Alarma

(Article original publicat el 27/3/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1957/1958, pàg. 2)

Pedro Sánchez ha decidit posar Espanya en estat d’alarma. Es tracta d’una situació excepcional que, entre altres mesures, inclou el desplegament dels militars, i la limitació de la llibertat de moviments dels ciutadans, un dret democràtic essencial protegit per la constitució. Per aconseguir-ho, va presidir un consell de ministres llarguíssim per tal de convèncer els seus socis de govern de la necessitat de prendre una mesura tan greu com aquesta. Fins i tot hi va assistir el vicepresident, de Podemos, que no hi hauria d’haver anat per trobar-se en període de quarantena. Però feta la llei feta la trampa, i Iglesias hi va anar, i es va fer també responsable de la decisió. Amb aquesta mesura tan dràstica, Sánchez volia demostrar que qui mana és ell i només ell, i que la seva confiança en la gestió autonòmica de la pandèmia és nul·la.

A Sánchez li agrada molt fer discursos. Els discursos de Sánchez són això, només discursos, usualment buits de contingut i sense cap compromís en ferm per part seva. Són, usualment, discursos amables que tenen com a únic objectiu obtenir el suport polític dels receptors als quals van adreçats, com, per exemple, la seva investidura com a president. Esquerra no ho ignora, i com a soci a l’ombra li segueix el joc. Sánchez fa un discurs amable, obté la contrapartida política que busca, i immediatament s’oblida del seu discurs. I com que un país es governa amb decisions i no amb discursos, és molt important parar atenció a les decisions que porten la seva signatura i es publiquen al BOE. La decisió de posar Espanya sota l’estat d’alarma és una decisió molt greu que a parer dels tècnics no resoldrà el problema del coronavirus, i portarà conseqüències molt negatives per a tothom.

La decisió d’imposar l’estat d’alarma és una repetició del nefast article 155, però aquesta vegada amb vigència a tot l’estat. Amb aquesta mesura Sánchez demostra no creure en l’estat autonòmic, i torna als anys setanta del segle passat, abans d’establir-se l’estat autonòmic. Així, ara mateix qualsevol decisió que es prengui a Catalunya sota l’estat d’alarma és per ordre d’un ministre de Madrid. El president de Catalunya, els consellers i els alts executius de la Generalitat ja no pinten res. I el mateix val per Euskadi i per l’altra nació històrica de l’estat, Galícia. La resta d’autonomies són només l’excusa per tenir controlats a catalans, bascos i gallecs. La situació d’Espanya és francament alarmant, i amb la nefasta gestió que fan de la pandèmia es torna a posar en evidència.

Aznar i González

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de març de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.955 de La Veu de l'Anoia)

Felipe González i José Maria Aznar són dos expresidents del govern espanyol que en deixar d’exercir els seus càrrecs no van acceptar cedir protagonisme mediàtic i passar a un anonimat més que recomanable. Així, tot i els anys que fa que van deixar les seves responsabilitats de govern, Aznar i González segueixen treballant per aparèixer a les portades dels diaris. I tot i pertànyer a partits polítics diferents, a banda de l’anticatalanisme que els agermana els dos expresidents comparteixen moltes més semblances polítiques del que pot semblar a primera vista. Aznar sempre ha sigut un polític de dretes, però amb l’evolució que està fent en els últims anys tindria tot el sentit que acabés fitxant per l’extrema dreta de Vox.

Per la seva banda González, amb els anys, ha anat evolucionant clarament cap a la dreta, i l’esquerranisme teòric que de tant en tant encara predica no va més enllà d’un discurs retòric adreçat a la soferta militància socialista. Una altra coincidència és que els dos expresidents engreixen els seus patrimonis particulars mitjançant les portes giratòries, una sortida econòmica que es van preparar a consciència mentre exercien altes responsabilitats de govern. I coincideixen tots dos que cal atacar per terra, mar i aire la Catalunya real, ja que no volen admetre que la ciutadania independentista té més pes polític que la minoritària Catalunya unionista que ells defensen amb dents i ungles. Se senten més còmodes explicant-se en els mitjans més populistes i, molt especialment, els d’extrema dreta, i eviten els mitjans de comunicació menys estomacals, és a dir, més professionals.

La seva llunyania política amb el president actual, Pedro Sánchez, els ha fet acostar posicions en la malaltissa deriva anticatalana que tots dos comparteixen. Ara s’han proposat fer descarrilar el govern socialista actual. Des dels mitjans de comunicació que dèiem abans, s’adrecen sovint a periodistes, jutges, fiscals i a tothom que els vulgui escoltar per criticar determinades mesures penitenciàries les quals, seguint estrictament la normativa vigent, es comencen a aplicar als presos polítics empresonats injustament. En aquest sentit, cal recordar que quan eren els alts càrrecs socialistes els que estaven empresonats, aquells sí, per delictes molt greus, amb morts pel mig i tot, van fer tot el possible perquè el compliment de les penes quedés reduït a la mínima expressió. Ara, amb els presos polítics catalans, busquen exactament el contrari. L’aplicació de la llei no és igual per a tothom.

