El govern espanyol presidit per Pedro Sánchez ha decidit que aquest any cal celebrar oficialment la mort del dictador Franco, un gran esdeveniment històric que ens va tenir molt entretinguts aquest any farà mig segle. (Fa una certa gràcia recordar que en aquella època fosca les autoritats parlaven del hecho biológico per referir-se a la mort del dictador). Però per més que he buscat justificacions mínimament lògiques per celebrar la mort de Franco, no n’he trobat cap. Insisteixo, aquest any no se celebra l’aprovació de la constitució ni l’adveniment de la democràcia, ni cap episodi del qual ens puguem sentir orgullosos.
Pensant en les persones desmemoriades o ignorants, cal no oblidar uns fets bàsics relacionats amb aquesta celebració. 1/ Franco va accedir al poder després d’haver promogut i guanyat una guerra (in)civil entre espanyols que va ocasionar centenars de milers de morts. 2/ Acabada la guerra, Franco va esdevenir un dictador que va deixar dotzenes de milers de morts en la comptabilitat criminal del seu mandat, tot i que, per motius obvis —encara s’han d’excavar moltes cunetes—, les xifres exactes són molt superiors a les oficials i no les sabrem mai. 3/ el dictador va morir al llit, és a dir, ningú es pot atribuir el mèrit de la seva desaparició. 4/ Però no només això, sis anys abans de morir va decidir qui seria el seu successor, el seu fill polític, és a dir, la persona que l’havia de substituir quan es morís.
Franco assegurava en vida que ho deixava tot atado y bien atado, i això s’ha traduït en el manteniment d’un franquisme residual molt important a les institucions estatals, que sempre que pot es posa de manifest. Doncs bé, al meu entendre, amb aquests antecedents no té cap justificació commemorar la mort de Franco, llevat que els diversos actes programats tinguin com a objectiu no declarat tapar episodis poc exemplars de la política espanyola actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada