Important jornada de reflexió

Avui un missatge curt i obvi. Diumenge els catalans estem cridats a votar. Només es comptaran els vots que a les vuit del vespre estiguin dipositats a les urnes (com la de la foto). La voluntat dels abstencionistes no es tindrà en compte, com sempre. Després no surtis dient “oh, és que jo em pensava que...”. Queda tothom avisat. D’opcions n’hi ha tres: sí, no i el vot en blanc de l’equidistància colauista (ni sí ni no sinó tot el contrari).

Les garanties del referèndum

És cert, el de diumenge no serà el referèndum amb totes les garanties que a molts ens agradaria. De fet, de garanties n’hi haurà tantes com ho permetin les especials circumstàncies d’aquesta votació. Precisament mancaran les garanties que s’han eliminat des de les institucions de l’estat, és a dir, aquelles garanties que els de la coalició del no (PP PSOE Cs) reclamen amb tanta insistència.

És trampós, per tant, l’argument de la manca de garanties utilitzat per la coalició del no, quan han estat aquests partits, amb l’ajut inestimable de les institucions de l’estat, els que han procurat que desapareguin les garanties que ara troben tant a faltar. S’ha de ser molt cínic per exigir unes garanties que els de la coalició del no s’han carregat impunement.

Amb l’ús de la violència, diumenge, els milers de piolindos i companyia potser impediran que en alguns llocs de Catalunya es pugui votar, però la prova més evident que Espanya haurà perdut seran precisament les imatges de la violència policial per impedir que es voti, unes imatges que cap país del món endreçat es podria permetre. Però ja sabem que Spain is different.

El podi dels farsants

A mesura que s’acosta l’1 d’octubre cada dia va quedant més definit com s’acabarà configurant el pòdium dels farsants. Els farsants són els del sí però no, els del no però sí, i els d’avui no i demà ja ho veurem. Dilluns, dimecres i divendres intenten donar a entendre que són partidaris de donar suport al referèndum, mirant d’esgarrapar vots en aquest sector de la societat. Dimarts, dijous i dissabte prediquen exactament el contrari, fent la competència directa a Cs, PSOE i PP. No cal dir que es tracta d’una competència deslleial perquè els tres partits espanyolistes sempre s’han posicionat molt clarament per impedir el vot als catalans. Els farsants, actuant així, sigui quina sigui l’opció que guanyi el referèndum sempre podran dir que han guanyat. Però seguiran sent uns farsants.

Comuns i colauistes segueixen fent molts mèrits per ocupar el lloc d’honor del podi. Colau menysté el seu electorat dient un dia blanc i l’endemà negre, i fent veure que està a favor d’una “mobilització ciutadana” —aquesta política té una al·lèrgia malaltissa a parlar de “referèndum”— però, alhora, donant instruccions als seus guàrdies urbans perquè arrenquin cartells proreferèndum i identifiquin els culpables d’haver-los enganxat. Potser pensa que així recollirà vots de totes bandes, però també podria ser que els perdés a tot arreu. El votant potser es deixa enganyar una vegada però a la segona ja va més amb compte. És d’esperar que quan hi tornin a haver eleccions tota aquesta colla de farsants paguin el preu electoral que es mereixen, ja que la seva farsa no hauria de quedar sense conseqüències polítiques.

No votar resoldria el conflicte?

(L’article original en versió paper es va publicar el 15 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.826 de La Veu de l'Anoia)

Diguin el que diguin les constitucions, els governs i els tribunals, en democràcia el fet de votar mai pot ser un acte delictiu. Una altra cosa és la conseqüència de votar, és a dir, com s’han d’implementar els resultats d’una votació. Però centrem-nos en el fet de votar. Les relacions entre Catalunya i Espanya són molt més tibants ara que fa deu anys, i que en fa un. Cada dia que passa la tensió augmenta. La conclusió que se’n podria treure és que els conflictes polítics no es resolen sols, fent veure que no existeixen. Aquesta seria la recepta Rajoy, però ja s’ha demostrat que en lloc de disminuir el problema només l’agreuja.

