El debat sobre el teletreball

(Article original publicat el 24/1/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2210, pàg. 2)

Durant el tancament generalitzat que hi va haver a l’època més dura de la pandèmia COVID-19 a moltes empreses es va popularitzar la pràctica del teletreball. Alguns ho anomenaven treball en remot, però aquest terme no m’acaba de fer el pes. Segurament, en unes circumstàncies tan excepcionals com aquelles, el fet de treballar des de casa podia tenir un sentit, encara que, òbviament, no tots els treballadors s’hi podien acollir. Per raons evidents el xofer un camió, el d’un taxi, el conductor d’un autobús urbà, el pilot d’un avió o un mosso de magatzem no poden acollir-se a l’opció del teletreball. Tampoc poden adaptar la seva tasca laboral al teletreball un cirurgià cardíac, un dentista o molts altres professionals.

Admeto sense reserves alguns avantatges del teletreball, però en el meu cas concret seria incapaç de fer la meva feina només connectant-me amb les persones mitjançant una freda pantalla d’ordinador. M’he dedicat sempre a parlar i, sobretot, a escoltar a proveïdors i clients de tot el món, i a partir d’aquestes converses he pogut tancar negocis a canvi d’una comissió. Però, per fer-ho, necessito veure en directe la cara i les mans dels meus interlocutors. Un gest seu, per mínim que sigui, em dona pistes de per on haig d’anar o com haig d’enfocar o reenfocar una negociació. A partir d’aquesta realitat, si per reunir-me presencialment amb ells he hagut d’agafar molts avions i viatjar per tot el món, ho he fet sense remordiments per la meva quota de contaminació acústica i atmosfèrica. Repeteixo, no nego alguns avantatges de les reunions en línia o en remot, però per fer segons que també hi veig unes dificultats insalvables.

Ara bé, tampoc comparteixo les moltes crítiques que rep el sistema de teletreball amb l’excusa que treballant a distància es perd productivitat. He treballat sovint amb la mediació d’agents a la comissió, i mai m’he preocupat per controlar els seus horaris i costums. Al meu entendre, més que la feina en si mateixa qui és molt o poc productiva és la persona que le du a terme. Així, una persona poc productiva ho serà igual asseguda vuit hores a la taula del despatx de la seva empresa o a casa seva, i una persona amb un grau de productivitat elevat ho acostuma a ser sempre i en qualsevol circumstància. En aquest sentit, entenc que és l’empresari qui realment l’ha d’encertar quan decideix quin perfil professional han de tenir els seus col·laboradors, i no s’ha de preocupar tant per la burocràcia antiga dels controls horaris o d’assistència.