organitzacions, que en un moment determinat han optat per abaixar definitivament la persiana, deixant un munt de deutes impressionant. Aquests deutes els acaben pagant els accionistes de les institucions financeres que van prestar els diners, persones que no tenen cap culpa de la frivolitat d'alguns banquers que van decidir oferir finançament a uns irresponsables sense disposar d'una mínima cobertura.

Hauríem d’erradicar del sistema els irresponsables que pensen que són empresaris i banquers... amb els diners dels altres. Si volem ser una societat seriosa i amb prestigi, hauríem de tenir clar que, passi el que passi, els crèdits sempre s'han de tornar.

Barcelonins insatisfets

Alguns ciutadans de Barcelona que viuen en els anomenats barris de muntanya (de la ronda de Dalt en amunt) tot sovint exigeixen a les autoritats que els asfaltin els carrers i els donin uns serveis similars (transport públic, etc.) als que gaudeixen els ciutadans que viuen a la part urbana de la ciutat.

Per altra banda, alguns ciutadans que viuen a la part urbana (de la ronda de Dalt en avall) exigeixen a l'ajuntament una ciutat més verda, menys sorollosa i amb menys asfalt. Són ciutadans que tal vegada s'han equivocat, ja que han optat per viure en una gran ciutat, però aspiren a tenir els mateixos avantatges que si visquessin en un poble.

L'argument d'uns i altres és el mateix, que pagant els mateixos impostos tenen el mateix dret a gaudir de la mateixa qualitat de vida i dels mateixos serveis que els seus conciutadans.

Si un decideix anar a viure en un poble perquè hi veu molts avantatges, i qui diu un poble diu un barri de muntanya, cal que accepti també els inconvenients que necessàriament comporta viure en un poble. I si un vol gaudir dels avantatges de viure a la ciutat, no pot pretendre que aquesta es converteixi en un poble.

En aquesta vida no es pot tenir tot, però se'ns permet triar lliurement on volem anar a viure. La meva conclusió és que potser aquests ciutadans insatisfets —tant els insatisfets que viuen a la muntanya, com els insatisfets que viuen a la part urbana— s’haurien de plantejar canviar de lloc on viure, i problema resolt.

El país buit

(Article original publicat el 6/4/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2116, pàg. 2)

Es parla molt de "la España vacía"; es parla menys de la Catalunya buida, i això que el nostre país pateix un problema similar al dels nostres veïns. Tinc la sensació, però, que a Espanya aquest problema és més greu que a Catalunya, i ja fa anys que a l'oest persones molt conscienciades es van començar a moure.

Així, han sorgit nous partits polítics que tenen per objectiu la defensa dels pobles mig abandonats, o abandonats del tot, tant pels que havien estat els seus últims veïns fins que es van veure forçats a marxar, com per les administracions públiques que van donar per acabada qualsevol presència pública en el subministrament de serveis bàsics en aquests territoris.

Alguns dels nous partits han assolit representació institucional, no només a escala local sinó també estatal. Partits com Soria ¡YA! i Teruel existe, que es presenten com a plataformes ciutadanes contra l'oblit institucional, ja tenen representació al parlament espanyol. Demanen, fins al moment amb poc èxit, que les institucions públiques facin les inversions imprescindibles en aquelles infraestructures que permetin que aquests llocs abandonats tornin a ser habitables.

Són partits que centren la seva activitat a reclamar ajuts públics, tot i que no és suficient que t'arreglin la carretera per poder arribar al poble, o que t'hi posin una xarxa wifi que et permeti connectar-te amb el món. Només amb les inversions públiques no n'hi ha prou, primer cal que sorgeixin persones disposades a instal·lar-se en el país buit amb projectes viables, i tot el que això implica. Primer hi has d'anar, després pots reclamar els serveis públics, per aquest ordre.

A Catalunya tots coneixem experiències de persones que han fet l'aposta valenta d'anar a viure a pobles mig abandonats. Han d'afrontar tota mena de dificultats, sense excloure, dissortadament, les interferències excessivament burocratitzadores de l'administració. És un error. Els gestors públics no haurien de tractar aquestes persones amb les mateixes exigències que tracten als que viuen a les ciutats, ja que qui opta per tornar al poble prou pena té amb la manca de serveis de tota mena que s'hi trobarà.

