Què podria fer Puigdemont?

La setmana que ve serà una altra setmana decisiva del procés català cap a la independència. El govern espanyol ha requerit al president que no més tard de dilluns al matí aclareixi si al Parlament va proclamar la independència de Catalunya o no ho va fer. Si Puigdemont no contesta, Madrid entendrà que hi va haver proclamació de la independència. Si contesta que sí, Madrid li dóna tres dies de termini (fins dijous) perquè es tiri enrere. I, si contestés que no, per Madrid seria un assumpte resolt (això diuen, per si algú encara es creu les promeses de Madrid). En aquest cas tornaríem a la casella de principi de setembre, és a dir, abans que s’aprovés la llei del referèndum i la llei de transitorietat, i quedarien per tant anul·lats tots els actes posteriors, inclòs també el referèndum de l’1 d’octubre.

Madrid demana un impossible, i Puigdemont ara no es pot tirar enrere, ja que, si ho fes, no només no ho entendria ningú sinó que passaria per una persona poc seriosa, i fins ara ens ha demostrat que és una persona molt seriosa. Així que, si jo fos Puigdemont, contestaria enviant a Madrid la transcripció literal de l’acte celebrat la setmana passada al Parlament, amb una nota que digués això: “en resposta a la seva petició d’informació i per tal d’evitar qualsevol mala interpretació, els adjunto la declaració textual que vaig fer al Parlament, que va ser suficientment explícita.” I que a Madrid ho interpretin com vulguin. Si el volen castigar, que de fet és això el que busquen, ho faran igual digui el que digui Puigdemont. A més a més, es guanyaria temps, i en aquest cas el temps és or. I, tant per tant, preservar la dignitat del càrrec sempre serà una millor opció que abaixar-se els pantalons.

La proclamació d’una república

Dimarts al vespre estava tan moralment abatut que vaig ser incapaç d’escriure res sobre l’acte del Parlament. Ahir, tampoc, i de fet encara no acabo d’entendre en tota la seva magnitud la jugada estratègica del president Puigdemont. És evident que em falta informació. Però proclamar una independència i a continuació deixar-la en suspens amb l’excusa d’un futur diàleg amb la metròpoli que sempre ens l’ha negat, un diàleg que si és per discutir sobre com hem de decidir si marxem o ens quedem tothom sap que no existirà mai, és una estratègia que grinyola. Em sembla una manca de respecte pels milers de persones que han dedicat moltes hores a treballar pel procés i que l’1 d’octubre es van jugar la seva integritat física per poder votar i protegir les urnes de les forces policials.

Passats dos dies un es pot preguntar de què ha servit la marxa enrere només uns segons després de la proclamació de la independència de Catalunya, veient com la metròpoli no només no ho ha valorat en sentit positiu, que suposo que és això el que es buscava, sinó que encara ha reaccionat amb més virulència. Tot sembla preparat per intervenir encara més la Generalitat, ara de manera legal. Fins ara ja ens havien intervingut les finances i els Mossos per la porta del darrere, però sense aplicar la llei.

Segueixo volent tenir confiança en el president Puigdemont. No tenia cap dubte que dimarts proclamaria la independència de Catalunya, però ignorava en quins termes ho faria, i els que va utilitzar no em van convèncer. Sé que els matisos del seu discurs eren decisius per calibrar les conseqüències de les seves paraules, tant les negatives com les positives. Sigui com sigui, tot i les moltes pressions rebudes de totes bandes, Puigdemont ha complert la seva promesa de proclamar la independència de Catalunya si els vots a favor superaven els vots en contra, com així va ser. Ara caldrà veure què passarà en els pròxims dies.

“Mas, cámara de gas” i “Puigdemont, al paredón” són lemes àmpliament escoltats aquests dies en boca de l’espanyolisme més ranci i abrandat. Com que a Espanya no hi ha pena de mort no afusellaran a ningú però tot indica que més d’un es pot passar una bona temporada a la presó, i altres potser perdran el seu patrimoni. Després veiem com els jutges i fiscals investiguen altres amenaces, igualment rebutjables, contra polítics unionistes, i s’obliden de les que afecten les nostres autoritats. I alguns encara diuen que la justícia és independent. Ho deixo dit i que cadascú ho valori com vulgui. Jo ja ho he fet, i la meva conclusió és que, si seguim formant part d’Espanya, els catalans estem en males mans. Ens convé marxar.