Els conflictes territorials es poden resoldre de dues maneres: a bufetades o negociant i votant democràticament. No n’hi ha d’altra. Sempre he estat partidari de la via democràtica, i l’u d’octubre tinc previst anar a votar. I, com la majoria dels catalans, espero poder-ho fer sense tensions i amb la necessària normalitat ciutadana. Cal no oblidar que la reivindicació de la majoria dels catalans no és la independència de Catalunya sinó poder-la sotmetre a la consideració democràtica dels catalans. L’objectiu és que tothom pugui escollir lliurement l’opció que li sembli millor, i les amenaces d’aquells que pretenen que no es voti són sobreres.

Alguns no tenen sentit del ridícul. No hi ha imatge més ridícula, patètica i antidemocràtica que veure com la policia espanyola es dedica a buscar paperetes de vot per les impremtes del país, com si encara fóssim en plena dictadura franquista. Però, i si els partidaris d’anul·lar la votació se sortissin amb la seva? De què els serviria? Quina seria l’alternativa? Algú que toqui de peus a terra pot creure que els catalans ens oblidaríem del problema si mitjançant la violència de l’estat l’u d’octubre no poguéssim votar? Tan baix és el nivell intel·lectual dels nostres adversaris?

Es van anunciar maniobres militars a Catalunya per part de l’exèrcit espanyol, i s’han començat a mostrar imatges d’un cos policial patrullant amb armes llargues per poblets de la Catalunya interior, en una clara provocació ciutadana, o potser buscant generar por entre la ciutadania. Les institucions espanyoles no poden dissimular els nervis perquè veuen que l’u d’octubre no serà una costellada com la de fa tres anys. Però, insisteixo, si finalment se’ns impedís votar, algú pensa que el problema català quedaria automàticament resolt, i que els catalans ens oblidaríem de la legítima reivindicació de decidir el nostre futur?

Catalans presumptament delinqüents

Si votar és delicte, aniré a votar. I si ho és fer propaganda del referèndum, en seguiré fent. Així, resulta que per defensar el vot i la propaganda alguns consideren que sóc un presumpte delinqüent. A Catalunya hi ha gent convençuda que un país com Espanya, que ara pretén criminalitzar el vot, pot ser el seu país. Hi ha persones amb un nivell d’autoexigència democràtica tan minso que, la veritat, prefereixo quedar-ne al marge i anar per lliure. No cal dir que estic pensant en els votants del PP, PSOE, Cs i una part de l’esquerra. Però almenys en una cosa coincidim. Tots ells tenen molt clar que el seu país no és el meu. Tan clar com ho tinc jo.

Ens roben la democràcia!

D’aquella frase tan criticada per alguns, també per mi, que diu “Espanya ens roba”, hem passat a constatar que ens roben la democràcia. Qui roba és un lladre però, parlant de lladres, cal fer un petit aclariment. Espanya, com a país, ni ens robava abans ni ens roba la democràcia ara. Són els poders de l’estat —todos a una— els que ens roben la democràcia. Als catalans se’ns està aplicant l’estat d’excepció de manera encoberta però igualment efectiva. Ho fan sense declarar-ho oficialment perquè no ignoren que des de fora els vigilen. Com si Espanya fos la Xina, les operadores telefòniques ja ens deneguen l’accés a determinades pàgines d’Internet. Se’ns persegueix per delictes inexistents, i aquí potser cal recordar, un cop més que, en el nostre ordenament jurídic, convocar un referèndum no és delicte.

Des d’Espanya ens apliquen decisions arbitràries, injustes i, presumptament, delictives; això es veurà quan els tribunals europeus hi diguin la seva. Ens anul·len algunes de les nostres llibertats bàsiques (de reunió, d’expressió, d’associació, etc.). Ara ja no cal anar a buscar exemples d’actituds antidemocràtiques a les democràcies low cost de Turquia o Veneçuela, els tenim molt més a prop. Hi ha una part d’Espanya que no ha cregut mai en una democràcia comme il faut. Fins ara s’han guardat més o menys les aparences però ara ja no, ara val tot. Els hereus polítics del franquisme ja no s’amaguen, ara actuen a cara descoberta amb total impunitat.

