En una societat tan intervinguda pels poders públics com la nostra, molt especialment quan governen les autoanomenades esquerres progressistes, que d’esquerres no m’hi fico si en són però de progressistes, agafat en el sentit d’anar a favor del progrés de la societat, hi hauria molt a discutir, un país on es pretén tenir-ho tot controlat i regulat, on sovint se’ns limita l’autonomia personal a uns nivells ridículs, sorprèn que encara ens quedin petites escletxes de llibertat no vigilada pels poders públics. Crida l’atenció, per exemple, que puguis obrir una llibreria a dos portals de distància d’una altra llibreria. O que puguis obrir una botiga de roba just al davant d’una altra botiga de roba. O que puguis obrir una clínica dental sense haver de demostrar abans a l’autoritat competent que a 250 metres a la rodona no n’hi ha cap altra. Suposo que els legisladors, sempre disposats a augmentar el llindar del seu ofegador intervencionisme, no han vist encara que aquí hi ha un important filó legislatiu per desenvolupar.Però òbviament a mi el que em sorprèn no és la llibertat de decidir la localització geogràfica d’un negoci sinó justament la situació contrària. Em crida l’atenció la sorprenent regulació restrictiva de les farmàcies, uns negocis que gaudeixen d’un tractament privilegiat que no he entès mai. Al capdavall, un farmacèutic no deixa de ser un honorable comerciant com tants, que compra a cent i ven a cent més ics. Al ram de les farmàcies, però, no hi ha llibertat d’establiment. Tu no pots obrir una farmàcia al costat d’una altra farmàcia. Hi ha d’haver una distància mínima entre farmàcies. Algú ens pot explicar per què? Algú ens pot justificar per què un ginecòleg pot obrir lliurement una consulta privada just al costat de la consulta d’un altre ginecòleg, i un farmacèutic no pot obrir una farmàcia al costat d’una altra farmàcia? Gremialisme? Corporativisme? Tradició? Drets adquirits? Tracte de favor cap a uns professionals que, per cert, no es pot dir que no es guanyin bé la vida?
La discriminació positiva a favor dels farmacèutics consolidats i en detriment dels nous, que no tenen llibertat d’establir-se allà on vulguin, és al meu entendre injustificable. Vaig llegir fa poc que recentment s’ha discutit aquest tema a Brussel·les, i és d’esperar que aviat la lliure localització d’aquests negocis pugui ser una realitat també al nostre país.
10 comentaris:
Bon dia Miquel,
Només fer-te una puntualització: al menys fins a la Directiva de Serveis (en diuen Wolkenstein) per obrir un negoci, fos on fos, havies de demanar permís.
Segurament per la seva pròpia ineficàcia, les AAPP no eren capaces de gestionar tota la burocràcia i molts negocis han funcionat tradicionalment sense la deguda (per llei) llicència municipal.
Així, ens trobem que les grans superfícies estan molt controlades i limitades amb l'excusa de protegir el petit comerç però trobem mitjanes superfícies a cada illa, que són les grans depredadores dels botiguers.
Això de les llicències és tan intervencionista que a Tarragona hem estat testimonis de com s'enderroquen grans equipaments perquè no tenien la llicència ben donada, és a dir, que els primers que incompleixen les seves pròpies exigències són les AAPP.
També és cert que explicar-li el teu punt de vista a molta gent és massa feixuc.
Bon dia.
Tinc la sensació que és més aviat una conjunció de característiques que fan d'aquest negoci un dels més lucratius del país, sobretot si te n'assabentes dels preus al que es traspassen aquests establiments. La cosa no ve de cap govern d'esquerres, sinó, és clar, d'uns temps més foscos on, farmàcies, expeneduries de tabac, loteries ... eren "concedides" (algunes per "serveis prestats"). Els gremis imagino que han fet la resta. Després costa poc d'imaginar que l'esquerra, intervencionista per defecte, aprofita el "material" heretat de la dictadura, o potser és que no s'han atrevit, que ja sabem tots de quin tipus de democràcia calcem.
Benvolgut Clidice,
Les llicències de farmàcia venen de més antic que el franquisme. El franquisme les va utilitzar en profit del règim com també ha fet la democràcia. Es podria dir que va ser el franquisme el que var aprofita el "material" heretat de l'esquerra. De fet la Segona República tenia previst nacionalitzar-les, que és la manera més fàcil de poder col·locar un comissari polític, privilegiat.
De vegades critiquem coses del franquisme (o d'altres dictadures, enteneu-me) que li permetem al règim actual sense piular.
Gràcies per l'aclariment Jordi. El que és ben cert és que, mani qui mani, el que procurarà és tenir tots els mecanismes de poder controlats. I qui es pugui pensar el contrari és ben innocent.
Tota la raó, el que passa que, en democràcia, el poder és de la gent i només el deleguem temporalment en els nostres representants.
Amb respecte, ara em temo que ets tu qui peca d'innocent :)
Ja, ja. Touché.
Però si mai perdo aquesta mica d'innocència, si us plau, doneu-me una "colleja".
Des de l'esquerra més independentista et ventarem un "calbot" ;)
Si no se puede abrir una farmacia al lado de otra es por culpa de los farmacéuticos que se oponen, como si de un gremio se tratara, frontalmente a esto, ya que temen la perdida de negocio.
Jordi i Clidice,
Moltes gràcies per les vostres aportacions, i com que jo avui era fora veig que ja us heu entès directament, sense intermediaris. Però això sí, em segueix quedant el dubte de quan més durarà aquesta situació de privilegi dels farmacèutics del nostre país.
També fa gràcia constatar com de la mateixa cosa des del PP en diuen "colleja" i des de l’esquerra més independentista en diuen "calbot". Aquí sempre s’aprenen coses!
Xavier,
Discrepo. La culpa no és dels farmacèutics sinó de l’autoritat que ho permet.
Publica un comentari a l'entrada