És lícit boicotejar una empresa?

I tant que sí! Quan considero que el boicot està justificat el practico sense cap remordiment. Si una empresa em tracta malament, no només no hi torno a posar els peus sinó que ho explico per si altres persones es volen solidaritzar amb mi i segueixen els meus passos. Crec que és una pràctica totalment legítima; és l’única manera que tenim per intentar defensar els nostres drets. Si vas a una botiga i et contesten, imperativament, amb aquella fórmula colonial d’“en castellano, que no te entiendo”, ho tinc clar: giro cua i al carrer, i a buscar una botiga de la competència on em respectin. Els directius de les empreses tenen tot el dret a decidir com les volen gestionar, però els clients també podem decidir on comprem i on fem boicot. Tenim la paella pel mànec.

Importants empreses catalanes estan decidint treure la seva seu social de Catalunya. Com a client, i també accionista d’alguna d’aquestes entitats, em sento maltractat i menystingut, i considero que, a partir d’ara, el meu boicot estarà plenament justificat. Si ells han perdut la confiança en el meu país, jo, com a reacció, deixo de tenir confiança en ells. Els botiguers, banquers, etc., saben que el client no sempre té raó, però saben també que el client, quan s’enfada, té l’opció d’anar-se’n a la competència. I no ignoren que fer un nou client costa molt més que perdre’l. Així és el lliure mercat. La pela és la pela, sí, però, si més no per a alguns, la dignitat està molt per sobre de la pela. En canvi, aquests dies alguns consells d’administració estan demostrant que, per a determinades empreses, la dignitat no és un valor sinó una nosa.

En absència de violència, tampoc

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.828 de La Veu de l'Anoia)

En absència de violència es pot parlar de tot. Segur que des de la mort de Franco aquesta frase l’heu sentit moltes vegades en boca de dirigents polítics espanyols. Alguns els van fer confiança i se la ven creure, o ho feien veure. Però quan es tracta del tema català altres sempre hem dubtat de les bones intencions dels governants espanyols, siguin d’esquerres o de dretes, i hi hem mostrat públicament les nostres reticències. No anàvem gens desencaminats. Ara ja podem confirmar que estem davant d’una altra falsedat, la del relat ensucrat de la transició. Espanya ens ha estat enredant i caldria que tothom en fos conscient.

S’ha acabat d’enfonsar el gran mite de la presumptament exemplar transició espanyola que han estat predicant durant quatre dècades. Ara s’està posant en evidència que tot aquest procés polític que s’ha venut arreu del món com una gran fita espanyola era una enganyifa. En quaranta anys s’ha passat del franquisme a una cosa molt llunyana a una democràcia amb tots els ets i uts. I no només això sinó que en els últims anys estem reculant clarament. Així, ara es troben fortament qüestionades determinades llibertats individuals i col·lectives que en una democràcia haurien de ser intocables. En els últims deu anys hem pogut constatar que l’autonomia de Catalunya ha anat quedant reduïda al no-res. En les últimes setmanes ja hem perdut l’autonomia financera així com el control de la nostra policia i, el que és més greu, Espanya s’ho ha carregat prescindint de les seves pròpies lleis. No ha de sorprendre, doncs, que una part molt important dels catalans ja no confiï en Espanya.

Quan tothom tenia al cap la violència del conflicte basc ens van intentar convèncer que en absència de violència es podia parlar de tot. Però ara que ja no hi ha violència, ni a Euskadi ni enlloc, veiem que aquelles promeses eren falses. En mitja dotzena de manifestacions multitudinàries en favor de la independència no s’ha trencat ni una paperera. Però l’argument de la correcció ciutadana no sembla suficient per poder tractar el nostre conflicte de tu a tu amb el país veí. Ara el nou discurs espanyol és que en absència de violència es pot parlar de tot... menys d’allò que interessa a la majoria dels catalans, que no és altra cosa que decidir democràticament el seu futur. El resultat és que molts catalans mentalment ja han desconnectat d’Espanya. Ja no hi ha marxa enrere, això s’acabarà traduint en una separació que a tots ens aniria bé que fos amistosa i ordenada. I diumenge, a votar!

