No sóc ni he estat mai un gran client d’El Corte Inglés (de fet quasi que ni petit). Aquestes botigues tenen per a mi dos grans inconvenients i per això no tinc massa tendència a deixar-m’hi caure. Hi vaig només molt de tant en tant i, més que res, per resoldre alguna urgència. En tinc una a prop de casa i s'ha de reconèixer que aquesta gent té quasi de tot.
El primer inconvenient d’aquestes botigues és que no són gens barates. Sovint dic que els preus del corte serveixen per saber quins són els preus que no s’han de pagar mai per aquell producte que busquem. Així que hi vas, preguntes quant val i ho compres més bé de preu en un altre lloc.
El segon defecte, per a mi no menys important que el primer, és que la direcció no exigeix un bilingüisme actiu als seus empleats. És a dir, allò tan senzill de contestar en català si el client se’ls dirigeix en català allà encara no ho han copsat. Hi ha molts empleats d’aquella empresa que no deixen l’espanyol ni que vegin que seguint per aquest camí de prepotència lingüística tenen el risc de perdre el client. A mi m’han perdut més d’una vegada. I més de dues. Casualment o no, els que des del seu monolingüisme militant sempre tracten d’imposar el bilingüisme al client acostumen a ser aquells que tenen més triennis a l’empresa. La gent jove s’adapta més al client (com ha de ser).
Però bé, tot i que no hi vaig gaire, el president d’aquella empresa, Isidoro Álvarez, té el costum de felicitar-me cada cop que s’acosta el meu sant. M’envia una carta d’allò més formal que, pel que recordo d’altres anys, sempre té el mateix text, dirigida a “Don ...” i encapçalada amb un “Dintinguido Sr. ...”, i amb un text que, francament, després de tants anys el començo a trobar una mica carrincló (En este día tan señalado para usted y los suyos ...).
Em sembla recordar que l’anterior president de l’empresa, Ramón Areces, oncle d’Isidoro Álvarez, ja m‘enviava les mateixes cartes. Vull dir que en aquest aspecte de felicitar als clients pel dia del seu sant, els presidents d’El Corte Inglés són amables i detallistes. A més a més, per recordar les dates dels seus milions de clients han de tenir molt bona memòria. O potser en tenen prou amb un secretari eficient que cada matí entri al seu despatx tot dient-li: Mire, Don Isidoro, que dentro de cinco días es el santo de aquel cliente que tenemos en Barcelona y que, aunque no nos compre mucho, quizá merece el honor de recibir su felicitación...
Doncs és això el que volia dir. Potser algun día Don Isidoro donarà instruccions al seu eficient secretari per canviar el text de la carta, o l’idioma en que està escrita segons a qui s’envia, o dirà a aquells empleats amb tants triennis i que ara es mostren tan repatanis amb l’idioma que el client sempre té raó, i que si se’ls dirigeix en català ells han de seguir la conversa en el mateix idioma.
El primer inconvenient d’aquestes botigues és que no són gens barates. Sovint dic que els preus del corte serveixen per saber quins són els preus que no s’han de pagar mai per aquell producte que busquem. Així que hi vas, preguntes quant val i ho compres més bé de preu en un altre lloc.
El segon defecte, per a mi no menys important que el primer, és que la direcció no exigeix un bilingüisme actiu als seus empleats. És a dir, allò tan senzill de contestar en català si el client se’ls dirigeix en català allà encara no ho han copsat. Hi ha molts empleats d’aquella empresa que no deixen l’espanyol ni que vegin que seguint per aquest camí de prepotència lingüística tenen el risc de perdre el client. A mi m’han perdut més d’una vegada. I més de dues. Casualment o no, els que des del seu monolingüisme militant sempre tracten d’imposar el bilingüisme al client acostumen a ser aquells que tenen més triennis a l’empresa. La gent jove s’adapta més al client (com ha de ser).
