El Senado de los pinganillos

Aquesta definició, el Senado de los pinganillos, la vaig escoltar ahir per la ràdio. Em va agradar i he preferit no traduir-la. El fet que un senador català (per cert, algú sap de què serveix un senador?) ara pugui parlar en llengua catalana en algunes sessions del Senado espanyol (per cert, algú sap de què serveix el Senado?) ha causat molt rebombori i excitació. Hi ha polítics que s’han escandalitzat pel fet que s’hagi de substituir la seva ignorància lingüística, és a dir, la seva incapacitat d’entendre el català, per un servei de traducció que els permeti entendre el que es diu des del faristol quan l’orador no utilitza l’espanyol. El gran argument que posen sobre la taula els senadors ignorants és que si pels passadissos d’aquell casalot es parla normalment en llengua espanyola, ells no entenen que quan es parla des del faristol alguns no ho facin també en aquesta llengua. És una argumentació que a primera vista potser té la seva lògica, tot i que no cal ser massa imaginatiu per veure-hi una clara intencionalitat política.

Molts diputats del Parlament Europeu es troben amb una situació similar, necessiten traducció per entendre les intervencions dels diputats que s’expressen en una llengua que desconeixen. Però la diferencia que hi ha és que el rebombori que s’ha muntat a Madrid pel cost del servei de traducció, que no deixa de ser la xocolata del lloro del pressupost d’un organisme que no serveix per res, no s’ha muntat mai a Estrasburg. És a dir, un servei de traducció que a Europa donen per bo a Espanya el consideren un escàndol. Per cert, en aquest sentit el Parlament de Catalunya també té les seves particularitats lingüístiques. Hi ha uns diputats, que formarien el nostre TeaParty lingüístic particular, que han decidit que quan pugen al faristol ho fan en una llengua que no és la que utilitzen pels passadissos. Cap problema, des del primer dia al nostre Parlament tothom té garantida la llibertat de fer el ridícul, però estaria bé que aquests capricis lingüístics no costessin diners als contribuents.

Sense ànim d’ofendre ningú i també sense perdre de vista que s’ha d’estalviar, tinc algunes propostes sobre aquests temes. En primer lloc, tota vegada que el Senado i els senadors no serveixen per res, jo de moment el tancaria sine die, el deixaria sense pressupost, i tot això que ens estalviaríem. Si més endavant es considerés necessari reobrir-lo, trobaria lògic que la llengua oficial fos exclusivament l’espanyol, però si algú es volgués expressar en una altra llengua tampoc ho prohibiria. Això sí, sense traducció a costa del contribuent. A Estrasburg, posaria l’anglès com a llengua única, amb les mateixes regles: llibertat absoluta de parlar en altres llengües però sense traducció a costa del contribuent. Evidentment dono per suposat que per ser diputat europeu s’ha de dominar l’anglès, de la mateixa manera que s’ha de dominar l’espanyol per ser senador a Espanya, i el català per ser diputat del Parlament del Parc de la Ciutadella.