La salut del català a Sarrià

La salut de la llengua catalana a Sarrià està força malmesa, però en comptes d’intentar posar-hi remei aquí sembla que només ens preocupi allò que passa a Madrid. Així, mentre uns i altres (jo també) perdem temps i energies discutint per bajanades com, per exemple, si a determinades institucions oficials de la metròpoli, el Senado per exemple, s’ha de parlar només en espanyol o també es pot parlar en les llengües oficials de les colònies, aquí a casa nostra, a Catalunya, a Barcelona, a Sarrià concretament, tenim una sèrie de llocs on o parles d’entrada en espanyol o quasi que ja no cal que hi entris. I quan dic una sèrie de llocs m’estic referint a molts llocs. Exemples? Tots els que vulgueu. Botigues, bars, perruqueries, bancs, fleques, restaurants i pizzeries, els hotels del senyor Gaspart, El Corte Inglés, tot i que oficialment aquesta botiga pertany al barri de Les Corts. S’ha de dir que en alguns d’aquests establiments si insisteixes veus que hi han empleats que entenen el català. Alguns fins i tot són capaços de parlar-lo però, això sí, quasi mai ho fan per iniciativa pròpia. Primer t’has de fer una mica pesat, suposant que parlar a Catalunya en la llengua pròpia de Catalunya sigui fer-se pesat, que de vegades segons amb qui parles ho pot arribar a semblar. Vaja, de psiquiatre. Aquest petit detall ja ens dóna pistes sobre l’abast del nostre problema.

Fixeu-vos que no parlo d’altres barris de Barcelona, no parlo de Nou Barris ni de Ciutat Vella on tenen un altíssim percentatge d’immigració provinent d’Espanya, i darrerament també de fora d’Espanya. Parlo de Sarrià, el barri de Barcelona on més vots treuen els anomenats nacionalistes i on, japonesos a banda, menys immigració hi ha. Doncs bé, tot i això a Sarrià la llengua franca d’atenció al client quasi sempre és l’espanyol. Si algú no coneix el barri i ho dubta, només cal que s’hi acosti i ho comprovi per ell mateix. I si això passa a Sarrià no cal fer un gran esforç intel·lectual per imaginar-se què deu passar en altres barris de la ciutat amb un alt percentatge d’immigració. El que intento transmetre posant sobre la taula la trista realitat lingüística del català a Sarrià és que on s’està perdent el català és a casa nostra. Per tant, és aquí on l’hem de defensar i promocionar, no a Madrid. Si volem defensar la nostra llengua som nosaltres els que ens hem de moure. A Madrid tenen altres interessos entre els que no hi ha la defensa del català.

Digui el que digui la Unesco el català va a menys. Si continuem mirant cap a una altra banda i no fem res per tal d’evitar-ho, tots plegats serem còmplices d’aquest magnicidi cultural. Cultural i m’atreviria a dir que també nacional. Sí, ja sé que a molta gent això de Catalunya i el català se’ls en fot, però vull creure que encara queden persones amb una mica de sensibilitat per aquestes coses, persones que encara no han perdut els seus orígens ni la seva identitat. A veure si entre tots ens hi posem. Jo, per exemple, si en una botiga es posen tontos tractant d’imposar-me l’espanyol amb aquella mala educació que tots hem hagut de patir alguna vegada, els hi dic bon dia amb un somriure als llavis i marxo. Vull dir que per defensar la llengua tothom pot fer coses, cadascú segons les seves idees i possibilitats. Perquè aquesta feina l’hem de fer bàsicament nosaltres, el poble, la gent del carrer. Els governants es dediquen a altres assumptes.