Gestió pública de comportaments privats inadequats

Diumenge es va celebrar la manifestació del Dia de les Dones. Gairebé tots els partits polítics, sindicats i altres agents socials, públics i privats, es van afegir a les celebracions, i tothom semblava estar d’acord amb les reivindicacions. La teoria, doncs, sembla que tothom la té perfectament clara. La mentalització ja és un pas, però ni de bon tros és un pas definitiu per resoldre un problema molt greu que té com a conseqüències la destrucció de persones i famílies.

Simultàniament amb la celebració dels actes del Dia de les Dones s’han fet públics determinats episodis inadequats, presumptament delictius, d’un dirigent polític que es dedicava a assetjar sexualment dones del seu departament. Era un tema que feia molt temps que existia però que, tot i això, es mantenia en l’esfera d’una discreció difícil d’entendre fins que aquesta setmana ha esclatat. El responsable polític de la conselleria finalment ha dimitit, i ara caldrà veure si l’escàndol anirà més enllà o del tema no se’n tornarà a parlar i tal dia farà un any.

La conclusió que se’n pot treure és que, si no ens posem seriosos, no resoldrem el problema. No n’hi ha prou que es facin grans manifestos a favor de les dones si no s’acompanyen de polítiques efectives. Si els escàndols es continuen tapant, si els assetjadors segueixen actuant amb una aparent impunitat, si les denúncies de les dones afectades no tenen efectes pràctics immediats, cada any anirem fent manifestacions però el problema de fons subsistirà.

Al·lèrgies lingüístiques

(L’article original en versió paper es va publicar el 21 de febrer de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.953 de La Veu de l'Anoia)

El món evoluciona amb força rapidesa, i si volem seguir el ritme de la societat que ens ha tocat viure sense quedar-ne exclosos hem d’estar molt alerta als canvis que contínuament s’estan produint. No s’hi val a badar però, això sí, convé separar el gra de la palla. No tot canvi és bo per si mateix, i això inclou també la forma d’expressar-se que tenen els humans. Determinats canvis que s’estan imposant en la forma de parlar i escriure a alguns ens grinyolen i ens costen d’acceptar, sobretot quan aquests canvis semblen més fruit d’una moda banal i passatgera que de normes lingüístiques tècnicament ben argumentades i elaborades per persones expertes en lingüística i que, per tant, en saben més que la majoria de la societat. És molt recomanable reconèixer l’autoritat de les persones que sobre determinats temes hi entenen més que la resta.

Amb un exemple potser s’entendrà millor. D’uns anys ençà el mot tothom gairebé ha desaparegut de molts textos i també de moltes expressions orals, i està sent substituït per allò al meu entendre tan ridícul del totes i tots, o tots i totes, com si la paraula tothom no ho englobés tot. La no utilització del terme tothom sembla una mena d’al·lèrgia lingüística sobtadament sobrevinguda, i observada des de la distància d’una mínima racionalitat lingüística costa d’entendre. Trobo francament ridícul i fora de lloc que, existint ja el terme tothom, aquest s’hagi de substituir per totes i tots, o tots i totes. Ho veig com una manera de complicar-se la vida sense cap necessitat, però en determinats àmbits l’exclusió del tothom gairebé s’ha convertit en una religió.

Potser només es tracta d’una moda passatgera, i més aviat que tard el sentit comú es tornarà a imposar i recuperarem la utilització d’aquest mot. Però com que sempre hi ha qui busca tres peus al gat, potser algú, o alguna, se sentirà ofesa, o ofès, i dirà que l’hom de tothom també té connotacions excloents, i que posats a ser políticament correctes s’hauria de dir tothom i totdon, o totdon i tothom. En fi, ja diuen que el sentit del ridícul no té límits, i també en l’àmbit lingüístic algunes persones semblen competir per veure qui la diu més grossa i obté la nota més alta. Però dit tot això, aquestes reflexions no són pas incompatibles amb la meva reivindicació, absolutament convençuda i sense reserves, d’una llibertat d’expressió sense límits per a tothom. I, per tant, també reivindico la llibertat que té tothom de fer el ridícul utilitzant determinades expressions orals o escrites.

