Un error

Amb tota franquesa, l’exhibició femenina de diumenge no em va agradar. Una llotja del Barça ocupada exclusivament per dones (a la foto, d’El Periódico) tenia més a veure amb una operació de màrqueting que amb un veritable sentiment feminista o de respecte per la dona. Donant per fet que dissortadament la dona encara pateix una injusta discriminació en molts àmbits de la nostra societat, no penso que exhibir un munt de senyores a la llotja del Barça ajudi a solucionar el problema. Sóc conscient del mot que he triat, exhibir, perquè allò només va ser una exhibició gratuïta de cara a la galeria. Jo no sóc dona i no puc dir com hagués reaccionat si m’hi haguessin convidat, però em sembla que no m’hagués pas prestat a col·laborar en el joc.

Si el president del Barça volia fer un pas en favor de la dona, no fa gaire, al decidir la composició de la seva junta després de guanyar les eleccions, va tenir una oportunitat d’or per demostrar la seva sensibilitat. Però va fer la junta que va fer i aquesta oportunitat la va desaprofitar. Per tant, ara que no ens vulgui vendre gat per llebre. I que consti que jo no sóc gens partidari de les quotes femenines que defensen alguns sectors de la societat, però és que això de diumenge al Camp Nou encara grinyola més que les quotes fixades per decret.

Però donem per bo que jo pugui estar equivocat. Donem per bo que sigui positiva la decisió d’haver omplert la llotja del Barça només amb dones. Al capdavall tot és opinable. Donem-ho per bo tot i que jo segueixo pensant que no ho és. Doncs bé, el sistema triat tampoc crec que hagi sigut el més encertat. Aquests dies s’ha dit que el Barça té més o menys una quarta part de la seva massa social formada per dones. No sé si és veritat però suposem que ho sigui. Si la junta volia omplir la llotja exclusivament amb dones ho tenia molt fàcil: fer un sorteig entre las sòcies. Però això d’exhibir senyores amb un determinat relleu social, fossin o no sòcies, em va semblar massa oportunista i poc respectuós amb les dones que són sòcies, que paguen religiosament la seva quota i que, com a dones, tenen la minsa representació que tenen a la junta directiva del senyor Rosell.

Més civisme i menys escombriaires

Només cal creuar els Pirineus per adonar-nos que les nostre ciutats brutegen massa. I dic creuar els Pirineus perquè no crec pas que ens haguem de comparar amb El Caire o Nairobi. Això és Europa i ens hem de comparar amb ciutats europees. Per mantenir neta i endreçada la ciutat tenim dues vies. Una passa òbviament per netejar sovint. L’altra consisteix en no embrutar. Per netejar sovint es necessiten equips tècnics i humans que costen molts diners als ciutadans. Per no embrutar només es necessiten unes mínimes dosis d’educació i civisme. És evident que, almenys sobre el paper, la segona via és la més intel·ligent i pràctica. Per una banda tot estarà més net i per l’altra la factura de la neteja ens sortirà molt més barata.

El civisme s’adquireix de dues maneres. Una és mitjançant una educació adequada, bàsicament a casa però sense oblidar el complement que els nens reben l’escola. L’altra passa per la multa governamental. Mentre el civisme per la via educativa no doni resultats, que de moment sembla ser que no els dóna, sempre ens queda l’alternativa de la multa. Hi ha persones a qui no els molesta veure un paper a terra, i per això no busquen mai una paperera quan n’han de llençar un. Són individus que només entenen el càstig, la multa en aquest cas. Doncs cap problema i sense manies, una bona multa sempre et fa meditar. I si qui embruta el carrer és un menor d’edat s’han de multar els seus pares, i després en tot cas que els vagin descomptant la multa de la setmanada. Multar al ciutadà, però, no ha de ser mai la meta de cap administració, encara que de vegades determinades actituds incíviques no deixen cap més altra opció que el càstig.

Si volem que les noves generacions siguin més educades i cíviques, menys propenses a embrutar l’espai comú, s’hauria de fomentar més el civisme, tant a nivell familiar com a l’escola. Un cop assolida una societat més cívica, no caldria invertir tant com ara en uns equips de neteja que ja no serien tan necessaris. Avui he posat negre sobre blanc aquestes obvietats perquè ara que s’acosten eleccions municipals és tot un clàssic que els candidats ens començaran a ensenyar els equips de neteja que pensen potenciar si guanyen. Doncs bé, si jo fos el candidat parlaria menys d’escombriaires i més de civisme, que això és el que aquest país necessita. Un país que ha de netejar molt no deixa de ser un país que bruteja més del que seria desitjable, i dissortadament el nostre n’és un bon exemple.

Agatodor, Ardó, Capitó, Efraïm, Elpidi, Eteri, Gaudiós, Teofilacte

Coneixeu algú que porti un d'aquests noms? Doncs feliciteu-lo, avui és el dia del seu sant. I si és barceloní, feliciteu-lo per partida doble; podrà celebrar el seu sant en un dia festiu, ja que l’encara alcalde Hereu va decidir que avui fos festa a Barcelona. Sí, avui, dilluns 7 de març, un dia qualsevol que a part dels sants esmentats i algun altre no se celebra res en especial, és festa local a Barcelona. Com si no hi haguessin altres dates més nostrades al calendari per consensuar-ne una que generés una mica més de complicitat entre els barcelonins!

No desconec que aquests dies hi ha allò de la setmana blanca, una altra improvisació del govern anterior que diuen que no es repetirà. Però intentar dissimular amb un dia de festa el problema familiar que s’ha generat amb la setmana blanca em sembla més aviat ridícul. Això sí, segons l’ajuntament, el 7 de març és la data que ha rebut més suports per part del Consell de Ciutat (que, vés per on, presideix el propi Hereu) i altres organismes municipals, així com les AMPA's a través del Consell Escolar que, quina casualitat, també presideix el propi Hereu. Resulta entendridora la unanimitat que genera aquest alcalde a pocs dies de plegar.

En nom dels barcelonins que es diuen Agatodor, Ardó, Capitó, Efraïm, Elpidi, Eteri, Gaudiós o Teofilacte, moltes gràcies senyor alcalde!

Una estratègia equivocada

Han passat com qui diu quatre dies des de les eleccions al Parlament i de cara a les eleccions municipals els líders independentistes es tornen a barallar com si fossin al pati de l’escola. El motiu, no ens enganyem, és que tots volen ser el gall del galliner. Però no em cansaré de repetir-ho: pretendre que tot el moviment teòricament independentista comparteixi una mateixa llista electoral és un error estratègic de base. I ho és per un motiu molt fàcil d’entendre per a un que s’ho mira des de fora, però que no ho deu ser pels que hi estan directament implicats i s’ho miren des de les seves respectives capelletes. Avui en dia d’independentistes n’hi ha de tots els colors polítics. Afortunadament és així. Són persones amb interessos totalment contraposats, des de la dreta fins a l’esquerra, que difícilment poden compartir entre ells altres objectius que el de voler que Catalunya esdevingui un estat.

Però d’aquí a pretendre que un aspirant independentista a parlamentari que sigui partidari de l’economia de mercat comparteixi la mateixa llista electoral amb, per exemple, un membre de les CUP, una gent que no amaga el seu comunisme quan se’ls pregunta per la seva ideologia política, és un utopia. I suposant que es pogués arribar a fer una llista d’aquestes característiques, pretendre que els votants independentistes votessin unànimement aquesta llista és somiar truites. Pretendre que un partit amb molts anys d’història com Esquerra es dissolgui en aquesta suposada llista unitària és un altre error. Això suposant que aquest partit, suport de tots els tripartits amb lideratge d’obediència espanyola, segueixi sent independentista. Pretendre que Laporta accepti sense més les decisions d’una assemblea també és fer volar coloms. Pretendre que tants personalismes forts puguin arribar a renunciar als seus respectius protagonismes i cedeixin el liderat a un d’ells és no ser gens realista.

Aquí hi han molts interessos contraposats. Posar l’excusa que l’independentisme els uneix a tots és només això: una excusa. El dia que hi hagin 68 diputats independentistes al Parlament, de dretes i d’esquerres, uns diputats que hi hagin arribat formant part de llistes de diversos partits polítics, aquell dia podrem començar a parlar seriosament. Mentrestant, pretendre com pretenen alguns que aquests 68 diputats hagin de sortir d’una mateixa llista electoral és fer volar coloms. És així de senzill... i de complicat a la vegada. I això tant val pel Parlament com per les llistes dels ajuntaments que s'estan discutint ara.

L’insult com a recurs electoral

Un aclariment previ per la gent de comarques que no segueix de prop la política barcelonina. Jordi Hereu, socialista de la tendència diguem-ne benestant, és l’alcalde de Barcelona. Opta a la reelecció en contra del criteri del seu propi partit que, vistes les enquestes molt desfavorables, hagués preferit que deixés pas a una altra persona com a cap de llista. Però contra tot pronòstic, l’actual alcalde va guanyar les eleccions primàries i lluitarà per repetir en el càrrec. Dit això, tot indica que les eleccions municipals les guanyarà sense dificultats Xavier Trias, un convergent de la mateixa tendència que dèiem abans, i ho farà més per demèrit aliè que per mèrits propis.