Ens queden tretze dies fins a la data del referèndum, dues setmanes que se’ns faran llargues. De males jugades i maltractaments per part de les institucions espanyoles se n’han d’esperar més, tenen tot el catàleg preparat per aplicar-lo quan els convingui. Per altra banda, d’Europa no podem esperar complicitats fins després d’haver votat. Però no hem de caure en provocacions. I, sobretot, hem d’anar a votar el dia 1 d’octubre, no perquè estem abduïts per ningú com ha dit algun poca-solta amb càrrec institucional sinó perquè votar, un dret bàsic de la democràcia, no pot ser mai un acte delictiu.

+ + + + +

El 18 de setembre del 2007 vaig obrir aquest blog. Avui fa deu anys.

Colau, entre la contradicció i la mentida

Les persones que parlen molt de pressa corren el risc de no rumiar prou què han de dir, i que s’acabin contradient amb afirmacions recents que deien exactament el contrari. Ada Colau és un bon exemple d’aquesta mena de gent. Em vaig adonar de qui era Colau el dia que es va ficar en política —candidata a alcaldessa de Barcelona— pocs dies més tard d’haver assegurat pel dret i pel revés que ella mai no entraria en política. Dedicar-se a la política no és pas dolent però, per dedicar-se a la política, mentir hauria de ser una de les línies vermelles que no s’haurien de creuar mai.

Els polítics que juguen amb la mentida tenen un problema, i és que la gent té memòria. Colau, alcaldessa de Barcelona, va accedir al càrrec gràcies a una prima immerescuda de vots per haver-se afegit a la caverna mediàtica espanyola en les seves fastigoses denúncies falses sobre un compte inventat a Suïssa del seu contrincant Trias. Passats tres anys Colau encara no és capaç d’admetre que va guanyar les eleccions fent trampa, ni de disculpar-se públicament amb Trias. Dimecres a RAC-1 va tornar a tenir una oportunitat de fer-ho i ho va rebutjar fent-se l’ofesa.

Un ego desmesurat combinat amb una gran prepotència i la convicció d’una superioritat moral inexistent defineixen Colau. La gent normal, quan s’equivoca, es disculpa, però Colau no només no ho fa sinó que ni tan sols està disposada a admetre l’equivocació. En fi, Colau és d’aquesta mena d’individus que de tant en tant aterren a la política. Però, dit tot això, qui té l’última paraula és l’elector, i cada votant decideix a quina alçada s’ha de situar el llistó de la integritat moral del seu candidat. En aquest sentit, els electors de Colau potser són poc exigents; si més no, tindran oportunitat de demostrar-ho a les pròximes eleccions.

La decisió final de l’alcaldessa Colau respecte a les facilitats o dificultats que posarà sobre la celebració del referèndum a la ciutat de Barcelona, no és res més que el penúltim episodi de la seva permanent contradicció. Avui blanc, demà negre, i el dia u d’octubre ja ho veurem. I no parlo de si Colau votarà o en quin sentit ho farà, sinó de si facilitarà el vot als barcelonins o farà costat a aquells que no volen que es voti.

Doncs no, el soufflé no ha baixat

Els altaveus mediàtics de l’unionisme (mitjans digitals, diaris de paper, tertulians de tota mena i condició, ràdios i teles) han anat predicant insistentment durant les darreres setmanes la idea que el suflé independentista català anava de baixa, és a dir, que el suport a la independència de Catalunya s’estava desinflant. Suposadament, la prova del cotó per demostrar-ho seria la manifestació de l’onze de setembre. Doncs bé, feta la manifestació d’ahir a Barcelona resulta que no, resulta que està passant just el contrari, i només cal observar les imatges per constatar-ho. No cal dir que per mesurar el suport a la independència no es comptaran manifestants sinó vots, i per això ens haurem d’esperar a l’u d’octubre al vespre. Per tant, ara resulta sobrer fer càlculs i especular sobre la xifra de manifestants que ahir van sortir al carrer. El fet evident és que, un cop més, una gentada va ocupar els carrers de Barcelona. I per cert, un cop més ni una paperera trencada.

