En primer lloc sento que l’article d’avui m’ha tornat a quedar excessivament llarg.
Han portat a declarar un xicot davant d'un jutge per haver calat foc a un retrat. Pel que diuen, el retrat era d'un senyor que fa de cap d'estat d'un país, i ocupa el lloc des del dia que se’ls va morir l’anterior cap d'estat. El que va morir va tenir la precaució, la gran pensada, d’anomenar com a successor seu el senyor del retrat cremat. Ho va fer uns anys abans de la seva mort ja que volia deixar-ho tot ben endreçat. Ell sempre deia, textualment, que ho volia deixar tot lligat i ben lligat. Només uns pocs van creure de veritat aquella mena d’eslògan tronat; molts altres, que seguíem tot aquell embolic surrealista amb una certa curiositat, no donàvem ni cinc cèntims per la durada de l'invent. Els diaris de l’època d’aquell país es referien a tot allò amb un llenguatge força estrany, com les previsions successòries per quan es produeixi el fet biològic.
La decisió de triar precisament al senyor del retrat cremat, i no a qualsevol altra persona, o deixar simplement que fossin els súbdits d’aquell país els que triessin, el senyor que va morir la justificava amb el fet que, a la família del senyor del retrat cremat, ja s’havien donat alguns antecedents de dedicació a la mateixa feina. No pas el seu pare però sí el seu avi, i el seu besavi, i alguns avantpassats més.
El raonament d’aquell home era potser una mica simple, però s’ha demostrat que molt eficaç. Ara pràcticament ningú qüestiona que si l’avi i el besavi s’han dedicat, per exemple, al comerç de cereals, la lògica ens diu que el fill i el nét faran bé la mateixa tasca. Jo potser sóc, un cop més, l’excepció de la regla, i penso que, potser, el fill hagués pogut ser un excel·lent capità de vaixell o un organitzador de caceres a l’Àfrica, i el nét, posem per cas, un biòleg reconegut o un sènior de PricewaterhouseCoopers.
Voltant pel món, hi trobem altres països que cobreixen el càrrec de cap d’estat amb un sistema similar: Corea del Nord, Síria, algunes repúbliques exsoviètiques, alguna monarquia sud-africana, etc. A Europa també en trobaríem algun, d’aquests països. El càrrec es passa de pares a fills i, així, els súbdits s’estalvien la feina d’anar a votar cada x anys. Altres països intenten establir una particular versió local del mateix invent: a Cuba, per exemple, el càrrec passa al germà.
Doncs bé, tornant altre cop al principi d’aquest relat, resulta que aquell país té una llei que prohibeix cremar alguns retrats com, per exemple, els del senyor del retrat cremat i els dels seus familiars més directes. Jo tinc certes simpaties ecologistes i, per tal d’evitar incendis, estic d'acord amb què no es puguin cremar retrats, especialment si l'operació es fa prop d'un bosc amb perill d’incendi. Però intueixo que aquesta llei no està feta per raons ecologistes. Resulta que no prohibeix ni castiga a qui cremi, per exemple, el retrat del President de l'Associació de Veïns de Sarrià, o el de l’alcalde d’Igualada, o el del Papa de Roma, per posar tres exemples que a primera vista poden semblar ben diferents però que, almenys en algun aspecte, no ho són tant. Així, convé recordar que, en aquests tres casos esmentats, els càrrecs s'ocupen després d'un determinat procés electoral, diferent en cada cas, això sí, però sempre prèvia votació, i no per nomenament digital com en el cas del senyor del retrat cremat.
Sé de gent que, per tal d’intentar justificar qualsevol cosa, fins i tot aquelles que democràticament són injustificables, t’ho miris com t’ho miris, diuen que, en aquell país, fa més d’una generació ja es va convocar un referèndum i es va validar un paquet de moltes coses, entre les que hi havia aquella decisió presa pel senyor que va morir. En conseqüència, argumenten, el senyor del retrat cremat pot ocupar, democràticament, el càrrec fins que se'n cansi, o fins que es mori, com el seu antecessor, i, per tant, al marge del que avui pensin els súbdits d’aquell país. Situats ja en ple segle XXI, tot plegat no deixa de ser una molt peculiar visió del concepte democràcia.
Fent uns números ràpids i fàcils: si aquell referèndum es va convocar fa 29 anys, i llavors la majoria d’edat estava establerta als 21 anys, vol dir que tots els súbdits d’aquell país que avui tenen menys de 50 anys mai s’han pogut expressar sobre el seu actual cap d’estat, el senyor del retrat cremat. I encara més, vol dir també que els súbdits d’aquell país que avui passen dels 50 anys i que, per tant, llavors ja varen poder votar, si resulta que en els darrers 29 anys han canviat d’opinió, ara tampoc la poden expressar a les urnes. D’aquests darrers jo en conec més d’un. I més de dos. Molts més.