Normalment, quan abans d’unes eleccions i sense cap justificació el governant que ocupa el càrrec i opta a la reelecció perd els papers i es posa a insultar el seu adversari, estem davant d’un signe clar que ens diu que ho deu veure molt negre per guanyar-les. I sent-ne conscient, fins i tot una persona educada com l’alcalde Hereu, que normalment no utilitza l’insult com a eina electoral, acaba caient en la trampa fàcil d’insultar l’adversari. Suposo que pensa que, tenint-ho tot pràcticament perdut, poc més pot perdre si insulta el seu adversari. Però una vegada més Hereu s’equivoca, sigui la tàctica d’insultar de collita pròpia o fruit dels consells dels seus assessors electorals.

Quan hi han insults entremig, qui es desacredita és sempre qui els pronuncia i no qui els rep. Trias, que o molt m’equivoco o d’aquí quatre dies serà alcalde de Barcelona, serà el que serà, pot agradar o no, però ningú negarà que és una persona educada. Hereu també ho semblava però dir, com va dir l’altre dia, que Trias és un titella, és quelcom més que un insult, és una solemne tonteria. I la lògica ens diu que darrere d’una tonteria necessàriament hi ha d’haver un tonto. I tot i que fins i tot un tonto pot guanyar unes eleccions, i no cal anar gaire lluny per comprovar-ho, aquesta vegada les eleccions las guanyarà un candidat educat que no va caure en la provocació de l’actual alcalde. Per cert, alcalde, ja s’ha disculpat?

Dictadures i democràcies

La llarga etapa del franquisme s’acostuma a qualificar de dictadura. Sens dubte ho era, tot i que alguns en deien dictablanda. És evident que allò dels anys 40, 50, 60 i 70 del segle passat no era una democràcia per més que, amb una alta dosi de sarcasme, alguns van batejar aquell règim com a democràcia orgànica. Sigui com sigui, malament rai quan les democràcies han de portar adjectius. Normalment, quan en porten és que no es tracta de democràcies sinó de simples ficcions. També em ve al cap el cas d’Alemanya, quan estava dividida en dos estats. De l’Alemanya occidental, un país lliure i democràtic, se’n deia república federal. Res a dir. L’Alemanya oriental engabiada (recordem que d’allà no et deixaven sortir, com encara passa a Cuba) es va batejar sense cap mena d’escrúpols com a república democràtica. No deixa de ser una perversitat que els dirigents polítics ens intentin enredar amb estranyes giragonses semàntiques, i una vegada més es demostra que el nom no fa la cosa.

Així, veiem que de dictadures n’hi ha de molts tipus, mentre que les democràcies autèntiques tenen unes característiques bastant ben delimitades perquè puguin ser considerades com a tals. Hi ha persones entre les que ara es proclamen demòcrates de tota la vida que durant el franquisme no van reivindicar mai la democràcia, ni tan sols amb la boca petita, ni al menjador de casa seva. Per una banda hi havien els possibilistes del règim, que tan aviat com van veure que a partir del hecho biológico (aquest era l’eufemisme que s’utilitzava per referir-se a la mort de Franco) allò no tenia cap futur, es van canviar de camisa. Eren tan franquistes llavors com són ara juancarlistes; i segons com giri el vent, demà mateix poden esdevenir uns convençuts republicans. Com La Vanguardia, que sempre està al costat del que governa, i potser per això la trobem ininterrompudament al quiosc des de l’any 1881. Tampoc no hem pas d’oblidar els comunistes, els únics grans lluitadors contra el franquisme que estaven políticament organitzats. Però tot i reconèixer el seu antifranquisme, ells no reivindicaven la democràcia sinó que pretenien substituir el franquisme per una altra mena de dictadura, l’anomenada dictadura del proletariat. Una dictadura molt diferent de la franquista, és ben cert, però al capdavall una dictadura. És a dir, simpaties o antipaties polítiques al marge, de tarannà democràtic tant els franquistes com els comunistes n’anaven més aviat escassos.

Cada persona defensa allò que creu que més li convé en cada moment, però no deixa de sorprendre que ara alguns dels demòcrates sobrevinguts hagin oblidat el que defensaven no fa pas tants anys. Defensaven la dictadura, ja fos la franquista que ens governava llavors, fruit del triomf de la guerra incivil, o la del proletariat que uns quants ens volien imposar. Uns des de la dreta i els altres des de l’esquerra, tant se val. Com s’ha dit abans, ningú discuteix que els comunistes estiguessin en contra de la dictadura franquista, però defensaven amb el mateix entusiasme una altra mena de dictadura encara més perversa. Per cert, alguns, pocs, encara la reivindiquen. Aquesta és una de les grandeses de la democràcia, que emparant-se en el sistema democràtic es pot promoure fins i tot la dictadura. L’operació inversa no és pas possible: reivindicar la democràcia des d’una dictadura és tenir tots els números de la rifa per acabar tancat a la presó. I això tant val per les dictadures de dretes com per les d’esquerres. Els extrems es toquen.

Presumpció de culpabilitat

La presumpció d’innocència és un dels pilars de la democràcia. Suposant que això nostre sigui una veritable democràcia, només cal parar una mica l’orella per constatar que no tothom accepta de bon grat aquesta figura bàsica del nostre ordenament jurídic. Des de determinats estaments polítics i mitjans de comunicació d’una determinada tendència, aquella que consisteix en basar-ho gairebé tot en un anticatalanisme sense esquerdes, s’ha anat estenent com una taca d’oli la presumpció de culpabilitat dels catalans. Ells ho tenen clar: en cas de dubte, els catalans són culpables. Pels catalans, escoltar i llegir segons què s’ha acabat convertint en un perillós exercici de masoquisme d’allò més. I jo no sé vosaltres, les persones que llegiu aquest blog, però jo no tinc cap vocació d’esdevenir un masoquista amb caràcter permanent. Tot té un límit, com el té la pertinença a un club en segons quines draconianes condicions. Un club on pagues com el que més i reps com el que menys. I encara es queixen. I a sobre et diuen que ets un lladre. Vaja, de bojos.

Una de les falses veritats és que els catalans són uns insolidaris i uns lladres. No uns presumptes lladres, no. Uns lladres. No els cal esperar a veure si un dia un jutge dictarà una sentència en aquest sentit, que veient cóm van les coses és quelcom que no s’ha de descartar pas. Però no els cal. Els catalans són uns insolidaris i uns lladres perquè ho diuen ells i punt. I això es va repetint a tota hora, dia sí i dia també. Hi ha persones benintencionades però, val a dir-ho, una mica curtes de gambals, que s’ho arriben a creure i tot. I a partir d’una falsedat com aquesta que estem parlant, induïda amb tota la mala idea entre un ampli segment de la població, ja no se m’acut què més podem fer els presumptes lladres per desactivar aquesta falsa veritat. Exigir la presumpció d’innocència no serveix per res. Fer pedagogia, tampoc. Una opció lògica i de sentit comú seria marxar tan aviat com es pugui, no fos cas que seguint per aquest camí de bojos ens acabessin ficant a tots a la presó.

Emprenedors, policies i manifestants

Organitzades sota mà pel propi govern espanyol, durant el franquisme es feien sovint manifestacions espontànies davant de l’ambaixada britànica per reclamar Gibraltar español! En una ocasió el ministre espanyol d’afers exteriors va telefonar a l’ambaixador britànic lamentant-se cínicament de la concentració de manifestants davant de l‘ambaixada, i fent-li el suggeriment d’enviar-hi policies per posar una mica d’ordre. L’ambaixador va respondre amb aquella ironia que tan bé utilitzen els britànics: moltes gràcies pel seu oferiment senyor ministre, però em sembla que si es limités a no enviar-me tants manifestants ja em donaria per satisfet. L’anècdota m’ha vingut al cap al veure que quan es plantegen cóm atreure els emprenedors, el discurs oficial de les administracions públiques pràcticament no ha variat. Els poders públics parlen més d’ajuts (enviar policies) que d’impulsar la desaparició de traves (deixar d’enviar manifestants). Parlen més d’oferir subvencions i així anar enfortint una nefasta dependència dels poders públics que és a les antípodes de l’emprenedoria, que de preparar el terreny eliminant innecessaris entrebancs.

En termes d’economia, l’emprenedor és la persona que crea, desenvolupa i implanta un projecte empresarial. L’altre dia vaig llegir que no recordo quina administració pública buscava emprenedors. Ho plantejaven amb la mateixa candidesa que explicarien que van a buscar bolets o que intenten fer-se amb un bitllet d’avió low cost per anar a Londres. Em sembla que això d’anar al darrere de l’emprenedor denota una certa confusió sobre el terme. Si més no, no coincideix amb el meu concepte d’emprenedor. L’emprenedor no s’ha d’anar buscar com qui va a buscar bolets. Si en un indret determinat es donen les condicions favorables per desenvolupar una activitat econòmica, l’emprenedor sorgirà per generació espontània. L’emprenedor no necessita que una administració el tuteli o li digui on s’ha d’instal·lar. Si hi ha previst algun petit ajut benvingut sigui, però l’ajut no farà que hi hagin més emprenedors.

