Fa dues setmanes vaig enviar una carta al director del diari Avui, circumstància que va donar peu al meu comentari anterior. La meva carta, que fins ara no s’ha publicat i previsiblement no es publicarà, en contestava una altra. És aquesta:
23 de juliol de 2008
Senyor director,
El senyor XX, que del seu escrit se’n pot deduir que és pagès, es lamenta perquè sembla ser que molt aviat es limitaran les ajudes als agricultors, es reduiran els aranzels sobre els productes agrícoles extracomunitaris i es disminuiran les ajudes a l’exportació dels propis. Lamentant la seva situació personal, si aquestes perspectives que ens diu s'acaben complint crec que som bastants els que n’estarem encantats. No és normal que el 40% del pressupost comunitari serveixi per subvencionar els privilegiats pagesos, que no arriben ni al dos per cent de la població. Per la mateixa regla del tres, jo demanaria que subvencionessin el meu ram, que també està molt tocat. Per què uns sí i els altres no? Per altra banda, disminuir les traves a les exportacions agrícoles africanes potser començaria a ser el principi del fi de les pateres i del drama d’aquella gent. No pot ser que des d'Europa tanquem les portes als productes africans i a la vegada els consumidors europeus ens veiem obligats a consumir-ne de propis pagant-los molt més cars i per partida doble, és a dir, al mercat i via impostos per subvencionar els pagesos. Com a consumidor ho considero una perversitat i lluny de tota lògica. A veure si de mica en mica hi anem posant seny.
Miquel Saumell
La reprodueixo ara amb l’únic objectiu de demostrar que no era una carta escrita amb mala educació ni insultant per a ningú. L’encarregat de les cartes al director va considerar que no s’havia de publicar i aquí s’acaba l’historia. Per tant, sobre la carta en sí no hi tinc res a afegir.
Però ara vull tornar a la primera part d’aquest article, que feia referència a les trucades del departament de subscripcions del diari Avui. Després d’explicar-ho vaig rebre un comentari privat recriminant-me amablement la meva queixa, i justificant que s’utilitzin certes bases de dades per intentar trobar nous subscriptors, afegint que la base de dades dels que hi envien cartes al director pot ser un excel·lent camí per fer nous clients.
Penso més o menys el mateix i encara hi afegiria que, comercialment parlant, no entendria que es prescindís d’aquestes dades. El que ja no m’agrada, i és d’això del que em queixava, és que es faci menció expressa a una carta al director no publicada per endegar una conversa comercial. Crec que és un error estratègic. Només justificaria aquesta menció a la carta si fos per confirmar que te l’han publicat. Així, només trobaria correcte la menció expressa de la carta si en comptes de començar la conversa dient ja hem rebut la seva carta et diguessin veig que avui li han publicat una carta al nostre diari i voldríem aprofitar per oferir-li...
Doncs això, des de la meva pròpia experiència comercial d’anys crec poder afirmar que aquests petits detalls són més importants del que molts comercials pensen. A vegades es pot perdre una venda per una cosa tan minsa com aquesta tot i que no és el meu cas. Les meves raons per rebutjar la subscripció ja vaig explicar que són unes altres.
23 de juliol de 2008
Senyor director,
El senyor XX, que del seu escrit se’n pot deduir que és pagès, es lamenta perquè sembla ser que molt aviat es limitaran les ajudes als agricultors, es reduiran els aranzels sobre els productes agrícoles extracomunitaris i es disminuiran les ajudes a l’exportació dels propis. Lamentant la seva situació personal, si aquestes perspectives que ens diu s'acaben complint crec que som bastants els que n’estarem encantats. No és normal que el 40% del pressupost comunitari serveixi per subvencionar els privilegiats pagesos, que no arriben ni al dos per cent de la població. Per la mateixa regla del tres, jo demanaria que subvencionessin el meu ram, que també està molt tocat. Per què uns sí i els altres no? Per altra banda, disminuir les traves a les exportacions agrícoles africanes potser començaria a ser el principi del fi de les pateres i del drama d’aquella gent. No pot ser que des d'Europa tanquem les portes als productes africans i a la vegada els consumidors europeus ens veiem obligats a consumir-ne de propis pagant-los molt més cars i per partida doble, és a dir, al mercat i via impostos per subvencionar els pagesos. Com a consumidor ho considero una perversitat i lluny de tota lògica. A veure si de mica en mica hi anem posant seny.
Miquel Saumell
La reprodueixo ara amb l’únic objectiu de demostrar que no era una carta escrita amb mala educació ni insultant per a ningú. L’encarregat de les cartes al director va considerar que no s’havia de publicar i aquí s’acaba l’historia. Per tant, sobre la carta en sí no hi tinc res a afegir.