Després del discurs de Borbón

Si algú encara confiava que el discurs que Borbón va perpetrar ahir al vespre calmaria els ànims, faria una crida al diàleg, mostraria solidaritat amb els nou-cents ferits de Catalunya o intentaria apagar aquest incendi anava totalment errat. Ahir, Borbón, amb un discurs casernari que hauria pogut pronunciar el seu avi polític, el dictador Franco, es va comportar com un piròman polític. Ell sabrà els motius que el van portar a actuar així. Però a ningú se li escapa que un incendi mai es pot apagar afegint-hi gasolina, així que les seves intencions, si algú encara tenia dubtes, ara estan claríssimes. A partir d’aquest discurs ja no cal esperar res més d’Espanya. La pilota és al terreny de Catalunya, i cal esperar que les nostres autoritats polítiques sabran gestionar aquest assumpte amb tota la intel·ligència que el nostre futur i la nostra dignitat es mereixen.

El meu 1 d’octubre particular

Les forces d’ocupació espanyoles (Policía Nacional i Guardia Civil) volien que diumenge a Catalunya hi hagués sang, i van fer tot el possible per assolir l’objectiu. Les cròniques parlen de gairebé 900 ferits de diversa consideració, bastants de greus, i un mort per infart. La violència policial estava perfectament programada. Venien a fer mal. No actuaven en defensa pròpia sinó que l’objectiu era atacar la gent corrent que només feia cua per votar i protegia els col·legis electorals amb les mans obertes. Però sembla que a Madrid encara no en tenen prou. En volen més.

Buscaven la provocació gratuïta per encendre la metxa definitiva. El seu cervellet colonial els diu que com més merder hi hagi a Catalunya més possibilitats que la gent acabi agafant por de veritat i el procés es desinfli. A Madrid no entenen res, i si no ho han entès fins ara, difícilment ho entendran mai. Tenen un sentiment equivocat de propietat sobre Catalunya i els catalans i no estan disposats a perdre’n aquesta suposada propietat. España antes roja que rota, aquesta és la seva filosofia política. Veient els vídeos de les violentíssimes agressions policials m’han vingut al cap escenes d’una pel·lícula que en el seu dia em va impactar fortament: “La batalla de Argel”.

Em vaig passar dotze hores del diumenge al meu col·legi electoral, situat en un barri benestant de Barcelona. No hauria dit mai que passés un dia així, però em va semblar que era una obligació ciutadana i un requeriment democràtic. No va ser un dia perdut sinó una jornada ben utilitzada. Primer, tot el matí sota la pluja i hores de cua per poder votar. Després, hores d’espera fins que es va acabar el recompte de vots. Encara que abans he parlat de violència en el nostre col·legi no n’hi va haver, tot i que via xarxes anàvem seguint les agressions policials que tenien lloc en altres col·legis de la zona. La gent concentrada allà era perfectament conscient que corria el risc de rebre visites poc amistoses que sortosament no es van produir.

L’anècdota va ser l’acompanyament musical d’uns veïns del col·legi electoral que des de la seva finestra engalanada per l’ocasió ens posaven el seu himno nacional a tota castanya, i altres músiques patriòtiques i crits d’altres èpoques que pensava superades. Però es veu que encara no ho estan. Després ens van fer una exhibició de les seves banderes per davant del col·legi, i cada vegada que acabaven una de les seves cançons la gent aplaudia i els en demanava “otra, otra”. I de vegades ens oferien un bis.

Important jornada de reflexió

Avui un missatge curt i obvi. Diumenge els catalans estem cridats a votar. Només es comptaran els vots que a les vuit del vespre estiguin dipositats a les urnes (com la de la foto). La voluntat dels abstencionistes no es tindrà en compte, com sempre. Després no surtis dient “oh, és que jo em pensava que...”. Queda tothom avisat. D’opcions n’hi ha tres: sí, no i el vot en blanc de l’equidistància colauista (ni sí ni no sinó tot el contrari).

Les garanties del referèndum

És cert, el de diumenge no serà el referèndum amb totes les garanties que a molts ens agradaria. De fet, de garanties n’hi haurà tantes com ho permetin les especials circumstàncies d’aquesta votació. Precisament mancaran les garanties que s’han eliminat des de les institucions de l’estat, és a dir, aquelles garanties que els de la coalició del no (PP PSOE Cs) reclamen amb tanta insistència.

És trampós, per tant, l’argument de la manca de garanties utilitzat per la coalició del no, quan han estat aquests partits, amb l’ajut inestimable de les institucions de l’estat, els que han procurat que desapareguin les garanties que ara troben tant a faltar. S’ha de ser molt cínic per exigir unes garanties que els de la coalició del no s’han carregat impunement.