L’emprenedor només espera de les administracions públiques que el deixin fer, que no interfereixin amb excessius requeriments burocràtics com massa sovint passa ara, unes traves que només fan que desanimar els veritables emprenedors. Les administracions públiques no han de buscar emprenedors sinó simplement estar preparades per rebre’ls i no entorpir. Però amb les seves pràctiques sembla que més aviat els convidin a marxar. Només que les administracions públiques no posessin pals a les rodes seria suficient perquè sorgissin nous emprenedors. Però mentre aquí es tardin uns quants mesos de gestions burrocràtiques per posar en marxa una empresa i als Estats Units només es necessitin tres dies, no avançarem. Mentre aquí hi hagi un exercit d’administracions, amb els seus corresponents polítics, funcionaris i inspectors que es miren l’empresari més com un adversari perillós que s’ha de vigilar de prop que com un element molt necessari per el desenvolupament de la nostra societat, els emprenedors seguiran creuant l’Atlàntic o els Pirineus, o se n’aniran a l’Extrem Orient, on les condicions per desenvolupar un projecte empresarial són molt més favorables que les que tenim aquí. En definitiva, els emprenedors no necessiten més policies sinó que es conformarien amb menys manifestants. Tant costa això d’entendre des de l’administració?

Carme Chacón, nacionalista?

Chacón diu que cada vegada serà menys nacionalista, i llavors alguns ens preguntem: és que potser ara ho és o ho ha sigut en el passat? No recordo cap escrit ni discurs seu, ni episodi passat o present que m’hagi fet treure la conclusió que Chacón hagi sigut alguna vegada nacionalista. A no ser... a no ser que ser nacionalista espanyola sigui per a la senyora Chacón ser nacionalista. Però això costaria de creure, perquè si per una cosa es caracteritzen els nacionalistes espanyols és per no acceptar mai que ho són, tot i ser una opció política tan vàlida i mereixedora de respecte com qualsevol altra. En fi, ganes de marejar la perdiu d’una persona políticament molt ambiciosa que a ningú amaga que aspira a succeir a un Zapatero en hores baixes.

No és cap secret que tant a Espanya com a Catalunya Chacón és la personificació d’un nacionalisme espanyol que no deixa lloc a cap mena de dubte. Si no fos així, si Chacón no fos espanyolista, no l’haguessin pas nomenat pel càrrec que ocupa, perquè és de sentit comú que per dirigir la cosa militar es requereix una dosi contrastada d’espanyolisme. Per tant, com que Chacón no ha sigut mai una nacionalista catalana, que molt possiblement és això el que ella volia dir encara que no ho especifiqués, és impossible que en el futur ho sigui menys.

Com que ja ha quedat clar que Chacón aspira a continuar fent política a nivell de l’estat, com a nacionalista espanyola que és tampoc em crec que en el futur vulgui deixar de ser-ho, arruïnant així les seves justes aspiracions. En definitiva, Chacón sap perfectament què és encara que de vegades pretengui amagar-ho amb ambigües declaracions com aquestes últimes, que només s’han d’agafar en clau estrictament espanyola d’una aspirant a ser nomenada pel PSOE candidata a succeir a Zapatero. Per tant i responent al títol d’aquest article, la resposta és sí, Carme Chacón és una nacionalista espanyola, amb tot el dret a ser-ho.

El trist paperot de Millo

Sens dubte que el responsable directe de l’ennegriment de TV3 a València ara fa una setmana és el PP. Però el PSOE, i concretament dos catalans, Clos i Montilla, com a titulars que van ser del Ministerio de Industria, també tenen la seva part de culpa. Dit això, qui en nom del PP va tenir el trist honor de donar explicacions a Catalunya va ser Enric Millo, un diputat popular que abans ho havia estat de CiU. Res a dir, tothom té dret a canviar d’opinió. I de partit. I d’interessos. Ara bé, el que sempre s’hauria d’evitar és fer el ridícul. Que aquest personatge surti al faristol del Parlament fent el trist paperot d’intentar justificar allò que és injustificable produeix vergonya aliena. Millo va justificar el tancament de TV3 a València utilitzant com a únic argument que es tracta d’emissions pirates. No discuteixo que tècnicament pugui ser així, però Millo sembla haver oblidat de cop tota la llarga història de despropòsits que fa que s’hagi arribat a aquesta esperpèntica situació, amb, com dèiem abans, responsabilitats compartides entre el PP (moltes) i el PSOE (algunes).

Cóm els agrada la tisora i la censura als dirigents polítics de la franquícia valenciana del partit del senyor Millo! Tant és que es tracti d’una exposició de fotografies com de les emissions de TV3. La qüestió és eliminar tot allò que els fa nosa, i sembla ser que TV3 els feia molta nosa. I després des del PP encara es sorprenen que a Catalunya no els votin gaire. Un minso 12.33 per cent de suport popular és tot el que els populars van ser capaços de recollir en les darreres eleccions. I doncs, què es pensaven, que l’anticatalanisme els sortirà de franc? Per altra banda, tot i que des de la llunyania de Sarrià ens ho mirem amb una respectuosa indiferència, crida l’atenció que, electoralment parlant, a València el PP arrasi. Un es pregunta per què tants valencians premien amb el seu vot l’afany censor d’aquests dirigents polítics. I no ho dic per defensar TV3, parlo de llibertats en general.

Intueixo que a partir d’aquests fets ara ens tornaran a assegurar que el PP no va en contra de la cultura catalana ni del català. Però la veritat és que cada dia ho sembla més. Vaja, no només ho sembla, alguns n’estem convençuts. Amb esperpèntiques actuacions com la de prohibir que els valencians puguin veure TV3 difícilment es pot negar aquest anticatalanisme militant del PP que, per altra banda, tants bons resultats els dóna fora de Catalunya. I després encara diuen que a Egipte, a Líbia, a Tunísia, al Iemen o a Bahrein hi ha censura. Doncs no cal anar tan lluny. La censura la tenim aquí al costat. Amb una petita diferència: com que en una democràcia la censura és molt lletja, aquí sempre es busca una excusa. Aquesta vegada l’excusa és que TV3 és una cadena pirata, i el diputat gironí Millo ha estat l’encarregat de fer-nos combregar amb rodes de molí. A mi, però, no m'ha convençut.

¡Quieto todo el mundo!

Avui fa trenta anys d’aquell famós crit casernari ¡quieto todo el mundo! Un crit que, pistola en mà apuntant a l’hemicicle, va vomitar des de la tribuna del Congreso de los Diputados un energumen amb tricorni anomenat Tejero (a la foto). Si una cosa hem d’agrair a la democràcia és que a partir d’aquell fet resulti impensable que un esperpent similar es pugui repetir. Afortunadament l’exèrcit ja no és el poder fàctic que era fa trenta anys, i avui en dia està totalment subordinat al poder civil. Això és el que toca en un règim democràtic. Poden agradar més o menys determinades tasques d’ong que té actualment encomanades l’exèrcit espanyol, però això ja seria tema per a un altre debat.

Diuen que va ser el propi Franco qui davant de l’assassinat del seu segon Carrero Blanco va dir allò de no hay mal que por bien no venga. Ben mirat és una frase que també podria ser d’aplicació al 23F. Sense aquell intent frustrat dels uniformats potser el govern no s’hagués posat les piles. És a dir, si el fallit cop d’estat va servir per posar els militars al seu lloc, ja el podem donar per bo. I qui diu els militars diu els guàrdies civils i personal assimilat. Quina tropa!

Sortu

Ja fa dies que volia tornar a escriure sobre la situació a Euskadi després d’aquesta enèsima declaració de treva, així com dels moviments polítics que s’han produït des de llavors amb la constitució d’un nou partit, Sortu, com un dels episodis més remarcables. Però per una banda em feia una mica de mandra perquè és un tema sobre el que sembla que ja s’hagi dit tot, i per l’altra sóc conscient que amb un assumpte tan delicat com aquest sempre hi ha lectors que es poden sentir molestos amb segons quines opinions. Per tant, tractant-se d’un tema que fereix algunes sensibilitats, avui intentaré ser especialment respectuós amb les persones que discrepen de la meva opinió, una opinió que, per altra banda, és prou coneguda pels lectors habituals d’aquest blog. Per posar només un exemple, segueixo pensant que al marge del que diguin algunes sentències judicials hi ha una diferència molt clara entre una banda terrorista i un partit polític, i em resisteixo a admetre que puguin ser la mateixa cosa com alguns jutges pretenen. Em resisteixo a creure que el 10/15 per cent dels votants bascos justifiquin la violència i, per tant, a acceptar que la societat d’Euskadi estigui tan malalta com alguns ens volen fer creure.