De casament a Espanya

Diuen les dades oficials que a Catalunya menys del deu per cent dels casaments es fan per l’església, cosa que no passa a Espanya, on aquest percentatge és molt superior. No ho valoro, només és una dada. Recentment vaig anar a Espanya de casament. La cerimònia va tenir lloc en una capital de província mitjana, on la gent és més clàssica en la manera de fer i de vestir que a Barcelona. És la típica ciutat on per sortir a fer un tomb a la tarda la gent es muda. Ep, no ho critico, em sembla tan bona opció com els que passegen en xancletes, texans i samarreta.

Un casament clàssic a Espanya, i aquest ho era, és tot un espectacle. Algunes senyores, no totes, portaven barret o tocado, i els senyors anaven quasi tots amb vestit fosc, camisa blanca, corbata i ulleres de sol; algun convidat portava sabates de color marró, i ho menciono perquè aquesta combinació tan habitual en els polítics d’esquerres sempre m’ha cridat l’atenció. Us imagineu Pere Aragonès amb vestit fosc i sabates negres? Jo no l’he vist mai així. I qui diu Aragonès diu qualsevol alcalde, regidor o diputat de qualsevol partit d’esquerres. I també alguns de dretes.

Des de l’església ens vam traslladar al lloc del banquet, on es va servir un aperitiu completíssim que va acabar més tard de les quatre. A quarts de cinc van començar a servir el dinar, molt complet, amb carn i peix, i ens aixecàvem de la taula poc abans de les set. Els que van optar per seguir la festa i empalmar amb la disco la tenien allà mateix, i els que vam optar per fer els centenars de quilòmetres que ens separaven de Sarrià, carretera i manta. Una festa cansada però simpàtica, això sí.

El càstig de la T-Casual

L’Ajuntament de Barcelona ha decidit penalitzar econòmicament no pas als ciutadans que utilitzen massa els serveis públics —la qual cosa potser podria tenir algun sentit— sinó a qui els utilitza poc. Sembla una broma de mal gust. Així, ara a Barcelona et castiguen per utilitzar poc el transport públic, fent-te pagar els viatges en bus o metro més cars que si viatgessis més sovint. La nova targeta de transport T-Casual és l’instrument per perpetrar aquest atracament a l’usuari. La targeta T-Casual ve a ser com una de les antigues targetes T-10 però bastant més cara i, a més, és d’ús unipersonal, un càstig afegit. Pagués més per cada viatge que fas, i a més no la pots compartir amb la persona que viatja amb tu, que necessàriament n’ha d’utilitzar una altra. S’han produït moltes queixes però no n’han fet cap cas, ja que la targeta T-Familiar que es van treure de la màniga a última hora per suposadament resoldre el problema sembla un insult a la intel·ligència del ciutadà. La solució seria ben fàcil: que la targeta T-Casual deixés de ser unipersonal seria una bona mesura, i que es revisés a la baixa l’exagerat augment de preu aplicat també seria benvingut pel ciutadà. Recuperar el nom antic de T-10 potser ja seria demanar massa, perquè deixaria massa en evidència que s’ha comès un abús a l’usuari.

Dos hospitals a Wuhan

(L’article original en versió paper es va publicar el 7 de febrer de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.951 de La Veu de l'Anoia)

Segons els terminis prefixats per les autoritats xineses, aquesta setmana han entrat en funcionament a la ciutat de Wuhan (11 milions d’habitants) dos hospitals per a persones diagnosticades o sospitoses de patir l’epidèmia de coronavirus. El primer hospital que s’ha obert disposa de mil llits i s’ha construït en una setmana, i dilluns mateix va començar a rebre malalts. El segon, amb una capacitat per a mil cinc-cents pacients, també s’ha obert aquesta setmana, deu dies després d’iniciar-se la seva construcció. És a dir, en deu dies s’han construït dos hospitals amb una capacitat per a dos mil cinc-cents malalts, així com els equipaments tècnics i el personal sanitari necessaris per atendre’ls. Una bona part d’aquest personal —molts són militars— ha estat enviat a Wuhan des d’altres regions del país.

Una operació d’aquestes característiques només es pot tirar endavant en un règim dictatorial, i seria impensable en una democràcia, on es tardarien anys a construir unes instal·lacions similars. No s’ha d’oblidar que hi ha tot un exercit de polítics i funcionaris públics que han de justificar la seva tasca, i això vol dir fer controls de tota mena per complir amb la normativa. A la Xina, però, quan el líder màxim pren una decisió tothom creu, sense plantejar-se altra cosa que no sigui obeir sense protestar, i això val tant per a les persones que han fet l’obra civil com pel personal sanitari responsable de fer funcionar les instal·lacions. Amb un plantejament autoritari similar, la Xina manté empresonats milions de ciutadans pel sot fet de tenir principis religiosos i defensar una determinada cultura, separant els fills dels pares per reeducar-los a tots.