No estic insinuant que s'hagin de subvencionar els nous vilatans, però resulta imprescindible que l'administració pública no posi tantes traves burocràtiques a qui opti per anar a viure a la Catalunya buida. Si s'insisteix en la via d'un excés de burocràcia, es corre el risc que s'acabi frenant aquesta tendència, amb tot el que de negatiu això comportaria pel territori.

Cañas i Montserrat, persones tòxiques

Vist des d'Espanya no ho sé perquè no hi visc i hi vaig molt poc, però vist des de Catalunya l'eurodiputat Jordi Cañas (Ciudadanos) i l'eurodiputada Dolors Montserrat (Partido Popular) els considero persones políticament tòxiques, i ens ho han demostrat moltes vegades. Totes dues són catalanes, però això no exclou que la tasca que han fet i fan des del Parlament Europeu vagi sempre en detriment dels interessos legítims de la majoria dels catalans, és a dir, del 52 % dels catalans segons els últims resultats electorals.

Tot i que en una Catalunya independent tots els catalans, siguin independentistes o no ho siguin, viuríem bastant millor que ara, ja que disposaríem de més recursos i eliminaríem els peatges fiscals i les interferències polítiques, lingüístiques i de tota mena provinents de la metròpoli, Montserrat i Cañas utilitzen tota mena d'estratagemes per perjudicar els interessos majoritaris dels catalans, fent servir la mentida i les clavegueres estatals si cal. Ells es consideren espanyols per davant de tot, i per davant de tot vol dir en contra dels legítims interessos de la majoria dels catalans. Sempre que han de triar entre els interessos espanyols i els interessos catalans, tenen molt clara quina és la seva opció.

No els considero simples adversaris polítics sinó persones tòxiques pels interessos majoritaris dels catalans. Però com que les eleccions europees són d'àmbit estatal (Espanya és una circumscripció única), difícilment els podrem castigar electoralment des de Catalunya. Cañas i Montserrat són catalans, però a Catalunya el pes polític dels seus partits és irrellevant (dues alcaldies de 247). A Catalunya tenim de tot, també personatges que treballen en contra dels interessos majoritaris dels catalans.

Funerals amb aplaudiments

Cada dia és més habitual escoltar aplaudiments en un funeral, siguin espontanis o suggerits pel mossèn oficiant. Cadascú s'expressa com millor li sembla, i no criticaré que al final d'una missa de comiat i com a mostra d'homenatge a la persona difunta, els assistents al funeral es posin a aplaudir. El gest d'aplaudir no és, però, la meva opció per expressar-me en un funeral, tot i que puc entendre que altres persones optin per una via diguem-ne que més sorollosa que la meva.

En aquests casos opto per expressar-me mitjançant un silenci molt respectuós, com el silenci que va demanar expressament Josep Maria Espinàs abans de morir, fa un parell de mesos. Pensant en el moment de la seva mort, l'escriptor havia deixat escrites unes instruccions molt precises. Entre altres peticions, Espinàs demanava que, sobretot, ningú aplaudís en el seu funeral, afegint que "el millor que es pot fer en un enterrament és fer com el mort, callar."

Doncs això, alguns aplaudeixen i altres no ho fem, cadascú s'expressa a la seva manera. I deixant molt clar que encara que s'opti per la via de l'homenatge silenciós, el respecte pel difunt és el mateix dels que opten per aplaudir.

Espanya: Díaz, una aposta arriscada de l’esquerra

 

(Foto: 24hEconomia)

Després del show polític de la ministra Yolanda Díaz diumenge passat a Madrid, un acte que en alguns moments feia pensar més en una convenció dels Testimonis de Jehovà que en un míting polític, tot indica que els pròxims mesos estarem molt entretinguts. En aquell acte es van dir algunes obvietats, i vam veure alguns convidats força coneguts, però muts, tant a l'escenari com a la primera fila; l’únic protagonisme va ser per Yolanda Díaz. Una de les convidades era Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, una senyora que necessitarà com el pa que menja un nou espònsor polític per substituir el senyor Valls, aquell regidor francès que l’any 2019 li va permetre mantenir l'alcaldia tot i no haver guanyat les eleccions. Però sembla que el mes que ve no ho tindrà tan fàcil com fa quatre anys.