Ja he explicat en altres ocasions que quan amb el suport legal de la llei de partits (al meu parer, una llei nefasta) s’han prohibit determinades opcions polítiques, la primera conseqüència pràctica és que l’actual parlament d’Euskadi no representa el poble d’Euskadi. Per ser més precisos, no el representa fidelment. Ens agradi o no, hi ha un sector de la societat basca format per votants potencials de l’esquerra independentista no violenta que no ha pogut votar la seva opció. Els experts diuen que l’actual govern d’Euskadi no hi seria si aquests votants no s’haguessin hagut de quedar a casa en les darreres eleccions. Quan comentes aquesta peculiaritat electoral amb els populars i els socialistes sempre tenen la resposta a punt i ben apresa: que votin qualsevol altre partit, com si els votants d’aquests partits d’obediència espanyola fossin els més indicats per donar consells a un independentista basc sobre el sentit del seu vot. Les coses no són tan senzilles, i el fet és que estem parlant d’uns ciutadans que no poden votar l’opció política que els agradaria. Per això deia abans que el parlament no és un reflex massa fidel de la societat basca, perquè hi han uns quants bascos que no hi són representats tot i la seva voluntat de ser-hi. Òbviament l’actual govern d’obediència espanyola sorgit d’aquest parlament pateix de les mateixes mancances.

Cal recordar que, segons els deixin votar o no, els votants independentistes d’esquerres són els que fan decantar la balança cap a una banda o l’altra de l’espectre polític basc. Doncs bé, amb el suport d’una justícia espanyola que, com no podria ser d’altra manera, veu amb molt poca simpatia qualsevol moviment independentista, els polítics d’obediència espanyola es proposen que també aquest nou partit sigui declarat il·legal. L’objectiu és clar: que aquests votants potencials segueixin sense votar. No tinc cap dubte que a nivell humà tothom voldria veure la desaparició del terrorisme. Repeteixo, a nivell humà. Però no tinc tant clar que també sigui així a nivell polític. Escoltant aquests dies a segons quins personatges sembla que aquesta treva els faci nosa, i cada dia tinc més dubtes sobre quina és la seva veritable voluntat, en tant que polítics, sobre el futur d’Euskadi. Saben que el dia que s’acabi aquest malson alguns dels que ara tenen un discurs polític bàsicament centrat en el terrorisme es quedaran sense discurs, sense clientela i potser sense feina.

Barcelona 1939-2011: de Mateu a Hereu

Franco traspassà l’any 75 del segle XX, quan una bona part de la població actual encara no havia nascut. Des de llavors ha plogut molt. Doncs bé, a finals d’aquella dècada, la dels 70 del segle passat, com qui diu amb el cos de Franco encara calent, a l’ajuntament de Barcelona ja manaven els socialistes. La Generalitat encara no existia però els socialistes ja estaven instal·lats a l’ajuntament. Durant tota la dècada dels 80 no se’n van moure. I tota la dels 90. I tota la primera dècada del segle XXI. I ara ja som a la segona dècada d’aquest segle i encara hi són. Les persones que ara tenen quaranta anys només en tenien vuit quan els socialistes van prendre possessió dels despatxos de la plaça de Sant Jaume, banda mar. Des que tenen ús de raó aquestes generacions només han vist l’equació ajuntament = socialisme. Les persones que ara tenen cinquanta anys van entrar a la universitat quan els socialistes ja manaven a l’ajuntament. Alguns d’aquells universitaris després es van casar, van tenir fills i ara ja són avis, i els socialistes encara hi són. Durant els darrers setanta-dos anys Barcelona només ha tingut alcaldes franquistes o ben vistos pel franquisme i alcaldes socialistes, i es dóna la particularitat que tots menys un (Narcís Serra) van arribar al càrrec no per la via electoral sinó per la digital. De Miquel Mateu (a la foto) a Jordi Hereu.

No són prou contundents aquestes dades? No semblen argument suficient per imposar-nos tots plegats una reflexió a fons que pugui propiciar un canvi polític? O és que potser els avantatges de l’alternança política no acaben de fer el pes als barcelonins? Sigui com sigui, és bo rumiar-hi. Ep, sense que això representi treure cap legitimitat als socialistes, però potser ja comença a ser hora de ventilar aquells despatxos i permetre que hi entrin persones i -sobretot- idees noves. I dit això, no em sembla malament que mentrestant Hereu i Tura es disputin aquests dies qui ocuparà molt previsiblement el càrrec de cap de l’oposició a l’ajuntament. No és una feina gaire agraïda però algú l’ha de fer, no? Vull aclarir que situar els socialistes a l’oposició no resulta gens agosarat sinó que és el que es desprèn de totes les enquestes publicades fins ara.

Els barcelonins tornarem a tenir aviat la clau del nostre futur. Aprofitem-la! Quan arribi el mes de maig meditem-hi a fons i votem a qui ens sembli que ho pot fer millor, que m’atreveixo a dir que no seran els que hi han ara. Tants anys seguits del mateix partit al govern assequen les idees, i sense idees només poden sorgir actuacions municipals prepotents, decisions equivocades, corrupcions que sovintegen massa, propostes de futur estrafolàries i, en definitiva, més del mateix. És això el que volem els barcelonins?

Sector espanyolista vs. sector catalanista

Francesc Vallès és un diputat de la franquícia catalana anomenada PSC(PSC-PSOE); per entendre’ns, el PSOE de Catalunya. Vallès és el coordinador dels 25 diputats d’aquesta franquícia al parlament espanyol i formaria part del conegut com a sector espanyolista del partit que, tenint en compte d’on surten els vots, és sens dubte el majoritari. Per aquest diputat la solució als problemes de la franquícia passaria per una major integració en el PSOE, i ha tingut la valentia de explicar-ho públicament en una entrevista. És d’agrair que de tant en tant els polítics s’expressin dient allò què pensen prescindint d’altres consideracions, i des d’aquest punt de vista les declaracions de Vallès són d’agrair.

Altres companys del partit agrupats en el conegut com a sector catalanista, que tenint en compte d’on surten els vots és clarament minoritari, diuen exactament el contrari. Consideren que per resoldre els creixents problemes de la franquícia seria convenient marcar una major diferenciació a Madrid, i fins i tot tornen a parlar de l’oportunitat de recuperar el grup parlamentari propi que ja havien tingut fa trenta anys. Uns propugnen més dependència del PSOE i els altres diuen que en volen menys. Quan les coses van bé tot és vaselina però quan, com passa ara, es comencen a tòrcer, sorgeixen les discrepàncies. Tot plegat molt humà.

Segurament ambdues tendències tenen raó, cadascuna la seva raó. Els seus respectius objectius no sempre són coincidents i, per tant, les solucions tampoc poden ser les mateixes. Si ens ho mirem amb els ulls del sector majoritari la seva prioritat és Espanya, mentre que si ho fem amb ulls del sector catalanista, l’objectiu prioritari és o hauria de ser Catalunya. El problema es presenta quan s’ha d’optar, quan, com passa sovint, els interessos d’Espanya són contraris als interessos de Catalunya. Fins ara la franquícia catalana ho tenia clar: en cas de conflicte o dubte, sempre a favor d’Espanya. És de suposar que a partir d’aquesta major integració amb el PSOE que proposa Vallès la prioritat d’Espanya sobre Catalunya més aviat s’enfortirà. La conclusió és que el sector catalanista ho té cru, i potser més aviat que tard s’haurà de buscar la vida política fora d’aquestes sigles. O oblidar-se del seu suposat catalanisme, que és el que molts han fet fins ara.

Pa negre, llei Sinde, analfabetisme digital

Ahir els goyas guanyats per Pa negre eren notícia de portada a quasi tots els diaris catalans i espanyols. Però com que encara no l’he vist no parlaré de la pel·lícula. L’acte de diumenge tenia el morbo afegit sobre el discurs que faria el president de l’acadèmia, que poc abans havia presentat la dimissió a la ministra del ram per les seves públiques discrepàncies sobre la millor forma de defensar el cinema espanyol. Diumenge a Madrid uns quants tenien ganes de passar comptes: gent del ram del cinema, mitjans d’informació i polítics.

Per exemple, alguns, més que parlar de l’èxit d’una pel·lícula catalana clarament guanyadora dels goyas parlaven de la conseqüència no buscada del càstig dels acadèmics a altres pel·lícules igualment candidates als premis. Com intentant treure mèrits a Pa negre. Com dient que més que votar a favor de Pa negre els acadèmics van votar en contra d’alguns del seus col·legues, i de retruc en va sortir beneficiada Pa negre. Potser és que no havien vist la pel·lícula i per això no gosaven parlar-ne, i llavors van sortir amb aquestes estranyes elucubracions mentals. Vull pensar que darrere de tot això no hi ha res en contra del fet que la gran guanyadora de la nit del cine espanyol hagi estat una pel·lícula catalana. Ho vull pensar però segons com es miri ho pot semblar.

Em va agradar el discurs del president de l’acadèmia, que es pot resumir en aquesta afirmació: Internet no és el futur, como alguns creuen. Internet és el present. Aquest senyor ho ha vist clar. En comptes de negar la realitat i amagar el cap sota l’ala, en comptes d’intentar posar portes al camp donant suport a una llei, l’anomena llei Sinde, que els experts diuen que ja ha nascut morta, aquest senyor ens demostra que ha fet els deures i que toca de peus a terra. Mentrestant la ministra encara no ha baixat de la figuera analògica, i ha tirat endavant una llei que segurament ha estat redactada per uns grans experts analògics, però que han demostrat ser uns perfectes analfabets digitals. No és incompatible. La pròpia ministra n’és un altre bon exemple.