Amb notícies com aquestes hi ha qui es planteja si el sistema dictatorial xinès és millor que el nostre. Si ens fixem en l’epidèmia en si mateixa, hi ha molts dubtes que la política informativa del govern xinès hagi estat la més encertada. Al principi les autoritats van intentar amagar al món el greu problema sanitari que patien, i van pressionar les autoritats sanitàries internacionals per evitar fer-lo públic en tota la seva gravetat. Cap sorpresa. La Xina és un país molt orgullós, i un desastre com aquest és molt negatiu pels seus interessos, ja que el lideratge mundial que busca pot quedar malmès. I sobre la construcció dels dos hospitals en deu dies, la Xina ha demostrat que té capacitat per fer-ho i molta mà d’obra disponible. Entre els experts, però, es dubta que aquesta operació serveixi per controlar l’epidèmia.

Una definició equívoca: constitucionalista

El terme constitucionalista s’utilitza molt sovint per definir una part de la societat espanyola, però al meu entendre es fa de forma equívoca. Així, els ciutadans partidaris de preservar la unitat d’Espanya, aquells que molts definim com a unionistes, se n’atribueixen erròniament la propietat en exclusiva. Però als unionistes espanyols no els agrada que els defineixin així, i es van treure de la màniga el terme constitucionalista. Què vol dir constitucionalista? Si escoltem els unionistes espanyols, constitucionalistes són els que defensen la constitució espanyola de 1978, però sempre de forma excloent i donant a entendre que de constitució només n’hi pot haver una, la seva. Òbviament això és un error. Si volem ser curosos amb les definicions, el debat polític existent no és entre constitucionalistes i independentistes sinó entre unionistes i independentistes.

Un independentista català també es pot declarar constitucionalista. La majoria dels independentistes catalans també és gent d’ordre, i reivindica una constitució pel país que defensa, Catalunya. Des de l’independentisme català no es nega que els unionistes espanyols es defineixin també com a constitucionalistes, però reclamen igualtat de tracte. Així, excepte el petit món dels àcrates (“ni Déu, ni pàtria, ni patró”), políticament irrellevant, de constitucionalistes ho som tots. Uns defensen la constitució vigent al seu país, Espanya, i uns altres en defensen una altra que encara no s’ha redactat perquè la república catalana que reivindiquen encara no s’ha consolidat.

Per rumiar-hi

L’alcaldessa Colau ha dit que no li agrada que a les escoles es mengi carn. Una alcaldessa ha de dir com ens hem d’alimentar els ciutadans? Aquesta obsessió malaltissa d’alguns personatges públics per controlar-ho tot fins a l’extrem, des de la gestió pública de l’aigua (donant per bona la tesi —més falsa que un bitllet de sis euros— que diu que la gestió privada sempre és pitjor que la pública), promoure el consum d’un producte que sembla que sigui carn però que no és carn i, en general, aquesta moda del veganisme en general, i no només l’alimentari (recentment he vist publicitat de “pell vegana”, fins aquí hem arribat!), i altres actuacions estranyes per l’estil, ens hauria de fer rumiar sobre els interessos reals que tenen algunes administracions públiques en els negocis que sorgeixen a partir de la implantació d’aquestes polítiques. Al darrere de tot això hi ha molts diners públics en joc. Qui se n’aprofita? Per rumiar-hi.

Gestió de la discrepància

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de gener de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.949 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha qui nega el dret a la discrepància dels seus conciutadans. I això no només es dóna entre persones que es dediquen a la política sinó també entre ciutadans que viuen al marge de la política. I sense admetre aquest dret bàsic del teu oponent, difícilment sorgirà la solució per resoldre conflictes. Hi ha qui pensa blanc i està convençut de tenir raó, però el que pensa negre també n’està, de convençut, i, per tant, per resoldre la discrepància s’ha d’implementar un mecanisme que vagi més enllà de dir jo tinc tota la raó i tu no en tens cap, i per tant calla i es farà el que jo digui. Defensar el pensament únic com fan alguns no només no porta enlloc sinó que s’avé poc amb un tarannà mínimament democràtic. En aquestes situacions qui guanya, o li sembla que guanya, és sempre qui s’imposa mitjançant la raó de la força (judicial, policial, etc.). Però la raó de la força no resol mai el conflicte.

Quan sorgeix un conflicte polític que divideix la societat en dues meitats, només queda la via de la consulta ciutadana mitjançant una votació popular i democràtica, i qui guanya té tot el dret a tirar endavant la seva proposta. Aquí no val l’excusa de dir que la minoria no veuria respectats els seus drets, perquè l’opció que aquesta minoria està defensant, sense dir-ho clarament, és que sigui la majoria qui no vegi respectats els seus drets, com està passant ara. Els drets del ciutadà s’han de respectar sempre, però en democràcia guanya la majoria. Les opcions decidides democràticament òbviament no agraden a tothom, però quan no hi ha un camí millor per resoldre els conflictes s’han d’acceptar aquestes regles bàsiques.