Però ara vull tornar a la primera part d’aquest article, que feia referència a les trucades del departament de subscripcions del diari Avui. Després d’explicar-ho vaig rebre un comentari privat recriminant-me amablement la meva queixa, i justificant que s’utilitzin certes bases de dades per intentar trobar nous subscriptors, afegint que la base de dades dels que hi envien cartes al director pot ser un excel·lent camí per fer nous clients.
Penso més o menys el mateix i encara hi afegiria que, comercialment parlant, no entendria que es prescindís d’aquestes dades. El que ja no m’agrada, i és d’això del que em queixava, és que es faci menció expressa a una carta al director no publicada per endegar una conversa comercial. Crec que és un error estratègic. Només justificaria aquesta menció a la carta si fos per confirmar que te l’han publicat. Així, només trobaria correcte la menció expressa de la carta si en comptes de començar la conversa dient ja hem rebut la seva carta et diguessin veig que avui li han publicat una carta al nostre diari i voldríem aprofitar per oferir-li...
Doncs això, des de la meva pròpia experiència comercial d’anys crec poder afirmar que aquests petits detalls són més importants del que molts comercials pensen. A vegades es pot perdre una venda per una cosa tan minsa com aquesta tot i que no és el meu cas. Les meves raons per rebutjar la subscripció ja vaig explicar que són unes altres.
7 comentaris:
Comparteixo la teva reflexió. Això fa pinta de xantatge: jo et publico si tu et subscrius. És força lleig, pq negar-ho. Probablement, el comercial va escollir malament les paraules. El problema és que si ho fa més sovint, són moltes persones les que poden sentir-se molestes i, per això, no comprar. I això per un comercial és molt mala noticia.
En el meu cas i considerant només l'any 2008, ja són dues vegades amb el mateix tipus de trucada. Fa lleig!
En feien burla a alguna sèrie d'aquestes americanes, ensenyaven una redacció d'un diari i hi havia quatre redactors i una vintena de comercials que anaven trucant i trucant per a guanyar subscriptors al diari... I, és clar, d'alguna banda han de treure la base de dades. Aquest estiu, que faig de tot i de tot faig, he tingut a les meves mans una llista molt llarga de telèfons per anar trucant un a un i convèncer al possible consumidor/client... S'ha de tenir molt ben pensat el discurs i el missatge -jo no en tinc gaire experiència-, i és difícil convencer bé, i menys amb aquesta mena de "xantatge". Així és poc elegant.
A més, trobo que les cartes al lector no haurien d'estar lligades a cap mena de compromís. Són un gènere periodístic en sí mateixes i permeten a la publicació mantenir-se en la sintonia dels seus lectors.
Esther, jo crec que als que enviem de tant en tant cartes als diaris per publicar ens haurien de recompensar d’alguna manera. Ara improviso però si a un columnista fix li paguen xyz per un article de la mida d'una carta al director, a nosaltres ens haurien de pagar el mateix, o oferir-nos uns subscripció gratis, o una altra compensació. No creus?
Penso que l'Avui ha fet un gir copernicà envers el planeta del "políticament correcte". La carta que volies publicar anirà a la paperera informàtica del seu servidor. El motiu: no es poden tocar els pagesos.
Una altra evidència d'aquest canvi el tenim amb els col·laboradors: La Pilar Rahola ha estat substituïda per una autora d'ascendència magrebí, fent defensa del multiculturalisme religiós. També el fitxatge del Cruanyes com a sots-director és una mostra més del canvi de menú i d'estil.
El grup Godó vol lectors i cal un diari menys punyent i més suau, sempre dins de l'òrbita catalanista, però sense estirabots.
Finalment l'Alfons Quintà ha passat de columna diària i gran article en cap de setmana a una columneta setmanal.
Els col·laboradors "generalment acceptats", com el Cardús o l'ex-director de Mundo Deportivo tenen espai. Val a dir que ha mantingut l'article dominical del Vicenç Villatoro.
Artur, molt d'acord amb el que dius però no hem d'oblidar que aquesta empresa és privada (tot i que, encara, amb un vint per cent testimonial de capital públic). Sent així, sobre les seves decisions empresarials i editorials jo personalment no hi tinc res a objectar. Vull dir que a casa seva tothom fa el que vol i són ells els que es juguen els seus propis calés.
Utilitzaria un altre llenguatge si parléssim d’un mitjà públic com TV3 o BTV.
Per acabar, que l’Avui dirigit per Sanchis m’agradava més que el d’ara és una altra veritat. El que no sé és si l’Avui del senyor Bosch ven més que el d’abans, i no s’ha d’oblidar que, agradi o no, bàsicament és això el que es miren els senyors Godó i Lara.
miquel, doncs és veritat, aposto per una recompensa d'una subscripció per a fidelizar els lectors que s'interessen per escriure-hi. Bé, que els magazines regalen plomes i obsequis per l'estil. Doncs no ho sé perquè no es duu a la pràctica...
Publica un comentari a l'entrada