La mida importa

Podríem parlar, per exemple, de les diferències que hi han entre un estatut, un estatut retallat i un estatut doblement retallat. Tots tres són estatuts, sí, però es pot donar el cas –de fet, es dóna- que el primer i l’últim no s’assemblin de res. Alguns anem una mica més enllà i ni tan sols acceptem l’estatut del 2005 aprovat pel Parlament, ni tampoc l’estatut retallat aprovat posteriorment en referèndum, ni menys encara les escorrialles que finalment ens ha deixat el Tribunal Constitucional d’Espanya. Ara bé, mentre no tinguem una constitució pròpia ens tocarà regir-nos una temporada per aquestes escorrialles. Més endavant ja arribarà el referèndum i, si es guanya, la constitució catalana.

La mida importa. És evident que no és el mateix viatjar en un petit Smart que fer-ho en un gran Lexus. Tots dos són cotxes i tots dos tenen quatre rodes, però en poc més s’assemblen. Tot i tractar-se de dues peces de fruita, no és el mateix menjar-se una poma que un gra de raïm. La forma de viatjar no té res a veure segons quin cotxe s’utilitzi, i si per postres només et deixen menjar un gra de raïm et quedaràs amb una lògica sensació de gana. Entre un estatut retallat de colònia i una constitució d’estat passa exactament el mateix. És aquesta sensació de gana la que ens queda a molts catalans, que no pretenem empatxar-nos però almenys sí que ens agradaria deixar de passar gana amb les minses engrunes que ens retorna la metròpoli. Volem el nostre Lexus i la nostra poma i només ens tornen un Smart i un granet de raïm.

Fa sis anys no se’ns va plantejar viatjar en un cotxe qualsevol, sense especificar-ne les característiques, ni que ens menjaríem una peça de fruita, així, en abstracte. Fa sis anys es van concretar tots els detalls (marca i model del cotxe, tipus de fruita, etc.). És a dir, els catalans vam decidir que viatjaríem en un determinat cotxe i que ens menjaríem una peça de fruita molt concreta. Catalunya no s’hauria de conformar amb res que quedi per sota d’allò que l’any 2005 va decidir el Parlament per majoria absoluta. Allò va ser l’expressió de la voluntat majoritària dels catalans. Aquell text hauria de ser el catàleg de mínims. I ja que hi som, potser tampoc és sobrer recordar un altre petit detall, i és que tant el Lexus com la poma, encara que ara no els tinguem, els hem pagat nosaltres. És a dir, no s’està demanant que ens regalin res sinó que ens tornin quelcom que ja tenim pagat amb escreix. Per això la mesquinesa espanyola encara sap més greu, perquè ens estan negant allò que és nostre.

El món al revés

Imagineu-vos que algú us deu diners i no hi ha manera que us pagui. L’aneu a veure al seu despatx per fer una mica més de pressió i després de molt discutir us promet que aviat us pagarà una part del deute. Dels interessos evidentment ni se’n parla. Torneu a casa sense cap xec però amb uns copets a l’esquena i una promesa vaga de rebre’l aviat. Us conformeu amb aquesta nova promesa (quin remei us queda!), i ara us torna a tocar esperar que el creditor no s’oblidi d’aquest nou compromís i us pagui aviat allò que és vostre.

Mas ha tornat de Madrid amb el compromís de Zapatero que es mirarà amb bons ulls un deute de l’any 2008 que Espanya té amb Catalunya. Cap referència als deutes posteriors ni al famós deute històric. També ha rebut el compromís de Zapatero que es mirarà amb bons ulls que Catalunya mentrestant pugui endeutar-se (escanyar-se) una mica més, un endeutament que segurament no seria necessari si es cobrés el que s’ha de cobrar quan toca i no es perdessin tants diners pel camí. Això és tot el que s’ha dit en públic després del viatge de Mas a Madrid. Alguns ja l’han batejat com un nou episodi del peix al cove. Aquí no hi entraré, les definicions i les opinions són lliures.

Cóm han reaccionat les altres autonomies, els partits polítics d’àmbit estatal i altres institucions de l’estat? Doncs ho han fet queixant-se en veu alta i dient que Catalunya és una región privilegiada, que això no pot ser, que Espanya i en el seu nom Zapatero s’han abaixat els pantalons davant d’una Catalunya garrepa, insolidària i antipàtica, que els catalans sempre estem demanant més, i tot aquell seguit de greuges, insults i desqualificacions anticatalanes que ja coneixem. No se sap ben bé per què però en aquest contenciós sempre hi ha qui busca convertir la víctima en botxí. El món al revés.

Un marquesat reial per distreure el personal

El desprestigi dels títols nobiliaris es posa novament de manifest quan se’n concedeixen de nous i veus els mèrits que han fet alguns dels agraciats per esdevenir marquesos. Segurament una de les poques atribucions oficials que té en exclusiva el rei d’Espanya sigui la d’atorgar títols nobiliaris als seus súbdits. Una altra és la de tutejar-los per sistema. I encara hi podríem afegir una gestió opaca del generós pressupost que l’estat posa a la seva disposició. Ara s’han concedit uns quants marquesats més, i entre els agraciats hi ha un seleccionador de futbol que té el mèrit d’entrenar un equip que jugant en terres africanes va fer un gol que valia un campionat. Un gol que pel que s’ha vist ara també valia un marquesat. En fi, això és el que dóna de si la monarquia, títols nobiliaris a canvi de gols, i poca cosa més. I mentre comentem aquestes bajanades, com ara mateix estic fent jo, no es parla dels temes realment importants que preocupen a la gent com pot ser, per posar només un exemple, el dèficit fiscal insostenible que suporta Catalunya amb un estoïcisme difícil d’entendre.

Però no em sento gens ofès com s’han sentit alguns pel marquesat concedit a l’entrenador de la roja, ni em sentiria ofès si aquests títols portessin incorporada alguna assignació pecuniària provinent de l’estat espanyol. Això seria només la xocolata del lloro. El que de veritat sorprèn i ofèn és que a l’Europa del segle XXI hi hagi un rei en exercici que va ser escollit per un dictador. Estem parlant d’un país que fa trenta i pocs anys va optar per la via democràtica. Un país que ho ha anat renovant quasi tot, fins i tot les estàtues d’en Clarà, però que mai no s’ha atrevit a sotmetre a votació popular i democràtica la figura del seu cap d’estat. Són coses que no deixen de cridar l’atenció.

Espero que no se’m mal interpreti. No estic insinuant el clàssic debat entre monarquia i república, sinó posant negre sobre blanc l’expressió pública d’unes mínimes exigències democràtiques que molts no entenem perquè encara no s’han atès. Al meu entendre, en una democràcia la figura del cap d’estat també s’hauria de sotmetre a votació cada ics anys, i si després s’acorda dir-ne monarquia, cap problema. El nom no fa la cosa, però en una democràcia es vota. Ve-t'ho aquí! Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Marxi, dona, marxi!

"Que la gent m’oblidi, vull anar-me’n a Mallorca". Així de clar s’expressa Imma Mayol, cinquena tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona. Evidentment ho diu ara que sap que els seus perdran les eleccions. Diu que vol que la gent l’oblidi però segueix concedint entrevistes. Diu que vol marxar però no acaba de marxar. I una de dues, o no sap què vol però no sap que no ho sap, o directament ens enreda. Perquè dues coses són evidents. La primera és de sentit comú. Si segueix fent declaracions la gent no l’oblidarà. La segona és una pura obvietat. Si vol anar-se’n a Mallorca, només cal que vagi a l’aeroport i agafi el primer avió cap a Palma. El que és segur és que quan marxi aquí pocs la trobaran a faltar. S’haurà acabat el risc que torni a promoure disbarats com el d’intentar construir un hotel de luxe per a gossos al barri de Pedralbes, precisament allà on no la vota ningú. I quan dic ningú, vull dir ningú. No em voteu, oi? Doncs us hi portaré els gossos. Si marxa també tindrem la tranquil·litat que ja no ordenarà arrancar més arbres amb l’excusa declarada d’eixamplar les voreres, i la no declarada de suprimir els aparcaments, que és una de les seves dèries. Aneu al barri de Gràcia, el seu districte, i pregunteu als veïns.

Mayol és l’expressió municipalista d’aquesta filosofia barata que diu que els cotxes i les fàbriques són l’origen de tots els mals i s’han de perseguir fins a la seva total supressió. Tot amb la justificació d’aquest talibanisme verd que no admet discussions per part de qui ens el vol encolomar peti qui peti. És així perquè ho dic jo, i punt. És la nova religió laica que de mica en mica es va carregant l’activitat econòmica d’aquest país. És aquesta pretesa superioritat moral dels que fins fa quatre dies eren comunistes i ara s’anomenen ecologistes, i que per demostrar-ho es retraten anant en bicicleta. Tot això és Mayol, una senyora que em treu de polleguera, i sé que no sóc pas l’únic que experimento aquest rebuig. Ara diu que marxa. Doncs a veure si és veritat i d’una vegada per totes els barcelonins ens podem treure aquest malson de sobre.