Podem posar l’exemple del conflicte polític que hi ha entre Catalunya i Espanya. Ara mateix la societat catalana està dividida en dues meitats, i només podrem saber del cert quina de les dues meitats té més suport popular preguntant-ho directament al ciutadà, com es va fer l’1 d’octubre de 2017. O mitjançant mecanismes indirectes, com els resultats electorals de les eleccions catalanes. Però els resultats electorals no són cent per cent fiables, ja que hi ha una sèrie de votants que ningú sap del cert com es posicionarien sobre la independència. Els votants animalistes del PACMA, són o no són independentistes? És de suposar que hi ha de tot. Unes eleccions al Parlament només serveixen per votar 135 diputats, però no són útils per decidir si Catalunya s’ha d’independitzar d’Espanya. Per tant, si volem fer-ho bé l’única opció és preguntar-ho directament al ciutadà.

La culpa també és nostra

A les últimes eleccions al Parlament de Catalunya (que són les que s’han de considerar si volem saber com volem els catalans que sigui el futur de Catalunya, és a dir, el nostre futur), la suma de les opcions independentistes va assolir gairebé el 48 per cent dels vots. En aquelles eleccions va anar a votar molta gent, més que mai, i el resultat és molt representatiu del tarannà polític de la nostra societat. A més a més, cal no oblidar que hi havia opcions que no es posicionaven sobre el tema, i això fa sospitar que el percentatge d’independentistes supera la meitat dels votants catalans. Per posar només un exemple, no sabem si els votants animalistes del PACMA són independentistes o no ho són; és de suposar que hi haurà de tot.

No cal dir que el món unionista pot fer les mateixes elucubracions, atribuint-se també una part del vot del PACMA i altres partits que no s’acaben de definir, però sempre partint d’una xifra més baixa, el 43 per cent dels vots obtinguts pels partits contraris a una Catalunya independent. En altres paraules, l’opció independentista està molt més a prop de la majoria absoluta que l’opció unionista. Mai el món independentista havia tingut tant suport popular. Però vist amb perspectiva, ho hem sabut aprofitar? En els dos anys transcorreguts des d’aquelles eleccions, els polítics dels partits independentistes també han comès molts errors i han fet moltes bestieses.

Ens equivocaríem si atribuíssim tota la culpa del que ens ha passat en aquesta legislatura a les institucions colonials espanyoles. La culpa també és del món independentista o, més ben dit, dels tres partits independentistes amb representació parlamentària. I deixant de banda la responsabilitat de l’estat, cadascú sap en quina mesura és responsable de la situació actual. Però la culpa també és nostra. Si no volem repetir els errors comesos fins ara, caldrà fer molta autocrítica. I molts polítics independentistes haurien de deixar pas a altres persones que estiguin més disposades a arriscar-se per assolir l’objectiu. Pensem-hi.

El fiscal vs. Trapero

Ahir vaig tenir com a música de fons de l’ordinador el judici bis del procés, aquesta vegada contra el major Trapero i altres dirigents dels Mossos. Gairebé tot el dia el va ocupar el fiscal interrogant Trapero, i el seu interrogatori encara no ha acabat. No sembla, però, que el fiscal busqui la veritat sinó que Trapero es despisti i digui allò que ell vol sentir. Preguntes molt llargues i rebuscades, sovint poc concretes i farcides de falses afirmacions com si fossin fets comprovats, i quan la resposta de Trapero no agradava al fiscal aquest intentava tallar-lo. Veurem com continua el judici, però el que vaig veure ahir no em va agradar gens. Tot sembla indicar que el disseny de la condemna ja el tenen fet, i que tota aquesta farsa només servirà per intentar justificar una pena llarga de presó.

Dues consideracions finals: no em va sorprendre gens que la presidenta del tribunal deixés fer al fiscal sense interrompre’l, quan al meu entendre tocava cridar-lo a l’ordre; però jutgessa i fiscal juguen a la mateixa lliga, i això explica una certa complicitat entre ells. Sí que em va sorprendre que l’advocada defensora de Trapero no es queixés pels evidents excessos del fiscal durant el seu llarg interrogatori. Potser només es tracta d’una estratègia de defensa, així que ho deixo aquí. Ha sigut el primer dia d’un judici que també serà llarg, però pel que es va poder veure ahir tot plegat no pinta gaire bé pel major Trapero.