Han portat a declarar un xicot davant d'un jutge per haver calat foc a un retrat. Pel que diuen, el retrat era d'un senyor que fa de cap d'estat d'un país, i ocupa el lloc des del dia que se’ls va morir l’anterior cap d'estat. El que va morir va tenir la precaució, la gran pensada, d’anomenar com a successor seu el senyor del retrat cremat. Ho va fer uns anys abans de la seva mort ja que volia deixar-ho tot ben endreçat. Ell sempre deia, textualment, que ho volia deixar tot lligat i ben lligat. Només uns pocs van creure de veritat aquella mena d’eslògan tronat; molts altres, que seguíem tot aquell embolic surrealista amb una certa curiositat, no donàvem ni cinc cèntims per la durada de l'invent. Els diaris de l’època d’aquell país es referien a tot allò amb un llenguatge força estrany, com les previsions successòries per quan es produeixi el fet biològic.
La decisió de triar precisament al senyor del retrat cremat, i no a qualsevol altra persona, o deixar simplement que fossin els súbdits d’aquell país els que triessin, el senyor que va morir la justificava amb el fet que, a la família del senyor del retrat cremat, ja s’havien donat alguns antecedents de dedicació a la mateixa feina. No pas el seu pare però sí el seu avi, i el seu besavi, i alguns avantpassats més.
El raonament d’aquell home era potser una mica simple, però s’ha demostrat que molt eficaç. Ara pràcticament ningú qüestiona que si l’avi i el besavi s’han dedicat, per exemple, al comerç de cereals, la lògica ens diu que el fill i el nét faran bé la mateixa tasca. Jo potser sóc, un cop més, l’excepció de la regla, i penso que, potser, el fill hagués pogut ser un excel·lent capità de vaixell o un organitzador de caceres a l’Àfrica, i el nét, posem per cas, un biòleg reconegut o un sènior de PricewaterhouseCoopers.
Voltant pel món, hi trobem altres països que cobreixen el càrrec de cap d’estat amb un sistema similar: Corea del Nord, Síria, algunes repúbliques exsoviètiques, alguna monarquia sud-africana, etc. A Europa també en trobaríem algun, d’aquests països. El càrrec es passa de pares a fills i, així, els súbdits s’estalvien la feina d’anar a votar cada x anys. Altres països intenten establir una particular versió local del mateix invent: a Cuba, per exemple, el càrrec passa al germà.
Doncs bé, tornant altre cop al principi d’aquest relat, resulta que aquell país té una llei que prohibeix cremar alguns retrats com, per exemple, els del senyor del retrat cremat i els dels seus familiars més directes. Jo tinc certes simpaties ecologistes i, per tal d’evitar incendis, estic d'acord amb què no es puguin cremar retrats, especialment si l'operació es fa prop d'un bosc amb perill d’incendi. Però intueixo que aquesta llei no està feta per raons ecologistes. Resulta que no prohibeix ni castiga a qui cremi, per exemple, el retrat del President de l'Associació de Veïns de Sarrià, o el de l’alcalde d’Igualada, o el del Papa de Roma, per posar tres exemples que a primera vista poden semblar ben diferents però que, almenys en algun aspecte, no ho són tant. Així, convé recordar que, en aquests tres casos esmentats, els càrrecs s'ocupen després d'un determinat procés electoral, diferent en cada cas, això sí, però sempre prèvia votació, i no per nomenament digital com en el cas del senyor del retrat cremat.
Sé de gent que, per tal d’intentar justificar qualsevol cosa, fins i tot aquelles que democràticament són injustificables, t’ho miris com t’ho miris, diuen que, en aquell país, fa més d’una generació ja es va convocar un referèndum i es va validar un paquet de moltes coses, entre les que hi havia aquella decisió presa pel senyor que va morir. En conseqüència, argumenten, el senyor del retrat cremat pot ocupar, democràticament, el càrrec fins que se'n cansi, o fins que es mori, com el seu antecessor, i, per tant, al marge del que avui pensin els súbdits d’aquell país. Situats ja en ple segle XXI, tot plegat no deixa de ser una molt peculiar visió del concepte democràcia.
Fent uns números ràpids i fàcils: si aquell referèndum es va convocar fa 29 anys, i llavors la majoria d’edat estava establerta als 21 anys, vol dir que tots els súbdits d’aquell país que avui tenen menys de 50 anys mai s’han pogut expressar sobre el seu actual cap d’estat, el senyor del retrat cremat. I encara més, vol dir també que els súbdits d’aquell país que avui passen dels 50 anys i que, per tant, llavors ja varen poder votar, si resulta que en els darrers 29 anys han canviat d’opinió, ara tampoc la poden expressar a les urnes. D’aquests darrers jo en conec més d’un. I més de dos. Molts més.
