El 47

La pel·lícula El 47 ja fa quatre mesos que es va estrenar, però fins ahir no la vaig veure, i vaig tenir una sorpresa molt agradable. M’havien dit que era una mena de propaganda encoberta de la franquícia catalana del PSOE que ara mateix governa Espanya, Catalunya i Barcelona, i al meu entendre no ho és tant com alguns diuen. Estem parlant d’un partit que en aquella època era conegut com el PSC, diferenciat de la casa mare. Un partit, però, que fa uns quants anys va rebre una OPA hostil del PSOE i s’ha acabat convertint en una franquícia territorial més dels socialistes espanyols. Personalment em sap greu, però les coses són com són.

El 47 és part de la història de Barcelona, de la Barcelona dels nous barcelonins que van arribar a la ciutat des de diferents llocs d’Espanya, com Extremadura i Andalusia. Estem parlant dels últims anys del franquisme i principis del postfranquisme, quan a Espanya, literalment, es passava fam, i molta gent es veia obligada a marxar a la recerca d'un futur més prometedor, i en bona mesura el futur el veien a Barcelona i el seu entorn metropolità.

L’acció transcorre al barri de Torre Baró del districte de Nou Barris, que és el que té la renda per càpita més baixa de la ciutat. El 47 retrata força bé una societat que molts barcelonins dels districtes més benestants de Barcelona desconeixen, o la coneixen molt per sobre. És el meu cas. Però així com sovint diem que els catalans neixen on volen, amb els barcelonins passa el mateix. I molts dels barcelonins descendents d’aquells immigrants —dissortadament no tots, ni de bon tros—, posant-hi molt més esforç que mitjans, s’han espavilat i avui en dia governen la ciutat que va girar l’esquena als seus avis.