.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 4 de novembre de 2008

Monòleg d’un taxista a Bolonya

Intentaré reproduir amb tota l’exactitud que la meva memòria em permeti el monòleg que vaig escoltar la setmana passada anant des de la ciutat de Bolonya fins a l’aeroport Guglielmo Marconi que, per cert, diuen que és el tercer aeroport intercontinental més important d’Itàlia.

Jo només escoltava. De tant en tant, però, li havia de dir a l’esverat taxista si us plau, no es giri, miri endavant que si no ho fa correm el risc de patir un accident i ara mateix jo això no m’ho puc permetre, que haig d’agafar l’avió sens falta. Va ser tota la meva intervenció que, això sí, vaig haver de repetir més d’una vegada.

El taxista, un home simpàtic i molt gesticulador, de més de mitja edat, vull dir que estava més a prop de la jubilació que del servei militar (suposant que aquesta antigalla a Itàlia encara existeixi, aspecte que desconec), em va començar explicant que la gran especialitat dels polítics italians és crear problemes al ciutadà. Em va aclarir que això no és una cosa d’ara sinó que ell ho percebia així des de sempre. Tots els polítics, em deia, ens creen problemes, i d’això, a Itàlia, ningú en té el més mínim dubte. Però un cop aclarida aquesta característica general que adorna la classe política italiana, l’home va tenir interès en especificar-me que de polítics n’hi ha de dos tipus.

Per una banda ens trobem amb els polítics que ens creen un tipus de problemes que ells són molt conscients que seran capaços de resoldre’ns; d’aquesta manera, amb l’aparició del problema primer el ciutadà s’emprenya però al final aquests polítics s’acaben posant totes les medalles en ser capaços de resoldre’l. Sense fer esment al petit detall de que, molt sovint, el problema l’han generat ells mateixos. Segons el taxista aquest col•lectiu és clarament minoritari dins del panorama polític italià.

Hi ha una segona classe de polítics. Són aquells que també ens creen problemes però que, un cop creats, són incapaços de resoldre’ls. Aquests polítics són els més abundants i quan de tant en tant en surt un dels primers, els segons intenten fer-lo fora del panorama polític per tal d’evitar que els posin en evidència.

Llavors vàrem arribar a l’aeroport, vaig pagar els quinze euros que em demanava i es va acabar l’interessant monòleg. Jo m’escoltava les teories d’aquell taxista i, sense voler assenyalar a ningú, tenia la sensació que aquella música em resultava bastant familiar.

(Aquest article potser no agradarà gaire als polítics. Però repeteixo, jo no estic assenyalant en cap direcció concreta. He viatjat bastant i ves a saber quina associació d’idees vaig fer perquè el monòleg d’aquell home em resultés familiar. Puc aclarir, però, que els meus contactes italians sempre em diuen que, a Itàlia, quan el país va millor és quan no hi ha govern. I deu ser per alguna cosa. I això d’estar desgovernats, des del final de la segona guerra mundial, allà ha passat molt sovint)

5 comentaris:

Unknown ha dit...

Putnam demostrava que allà on Itàlia funcionava bé és on més capital social hi ha. És a dir, allà on qui mana políticament es veu més enfortit o condicionat per una societat civil activa. En tot cas,Governar i intervenir no han de ser mai sinònims. Desgovern malauradament tenim molts exemples al sud d'Itàlia.

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
Llevat de Roma on hi he estat algunes vegades (geogràficament centre però de mentalitat més sud que nord) el sud d'Itàlia no el conec.
Però des de la línia imaginària Pisa-Firenze-Rimini cap el nord hi he estat moltes vegades. La gent que tracto és del nord, i són els que sempre em diuen que els governs de Roma, siguin del color que siguin, els fan la vida impossible.
Dit això, si jo hagués d’anar a viure a Itàlia hi aniria encantat, i posats a triat potser escolliria una ciutat mitjana tipus Ravenna o similar.

Manel Balasch Esteve ha dit...

Els italians son una raça apart.
Per la meva experiencia amb clients d´Italia, els del nord no consideren als del sud italians. Tot i que de vegades penso que aquest tipus de comentaris,apart de quelcom de "snops".

Miquel Saumell ha dit...

Bon dia Manel,
Gràcies per la teva visita que ja t'he tornat a "Lost in translation". Té bona pinta, t'aniré seguint.
Tornant als italians una cosa se’ls ha de reconèixer: són pràcticament els únics comerciants del món que no només saben vendre fum sinó que aconsegueixen que els seus clients els paguin un bon preu per el fum que produeixen i comercialitzen, i això té molt mèrit. Anant pel món t'adones que mentre que l'etiqueta "Made in Italy" ja és més de mitja venda per sí mateixa, el "Made in Spain" no pinta res enlloc (deixem-ho en quasi enlloc per les poques excepcions que confirmen la regla).
Recordo que la primera vegada que vaig anar a Hong Kong i Canton (fa quasi trenta anys) una de les coses que més em va xocar dels aparadors de roba i calçat van ser les etiquetes (totes falses) del “Made in Italy”, i totes les marques imitant noms italians. I no només això, els xinesos més joves que començaven a deixar de banda el “traje Mao” de coll rodó i s’incorporaven a la forma de vestir occidental es deixaven orgullosos les etiquetes “italianes” cosides a la màniga de les americanes que, sense necessitat de ser un gran expert en disseny, ja es veia que d’italianes no en tenien res.

Trina Milan ha dit...

Miquel,
a mi també em trobaran a Itàlia si em perdo..i a una ciutat com Pàdua per exemple....salut