Ahir va ser el preludi del referèndum que celebrarem d’aquí a tres setmanes. Agradi o no, ja són sis onzes de setembre que el suflé català no baixa sinó que segueix pujant amb força. El mèrit de l’èxit independentista està molt repartit, sense oblidar la col·laboració, que els catalans mai agrairem prou, dels estaments de l’estat que, amb les seves decisions forassenyades en contra de la voluntat majoritària dels catalans de poder votar el nostre futur, semblen voler fer costat als partidaris de la independència de Catalunya. Espanya, un país estrany. Amb cada nova agressió de l’estat augmenta l’independentisme a Catalunya. I això ho veu tothom menys les institucions de l’estat.

La manifestació de Barcelona

(L’article original en versió paper es va publicar l'1 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.824 de La Veu de l'Anoia)

Dissabte passat va tenir lloc a Barcelona la manifestació en contra del terrorisme convocada per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. No sóc gaire partidari de les manifestacions multitudinàries i, sempre que puc, intento fugir de les grans concentracions humanes, siguin del caire que siguin. Però que a mi no m’agradin les manifestacions no va més enllà d’una opció personal sense cap relació amb una opció política. En democràcia, sortosament, cadascú va allà on vol.

Un cop convocada la manifestació de seguida es va veure que la protesta en contra del terrorisme quedaria en un segon terme, i que entitats de tota mena i càrrecs polítics de Catalunya i de l’estat intentarien aprofitar l’acte per fer propaganda en favor dels seus interessos polítics. Així, uns es posicionaven a favor de la unitat d’Espanya, uns altres a favor de l’opció independentista de Catalunya, i fins i tot alguns, aprofitant la presència del rei espanyol, pretenien defensar la institució monàrquica.

El resultat d’aquesta evident barreja d’interessos al marge d’un posicionament comú en contra del terrorisme es va traduir en la diversitat dels símbols externs que portaven els manifestants. Així, es van veure pancartes amb tota mena de lemes, no necessàriament relacionats amb el terrorisme islamista. Es van veure també banderes diverses, d’Espanya (algunes), de Catalunya (algunes més), estelades (la gran majoria) i unes quantes més d’altres països.

Al meu entendre algú es va equivocar en els seus càlculs, en el sentit d’esperar que es respectés l’objectiu de la manifestació sense barrejar-n’hi d’altres. Però amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació l’ambient ja s’escalfava en els dies previs a la manifestació. Els participants de bona fe que només anaven a una manifestació en contra del terrorisme es van veure d’alguna manera utilitzats per aquells que defensaven la independència de Catalunya, la unitat d’Espanya o la institució monàrquica.

No podem dir que aquestes coses no s’esperessin, i els dirigents polítics que van venir des de Madrid sabien perfectament a què s’exposaven, des d’una escridassada fins a haver d’escoltar insults en contra de la seva presència. L’exagerat desembarcament d’autoritats espanyoles a Barcelona va produir els efectes contraris que es buscaven. Les imatges del monarca espanyol rodejat d’estelades, com si fos ell mateix qui presidís una manifestació independentista, quedaran en el record de molta gent, i alguns suposo que n’hauran de treure conclusions.

Ahir al Parlament

El que va passar ahir al Parlament era del tot previsible. Així, l’aprovació de la llei i convocatòria del referèndum per part del Govern, amb el filibusterisme parlamentari de les colles del no com a únic recurs de qui sap que té la partida perduda, estava en el programa i no crec que sorprengués ningú. I a Madrid, la reacció enfurismada del Gobierno —de moment, només de paraula— també estava en el guió.

La notícia d’ahir va ser, al meu entendre, el trencament de Catalunya Sí Que Es Pot i els comuns (o, per ser més precisos, alguns comuns), aquesta amalgama de comunistes declarats i no declarats que, com la senyora Colau, no saps mai si pugen o baixen. Perquè una cosa és que no siguin independentistes, que evidentment no ho són i tenen tot el dret a defensar el seu dependentisme, i una altra és que s’afegeixen al búnquer del no, no a votar no sinó a prohibir votar, fent pinya amb la coalició PP-PSOE-Cs.

L’acudit de la jornada va ser l’anunci de Ciudadanos de presentar una moció de censura contra Puigdemont. Com era d’esperar, PSOE, PP i CSQEP no van tardar gaire a dir que no hi donarien suport, però després d’un dia tan llarg i amb tanta tensió no criticaré pas que la diputada Arrimadas intentés acabar la històrica jornada amb un acudit que, per altra banda, només li van riure els seus, i no tots.