L’abstenció d’Esquerra

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de gener de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.947 de La Veu de l'Anoia)

Alguns semblen haver oblidat que el pacte per a la investidura de Sánchez es va tancar entre el PSOE i UP dos dies després de les eleccions. Ho recordo perquè veient el tractament informatiu que des d’aquella data s’hi ha donat, podria semblar que l’acord s’hagués fet amb Esquerra, i evidentment no és així. Però per tirar endavant aquell pacte d’investidura, en clau espanyola, era imprescindible també que alguns diputats s’abstinguessin, i aquesta tasca l’ha fet Esquerra. Esquerra sempre podrà dir que ells no han votat a favor del nou govern, i formalment tindran raó, però ja no podran negar que són igualment responsables del que faci el nou govern a partir d’ara.

Esquerra tenia els escons necessaris per fer aquest paper diguem-ne de comparsa, i estava disposat a fer-lo, de la mateixa manera que si els escons imprescindibles els hagués tingut un altre partit, aquesta tasca l’hagueren fet uns altres. La política té aquestes coses, i de vegades et trobes que has de fer uns paperots galdosos. Però quan finalment decideixes fer allò que mai t’haguessis imaginat que faries, has d’estar preparat, també, per entomar la crítica, i Esquerra no sembla disposada a pagar aquest peatge polític.

Hi ha qui considera que tenint bones relacions amb Espanya, a Catalunya ens anirà bé, però la solució del nostre conflicte no vindrà d’Espanya sinó a pesar d’Espanya. Els partits del pacte de Madrid han fixat les seves prioritats en claus espanyola i social, deixant en segon terme les reivindicacions nacionals de Catalunya. Un pacte que pot esquerdar el govern català, amb el trencament de la coalició i la convocatòria d’eleccions anticipades. Ara cal aprofitar el que es pugui (peix al cove), i encara que només serveixi per millorar rodalies, millor això que res. Però hem de ser conscients que aquest pacte no ajudarà a resoldre el nostre conflicte polític, i potser tampoc el problema de rodalies.

El pacte amb el PSOE l’ha fet Esquerra, no pas el govern de Catalunya, i això vol dir que no es pot oferir res en nom del govern de Catalunya sinó només en nom d’un dels partits que en formen part. I donant a entendre que es negociava en nom del Govern, Esquerra ha relliscat. I convé recordar-ho ara perquè quan comencin els incompliments habituals de la metròpoli, el Govern no en serà responsable sinó només aquells que han facilitat la investidura de Sánchez. Amb tot el dret a fer-ho, només faltaria. Per cert, Esquerra ha optat per una abstenció amable, però el seu líder Junqueras seguirà tancat a la presó.

Polítics indecents

A tot arreu hi ha gent de bona fe i honesta, persones que compleixen els seus compromisos. Però en el món de la política, per desgràcia, d’aquestes n’hi ha ben poques. No estic insinuant que tots els polítics siguin persones mancades d’una mínima decència, però sí que, dissortadament, molts polítics són uns perfectes indecents. Les conseqüències de les seves indecències les paguem els ciutadans que els hi garantim un sou més que generós, i hem de patir les conseqüències de la seva gestió. És indecent el polític que promet unes coses i després en fa unes altres justament oposades. No és decent el polític que assegura que, si guanya les eleccions, no prendrà determinades mesures, i quan accedeix al càrrec i té signatura al BOE —o al DOG o a qualsevol altre butlletí oficial— el primer que fa és exactament allò que va prometre que no faria mai. Si repassem amb una mica d’esperit crític les decisions dels polítics que ens governen o ens han governat veurem que pocs se’n salven, i els partits polítics als quals pertanyen els governants indecents són igualment responsables d’aquesta manca de decència. Si busquem una mica trobarem casos d’aquests a totes les administracions territorials, començant pels ajuntaments i acabant per dalt de tot. Aquestes situacions resulten molt frustrants, i als ciutadans només ens queda l’opció de fer una protesta pública i el càstig de no tornar-los a votar mai més. La primera vegada que un polític o un partit polític ens enreda és, òbviament, culpa seva; la segona vegada que el mateix polític o partit polític ens aixeca la camisa ja podem dir que la culpa és nostra, per rucs. Siguem, doncs, mínimament coherents i actuem en conseqüència: no els tornem a votar, no s’ho mereixen.