Amb l’ús de la violència, diumenge, els milers de piolindos i companyia potser impediran que en alguns llocs de Catalunya es pugui votar, però la prova més evident que Espanya haurà perdut seran precisament les imatges de la violència policial per impedir que es voti, unes imatges que cap país del món endreçat es podria permetre. Però ja sabem que Spain is different.

El podi dels farsants

A mesura que s’acosta l’1 d’octubre cada dia va quedant més definit com s’acabarà configurant el pòdium dels farsants. Els farsants són els del sí però no, els del no però sí, i els d’avui no i demà ja ho veurem. Dilluns, dimecres i divendres intenten donar a entendre que són partidaris de donar suport al referèndum, mirant d’esgarrapar vots en aquest sector de la societat. Dimarts, dijous i dissabte prediquen exactament el contrari, fent la competència directa a Cs, PSOE i PP. No cal dir que es tracta d’una competència deslleial perquè els tres partits espanyolistes sempre s’han posicionat molt clarament per impedir el vot als catalans. Els farsants, actuant així, sigui quina sigui l’opció que guanyi el referèndum sempre podran dir que han guanyat. Però seguiran sent uns farsants.

Comuns i colauistes segueixen fent molts mèrits per ocupar el lloc d’honor del podi. Colau menysté el seu electorat dient un dia blanc i l’endemà negre, i fent veure que està a favor d’una “mobilització ciutadana” —aquesta política té una al·lèrgia malaltissa a parlar de “referèndum”— però, alhora, donant instruccions als seus guàrdies urbans perquè arrenquin cartells proreferèndum i identifiquin els culpables d’haver-los enganxat. Potser pensa que així recollirà vots de totes bandes, però també podria ser que els perdés a tot arreu. El votant potser es deixa enganyar una vegada però a la segona ja va més amb compte. És d’esperar que quan hi tornin a haver eleccions tota aquesta colla de farsants paguin el preu electoral que es mereixen, ja que la seva farsa no hauria de quedar sense conseqüències polítiques.

No votar resoldria el conflicte?

(L’article original en versió paper es va publicar el 15 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.826 de La Veu de l'Anoia)

Diguin el que diguin les constitucions, els governs i els tribunals, en democràcia el fet de votar mai pot ser un acte delictiu. Una altra cosa és la conseqüència de votar, és a dir, com s’han d’implementar els resultats d’una votació. Però centrem-nos en el fet de votar. Les relacions entre Catalunya i Espanya són molt més tibants ara que fa deu anys, i que en fa un. Cada dia que passa la tensió augmenta. La conclusió que se’n podria treure és que els conflictes polítics no es resolen sols, fent veure que no existeixen. Aquesta seria la recepta Rajoy, però ja s’ha demostrat que en lloc de disminuir el problema només l’agreuja.

Els conflictes territorials es poden resoldre de dues maneres: a bufetades o negociant i votant democràticament. No n’hi ha d’altra. Sempre he estat partidari de la via democràtica, i l’u d’octubre tinc previst anar a votar. I, com la majoria dels catalans, espero poder-ho fer sense tensions i amb la necessària normalitat ciutadana. Cal no oblidar que la reivindicació de la majoria dels catalans no és la independència de Catalunya sinó poder-la sotmetre a la consideració democràtica dels catalans. L’objectiu és que tothom pugui escollir lliurement l’opció que li sembli millor, i les amenaces d’aquells que pretenen que no es voti són sobreres.

Alguns no tenen sentit del ridícul. No hi ha imatge més ridícula, patètica i antidemocràtica que veure com la policia espanyola es dedica a buscar paperetes de vot per les impremtes del país, com si encara fóssim en plena dictadura franquista. Però, i si els partidaris d’anul·lar la votació se sortissin amb la seva? De què els serviria? Quina seria l’alternativa? Algú que toqui de peus a terra pot creure que els catalans ens oblidaríem del problema si mitjançant la violència de l’estat l’u d’octubre no poguéssim votar? Tan baix és el nivell intel·lectual dels nostres adversaris?