Desobeir esdevé una obligació democràtica

Els anglesos diuen que “forecasts are unpredictable”, és a dir, les previsions són imprevisibles. Els catalans —no tots, però sí una amplíssima majoria— volem votar sobre quin ha de ser el nostre futur, i fer-ho amb la màxima normalitat democràtica, però es fa difícil assegurar que aquests desitjos no xocaran amb els entrebancs de tota mena anunciats per la metròpoli. Ara estem en això, volem que el referèndum de l’1 d’octubre es desenvolupi amb tota normalitat, però no hem d’oblidar que altres faran tot el que estigui a les seves mans per impedir-ho, i incrementaran la violència de les seves mesures antidemocràtiques. Però, per més que ho diguin a Madrid, a ningú se li escapa que el fet de votar no pot ser mai un acte antidemocràtic.

A Catalunya tothom sabia que per tirar endavant el procés arribaria un moment que s’haurien de desobeir determinades lleis espanyoles. A Espanya tothom és conscient que sense aquesta desobediència no podrem exercir mai el dret a decidir el nostre futur. Tot indica que el moment de la desobediència ja és a tocar. Tothom sap que l’objectiu d’Espanya és que els catalans no votin, i intentaran impedir-ho per terra, mar i aire, però els governants espanyols saben també que els catalans desobeiran les lleis que facin falta per poder votar amb normalitat. No és que els catalans tinguin un interès especial en desobeir, però tothom és perfectament conscient que sense desobediència no es podrà votar, ni ara ni mai. Desobeir esdevé, per tant, una obligació democràtica.

Trenta dies d’infart

Des d’ara fins a l’u d’octubre a Catalunya ens esperen trenta dies d’infart, trenta dies no aptes per a cardíacs. Els poders espanyols units (executiu, legislatiu i judicial i els seus auxiliars policials, militars, diplomàtics, el món inversor del Palco del Bernabeu, el Foro Puente Aereo i assimilats) faran tot el que estigui a les seves mans, i no necessàriament utilitzant sempre la legalitat, una curiosa legalitat que no permet votar segons què, per intentar aturar el referèndum de Catalunya. Fixeu-vos que d’un temps ençà l’executiu espanyol ja ens diu per avançat què dirà el seu tribunal constitucional sobre temes que encara ni tan sols s’hi han presentat. Separació de poders a Espanya? Connais pas. No semblen ser conscients, però, que amb les seves actuacions anticatalanes no només perjudiquen els independentistes sinó l’espanyolisme català que, tot i ser minoritari, també existeix.

La jugada bruta d’ahir del TBO i el seu director en contra del govern català en general i dels Mossos en particular és només un episodi més de la guerra bruta que ens espera. Espanya atacarà no només des de Madrid sinó també des de Barcelona, amb l’ajut de La Vanguardia i el TBO. Espanya sap que s’hi juga molt, i aniran a totes contra els dirigents polítics catalans, amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació de dretes i d’esquerres, progressistes i conservadors. En aquests trenta dies encara veurem més unitat d’acció entre La Sexta i La Razón, entre Cuatro i 13TV. Quan el tema és Catalunya, els Lara i companyia van de bracet amb els de Prisa. El Mundo i El País ja fa temps que intercanvien portades i editorials. Todos a una contra Catalunya. En aquests trenta dies d’infart tota la premsa de l’estat es convertirà en un gran Marhuenda a les ordres de La Moncloa.

Estem tots avisats. Ara ens cal resistir l’embat espanyol i arribar a l’u d’octubre com més sencers millor. Els catalans juguem, però, amb un petit avantatge, i és que des de fora observen el nostre procés amb interès, i això significa que Espanya és perfectament conscient que no té carta blanca per fer qualsevol disbarat en contra de la voluntat majoritària dels catalans: votar què volem ser de grans.

I els que perdin?