Espanya ja té president

Finalment Pedro Sánchez s’ha sortit amb la seva, i ha pactat pels pèls la seva investidura. Presidirà el primer govern de coalició d’Espanya des dels anys trenta del segle passat, i el més d’esquerres de la democràcia. Tot sembla indicar, però, que aquesta legislatura tornarà a ser una legislatura curta. La poca cultura política de la coalició acabarà xocant amb tot un seguit de compromisos amb massa gent molt diferent, amb interessos polítics molt contraposats. Respecte a Catalunya, aquest govern no resoldrà el conflicte; tothom sap que, si es vol resoldre, de solució només n’hi ha una, i es diu referèndum d’autodeterminació. La manca d’idees polítiques dels unionistes (ara d’esquerres, abans de dretes, però tots tallats pel mateix patró anticatalà) conduirà sense cap mena de dubte a una continuació de la deriva judicial. La vicepresidenta espanyola no ha tardat ni vint-i-quatre hores a recordar-nos-ho. Però és un govern legítim i se l’ha de deixar treballar. Ni que només servís per millorar el tema de rodalies ja el donaria per bo, però molt em temo que ni el peix al cove sabrem aprofitar. Els governs espanyols són culpables de moltes de les coses dolentes que ens passen a Catalunya, però els dirigents polítics catalans tampoc han demostrat que se’ls pugui tenir confiança. Aquest país, Catalunya, necessita amb urgència polítics nous amb idees noves, sense lligams amb el passat. Els que han governat fins ara ja han demostrat la seva gran incompetència, i no es mereixen una segona oportunitat.

Els Pirineus com a frontera judicial

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de desembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.945 de La Veu de l'Anoia)

A les altes instàncies judicials del sud dels Pirineus tot sovint es prenen decisions equivocades en forma de sentència, més basades en el patriotisme estomacal de molts dels membres d’aquests tribunals que en els principis d’una democràcia consolidada i el sentit comú. Són ja uns quants els casos en els quals la justícia més independent, més imparcial i més endreçada de més amunt dels Pirineus ha hagut de corregir i posar en evidència algunes decisions forassenyades de la justícia espanyola. Les plantofades judicials que des d’Europa s’estan infligint al sistema judicial espanyol tardarem anys a oblidar-les, però el cas de Comín, Junqueras i Puigdemont, dissortadament, no crec que sigui l’últim.

A Espanya es conculquen drets democràtics bàsics amb una sorprenent impunitat, i molt especialment quan es tracta d’episodis relacionats amb el conflicte polític català. De resultes de tot això a Espanya hi ha presos polítics, i també persones que s’han hagut d’exiliar a la recerca d’una justícia imparcial que no troben a les instàncies judicials espanyoles. Els perjudicats no són només els protagonistes polítics del procés sinó que en aquestes situacions personals tan lamentables s’hi troba gent que no es dedica a la política. Els fets recents ens demostren que a les altes instàncies judicials espanyoles (AN, TS i TC) la separació de poders brilla per la seva absència, i la composició d’aquests organismes és més que qüestionable. Dit en altres paraules, la cúpula estatal disposa de tribunals polítics sempre oberts a defensar la unitat de la pàtria espanyola per davant de tot, i això es tradueix en una causa general contra l’independentisme català.

Per entendre millor el problema cal fer-se tres preguntes senzilles. És il·lícit declarar-se independentista? És delicte convocar un referèndum d’autodeterminació? És jurídicament qüestionable treballar políticament amb aquests objectius? Al meu entendre i sense cap mena de matís, la resposta a aquestes preguntes és no. Alguns jutges i fiscals, però, opinen el contrari, i les conseqüències de les seves decisions estan a la vista de tothom: la condemna a un segle de presó per a un grup de catalans, polítics i no polítics. És d’esperar, però, que gràcies a la justícia més endreçada de més amunt dels Pirineus la pena efectiva quedarà en molt menys. Això sí, mentrestant les autoritats espanyoles els tenen segrestats, com diuen alguns quan es refereixen a diputats electes que no poden exercir la tasca política per a la qual han estat elegits.

Bon any 2020!

Potser fa de mal dir que l’any 2020 pugui ser millor que el 2019, però no m’estaré de desitjar-ho. Posats a destacar aspectes positius, avui falten menys dies perquè Catalunya esdevingui un estat independent; sempre que una majoria de catalans ho continuï desitjant, és clar. I també falten menys dies perquè els presos polítics segrestats per l’estat puguin tornar a casa seva. I falten menys dies perquè tornin els exiliats. Ara bé, cal ser realistes i acceptar que en aquest sentit d’Espanya no es pot esperar res de bo. Qualsevol progrés en la gestió política de les reivindicacions del món independentista s’assolirà gràcies a les pressions polítiques i judicials provinents de l’exterior. I això és una tasca dura, llarga i que requereix molta paciència. Però ens en sortirem, és clar que ens en sortirem. D’això no en tic cap dubte. Bon any a tothom.

La T-10

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 de desembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.943 de La Veu de l'Anoia)

La T-10 és la targeta de transport públic més utilitzada tant pels barcelonins com per les persones foranes que visiten la ciutat de Barcelona. Permet fer deu viatges en bus i/o metro, així com els transbords corresponents. És una targeta emesa per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), i això vol dir que no només depèn de l’Ajuntament de Barcelona sinó també d’altres administracions supra-locals. Actualment les decisions de l’AMB depenen de diversos partits polítics, i els salaris dels seus màxims dirigents superen amb escreix els 100.000 euros anuals que cobra l’alcaldessa Colau.