Es van anunciar maniobres militars a Catalunya per part de l’exèrcit espanyol, i s’han començat a mostrar imatges d’un cos policial patrullant amb armes llargues per poblets de la Catalunya interior, en una clara provocació ciutadana, o potser buscant generar por entre la ciutadania. Les institucions espanyoles no poden dissimular els nervis perquè veuen que l’u d’octubre no serà una costellada com la de fa tres anys. Però, insisteixo, si finalment se’ns impedís votar, algú pensa que el problema català quedaria automàticament resolt, i que els catalans ens oblidaríem de la legítima reivindicació de decidir el nostre futur?

Catalans presumptament delinqüents

Si votar és delicte, aniré a votar. I si ho és fer propaganda del referèndum, en seguiré fent. Així, resulta que per defensar el vot i la propaganda alguns consideren que sóc un presumpte delinqüent. A Catalunya hi ha gent convençuda que un país com Espanya, que ara pretén criminalitzar el vot, pot ser el seu país. Hi ha persones amb un nivell d’autoexigència democràtica tan minso que, la veritat, prefereixo quedar-ne al marge i anar per lliure. No cal dir que estic pensant en els votants del PP, PSOE, Cs i una part de l’esquerra. Però almenys en una cosa coincidim. Tots ells tenen molt clar que el seu país no és el meu. Tan clar com ho tinc jo.

Ens roben la democràcia!

D’aquella frase tan criticada per alguns, també per mi, que diu “Espanya ens roba”, hem passat a constatar que ens roben la democràcia. Qui roba és un lladre però, parlant de lladres, cal fer un petit aclariment. Espanya, com a país, ni ens robava abans ni ens roba la democràcia ara. Són els poders de l’estat —todos a una— els que ens roben la democràcia. Als catalans se’ns està aplicant l’estat d’excepció de manera encoberta però igualment efectiva. Ho fan sense declarar-ho oficialment perquè no ignoren que des de fora els vigilen. Com si Espanya fos la Xina, les operadores telefòniques ja ens deneguen l’accés a determinades pàgines d’Internet. Se’ns persegueix per delictes inexistents, i aquí potser cal recordar, un cop més que, en el nostre ordenament jurídic, convocar un referèndum no és delicte.

Des d’Espanya ens apliquen decisions arbitràries, injustes i, presumptament, delictives; això es veurà quan els tribunals europeus hi diguin la seva. Ens anul·len algunes de les nostres llibertats bàsiques (de reunió, d’expressió, d’associació, etc.). Ara ja no cal anar a buscar exemples d’actituds antidemocràtiques a les democràcies low cost de Turquia o Veneçuela, els tenim molt més a prop. Hi ha una part d’Espanya que no ha cregut mai en una democràcia comme il faut. Fins ara s’han guardat més o menys les aparences però ara ja no, ara val tot. Els hereus polítics del franquisme ja no s’amaguen, ara actuen a cara descoberta amb total impunitat.

Ens queden tretze dies fins a la data del referèndum, dues setmanes que se’ns faran llargues. De males jugades i maltractaments per part de les institucions espanyoles se n’han d’esperar més, tenen tot el catàleg preparat per aplicar-lo quan els convingui. Per altra banda, d’Europa no podem esperar complicitats fins després d’haver votat. Però no hem de caure en provocacions. I, sobretot, hem d’anar a votar el dia 1 d’octubre, no perquè estem abduïts per ningú com ha dit algun poca-solta amb càrrec institucional sinó perquè votar, un dret bàsic de la democràcia, no pot ser mai un acte delictiu.

+ + + + +

El 18 de setembre del 2007 vaig obrir aquest blog. Avui fa deu anys.

Colau, entre la contradicció i la mentida

Les persones que parlen molt de pressa corren el risc de no rumiar prou què han de dir, i que s’acabin contradient amb afirmacions recents que deien exactament el contrari. Ada Colau és un bon exemple d’aquesta mena de gent. Em vaig adonar de qui era Colau el dia que es va ficar en política —candidata a alcaldessa de Barcelona— pocs dies més tard d’haver assegurat pel dret i pel revés que ella mai no entraria en política. Dedicar-se a la política no és pas dolent però, per dedicar-se a la política, mentir hauria de ser una de les línies vermelles que no s’haurien de creuar mai.