L’u d’octubre els catalans que vulguin aniran a votar i, òbviament, l’opinió dels que decideixin no anar-hi no serà tinguda en compte. Així és la democràcia. És d’esperar que molta gent exercirà el dret democràtic de votar, i com més persones ho facin, millor. Després poden passar dues coses: que guanyin o que perdin. Si guanyen, perfecte, i si perden, també perfecte. En qualsevol dels casos el procés conclourà de forma democràtica. Els catalans que surtin guanyadors (tant se val que siguin partidaris del sí com del no) hauran guanyat democràticament, i els que perdin, també hauran perdut de forma democràtica. Tinc clara quina és la meva opció, i accepto el risc de perdre si la posició contrària obté més vots que la meva. No tinc tant clar, però, que qui té l’opció contrària a la meva es conformi amb el resultat de la votació si la seva opció surt perdedora. Encara m’atreviria a anar més lluny. Qui no vol que es voti és perquè intueix que la seva opció és la minoritària, i no vol que això es posi en evidència en una votació democràtica. I no cal donar-hi més voltes.

L’u per mil

Sovint hem d’escoltar declaracions de dirigents populares i ciudadanos que es permeten parlar en nom de la majoria de catalans. A la manifestació de Barcelona de dissabte ho vam tornar a veure. Així, si repassem els pobles i ciutats de Catalunya veurem que aquests dos partits s’atribueixen falsament una representació que no tenen. A Catalunya hi ha 948 ajuntaments i, per tant, 948 alcaldes. Els alcaldes populares i ciudadanos sumen un, que és l’alcalde popular d’un poblet que amb prou feines arriba als cinc-cents habitants. D’alcaldes ciudadanos a Catalunya no n’hi ha cap. La quota d’alcaldes d’aquests dos partits —només un alcalde— representa l’u per mil dels alcaldes catalans. Aquesta és la realitat, i a partir d’aquí podem parlar del que sigui.

Després hi ha la peculiaritat de l’àrea metropolitana castellanoparlant de Barcelona, on aquests partits tenen alguns regidors. Però, tot i això, tampoc disposen de cap alcalde. Així que amb les seves declaracions públiques seria recomanable una mica de prudència i, sobretot, menys prepotència. Més que res perquè, tot sovint, populares i ciudadanos presumeixen d’una representació que no tenen.

La trampa de l’aeroport

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 d'agost de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.822 de La Veu de l'Anoia)

Es veia venir que el govern espanyol ens n’organitzaria una altra, però com que des d’un bon principi això es veia venir, de sorpresa tampoc n’hi ha hagut tanta. Ara només ens cal esperar que escampi, i només escamparà quan els governants espanyols vulguin que escampi. Recordem que la gestió de l’aeroport de Barcelona, com la de tots els aeroports espanyols, està centralitzada i depèn de Madrid, cosa que a Europa només passa a Espanya i a Romania, que no són precisament uns grans referents de la modernitat de la gestió aeroportuària. Aquesta fal·lera de la centralització ens segueix mantenint a la cua d’Europa, també en gestió aeroportuària.

Després de permetre tenir mig paralitzat l’aeroport del Prat durant setmanes i perjudicar centenars de milers de passatgers, sense fer res i com si els governants de Madrid sentissin ploure, el ministre espanyol de torn es va dignar a venir i amb cara molt seriosa, com si estigués emprenyat amb la seva pròpia incompetència, ens va donar la solució màgica, és a dir, que la Guardia Civil s’ocuparà del control de passatgers que l’empresa adjudicatària del servei no fa i que, per cert, no deixa de ser una tasca pròpia de la Guardia Civil. Mentre Catalunya pertanyi a Espanya això funcionarà així.

Què busca Espanya amb aquesta sortida? No pas, com seria la seva obligació, millorar el funcionament d’una instal·lació de l’estat sinó mirar de posar-se una medalla i que hi hagi qui pensi “mira, sort en tenim d’Espanya que ve a resoldre els nostres problemes”. I com que a Catalunya també hi ha gent que no rumia gaire, a Madrid deuen pensar que tota aquesta comèdia potser es traduirà en un vot independentista menys l’1 d’octubre. Aquest numeret del ministre espanyol només té un objectiu: fer veure que Espanya vol resoldre els problemes que hi ha a Catalunya (després de setmanes de no fer-hi res), i de passada intentar transmetre el missatge que els catalans no tenen la capacitat per resoldre els seus problemes.

