.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 24 de gener del 2011

La salut del català a Sarrià

La salut de la llengua catalana a Sarrià està força malmesa, però en comptes d’intentar posar-hi remei aquí sembla que només ens preocupi allò que passa a Madrid. Així, mentre uns i altres (jo també) perdem temps i energies discutint per bajanades com, per exemple, si a determinades institucions oficials de la metròpoli, el Senado per exemple, s’ha de parlar només en espanyol o també es pot parlar en les llengües oficials de les colònies, aquí a casa nostra, a Catalunya, a Barcelona, a Sarrià concretament, tenim una sèrie de llocs on o parles d’entrada en espanyol o quasi que ja no cal que hi entris. I quan dic una sèrie de llocs m’estic referint a molts llocs. Exemples? Tots els que vulgueu. Botigues, bars, perruqueries, bancs, fleques, restaurants i pizzeries, els hotels del senyor Gaspart, El Corte Inglés, tot i que oficialment aquesta botiga pertany al barri de Les Corts. S’ha de dir que en alguns d’aquests establiments si insisteixes veus que hi han empleats que entenen el català. Alguns fins i tot són capaços de parlar-lo però, això sí, quasi mai ho fan per iniciativa pròpia. Primer t’has de fer una mica pesat, suposant que parlar a Catalunya en la llengua pròpia de Catalunya sigui fer-se pesat, que de vegades segons amb qui parles ho pot arribar a semblar. Vaja, de psiquiatre. Aquest petit detall ja ens dóna pistes sobre l’abast del nostre problema.

Fixeu-vos que no parlo d’altres barris de Barcelona, no parlo de Nou Barris ni de Ciutat Vella on tenen un altíssim percentatge d’immigració provinent d’Espanya, i darrerament també de fora d’Espanya. Parlo de Sarrià, el barri de Barcelona on més vots treuen els anomenats nacionalistes i on, japonesos a banda, menys immigració hi ha. Doncs bé, tot i això a Sarrià la llengua franca d’atenció al client quasi sempre és l’espanyol. Si algú no coneix el barri i ho dubta, només cal que s’hi acosti i ho comprovi per ell mateix. I si això passa a Sarrià no cal fer un gran esforç intel·lectual per imaginar-se què deu passar en altres barris de la ciutat amb un alt percentatge d’immigració. El que intento transmetre posant sobre la taula la trista realitat lingüística del català a Sarrià és que on s’està perdent el català és a casa nostra. Per tant, és aquí on l’hem de defensar i promocionar, no a Madrid. Si volem defensar la nostra llengua som nosaltres els que ens hem de moure. A Madrid tenen altres interessos entre els que no hi ha la defensa del català.

Digui el que digui la Unesco el català va a menys. Si continuem mirant cap a una altra banda i no fem res per tal d’evitar-ho, tots plegats serem còmplices d’aquest magnicidi cultural. Cultural i m’atreviria a dir que també nacional. Sí, ja sé que a molta gent això de Catalunya i el català se’ls en fot, però vull creure que encara queden persones amb una mica de sensibilitat per aquestes coses, persones que encara no han perdut els seus orígens ni la seva identitat. A veure si entre tots ens hi posem. Jo, per exemple, si en una botiga es posen tontos tractant d’imposar-me l’espanyol amb aquella mala educació que tots hem hagut de patir alguna vegada, els hi dic bon dia amb un somriure als llavis i marxo. Vull dir que per defensar la llengua tothom pot fer coses, cadascú segons les seves idees i possibilitats. Perquè aquesta feina l’hem de fer bàsicament nosaltres, el poble, la gent del carrer. Els governants es dediquen a altres assumptes.

7 comentaris:

Unknown ha dit...

Jo hi vaig sovint a Sarrià i a l'estiu sovintejo unes famoses piscines del barri de Tres Torres, a tocar de l'antic estadi de l'Espanyol. La veritat és que la situació és un drama i no es pot culpar la població immigrada, com bé dius. En el moment que persones amb cognoms Valls i Cervera, Puig, i d'altres, renuncien al català per parlar el castellà amb els seus amics i coneguts, és que alguna cosa falla, s'ha perdut el prestigi i es torna a èpoques anteriors. S'ha perdut el prestigi i determinat elitisme del panorama escolar del barri tampoc ajuda, veient l'origen de molt professorat. El més greu és que és el perfil de persones amb capacitat per influir l'actual partit, com a votants i com a col·laboradors privats (sopars,etc).

Miquel ha dit...

Doncs jo sóc optimista, "malauradament" els catalans som massa caparruts i no deixarem que la nostra llegnua se'n vagi a norris.

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
Tens tota la raó, que el català es vagi perdent bàsicament és per culpa dels propis catalans, i si nosaltres mateixos no ho reconeixem la solució serà encara més complicada.

Miquel,
Doncs a veure si es confirma el teu optimisme.

Bru ha dit...

És una crònica que m'entristeix. Nascut a Sarrià als anys 50 hi vaig viure fins el 1995 quan, per motius professionals, vaig marxar a l'estranger. En plena dictadura franquista podies parlar en català a la zona dels carrers Cornet i Mas, major de Sarrià, Bonaplata, Jaume Piquet, etc.. A Mestre Falla o Capità Arenas ja era una altra història perquè el català només el parlaven les minyones. Desconnectat com estic del meu poble nadiu em pregunto on són entitats com els Blaus, el Centre Parroquial, el Sant Medir amb el Santi Latorre. Hi havia botigues de tota la vida com el Morral o la Mundeta i els immigrants que arribaven d'altres zones de l'Estat espanyol s'integraven amb facilitat. En que s'ha convertit Sarrià??

Miquel Saumell ha dit...

Bru,
Visc a Sarrià des de 1979, però crec que pels carrers del poble es parlava més català durant el franquisme que ara. Les entitats que dius encara existeixen. Conec en Santi Latorre, és el president de l’Associació de Veïns de Sarrià. Les minyones que dius segur que no parlen català, ara són totes equatorianes. Dit això, Sarrià ha canviat molt però si ho comparem amb altres llocs de Barcelona encara s’hi viu força bé.

Bru ha dit...

S'hi viu molt bé és veritat i encara que ara no hi visqui sempre portaré Sarrià al cor. Encara que un bùnquer substitueixi les entranyables cases de planta baixa del carrer Trinquet, que el col·legi que hi ha al costat de la casa on vaig néixer estigui regentat pels Legionaris de Crist, que potser ja ningú digu, quan va a l'Eixample que va a Barcelona, i que les meves poques visites en els darrers 15 anys hagin estat per la mort i enterrament de familiars.
Enhorabona i moltes gràcies pel teu blog que, com pots veure, m'ha posat els sentiments a flor de pell

Miquel Saumell ha dit...

Bru,
És veritat, ara la gent ja no agafa el “tren de Sarrià” per anar a Barcelona com feien els nostres avantpassats; ara s’agafen els "ferrocates" per anar a Provença, o a Catalunya.
Per cert, els Legionarios sembla ser que tenen molta clientela. Volien obrir una nova escola a tocar de la Ronda de Dalt però per un tema de permisos municipals de moment sembla ser que ho deixen córrer.
Ja pots suposar que estic encantat que t’agradi el meu blog.