Els polítics que juguen amb la mentida tenen un problema, i és que la gent té memòria. Colau, alcaldessa de Barcelona, va accedir al càrrec gràcies a una prima immerescuda de vots per haver-se afegit a la caverna mediàtica espanyola en les seves fastigoses denúncies falses sobre un compte inventat a Suïssa del seu contrincant Trias. Passats tres anys Colau encara no és capaç d’admetre que va guanyar les eleccions fent trampa, ni de disculpar-se públicament amb Trias. Dimecres a RAC-1 va tornar a tenir una oportunitat de fer-ho i ho va rebutjar fent-se l’ofesa.

Un ego desmesurat combinat amb una gran prepotència i la convicció d’una superioritat moral inexistent defineixen Colau. La gent normal, quan s’equivoca, es disculpa, però Colau no només no ho fa sinó que ni tan sols està disposada a admetre l’equivocació. En fi, Colau és d’aquesta mena d’individus que de tant en tant aterren a la política. Però, dit tot això, qui té l’última paraula és l’elector, i cada votant decideix a quina alçada s’ha de situar el llistó de la integritat moral del seu candidat. En aquest sentit, els electors de Colau potser són poc exigents; si més no, tindran oportunitat de demostrar-ho a les pròximes eleccions.

La decisió final de l’alcaldessa Colau respecte a les facilitats o dificultats que posarà sobre la celebració del referèndum a la ciutat de Barcelona, no és res més que el penúltim episodi de la seva permanent contradicció. Avui blanc, demà negre, i el dia u d’octubre ja ho veurem. I no parlo de si Colau votarà o en quin sentit ho farà, sinó de si facilitarà el vot als barcelonins o farà costat a aquells que no volen que es voti.

Doncs no, el soufflé no ha baixat

Els altaveus mediàtics de l’unionisme (mitjans digitals, diaris de paper, tertulians de tota mena i condició, ràdios i teles) han anat predicant insistentment durant les darreres setmanes la idea que el suflé independentista català anava de baixa, és a dir, que el suport a la independència de Catalunya s’estava desinflant. Suposadament, la prova del cotó per demostrar-ho seria la manifestació de l’onze de setembre. Doncs bé, feta la manifestació d’ahir a Barcelona resulta que no, resulta que està passant just el contrari, i només cal observar les imatges per constatar-ho. No cal dir que per mesurar el suport a la independència no es comptaran manifestants sinó vots, i per això ens haurem d’esperar a l’u d’octubre al vespre. Per tant, ara resulta sobrer fer càlculs i especular sobre la xifra de manifestants que ahir van sortir al carrer. El fet evident és que, un cop més, una gentada va ocupar els carrers de Barcelona. I per cert, un cop més ni una paperera trencada.

Ahir va ser el preludi del referèndum que celebrarem d’aquí a tres setmanes. Agradi o no, ja són sis onzes de setembre que el suflé català no baixa sinó que segueix pujant amb força. El mèrit de l’èxit independentista està molt repartit, sense oblidar la col·laboració, que els catalans mai agrairem prou, dels estaments de l’estat que, amb les seves decisions forassenyades en contra de la voluntat majoritària dels catalans de poder votar el nostre futur, semblen voler fer costat als partidaris de la independència de Catalunya. Espanya, un país estrany. Amb cada nova agressió de l’estat augmenta l’independentisme a Catalunya. I això ho veu tothom menys les institucions de l’estat.

La manifestació de Barcelona

(L’article original en versió paper es va publicar l'1 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.824 de La Veu de l'Anoia)

Dissabte passat va tenir lloc a Barcelona la manifestació en contra del terrorisme convocada per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. No sóc gaire partidari de les manifestacions multitudinàries i, sempre que puc, intento fugir de les grans concentracions humanes, siguin del caire que siguin. Però que a mi no m’agradin les manifestacions no va més enllà d’una opció personal sense cap relació amb una opció política. En democràcia, sortosament, cadascú va allà on vol.

Un cop convocada la manifestació de seguida es va veure que la protesta en contra del terrorisme quedaria en un segon terme, i que entitats de tota mena i càrrecs polítics de Catalunya i de l’estat intentarien aprofitar l’acte per fer propaganda en favor dels seus interessos polítics. Així, uns es posicionaven a favor de la unitat d’Espanya, uns altres a favor de l’opció independentista de Catalunya, i fins i tot alguns, aprofitant la presència del rei espanyol, pretenien defensar la institució monàrquica.

El resultat d’aquesta evident barreja d’interessos al marge d’un posicionament comú en contra del terrorisme es va traduir en la diversitat dels símbols externs que portaven els manifestants. Així, es van veure pancartes amb tota mena de lemes, no necessàriament relacionats amb el terrorisme islamista. Es van veure també banderes diverses, d’Espanya (algunes), de Catalunya (algunes més), estelades (la gran majoria) i unes quantes més d’altres països.