PS: ara m’adono que avui potser he sostrejat un pèl massa. Però la senyora s’ho mereix, i tant que s’ho mereix! Marxi, dona, marxi!

Un entranyable esmorzar a Rubió

Un dia del mes de desembre de l’any passat vaig rebre una telefonada de la Maria Rosa, a qui no coneixia personalment però que em va donar determinades pistes per poder saber de qui es tractava. Aquella inesperada trucada era per convocar-me a un esmorzar que tindria lloc al cap de dos mesos, amb la particularitat que l’únic lligam dels convocats a la trobada era que tots pertanyem a una família d’origen igualadí que té com a primer titular documentat a un senyor que es deia Josep Carles (l’escut reproduït a la dreta l’he trobat a internet, però no en garanteixo la seva autenticitat), i que va arribar a Igualada a principis del segle XVIII, ara fa quasi tres-cents anys. Jo no em dic Carles ni de primer ni de segon cognom però la meva avia paterna es deia Clara Carles Torras (1893-1958). L’avia Clara, Clareta com ahir vaig saber que era coneguda familiarment, era una de les set persones descendents directes d’aquell senyor, els germans Carles Torras (Francisca, Bartomeu, Bonaventura, Pere, Josep, Clara i Mercè), els descendents de les quals érem els convocats a l’esmorzar. D’aquí ve la justificació d’aquella sorprenent convocatòria. Allò ja es veia que prometia.

Tot i saber que no coneixeria pràcticament a ningú vaig dir que hi aniria, i ara tinc molt clar que no anar-hi hagués estat un error per part meva. Han passat dos mesos des d’aquella trucada i finalment l’esmorzar de forquilla va tenir lloc ahir diumenge a Rubió, un petit poble de la comarca de l’Anoia, més concretament de l’Alta Anoia. Un lloc que jo no coneixia. Segons els organitzadors ens vam aplegar unes 110 persones, i tot i que com deia abans alguns dels assistents no coneixíem pràcticament a ningú, va ser un acte molt entranyable. Tot va anar com una seda. Vaig poder saludar a parents meus molt simpàtics i agradables que evidentment no coneixia, i dic parents ja que al capdavall allà tots érem parents, propers o llunyans, directes o sobrevinguts.

Paral·lelament a aquesta iniciativa se’ns va anunciar que ara s’està preparant un llibre amb la història d’aquesta família, és a dir, que el retrobament familiar no es limitarà només a l’esmorzar d’ahir sinó que quedarà perfectament documentat. Vull per tant aprofitar aquesta ocasió per agrair la bona tasca portada a terme pels organitzadors de la trobada, encapçalats per en Pere. Vaig observar que la gent en sortia molt satisfeta, i no s’ha d’oblidar que perquè això passi sempre hi ha algú que se n’ha cuidat fins a l’últim detall. Ho dic perquè ahir no va fallar ni tan sols l’últim detall, aquest en forma d’un artístic punt de llibre commemoratiu fet amb genuïna pell igualadina, com no podia ser d’altra manera tractant-se d’una família d’Igualada. Ara només ens cal esperar que aviat podrem llegir el llibre anunciat, i mentrestant vull reiterar el meu agraïment als organitzadors per aquesta fantàstica iniciativa.

***

Recordatori: els ressaltats en color blau corresponen a enllaços relacionats. Clicant-hi a sobre, apareixerà l’enllaç corresponent.

***

Afegitó del 9/2/2011: algunes fotos de la trobada.

***

Afegitó del 10/2/2011: la crònica de L'Enllaç, també en versió pdf.

Caixes i diputacions

Deixem de banda la delicada situació financera d’algunes caixes d’estalvis. Deixem també de banda que, amb més o menys urgència, algunes necessitin prendre determinades mesures dràstiques de sanejament per tal d’assegurar-ne la seva viabilitat futura. Dit això, com a principi general trobo molt positiva la reconversió de les caixes en bancs. Fins ara i amb alguna excepció, com que les caixes no tenien amo allò era un veritable campi qui pugui. Darrere d’una caixa hi ha la corresponent institució política que la controla. Evidentment no tots els casos són comparables doncs aquesta relació està molt més marcada en unes entitats que en altres. Per altra banda, les caixes juguen al mercat però fent la competència deslleial als bancs que sí que tenen uns amos exigents, i quan dic exigents vull dir que lògicament pretenen ser retribuïts amb uns dividends fruit dels beneficis generats per l’entitat. Mentre els bancs tenen un control i unes exigències per part del seu accionariat les caixes no tenen accionariat. Les caixes tenen les seves assemblees, sí, però tots sabem cóm es maneguen aquests actes, i cóm es trien els consellers de les caixes més polítiques. Vaja, si no fos perquè em podrien titllar de xenòfob, diria que la gestió de determinades caixes és el que més s’assembla a un berenar de negres.

Un exemple molt clar de fins on es poden arribar a deteriorar les coses fruit del peculiar estatus de les caixes el trobem en la relació que hi ha entre Catalunya Caixa i la Diputació de Barcelona, una institució política que el dia que canviï d’amos, d’amos polítics s’entén, i s’hi faci una auditoria ben feta i amb ganes de saber tota la veritat, estic segur que ens donarà moltes sorpreses. Sé que ara seré molt esquemàtic, potser massa i tot, però intueixo que qui mana a Catalunya Caixa i qui mana a la Diputació de Barcelona és el mateix sanedrí format per un grup molt reduït de personatges que tenen una bona entrada, i potser despatx propi i tot, al carrer Nicaragua de la ciutat de Barcelona, allà on hi tenen els despatxos els delegats del PSOE a Catalunya. Aquest sanedrí decideix a qui es concedeixen els crèdits polítics i a qui se’ls perdonen si convé. Tot es fa amb els coneguts criteris d’opacitat i amiguisme polític que tantes vegades s’han denunciat. La gestió professional sovint queda molt en segon terme i els resultats estan a la vista.

Per tant, benvingut sigui aquest nou plantejament de les caixes. Ara almenys les caixes tindran un amo exigent a qui se l’hi hauran de retre comptes. Intueixo que la primera conseqüència d’aquests canvis serà que les caixes s’hauran de dirigir amb criteris estrictament professionals, deixant de banda la política. Ja per acabar, la defensa de l’obra social de les caixes no justifica els disbarats que s’han fet fins ara, però l’obra social és un tema que deixarem per un altre dia. Cal recordar que el fet que les caixes no tinguin amo només vol dir que quan van mal dades i se les ha d’ajudar es fa amb diner públic. I això és exactament el que està passant ara.

Egipte

Des de fa uns dies obrim els diaris amb Tunísia i Egipte a les portades. A Tunísia no hi estat mai però a Egipte sí, i em va agradar molt haver-hi anat. No tinc cap queixa d’aquell viatge, al contrari, al marxar del Caire vaig dir-me que algun dia hi tornaria amb més calma. Però ara, observant els esdeveniments d’aquests dies, penso que els que viatgen a països governats per dictadors són també en alguna mesura responsables de la consolidació d’aquestes dictadures. I ho dic perquè estic convençut que sense els ingressos generats pel turisme aquests règims dictatorials tindrien molt menys recorregut. Per tant, penso que d’entrada potser ens tocaria entonar un mea culpa per la part que ens toca, i almenys en el meu cas estic disposat a entonar-lo sense recances.

També hi ha qui diu que sense el suport dels ingressos generats pel turisme aquella gent encara les passaria més magres. Bé, és un altre plantejament que segur que té la seva part de veritat. Si més no, és una bona excusa per justificar-nos nosaltres mateixos quan decidim viatjar a segons quines destinacions. Sigui com sigui, sempre que he anat a determinats països se m’ha plantejat aquest dilema, de la mateixa manera que potser es feien un plantejament similar els turistes que venien a Espanya fa cinquanta anys. Això suposant que aquells turistes es plantegessin que anaven a passar les vacances no només a una destinació de sol, platja, toros i sangria barata sinó també a un país governat per una dictadura. Admeto que potser és massa suposar. De la mateixa manera que potser també és molt suposar que qui va a passar una setmana a Varadero es plantegi que, ni que sigui indirectament, està donant suport a la dictadura cubana dels germans Castro.

Bé, segueixo pensant que fer-se aquests plantejaments diguem-ne morals no és gens gratuït, i menys aquests dies. El debat és obert. Intueixo, però, que no ens posarem d’acord. I com deia abans, a Egipte hi penso tornar algun dia, però vull pensar que quan hi torni allà hi haurà un règim més presentable que el d'ara.

El futur que ens espera

Amb totes les excepcions que hi vulguem posar m’atreviria a assegurar que, com a norma general, el món evoluciona sempre en sentit positiu. Si parlem en termes generals, ara es viu millor que fa cinquanta anys, i d’aquí cinquanta anys intueixo que es viurà millor que ara. Ningú nega que al món hi ha molta pobresa però tots els indicadors diuen que n’hi ha menys que abans, i que els índexs de misèria tenen tendència a seguir disminuint. Aquesta podríem dir que és la norma general, i les excepcions puntuals no deixen de ser això, excepcions que confirmen la regla.