Insisteixo, aquest problema ens afecta a nosaltres i als nostres visitants però és un problema de l’estat que només el pot resoldre Madrid. Fins que no fem efectiva la nostra independència haurem d’anar aguantant aquestes malifetes de l’estat amb paciència franciscana. Des de fa uns mesos a Espanya només s’actua pensant a rebentar el referèndum de l’1 d’octubre, i no dubtaran a utilitzar tots els mitjans que tenen al seu abast, que són molts. Que els serveis de l’estat a Catalunya funcionin bé o malament els importa molt menys.

La CUP, 10 de 135

Resulta irrellevant que la CUP participi dissabte en la manifestació convocada a Barcelona. Acabi com acabi aquest serial, si hi són, bé, i si no hi van, cap problema. Ara mateix la CUP ajuda a conformar una majoria absoluta al Parlament i, a manca d’una altra alternativa independentista, aquest fet té la seva rellevància. Però al meu entendre seria millor que per conformar una majoria parlamentària independentista els cupaires no fossin necessaris. Representen el que representen, més aviat poc, 10 diputats de 135, tot i que escoltant les seves arengues semblaria que la de la CUP és la veu de tot un poble. L’objectiu prioritari de la CUP no és fer una Catalunya independent sinó conformar una Catalunya d’extrema esquerra anticapitalista. Per això insisteixen més en el seu model de societat que en la independència, com si el model de societat no s’anés configurant cada quatre anys per mitjà de les eleccions. És ben lícit aspirar, mitjançant la independència, a una Catalunya com la que vol la CUP. Però la gran majoria del poble català —vots canten— té clar que, si una cosa no li convé, és, precisament, un model de societat com el que vol la CUP. Si la condició per ser independents hagués de passar per admetre un model de societat com la que vol la CUP molts aparcaríem provisionalment el nostre independentisme, i més endavant ja ho podríem tornar a provar amb uns altres.

Esquirols uniformats

La setmana passada vaig passar dues vegades per l’aeroport de Barcelona, i allò dels controls anava com una seda. En el seu paperot sindical d’esquirols els guàrdies espanyols han solucionat, ni que sigui provisionalment, un problema que ja feia massa temps que durava. No nego a ningú el dret a fer vaga, i els treballadors d’Eulen tenen tot el dret a queixar-se, però s’hauria d’articular un sistema perquè el dret de vaga no entrés en conflicte amb el dret bàsic dels ciutadans a ser tractats amb un mínim de respecte i consideració. Dit això, deixem constància dels principals responsables d’aquest desgavell. En primer lloc, el govern espanyol i l’empresa Aena, de qui depèn directament el funcionament d’aquella instal·lació. En segon lloc, l’empresa Eulen, adjudicatària del servei. Sense oblidar, però, que els treballadors d’Eulen, promovent i buscant les llargues cues dels viatgers (admès per ells mateixos) tampoc són innocents. Dret a reivindicar els seus drets, tot. Dret a fer-ho buscant expressament el perjudici dels viatgers, cap.

La crisi i els galtes que ens governen

S’han fet públics els fantàstics resultats empresarials d’una companyia que darrerament està en boca de tots, Eulen (l’empresa responsable del caos a l’aeroport de Barcelona), que podrà repartir uns sucosos dividends entre els seus accionistes alhora que ha escampat la misèria entre els seus treballadors. Amb la publicació d’aquesta mena de notícies alguns tenen la barra de dir que s’ha acabat la crisi, però mirat des del punt de vista del ciutadà, és evident que menteixen. I més greu encara, són perfectament conscients que menteixen. Són uns galtes. Ells —els mentiders que ens governen i ens volen convèncer que la crisi ha quedat enrere— només estan al cas de les grans xifres macroeconòmiques, i prescindeixen de com aquesta situació de crisi falsament superada està incidint molt negativament en les persones. La gent ara és més pobra i vulnerable que abans de la crisi, la majoria dels contractes laborals són d’una gran precarietat i els sous són clarament inferiors als de fa deu anys. Però als galtes que ens governen tot això no els interessa, perquè no els interessen les persones de carn i ossos sinó només la macroeconomia de les grans xifres. I sabeu què passarà quan es convoquin unes noves eleccions? Que la gent els tornarà a votar. La gent ho aguanta tot i té una tendència malaltissa a perdre la memòria. Sap greu haver-ho d’admetre però entre uns governants que són uns galtes i una ciutadania que els torna a votar una societat no podrà avançar mai en la direcció correcta.