Però bé, tot i que no hi vaig gaire, el president d’aquella empresa, Isidoro Álvarez, té el costum de felicitar-me cada cop que s’acosta el meu sant. M’envia una carta d’allò més formal que, pel que recordo d’altres anys, sempre té el mateix text, dirigida a “Don ...” i encapçalada amb un “Dintinguido Sr. ...”, i amb un text que, francament, després de tants anys el començo a trobar una mica carrincló (En este día tan señalado para usted y los suyos ...).
Em sembla recordar que l’anterior president de l’empresa, Ramón Areces, oncle d’Isidoro Álvarez, ja m‘enviava les mateixes cartes. Vull dir que en aquest aspecte de felicitar als clients pel dia del seu sant, els presidents d’El Corte Inglés són amables i detallistes. A més a més, per recordar les dates dels seus milions de clients han de tenir molt bona memòria. O potser en tenen prou amb un secretari eficient que cada matí entri al seu despatx tot dient-li: Mire, Don Isidoro, que dentro de cinco días es el santo de aquel cliente que tenemos en Barcelona y que, aunque no nos compre mucho, quizá merece el honor de recibir su felicitación...
Doncs és això el que volia dir. Potser algun día Don Isidoro donarà instruccions al seu eficient secretari per canviar el text de la carta, o l’idioma en que està escrita segons a qui s’envia, o dirà a aquells empleats amb tants triennis i que ara es mostren tan repatanis amb l’idioma que el client sempre té raó, i que si se’ls dirigeix en català ells han de seguir la conversa en el mateix idioma.
4 comentaris:
Ei, què pesats amb això de la llengua, al final de veritat tant de bò l'idioma oficial passi a ser l'anglès d'una vegada...
I et diré jo estic tipa d'anar al Caprabo i parlar en castellà mentre la caixera insisteix en replicar-me en català, per cert amb una accent macarrònic la majoria de vegades, trobo que l'afer lingüístic és surrealista...
Mira, al final que cadascú parli com vulgui mentre ens entenem...
Hola Eureka,
Això que expliques del Caprabo em sembla tan surrealista que m’ho agafo com una provocació simpàtica de les teves. Hem somrigut una mica i ja està, no cal donar-hi més voltes.
Però fixa’t que la reacció dels que seguiu defensant la prevalença de l’espanyol sobre el català sempre és la mateixa: qualsevol cosa (fins i tot l’anglès que tu mig en broma suggereixes) abans que acceptar l’ús normal del català. Em sembla increïble però m’ho agafo com una altra provocació simpàtica perquè si m’ho agafés seriosament convindràs amb mi que la majoria dels catalans tindrien un problema afegit, i és que no parlen ni entenen l’anglès.
I deixem dir-te que sobre la gent que insisteix en seguir parlant espanyol a una caixera del Caprabo (o d’allà on sigui) que fa l’esforç de parlar-te en català, encara que no el parli bé, jo tinc una teoria: en el fons a aquella persona l’estàs discriminant, li estàs dient que no la vols al nostre club exclusiu, que no cal que s’hi esforci perquè no serà mai un dels nostres. Jo d’això sí que en dic discriminació, i l’adjectiu al deixo a la consideració dels lectors.
Pensa-hi!
Aquest tema cansa profundament. Com pots pretendre que tothom et parli en català quan el Presidnet del nostre país no el parla. No té sentit. Aquest fet deixa clar on vivim i quin idioma és l'únic necessari per treballar a Catalunya. El problema dels que parleu tan del idioma és que en el fons no us agrada la gent amb la que viviu. No és un tema linguístic.
David, tens tota la raó, el tema ja cansa. I sobre la conclusió precipitada que en treus sàpigues que t'equivoques, però tothom té dret a equivocar-se, i més encara desconeixent el context. És un tema lingüístic, sí, i evidentment és també un tema polític.
Publica un comentari a l'entrada