Amb l’entrada en vigor de la nova llei antitabac, aquesta feta amb una mica més de sentit comú que la llei del 2005, una llei que pretenia acontentar tothom però que no va acontentar quasi ningú, ara tothom es veu amb cor de dir-hi la seva. Que si és una bona llei, que si és massa intervencionista i va en contra de la nostra llibertat, que si hi ha diversos aspectes millorables (que hi són), i altres opinions per l’estil. Jo no seré menys, però ho faré des d’un angle diferent. Més que de la llei que ara ha entrat en vigor parlaré, val a dir que una mica avergonyit, de la meva faceta de molts anys com a fumador. Parlaré d’una activitat gens recomanable que vaig deixar ara fa deu anys.Tot i que no m’és massa agradable recordar-ho, parlaré d’aquells anys en que vaig ser fumador, i de com amb el fum dels meus cigarrets vaig perjudicar el meu entorn de familiars, amics i coneguts. Primer de tot, aprofito aquesta oportunitat per demanar disculpes. És el mínim que puc fer perquè, es miri com es miri, fumar a la cara dels altres és lleig, és molt lleig. I si ho deu ser de dolent això del tabac que fins i tot ens impedeix adonar-nos del perjudici que causem a les persones que ens envolten. Jo sabia que el tabac era perniciós però no era conscient dels danys causats a tercers amb el meu fum, i no vaig aterrar a la realitat dels perjudicis socials del tabac fins que fa deu anys jo mateix em vaig passar a l’altra banda del taulell. Després també he patit en pell pròpia la contaminació del fum aliè, una situació desagradable que em recorda quan jo fumava, però quan ara tinc al costat un fumador procuro no queixar-me. Contràriament a l’actitud d’altres exfumadors, no m’he convertit en un talibà de la lliga antitabac. Em molesta el fum però intento entendre, que no justificar, aquells que encara fumen al costat de persones no fumadores. Vull pensar que si jo no era massa conscient dels perjudicis causats a tercers ells potser tampoc en deuen ser.
Ara veig el fumador bàsicament com un malalt que té una addicció, sense que això vulgui dir necessariament que la societat li hagi de finançar la deshabituació. Sigui com sigui, fumar és un hàbit lliurement adquirit i, per tant, quan ho vols deixar és poc seriós pretendre que t’ho pagui la societat, suposant que la voluntat de deixar de fumar sigui quelcom que es pagui amb diners. El que intento transmetre és que de truco per deixar el tabac només n’hi ha un: la ferma voluntat de deixar-ho. Proposar-s’ho seriosament és el pas bàsic i imprescindible per deixar-ho. Sense aquesta voluntat prèvia de deixar-ho no hi ha res a fer, per més química que hi posem. Aquesta va ser almenys la conclusió que en vaig treure després de la meva experiència d’ara fa deu anys. Deu anys sense fum.
5 comentaris:
Doncs mira, ja en som dos. Ara no puc per menys que felicitar-me de la prohibició, i no per talibanisme, sinó per veure a quins extrems et pot dur l'addicció. Dissabte sopar en un restaurant a Igualada (ai que el Jardí ja ha desaparegut, quina llàstima!), ple de gom a gom, sense fum, dos de la taula deixen la conversa per anar a fumar i reconeixen la seva desconsideració, jo havia estat d'ells? Després bar musical, de gom a gom, també, i sense fum; uns canons de fum d'atrezzo donen "ambient". No si al final resultarà que no ens podem passar sense la boira :(
I si, ni pegats, ni hipnosi, ni metges, ni gurús, llevar-se un matí i dir: "s'ha acabat". Ei, i jo em fumava dos paquets de ducados cada dia, o sigui que jugava en la primera divisió.
No en dieu llei antitabac. No en prohibeix el cultiu, venda, elaboració, mastegar-lo o ensumar-lo, ni tan sols fumar-lo. Sembla que prohibeixi que certs establiments admetin fumadors. A casa, no perjudiquen a la familia, als fills?
Jo he fumat molts anys, cigarretes, pipa, cigars, i n'he disfrutat. I recordo amb enyor sobretaules de café, copa i puro.
És un gaudi (propi).
Ho havia deixat molts cops, perquè m'ho deien o per demostrar que ho podia fer i quan fàcil és. Una qüestió de voluntat. Quan he tornat a fumar ha estat fredament, i "si a mi m'agrada, per què ho he de deixar?".
Fa dotze anys ho vaig deixar, en prendre consciència que molestava o perjudicava als altres. Ja abans havia regulat el fumar en espais que tan sols ocupava jo, o a l'aire lliure.
En qualsevol cas, el que importa és fer passar als altres per l'adreçador, sigui fumar, beure, seure al sillò, apretar el pedal, o el que sigui. Ja en sortiran, de coses.
Tot just acabo d'oïr un expert parlar dels perills de l'esport intens i que cal vigilar també els nens que en parctiquen.
Clidice,
El Jardí va acabant desapareixent, sí, però la davallada ja venia de lluny. Anys abans ja havia perdut l’estrella Michelin que tenia. Al seu lloc ara hi ha Els Curtidors (mateix local, mateixa decoració), on al migdia fan un menú correcte, sense més.
Ramon,
Tot excés és perillós, sí, però una persona com jo tan poc favorable a les prohibicions veu la prohibició de fumar als llocs tancats amb força simpatia. Si la gent fos educada i respectuosa potser no s’haurien de prohibir les coses, però com que no ho som...
Ja m'ho deia, la Roser, que no m'entenien. Em passa que com que jo sé el que penso, crec que amb el que dic el altres ho sabran interpretar, però no és així.
A USA ho diuen amb més força: "La Llei prohibeix fumar aquí. Els infractors de la Llei seran perseguits i penalitzats" (la interpretació no és literal). Aquí sovint diuen: "No es perrmet...", "No fumeu" o hi posen un dibuixet.
Publica un comentari a l'entrada