Ara podríem estar davant d’una d’aquestes excepcions. Els experts vaticinen que, per primera vegada en molt temps, la generació que segueix a la nostra viurà pitjor que nosaltres. Els experts afegeixen que nosaltres hem viscut clarament per sobre de les nostres possibilitats. Hem estirat més el braç que la màniga i ara s’hauran de compensar els excessos comesos fruit de la nostra irresponsabilitat, i en bona mesura tot això ho haurà de pagar la generació que segueix a la nostra. Les expectatives no són certament gaire engrescadores. Però tot i això, és d’esperar que aquesta baixada de nivell serà de caire temporal i aviat es tornarà al ritme normal que dèiem abans. Aviat poden ser, però, uns anys, i tot dependrà de les nostres actituds davant d’aquesta nova realitat certament incòmoda que ens ha tocat viure.

Què es pot fer per tal de pal·liar aquests foscos vaticinis? No hi han receptes màgiques però sens dubte s’haurà de treballar més, i segurament guanyant menys. És a dir, allò d’arribar a una entrevista de feina i preguntar quan són les vacances i si els divendres es plega al migdia s’haurà d’anar oblidant. Els experts ens diuen que per tal de superar una situació difícil com aquesta tots haurem de ser més competitius en les nostres activitats professionals. Tocarà treballar més però, bàsicament, tocarà treballar millor. La fita és que el nostre país torni a ser competitiu en la línea dels països del nostre entorn que més ens fan la competència. Però per assolir aquesta fita s’imposa que tots plegats fem primer un exercici de realisme. Per saber on volem arribar primer de tot hem de saber on som, i sovint tinc la sensació que d’això encara no en som prou conscients.

El Tea Party, allà i aquí

Als Estats Units el moviment ultraconservador i ultraliberal del Tea Party es va posar en marxa, encara no fa ni dos anys, una mica com si diguéssim amb una sabata i una espardenya. Tot va començar com aquelles primeres reunions de senyores que servien com a excusa per vendre els productes Tupperware, i després ja hem vist fins on ha arribat aquesta coneguda empresa d’envasos de plàstic. Doncs bé, el Tea Party sembla seguir un camí similar, i en poc temps ha anat agafant una importància que al principi pocs preveien. Tot sembla indicar que estem davant d’un fenomen important. Per posar només un exemple, aquest moviment potser condicionarà qui serà el proper president dels Estats Units, i si no ho condiciona directament segur que almenys condicionarà les seves polítiques.

A casa nostra el Tea Party encara no existeix oficialment però la filosofia bàsica que hi ha al darrere sí, evidentment adaptada al nostre entorn sociopolític. La nostra versió del Tea Party de moment viu al marge dels partits polítics tradicionals, però és una filosofia que amb les dificultats socials creixents que estem patint darrerament s’està enfortint cada dia que passa. És de preveure que arribarà un moment en que el nostre Tea Party esclatarà en forma d’organització política independentment estructurada, i això podria capgirar el nostre esquema polític bàsic. Però tot i que s’han dit alguns noms, encara no està gens clar qui podria ser la nostra Sarah Palin particular.

Intueixo que avui en dia el gruix dels simpatitzants del Tea Party de casa nostra no milita a cap partit, a l’espera que se’n formi un que defensi aquestes idees sense embuts. Diria que molts dels seus simpatitzants són d’aquelles persones que sovint es defineixen com apolítiques, però que a la que hi profunditzes una mica veus perfectament de quin peu calça el seu proclamat apoliticisme. El Tea Party és un moviment polític interessant i haurem de seguir molt de prop els futurs esdeveniments que sorgeixin a l’entorn d’aquesta filosofia. Segons quina importància arribi a tenir el Tea Party a casa nostra –això és quelcom que encara no es pot avaluar- és de preveure que en major o menor mesura d’alguna manera ens condicionarà el nostre futur.

Dictadors en potència

Españoles en el mundo és un programa de la televisió pública espanyola que només veig molt de tant en tant. Es tracta d’un programa que normalment dóna una visió excessivament superficial dels espanyols expatriats i dels llocs on han anat a viure, i és per això que no m’interessa gaire. A principis de desembre van emetre un episodi sobre espanyols que viuen a Jerusalem, un programa que havia estat enregistrat uns mesos abans i que tampoc vaig veure quan es va emetre. Poc després, per pressions d’uns determinats col·lectius que pel que sembla són més contraris als jueus que favorables a la llibertat d’expressió, aquell vídeo es va suprimir de la web de RTVE. Censura pura i dura. Jo mateix ho vaig poder comprovar. No és cap secret que el lobby palestí té força i influència i, pel que vaig llegir, es veu que el senyor Oliart, cap de RTVE, es va acoquinar per les pressions rebudes i va decidir aplicar la censura. Mort el gos morta la ràbia, devia pensar Oliart, i jo li podria respondre que en democràcia només censuren els dictadors en potència.

Però ja se sap que la censura a internet té un abast molt limitat per no dir totalment nul, i encara que RTVE pretengui que no es pugui tornar a veure un programa emès amb anterioritat, sempre ens queden camins alternatius per visionar-lo. Fa uns dies un conegut meu jueu que viu al Brasil em va passar un enllaç pirata d’aquell programa, juntament amb uns comentaris en els que es mostrava molt escandalitzat per aquell acte de censura del govern espanyol. Llavors vaig tenir interès en veure el programa per tal de formar-me una opinió pròpia sobre el tema. Doncs bé, vaig veure el programa i, com altres que havia vist abans, no era res de l’altre món. Mitja dotzena de testimonis d’espanyols que viuen a Jerusalem i poca cosa més. Pro palestí? Pro jueu? No hi entro, aquest no és el tema.

Però ja se sap que les pressions diplomàtiques van en totes les direccions, i el lobby jueu no s’ha quedat quiet i també ha sabut moure les seves fitxes. Finalment el senyor Oliart ha baixat del burro de la censura i ha reposat el programa a la web oficial de RTVE d’on mai s’hagués hagut de treure. Fi d’aquesta història i retorn a la normalitat. El programa es podrà criticar tant com es vulgui però repeteixo, ara no vull entrar en els seus continguts. El que no es pot fer és censurar un programa que hem pagat entre tots (RTVE és una cadena pública) només perquè hi hagi algú que discrepa dels seus continguts. Encara que determinats col·lectius així com el senyor Oliart han demostrat no ser-ho, jo sóc un ferm partidari de la llibertat d’expressió amb l’única limitació del Codi Penal. Per això explico aquesta petita història tot i que intueixo que ningú es posarà vermell en fer-se públic aquest lamentable episodi. Alguns porten la censura tan incrustada en el seu ADN que fins i tot la consideren una bona pràctica, es pensen que ho fan pel nostre bé. En fi, de gent equivocada n’hi ha per tot arreu, i de dictadors en potència també.

Pujol també

Diuen que rectificar és de savis, però no deixa de cridar força l’atenció que de ser nomenat español del año es pugui passar uns anys més tard a declarar-se gairebé independentista català. Això de Jordi Pujol, la seva posició revisada d’abans d’ahir sobre l’opció d’una Catalunya independent, una opció política que en els darrers anys han anat abraçant un nombre creixent de catalans, té més importància de la que a primera vista pugui semblar. Pujol fa molts anys que es dedica a la política però no recordo que mai s’hagués manifestat en aquests termes tan contundents. Diria que Pujol se’ns ha tornat independentista, o almenys això em sembla deduir després de llegir el seu article un parell de vegades. Segurament a Espanya seguiran fent veure que aquí no passa res, que tot segueix igual, que prietas las filas i tota la pesca. Però repeteixo, que un home moderat com Pujol també hagi decidit manifestar-se en aquests termes és per rumiar-hi una mica. I els dirigents polítics espanyols farien bé en llegir-se lentament les seves reflexions i meditar-les a fons. No sé si des d’Espanya encara són a temps de rectificar i mirar de reconduir la situació, ni tampoc sé si a Espanya hi ha la sensibilitat política necessària per plantejar-se la possibilitat de fer un gir copernicà en la seva política cada dia més anticatalana. Ho repeteixo per evitar confusions: política espanyola cada dia més anticatalana. No ho sé però intueixo que ara ja és massa tard. Si un dia a Espanya s’aixequen el matí i llegeixen que la majoria dels catalans ha optat de manera democràtica i sense temors ni complexos per la independència de Catalunya, no podran pas al·legar que al llarg d’aquests darrers anys no han rebut avisos a dojo en aquest sentit. Ens podran enviar l’exèrcit i la Guardia Civil (no crec pas que ho facin, encara que els empari la seva constitució) però el que és segur és que no podran al·legar desconeixement del que s’està coent a Catalunya. Diguem-ho clar i català, els principals responsables de la deriva independentista que hi ha a Catalunya viuen a 600 quilometres de Barcelona en direcció oest. I si en deuen ser de convincents que fins i tot han convençut el president Pujol.