Propines

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 d'agost de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.820 de La Veu de l'Anoia)

Potser hauríem de començar fent una diferenciació entre la propina monetària i el detall social. A un metge no seria correcte deixar-li deu euros de propina després de la visita (tot i que encara hi ha gent gran que ho fa, més als pobles que a les ciutats), però no està mal vista la gent que li deixa un fuet de Vic o una caja roja de Nestlé. A un advocat o a un assessor fiscal no se li dóna propina per la seva feina, però per Nadal no és inhabitual que el client li faci arribar una caixa de vi o un pernil. Però això no són propines que complementin els honoraris d’aquests professionals sinó simples detalls socials per deixar constància de la satisfacció del client amb la feina del professional. Establerta aquesta diferència, centrem-nos en les propines pròpiament dites.

Sempre he considerat la propina com una mala praxi de les societats poc avançades, i ara espero que ningú em retregui que en una societat tan avançada —si més no en alguns aspectes— com els Estats Units algunes propines estan tan institucionalitzades que t’afegeixen la propina a la factura. No ens enganyem, la propina no deixa de ser una correcció social més o menys institucionalitzada a uns sous de cal justet. No és cap secret que, en general, els cambrers cobren poc, i que la majoria dels clients són perfectament conscients d’aquesta precarietat. Hi ha també la tradició, i a partir d’aquí el client ni s’ho qüestiona. Deixa propina i punt. Com que s’ha fet sempre així el client deu pensar que només la tradició ja justifica la propina.

El fet és que a partir de la realitat d’uns sous extremadament baixos s’intenta apaivagar el problema amb una gratificació. És a dir, el client es fa d’alguna manera corresponsable de la precarietat salarial que ofereix l’empresariat. Parteixo de la base que una propina hauria de ser sempre opcional i, per tant, voluntària, encara que el sector dels creuers l’hagi institucionalitzat al marge que els empleats facin bé la seva feina o no. Fins i tot veig algunes ofertes de creuers on s’indica “propines incloses”, i això ja és la perversió de la voluntarietat de la propina. Em diuen que hi ha llocs on s’ha arribat a l’extrem que les propines es divideixen per meitats entre la propietat de l’empresa i els empleats; fins aquí hem arribat. Sóc contrari a deixar propines però això no exclou que de tant en tant també en pugui deixar alguna, depenent de les circumstàncies. La meva posició contrària potser també s’explica perquè a mi mai m’han deixat una propina per fer la meva feina.

Llibertat d’horaris

És un tema recurrent. Van passant els anys i un sector de la nostra societat segueix discutint sobre la llibertat d’horaris comercials i la conveniència o no de regular-los. Però no ens enganyem; en el fons, el debat no és sobre la llibertat d’horaris sinó sobre les llibertats en general. Hi ha un col·lectiu molt ideologitzat, més aviat esquerranós, que té una tendència malaltissa a pretendre retallar les llibertats individuals del ciutadà. Diuen que estan a favor de les llibertats col·lectives (de poder votar l’1 d’octubre també?) però amaguen que estan en contra de les llibertats individuals. Potser ens volen fer creure que són llibertats incompatibles.

Sóc partidari de la llibertat total d’horaris comercials, sense cap interferència dels poders públics. Fins ara no he vist cap argument sòlid per defensar la posició contrària. Alguns parlen del dret del treballador a no haver de treballar fora de l’horari laboral normal, però això no és un argument sòlid. Perquè si anem per aquest camí, ja podem començar a tancar molts establiments, privats i també públics (comissaries de policia, hospitals, etc.) cada dia a les vuit del vespre, i així evitarem que els treballadors hagin de treballar de nit. Per cert, com que qui treballa de nit mereix una compensació extra, ja cobra més que qui treballa de dia. Això ja està regulat per llei.