Burrocràcia, amb tres erres

(Article original publicat el 29/7/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2080, pàg. 2)

Dediquem moltes estones a comentar grans temes, i tot sovint ens oblidem dels assumptes petits que ens afecten cada dia. La burrocràcia, amb tres erres, de les administracions públiques se'ns menja. Se'ns imposen peatges burocràtics injustos i mancats de sentit comú, que serien fàcilment evitables. Polítics i funcionaris no semblen ser conscients que els seus capricis burocràtics perjudiquen la societat al servei de la qual estan, i no fan res per evitar-ho. Prenen decisions surrealistes que van clarament en contra de facilitar les gestions ciutadanes, i sovint un té la sensació que estem en mans de persones que no trepitgen mai el carrer, que semblen viure en un món estrany que no és el meu.

Amb un exemple s'entendrà millor. Necessitava presentar una instància a la Direcció Provincial de la Seguretat Social, i volia fer la gestió presencialment. Abans, però, et fan demanar cita. Si la demanes per telèfon —el número comença per 91— constates que a Madrid no sempre tenen el costum d'agafar el telèfon. Així que vaig demanar la cita per Internet, però veient que tres setmanes més tard encara no m’havien dit res, em vaig presentar a les oficines, sense cita prèvia. Només pretenia que un funcionari em posés un segell a la còpia de la meva instància. Ho vaig explicar al segurata de la porta que m'impedia entrar a les oficines. L'home em deia que s’havia de seguir el procediment, i que si no m'havien contestat, calia tenir paciència i esperar. Però tenint les vacances a tocar, seguir esperant ho considerava arriscat. L'alternativa que em va donar passava per enviar aquella instància des d'una oficina de correus, on ja tenen establert el procediment per fer-ho.

Vaig anar a una oficina de correus que, sortosament, es trobava molt a prop. A banda dels treballadors, allà no hi havia ningú més. Em va atendre una funcionària que em va dir que tot i ser l'únic client, havia d'agafar tanda. Més burrocràcia. Vaig agafar el tiquet, però aquella senyora ni se'l va mirar. I tot i les seves evidents dificultats lingüístiques, la funcionària va complir amb la seva obligació i es va esforçar a atendre'm en la llengua pròpia de Catalunya. Emplenats uns impresos, va ensobrar la documentació i, feta la feina, em va demanar sis euros i els hi vaig pagar. Mitja hora més tard vaig rebre dos emails, un amb el justificant de l'enviament, i l'altre era el rebut dels sis euros.

Tota aquesta burrocràcia inútil desapareixeria si destinessin un funcionari a rebre directament la documentació dels ciutadans.