Anar per lliure

Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid i coneguda també com la lideresa, és una persona que sovint es permet el luxe d’anar per lliure. Aguirre de tant en tant manifesta públicament que ella va a la seva, encara que la seva postura particular discrepi de la línia oficial del seu partit. En aquest sentit, es diu que Aguirre és una política atípica i més aviat poc disciplinada. Resulta simptomàtic constatar, però, que quan es presenten aquests episodis de discrepància pública, la direcció del seu partit miri cap a una altra banda i... a esperar que escampi, però sense anar més enllà. Sembla ser que ni el Partido Popular es vol arriscar a prescindir de la senyora Aguirre, ni la senyora Aguirre es pot permetre el luxe de fer política sense seguir estant associada a una marca tan consolidada com la del PP. Entenc perfectament les dues postures.

Ara ha tornat a demostrar que va per lliure. A Astúries el seu partit ha nomenat una candidata per a les properes eleccions autonòmiques que no agrada a la senyora Aguirre. Ha fet pública la seva discrepància dient que durant la campanya electoral no ajudarà a la candidata escollida, i afegint que el senyor Álvarez Cascos, que ja no forma part del seu partit, hagués sigut un millor candidat. Segurament té raó però com a mínim s’ha de reconèixer que la senyora Aguirre ha sigut valenta, tot i que en aquest cas no ha fet altra cosa que expressar en veu alta allò que molts militants i simpatitzants del seu partit pensen però no gosen expressar públicament. Quan parlem de política no estem gaire acostumats a que els polítics diguin el que pensen. La nostra classe política prefereix unes masses de militants disciplinats com a xaiets abans que arriscar-se a posar a debat determinades discrepàncies. Alfonso Guerra ho va expressar fa anys de manera molt gràfica: el que se mueva no sale en la foto.

Són molts els que critiquen aquests posicionaments de la senyora Aguirre, però si jo fos un dirigent polític preferiria tenir al meu costat a persones que em diguessin allò que pensen de veritat, encara que jo discrepés de les seves opinions. No m’agraden els polítics que estan sempre rodejats d’un grup d’incondicionals que només saben dir si, bwana a qualsevol proposta o decisió de la direcció, encara que aquesta pugui ser desencertada o, com a mínim, objecte d’un debat més profund. I he posat l’exemple del Partido Popular perquè les declaracions de la senyora Aguirre són de molta actualitat, però n’hagués pogut posar qualsevol altre. En major o menor mesura a Espanya tots els partits pateixen del mateix mal. I a Catalunya també. Dissortadament.

La salut del català a Sarrià

La salut de la llengua catalana a Sarrià està força malmesa, però en comptes d’intentar posar-hi remei aquí sembla que només ens preocupi allò que passa a Madrid. Així, mentre uns i altres (jo també) perdem temps i energies discutint per bajanades com, per exemple, si a determinades institucions oficials de la metròpoli, el Senado per exemple, s’ha de parlar només en espanyol o també es pot parlar en les llengües oficials de les colònies, aquí a casa nostra, a Catalunya, a Barcelona, a Sarrià concretament, tenim una sèrie de llocs on o parles d’entrada en espanyol o quasi que ja no cal que hi entris. I quan dic una sèrie de llocs m’estic referint a molts llocs. Exemples? Tots els que vulgueu. Botigues, bars, perruqueries, bancs, fleques, restaurants i pizzeries, els hotels del senyor Gaspart, El Corte Inglés, tot i que oficialment aquesta botiga pertany al barri de Les Corts. S’ha de dir que en alguns d’aquests establiments si insisteixes veus que hi han empleats que entenen el català. Alguns fins i tot són capaços de parlar-lo però, això sí, quasi mai ho fan per iniciativa pròpia. Primer t’has de fer una mica pesat, suposant que parlar a Catalunya en la llengua pròpia de Catalunya sigui fer-se pesat, que de vegades segons amb qui parles ho pot arribar a semblar. Vaja, de psiquiatre. Aquest petit detall ja ens dóna pistes sobre l’abast del nostre problema.

Fixeu-vos que no parlo d’altres barris de Barcelona, no parlo de Nou Barris ni de Ciutat Vella on tenen un altíssim percentatge d’immigració provinent d’Espanya, i darrerament també de fora d’Espanya. Parlo de Sarrià, el barri de Barcelona on més vots treuen els anomenats nacionalistes i on, japonesos a banda, menys immigració hi ha. Doncs bé, tot i això a Sarrià la llengua franca d’atenció al client quasi sempre és l’espanyol. Si algú no coneix el barri i ho dubta, només cal que s’hi acosti i ho comprovi per ell mateix. I si això passa a Sarrià no cal fer un gran esforç intel·lectual per imaginar-se què deu passar en altres barris de la ciutat amb un alt percentatge d’immigració. El que intento transmetre posant sobre la taula la trista realitat lingüística del català a Sarrià és que on s’està perdent el català és a casa nostra. Per tant, és aquí on l’hem de defensar i promocionar, no a Madrid. Si volem defensar la nostra llengua som nosaltres els que ens hem de moure. A Madrid tenen altres interessos entre els que no hi ha la defensa del català.

Digui el que digui la Unesco el català va a menys. Si continuem mirant cap a una altra banda i no fem res per tal d’evitar-ho, tots plegats serem còmplices d’aquest magnicidi cultural. Cultural i m’atreviria a dir que també nacional. Sí, ja sé que a molta gent això de Catalunya i el català se’ls en fot, però vull creure que encara queden persones amb una mica de sensibilitat per aquestes coses, persones que encara no han perdut els seus orígens ni la seva identitat. A veure si entre tots ens hi posem. Jo, per exemple, si en una botiga es posen tontos tractant d’imposar-me l’espanyol amb aquella mala educació que tots hem hagut de patir alguna vegada, els hi dic bon dia amb un somriure als llavis i marxo. Vull dir que per defensar la llengua tothom pot fer coses, cadascú segons les seves idees i possibilitats. Perquè aquesta feina l’hem de fer bàsicament nosaltres, el poble, la gent del carrer. Els governants es dediquen a altres assumptes.

El Senado de los pinganillos

Aquesta definició, el Senado de los pinganillos, la vaig escoltar ahir per la ràdio. Em va agradar i he preferit no traduir-la. El fet que un senador català (per cert, algú sap de què serveix un senador?) ara pugui parlar en llengua catalana en algunes sessions del Senado espanyol (per cert, algú sap de què serveix el Senado?) ha causat molt rebombori i excitació. Hi ha polítics que s’han escandalitzat pel fet que s’hagi de substituir la seva ignorància lingüística, és a dir, la seva incapacitat d’entendre el català, per un servei de traducció que els permeti entendre el que es diu des del faristol quan l’orador no utilitza l’espanyol. El gran argument que posen sobre la taula els senadors ignorants és que si pels passadissos d’aquell casalot es parla normalment en llengua espanyola, ells no entenen que quan es parla des del faristol alguns no ho facin també en aquesta llengua. És una argumentació que a primera vista potser té la seva lògica, tot i que no cal ser massa imaginatiu per veure-hi una clara intencionalitat política.

Molts diputats del Parlament Europeu es troben amb una situació similar, necessiten traducció per entendre les intervencions dels diputats que s’expressen en una llengua que desconeixen. Però la diferencia que hi ha és que el rebombori que s’ha muntat a Madrid pel cost del servei de traducció, que no deixa de ser la xocolata del lloro del pressupost d’un organisme que no serveix per res, no s’ha muntat mai a Estrasburg. És a dir, un servei de traducció que a Europa donen per bo a Espanya el consideren un escàndol. Per cert, en aquest sentit el Parlament de Catalunya també té les seves particularitats lingüístiques. Hi ha uns diputats, que formarien el nostre TeaParty lingüístic particular, que han decidit que quan pugen al faristol ho fan en una llengua que no és la que utilitzen pels passadissos. Cap problema, des del primer dia al nostre Parlament tothom té garantida la llibertat de fer el ridícul, però estaria bé que aquests capricis lingüístics no costessin diners als contribuents.

Sense ànim d’ofendre ningú i també sense perdre de vista que s’ha d’estalviar, tinc algunes propostes sobre aquests temes. En primer lloc, tota vegada que el Senado i els senadors no serveixen per res, jo de moment el tancaria sine die, el deixaria sense pressupost, i tot això que ens estalviaríem. Si més endavant es considerés necessari reobrir-lo, trobaria lògic que la llengua oficial fos exclusivament l’espanyol, però si algú es volgués expressar en una altra llengua tampoc ho prohibiria. Això sí, sense traducció a costa del contribuent. A Estrasburg, posaria l’anglès com a llengua única, amb les mateixes regles: llibertat absoluta de parlar en altres llengües però sense traducció a costa del contribuent. Evidentment dono per suposat que per ser diputat europeu s’ha de dominar l’anglès, de la mateixa manera que s’ha de dominar l’espanyol per ser senador a Espanya, i el català per ser diputat del Parlament del Parc de la Ciutadella.