Al meu entendre algú es va equivocar en els seus càlculs, en el sentit d’esperar que es respectés l’objectiu de la manifestació sense barrejar-n’hi d’altres. Però amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació l’ambient ja s’escalfava en els dies previs a la manifestació. Els participants de bona fe que només anaven a una manifestació en contra del terrorisme es van veure d’alguna manera utilitzats per aquells que defensaven la independència de Catalunya, la unitat d’Espanya o la institució monàrquica.

No podem dir que aquestes coses no s’esperessin, i els dirigents polítics que van venir des de Madrid sabien perfectament a què s’exposaven, des d’una escridassada fins a haver d’escoltar insults en contra de la seva presència. L’exagerat desembarcament d’autoritats espanyoles a Barcelona va produir els efectes contraris que es buscaven. Les imatges del monarca espanyol rodejat d’estelades, com si fos ell mateix qui presidís una manifestació independentista, quedaran en el record de molta gent, i alguns suposo que n’hauran de treure conclusions.

Ahir al Parlament

El que va passar ahir al Parlament era del tot previsible. Així, l’aprovació de la llei i convocatòria del referèndum per part del Govern, amb el filibusterisme parlamentari de les colles del no com a únic recurs de qui sap que té la partida perduda, estava en el programa i no crec que sorprengués ningú. I a Madrid, la reacció enfurismada del Gobierno —de moment, només de paraula— també estava en el guió.

La notícia d’ahir va ser, al meu entendre, el trencament de Catalunya Sí Que Es Pot i els comuns (o, per ser més precisos, alguns comuns), aquesta amalgama de comunistes declarats i no declarats que, com la senyora Colau, no saps mai si pugen o baixen. Perquè una cosa és que no siguin independentistes, que evidentment no ho són i tenen tot el dret a defensar el seu dependentisme, i una altra és que s’afegeixen al búnquer del no, no a votar no sinó a prohibir votar, fent pinya amb la coalició PP-PSOE-Cs.

L’acudit de la jornada va ser l’anunci de Ciudadanos de presentar una moció de censura contra Puigdemont. Com era d’esperar, PSOE, PP i CSQEP no van tardar gaire a dir que no hi donarien suport, però després d’un dia tan llarg i amb tanta tensió no criticaré pas que la diputada Arrimadas intentés acabar la històrica jornada amb un acudit que, per altra banda, només li van riure els seus, i no tots.

Desobeir esdevé una obligació democràtica

Els anglesos diuen que “forecasts are unpredictable”, és a dir, les previsions són imprevisibles. Els catalans —no tots, però sí una amplíssima majoria— volem votar sobre quin ha de ser el nostre futur, i fer-ho amb la màxima normalitat democràtica, però es fa difícil assegurar que aquests desitjos no xocaran amb els entrebancs de tota mena anunciats per la metròpoli. Ara estem en això, volem que el referèndum de l’1 d’octubre es desenvolupi amb tota normalitat, però no hem d’oblidar que altres faran tot el que estigui a les seves mans per impedir-ho, i incrementaran la violència de les seves mesures antidemocràtiques. Però, per més que ho diguin a Madrid, a ningú se li escapa que el fet de votar no pot ser mai un acte antidemocràtic.

A Catalunya tothom sabia que per tirar endavant el procés arribaria un moment que s’haurien de desobeir determinades lleis espanyoles. A Espanya tothom és conscient que sense aquesta desobediència no podrem exercir mai el dret a decidir el nostre futur. Tot indica que el moment de la desobediència ja és a tocar. Tothom sap que l’objectiu d’Espanya és que els catalans no votin, i intentaran impedir-ho per terra, mar i aire, però els governants espanyols saben també que els catalans desobeiran les lleis que facin falta per poder votar amb normalitat. No és que els catalans tinguin un interès especial en desobeir, però tothom és perfectament conscient que sense desobediència no es podrà votar, ni ara ni mai. Desobeir esdevé, per tant, una obligació democràtica.