Sigui com sigui, la lideressa Díaz va deixar dues coses molt clares: que a partir d'ara ella serà la protagonista única de l'extrema esquerra, i que el seu objectiu és prendre-li la cadira monclovita a Pedro Sánchez. Això segur que no passarà quan es convoquin les pròximes eleccions estatals, en les quals el moviment de Díaz, Sumar, només buscarà fer el sorpasso a Bocs i quedar tercers. Si això es confirmés i sumessin amb el PSOE, Díaz exigiria la vicepresidència primera del gobierno. I des d'aquesta talaia, a les següents eleccions (2027?) Díaz podria optar a fer el sorpasso al PSOE i obtenir la presidència del govern espanyol... suposant que les dretes no tinguessin els suports parlamentaris suficients per governar. Tot plegat són previsions molt optimistes, però no s'ha de descartar que es puguin anar confirmant.

Males companyies

José Luis Rodríguez Zapatero té una certa tendència a fer viatges internacionals i conrear males companyies polítiques. Així, des que va deixar la presidència del govern espanyol (abans no el coneixia ningú) s'ha especialitzat a anar pel món a oferir un suport polític gens dissimulat a dictadors d'esquerres, especialment en aquells països de l'Amèrica Llatina que no són exemple de bona governança. Els anomeno dictadors sent perfectament conscient del significat dels termes dictador i dictadura. Estem parlant de polítics i països que han esdevingut, respectivament, dictadors i dictadures, després d'arribar al poder via eleccions. Una cosa no és incompatible amb l'altra. Un exemple clàssic? Hitler. Un altre de més recent? El tàndem nicaragüenc Daniel Ortega i Rosario Murillo. N'hi ha molts més.

Podríem dir que Veneçuela és l'especialitat de Zapatero, però no és l'única. Recentment, el polític espanyol ha tornat a viatjar a l'Amèrica Llatina, concretament a l'Argentina, per oferir suport polític a l'expresidenta Cristina Fernández. Només qui desconegui la situació política i social de l'Argentina pot posicionar-se en defensa de Fernández, una senyora que té una alta quota de responsabilitat sobre la situació caòtica que viu aquell país. Mentre va presidir l'Argentina, la seva nefasta gestió, combinada amb un alt grau de corrupció política, va ser de tot menys exemplar.

Dissortadament, un país tan ric i amb tantes possibilitats com Argentina fa uns anys ja va deixar de ser dels més benestants del continent sud-americà. Quan es combinen gestions governamentals desastroses amb una corrupció política generalitzada el resultat no pot ser bo de cap manera. Per cert, aquest cop Zapatero anava acompanyat d'un altre personatge que sembla tenir la mateixa vocació de defensa d'aquesta mena de polítics, el jutge espanyol Baltasar Garzón, del qual algun dia també se n'haurà de parlar amb més calma. Alguns tenim memòria i no hem oblidat els disbarats judicials que l'any 1992 va perpetrar contra alguns independentistes catalans.

Alguns ens quedem

De tant en tant gairebé tothom necessita canviar d'aires, i de vegades penso que les persones que tenen tanta fal·lera per marxar potser és que a casa seva no s'hi troben bé, o que no els agrada la feina que tenen. El fet és que hi ha gent que, sempre que pot, opta per posar distància amb la quotidianitat, encara que això els representi fer cues llargues a l'autopista. Diuen que els compensa.

Per Setmana Santa sembla que tothom marxi, però alguns ens quedem. Amb això no excloc alguna sortida puntual d'anada i tornada, però segur que no coincidirà amb els dies i hores de trànsit més complicat. Des que es va cometre l'errada de suprimir els peatges, alguns creuen que passar per l’autopista ara surt de franc, i tothom hi passa. Però de gratis no en té res, ho paguem via IRPF.

Sort en tenim que per una imposició de la Unió Europea, l'any que ve ens tornaran a cobrar peatges. Pagarem en peatges el que ara paguem per l’excés de consum de combustible a causa dels embussos. Com a avantatge afegit, les persones que no tenen cotxe i no utilitzen l’autopista ja no hauran de continuar pagant el seu manteniment via IRPF, com passa ara. Qui pot estar en contra d’aquesta mesura?

Resumint, en contra de la tendència general, per Setmana Santa alguns ens quedem. I com passa cada any, a la tornada un dels motius de conversa seran els grans embussos de trànsit que haurà patit la gent que marxa per Setmana Santa, sense oblidar el tema sempre recurrent del canvi climàtic i la manca d’aigua als pantans. Fet i fet no som gaire originals.

