Separació de sexes a l’escola

El gran inconvenient que veuen els comunistes, verds, sindicalistes afins i altres companys de viatge per donar suport a la Llei d’Educació de Catalunya és que aquesta llei contempla la possibilitat de mantenir el concert educatiu també per a unes poques escoles que separen els alumnes per sexes. Almenys aquesta és la conclusió que n’he tret després d’escoltar-los diverses vegades i separar el poc gra de la molta palla de les seves intervencions.

Els comunistes i companyia voldrien que tothom fos igual, que tothom pensés de la mateixa manera, que tothom tingués al cap el mateix model d’escola i el mateix model de societat. Sempre han sigut contraris a la discrepància d’opinions. Pensament únic, aquest és el seu gran objectiu. Qui passa de la ralla l’orella se li talla, i si a mi no m’agrada la teva escola jo et suprimeixo el finançament.

Els comunistes i companyia no poden o no volen entendre que els primers i principals responsables de l’educació dels fills són els pares. No poden o no volen entendre que hi ha pares que pensen que la mainada es desenvoluparà millor si els nois i les noies estudien per separat. Els comunistes i companyia sempre han tingut al·lèrgia al pensament discrepant.

Precisament per això el comunisme tan sols ha durat uns pocs anys (que no triomfat) en aquells països on només hi havia un partit, el seu, un partit comunista que ho decidia tot, fins i tot els aspectes més íntims de la vida de la persona. No els cap al cap que hi hagi gent que pugui pensar diferent. Aquí, però, tenim la sort que són quatre gats mal comptats i, afortunadament, no poden imposar el seu ideari.

Des de la meva profunda discrepància amb l’educació diferenciada per sexes, espero que els comunistes i companyia no se’n surtin. Tot i ser-ne contrari, espero que el concert educatiu segueixi sent vigent també per a aquelles poques escoles i famílies que en són partidàries. Això és també la democràcia, que la gent pugui triar com s’eduquen els fills, i es respectin també aquelles minories que optin, encara que al meu parer equivocadament, per l’educació diferenciada.

Ja per acabar, dues obvietats. La primera és que, sexe al marge, d’escoles només n’hi ha de bones, de menys bones i de dolentes, i les que separen per sexes no es troben precisament entre aquestes últimes. La segona és que comunisme per una banda i llibertat i democràcia per l’altra són termes incompatibles. És una combinació utòpica, antagonisme en estat pur.