Trenta dies d’infart

Des d’ara fins a l’u d’octubre a Catalunya ens esperen trenta dies d’infart, trenta dies no aptes per a cardíacs. Els poders espanyols units (executiu, legislatiu i judicial i els seus auxiliars policials, militars, diplomàtics, el món inversor del Palco del Bernabeu, el Foro Puente Aereo i assimilats) faran tot el que estigui a les seves mans, i no necessàriament utilitzant sempre la legalitat, una curiosa legalitat que no permet votar segons què, per intentar aturar el referèndum de Catalunya. Fixeu-vos que d’un temps ençà l’executiu espanyol ja ens diu per avançat què dirà el seu tribunal constitucional sobre temes que encara ni tan sols s’hi han presentat. Separació de poders a Espanya? Connais pas. No semblen ser conscients, però, que amb les seves actuacions anticatalanes no només perjudiquen els independentistes sinó l’espanyolisme català que, tot i ser minoritari, també existeix.

La jugada bruta d’ahir del TBO i el seu director en contra del govern català en general i dels Mossos en particular és només un episodi més de la guerra bruta que ens espera. Espanya atacarà no només des de Madrid sinó també des de Barcelona, amb l’ajut de La Vanguardia i el TBO. Espanya sap que s’hi juga molt, i aniran a totes contra els dirigents polítics catalans, amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació de dretes i d’esquerres, progressistes i conservadors. En aquests trenta dies encara veurem més unitat d’acció entre La Sexta i La Razón, entre Cuatro i 13TV. Quan el tema és Catalunya, els Lara i companyia van de bracet amb els de Prisa. El Mundo i El País ja fa temps que intercanvien portades i editorials. Todos a una contra Catalunya. En aquests trenta dies d’infart tota la premsa de l’estat es convertirà en un gran Marhuenda a les ordres de La Moncloa.

Estem tots avisats. Ara ens cal resistir l’embat espanyol i arribar a l’u d’octubre com més sencers millor. Els catalans juguem, però, amb un petit avantatge, i és que des de fora observen el nostre procés amb interès, i això significa que Espanya és perfectament conscient que no té carta blanca per fer qualsevol disbarat en contra de la voluntat majoritària dels catalans: votar què volem ser de grans.

I els que perdin?

L’u d’octubre els catalans que vulguin aniran a votar i, òbviament, l’opinió dels que decideixin no anar-hi no serà tinguda en compte. Així és la democràcia. És d’esperar que molta gent exercirà el dret democràtic de votar, i com més persones ho facin, millor. Després poden passar dues coses: que guanyin o que perdin. Si guanyen, perfecte, i si perden, també perfecte. En qualsevol dels casos el procés conclourà de forma democràtica. Els catalans que surtin guanyadors (tant se val que siguin partidaris del sí com del no) hauran guanyat democràticament, i els que perdin, també hauran perdut de forma democràtica. Tinc clara quina és la meva opció, i accepto el risc de perdre si la posició contrària obté més vots que la meva. No tinc tant clar, però, que qui té l’opció contrària a la meva es conformi amb el resultat de la votació si la seva opció surt perdedora. Encara m’atreviria a anar més lluny. Qui no vol que es voti és perquè intueix que la seva opció és la minoritària, i no vol que això es posi en evidència en una votació democràtica. I no cal donar-hi més voltes.

L’u per mil

Sovint hem d’escoltar declaracions de dirigents populares i ciudadanos que es permeten parlar en nom de la majoria de catalans. A la manifestació de Barcelona de dissabte ho vam tornar a veure. Així, si repassem els pobles i ciutats de Catalunya veurem que aquests dos partits s’atribueixen falsament una representació que no tenen. A Catalunya hi ha 948 ajuntaments i, per tant, 948 alcaldes. Els alcaldes populares i ciudadanos sumen un, que és l’alcalde popular d’un poblet que amb prou feines arriba als cinc-cents habitants. D’alcaldes ciudadanos a Catalunya no n’hi ha cap. La quota d’alcaldes d’aquests dos partits —només un alcalde— representa l’u per mil dels alcaldes catalans. Aquesta és la realitat, i a partir d’aquí podem parlar del que sigui.

Després hi ha la peculiaritat de l’àrea metropolitana castellanoparlant de Barcelona, on aquests partits tenen alguns regidors. Però, tot i això, tampoc disposen de cap alcalde. Així que amb les seves declaracions públiques seria recomanable una mica de prudència i, sobretot, menys prepotència. Més que res perquè, tot sovint, populares i ciudadanos presumeixen d’una representació que no tenen.