Hospital públic vs. hospital privat

(Article original publicat el 24/3/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2114, pàg. 2)

Hi ha gent d’esquerres molt ideologitzada que defensa una màxima força estranya, almenys ho és per mi, i l'apliquen a molts aspectes de la vida. Consisteix a defensar amb més ideologia que arguments sòlids que tot allò que és públic és bo, només pel fet de ser públic; i que tot el que és privat és, com a mínim, dubtós, només pel fet de ser privat. En discrepo, sense matisos. A tot arreu hi ha qui treballa bé i qui no treballa tan bé.

Sóc defensor de l'empresa privada, i de l'activitat privada en general, però alhora sóc un ferm partidari de la sanitat pública i universal. No és contradictori. Tinc molt clar que si m'hagués de sotmetre a una cirurgia important per resoldre un problema greu de salut, aniria abans al Clínic o a la Vall d'Hebron (centres públics), que a la Quirón o a l'Hospital de Barcelona (centres privats). Aquesta tria no significa un descrèdit cap als segons, i més encara sabent que molts metges que exerceixen a les tardes a la sanitat privada, als matins treballen en un hospital públic.

Però tot i els problemes coneguts que té la sanitat pública, els bons hospitals públics —que no són tots— em mereixen més confiança que els bons hospitals privats —que tampoc ho són tots—, tant pels mitjans tecnològics dels quals disposa la sanitat pública, com per l'alt nivell tècnic del personal sanitari que hi treballa, així com per les ràtios del personal d’infermeria destinat a planta. Excloc d'aquesta valoració comparativa les habitacions que uns i altres establiments ofereixen als malalts —individuals a la privada, compartides a la pública— així com el servei de càtering. Encara que no he estat mai ingressat en un hospital, estic convençut que quan estàs fotut de veritat aquests detalls resulten secundaris.

El ministre espanyol d'universitats, s'escandalitzava fa poc pel fet que el govern autonòmic d'Andalusia (Espanya) hagués autoritzat dues noves universitats privades. Jo no m'escandalitzo gens, ja que com més llocs hi hagi per triar, més s'espavilaran les universitats, tant les privades com les públiques, per millorar la seva qualitat. Se'n diu competència. A Navarra, per exemple, la Universitat de Navarra (privada), amb la seva prestigiosa Clínica Universitaria, així com el IESE Business School (amb seus a Barcelona i a altres ciutats del món) és millor que la Universitat Pública de Navarra. Això sí, la privada s'ha de pagar a part, a part dels impostos, vull dir. I dissortadament no tothom s’ho pot permetre. Però això no és argument per criticar-la.

La gent que està convençuda de tenir sempre raó

Conec persones que estan absolutament convençudes de tenir sempre la raó. Amb elles, resulta inútil intentar argumentar que potser, sobre un tema determinat, tal vegada podrien estar equivocades. Potser no equivocades del tot, però sí una mica. Són persones molt intransigents, i consideren que la seva raó no pot ser discutida per ningú, i ni tan sols es pot posar a debat. Són persones partidàries del pensament únic que promouen alguns polítics, de dretes i també d'esquerres, persones que defensen l'existència d'una única visió del món, la seva.

Em trobava en una reunió convocada per una entitat ciutadana que té algunes dificultats per poder quadrar el seu balanç evitant les pèrdues, i es va parlar de la possibilitat d'una esponsorització temporal per part de l'empresa Aigües de Barcelona. De seguida va demanar la paraula una persona que defensava que el nivell ètic d'aquesta companyia no compleix els mínims, sense donar cap més argumentació que sostingués la seva postura. Ni jo ni ningú va reaccionar en contra d'aquella intervenció. En el meu cas, vaig considerar que aquell no era ni el lloc ni el moment adequats per obrir un debat sobre el posicionament ètic d'una empresa de serveis, un debat que en altres circumstàncies hagués estat molt interessant.

Ignoro si el funcionament d'aquesta empresa és ètic o no ho és, i ignoro també qui té autoritat per fixar els nivells ètics d’una empresa, però molt em temo que els detractors de l’empresa no aniran més enllà de centrar la seva crítica en el fet que és una empresa privada, i a parer seu el negoci de l'aigua hauria d'estar en mans públiques. La pregunta que ens podem fer és on està escrit que un polític sabria gestionar millor una empresa que una persona que no es dediqui a la política. Algun dia n'haurem de tornar a parlar.