.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 20 de novembre de 2008

S o F M a t W E , petits detalls

Admeto que el títol d’aquest article no resulta gens fàcil de llegir. Són només les inicials del nom amb el que es va batejat la reunió celebrada a Washington fa cinc dies: Summit on Financial Markets and the World Economy.

Convocats pel quasi expresident Bush, dissabte passat es va reunir a Washington un grup de dirigents polítics de tot el món per discutir sobre la profunda crisi financera i l’estat més que delicat de l’economia mundial.

Pel que he pogut llegir, crec que tots es van posar més o menys d’acord sobre la gravetat de la situació però no així sobre les receptes a aplicar per tractar de minimitzar-ne els efectes i intentar sortir-ne com més aviat millor.

De fet l’únic compromís concret al que van arribar els dirigents reunits a Washington va ser el de tornar-se a trobar a Londres la propera primavera. Potser tot plegat és només allò de que “qui dia passa any empeny”. Ja ho anirem veient.

Diverses coses em van cridar l’atenció:

• que tractant-se d’una reunió aparentment tan important no hi assistís el senyor Obama, president electe dels Estats Units.
• que les ampolles de vi que es van servir durant el sopar costessin 400 dòlars cada una (potser per començar a donar exemple d’austeritat?).
• que al darrera dels polítics que hi havia asseguts a la taula de la reunió no hi haguessin economistes de prestigi mundial sinó tan sols més polítics.
• que tractant-se d’un debat sobre les noves mesures que es volen prendre per tractar d’evitar que es tornin a repetir allò que alguns han definit com a excessos del capitalisme, assistís també com a convidat a la reunió el dirigent comunista més important del món.
• que l’amfitrió de la trobada no hagués convidat, entre altres experts de reconegut prestigi, a un dels economistes més reconeguts a nivell mundial, el nord-americà Xavier Sala-i-Martin, per dir-hi la seva.
I ja per últim però no per això menys important,
• que algú hagués pogut pensar que amb intervencions pautades de menys de deu minuts per cap i sense debat posterior es pogués resoldre res del que hi havia sobre la taula.

I ara, tornant a la política petita i sense ànim de molestar ningú, un cop passats només cinc dies des de la trobada de Washington algú seria capaç de recordar (sense consultar l’hemeroteca) quelcom del què va dir en aquella reunió el president del govern d’Espanya? Ha quedat alguna idea cabdal de la seva intervenció?

Almenys del president espanyol que hi havia abans ens va quedar aquella frase lapidària quan, referint-se a Bush, va dir She’s my friend i és va quedar la mar de satisfet.

4 comentaris:

Trina Milan ha dit...

Miquel,
l'has clavat!..és això exactament el que jo pensava d'aquesta farsa, començant per la invitació, vull dir la penosa història de la cadira pel ZP...mentre, els que realment lluiten per contrarrestar la crisi no hi eren allà, ni falta que fa em sembla...
salut amic

Miquel Saumell ha dit...

Hola Trina,
Si allò de dissabte a Washington no va ser, com tu potser massa agosaradament dius, una farsa, s'hi va assemblar força.
En fi, es constata que estem en males mans i això té difícil remei ja que no hem d’oblidar que a tota aquesta gent els hi hem posat nosaltres.

Artur ha dit...

Un article molt encertat! Francament, com podem sortir de la crisi si els tècnics i especialistes que han d'aportar coneixements no són cridats a les cimeres?

Et preguntes per l'absència també de Sala-Martin. Jo diria que encara que els 100 millors economistes del món haguessin estat cridats, Sala Martin ho seria de part dels USA, però Europa, i encara més Espanya, serien els seus detractors més acarnissats. Senzill: és liberal i la cimera, pensen els europeus, havia de ser per satanitzar el liberalisme. Bush va deixar les coses clares: Sí, potser podrem intervenir, però d'oblidar el capitalisme i el lliure mercat, res de res.

Recordant Sala Martin: Els que patiran més el cop de timó envers la intervenció seran els països més pobres de sudamèrica: Els USA no signaran els pactes de lliure comerç i els productes del continent del sud no podran entrar als EEUU.

Miquel Saumell ha dit...

Artur,
Tens raó, en Sala-i-Martin hauria estat cridat en qualsevol cas com a membre de la delegació americana, no només per això que dius, que comparteixo, sinó també pel fet que aquest economista nascut a Catalunya és actualment nord-americà, i viatja amb passaport d'aquell país. Per això en l'article em referia a ell com "el nord-americà Xavier Sala-i-Martin".