Feta aquesta necessària contextualització, l’AMB ha decidit reformular l’oferta dels títols de transport, i entre altres mesures ha eliminat la targeta de transport més utilitzada, la T-10. Bé, els polítics que ho han decidit no parlen d’eliminar la T-10 sinó de reorganitzar l’oferta, que per això són polítics i utilitzen el llenguatge ambigu que tots coneixem. Així, a la T-10 li han canviat el nom (ara es dirà T-Casual), n’han reduït les prestacions (només es podrà validar una vegada per viatge, és a dir, només la podrà utilitzar una persona per viatge) i l’han augmentat de preu, passant de 10,20 a 11,35 euros (11,3 per cent més).

Vist el rebuig gairebé unànime de les persones perjudicades per aquesta mesura tan desafortunada, resulta evident l’error de l’administració que ha pres aquesta decisió, com passa sovint amb moltes decisions preses des d’un despatx i no sobre el terreny. Ara caldrà veure si els polítics i els dirigents de l’AMB rectifiquen o, com passa habitualment en aquests casos, persisteixen en l’error. Possiblement els càlculs que estan fent els polítics és que com que falten més de tres anys per a les pròximes eleccions municipals, llavors la gent ja haurà assumit el nou sistema i no els castigarà a les urnes. Veurem què passa.

Un objectiu lloable de les administracions públiques és que ens oblidem del cotxe i utilitzem el transport públic. Ara bé, castigar d’aquesta manera els usuaris habituals de la T-10 pot produir l’efecte contrari. Amb un exemple s’entendrà millor. Una família amb tres fills que vulgui pujar al Tibidabo fins ara en tenia prou amb una targeta T-10 (cinc viatges d’anada i cinc de tornada, total 11,20 euros). Ara necessitarà una T-Casual per a cada membre de la família (11,35 x 5 = 56,75 euros), cinc vegades més. Se’ns està convidant a anar-hi en cotxe? És ben cert que amb aquestes targetes es poden fer més viatges, però en molts casos no s’aprofitaran.

Què en quedarà de la cimera del clima?

Quan es va posar en evidència que Xile tenia dificultats per organitzar la cimera mundial del clima, Pedro Sánchez, amb un objectiu utilitarista pels seus interessos polítics, es va oferir a fer-la a Espanya. Estava convençut que en trauria un rèdit polític però, vistos els nuls resultats obtinguts, no en traurà res de positiu. Un cop la cimera s’ha acabat, amb un balanç que, sent molt generosos, només podem qualificar de gran fracàs de la diplomàcia, Sánchez i el govern espanyol han quedat en evidència, ja que, com a amfitrions i participants actius de la reunió, alguna responsabilitat devien tenir. Al principi de la cimera Sánchez hi treia el cap i es fotografiava amb els delegats, però a mesura que s’intuïa que allò acabaria malament Sánchez va desaparèixer d’escena i va traspassar la gestió del fracàs a gent del seu equip ministerial. Què en quedarà de la cimera del clima de Madrid? A banda de la visita mediàtica de Greta Thunberg, poca cosa més. Aviat ni se’n parlarà. I vistes les necessitats imperioses de reduir les emissions i les expectatives que s’havien creat entorn d’aquesta trobada, tot plegat resulta lamentable.

Sánchez diu que farà un truc a Torra

Com a bon dirigent polític espanyol, Sánchez és al·lèrgic a tot el que vingui de Catalunya, i és per això que durant molt temps a Torra no li ha agafat el telèfon. Ara diu que aviat li trucarà, però perquè ningú se senti ofès trucarà també als disset presidents autonòmics espanyols. Malament rai quan una trucada telefònica s’ha de fer pública abans que la trucada tingui lloc, com volent demanar permís a la societat espanyola per un fet tan greu com és agafar el telèfon i marcar les nou xifres del destinatari.

Si Sánchez hagués tornat la trucada a Torra sense més, molts espanyols s’haurien emprenyat, però si l’inclou en una ronda de trucades als presidents autonòmics, aquesta trucada potser passarà més desapercebuda. Malament anem quan Sánchez s’ha de justificar per fer una simple trucada. Hem passat del nefast cafè para todos, a la ridícula llamada para todos.

Per acabar, no em puc estar de destacar l’oportunisme infantiloide d’alguns polítics catalans que ni han esperat que la trucada es produís per posar-se la medalla per aquest anunci de trucada. Estem en males mans, aquí i allà. Genteta.