Un cap d’estat pot fer de comissionista?

Posats a concretar una mica més, la pregunta podria quedar redactada així: el cap d’estat d’un país oficialment classificat com a democràtic pot fer de comissionista d’una compravenda d’accions entre dues empreses privades?

Imaginem-nos per un moment un país qualsevol de la Unió Europea. Una de les seves empreses privades més emblemàtiques (suposem que es digui Solrep) posa al mercat un percentatge molt important de les seves accions amb la intenció de trobar un comprador. Aviat apareix un comprador per aquestes accions. Es tracta d’una empresa també privada d’un país que no és membre de la Unió Europea.

Però de sobte sorgeix un entrebanc. Resulta que el govern del país de l’empresa Solrep posa traves a l’operació. No la veu clara i imposa certes condicions a la compravenda que, pel que sembla, resulten inassumibles per l’empresa compradora. L’operació comença a fer aigües i hi ha el risc de que acabi fracassant.

Llavors es produeix un fet força peculiar. El cap d’estat del país de l’empresa Solrep demana amb insistència al seu govern que deixi de posar traves a l’operació. Segons publica un diari d’aquell país, el cap d’estat truca fins a mitja dotzena de vegades en un dia al seu primer ministre per tal d’intentar suavitzar la posició del govern i evitar que tot se’n vagi en orris. Un pot pensar (el pensament és lliure) que tanta insistència i tant interès per part del cap d’estat perquè l’operació arribi a bon fi deu ser per algun motiu de pes. A partir d’aquí la imaginació és lliure.

Ara per ara la història no se sap com acabarà. Però vist des de fora i sense disposar dels detalls concrets, si tot això fos veritat s’ha d’admetre que cridaria bastant l’atenció. Fins i tot podríem atrevir-nos a dir que faria lleig.

(Aquest relat imaginari està inspirat en informacions del diari Público que fins ara no han estat desmentides pels interessats)

Es pot viure sense Facebook?

Em faig jo mateix aquesta pregunta perquè darrerament, en segons quins ambients et bellugues, un té la impressió que plantejar-ho està quasi fora de lloc. En determinats grups socials quasi tothom utilitza el Facebook i l’element estrany és aquell que encara no hi ha entrat, tot i que alguns dels que finalment s’han apuntat a la moda (espero que ningú s’ofengui pel terme) admeten que ho han fet per simple gregarisme: com que tothom té Facebook jo també en vull tenir, i després ja veuré si l’utilitzo i com l’utilitzo.

Per aquells que no ho sàpiguen convé aclarir que Facebook és una utilitat social que et connecta amb la gent que tens al voltant i, segons explica l'empresa que el gestiona, t'ajuda a contactar i a compartir amb les persones de la teva vida. D’entrada s’ha d’admetre que això sona més que bé. Almenys a mi m’agrada. A qui no li agrada contactar amb les persones de la seva vida? A qui no li agrada compartir amb les persones de la seva vida?

Sabent ja tots, ara sí, de què parlem, respondré a la pregunta de dalt dient que sí, que evidentment és pot viure sense disposar d’aquesta utilitat social. L’autor d’aquest blog que esteu llegint n’és un bon exemple. Crec no equivocar-me si afirmo que em considero més digital que la mitjana de la gent del meu entorn familiar, d’amistats i professional. Això vol dir que des de fa anys utilitzo normalment el correu electrònic, tinc un blog a internet que actualitzo quasi cada dia, envio i rebo missatges SMS tant per temes professionals com personals, durant una temporada he utilitzat un twitter que ara tinc aturat (ve a ser com un complement del blog, com un mini blog, amb entrades molt curtes). Però no tinc Facebook i, de moment, no veig cap necessitat d’incorporar-lo a la meva vida.

Tinc la sensació que prescindint del Facebook preservo una mica (o varies miques) la meva privadesa, i vivint en l’època que ens ha tocat viure, amb tants controls ofegadors de tot tipus, el fet té la seva importància. Quins inconvenients se’t presenten si prescindeixes d’aquesta utilitat social? Suposo que molts (especialment si t’ho deixes explicar per segons qui) però jo francament encara no sóc conscient de tenir-ne cap.

No és això, Carbonell, no és això

Avís: aquest post l’escric en calent i potser l’he rumiat poc, fins al punt que el primer títol que m’ha sortit de l’ànima era Carbonell, no fotem!, tot i que com es pot veure després l’he suavitzat una mica.

Josep Maria Carbonell és el president del Comitè Àudiovisual de Catalunya, el CAC que, com diuen molt convençuts des de la Cope, són les sigles del Comitè Anti Cope. L’altre dia ja en vaig parlar i avui lamento haver-ho de tornar a fer, però per motius diferents. O potser els motius no són tan diferents. Potser encara resultarà que els federicos tenen una part de raó. Tal vegada això del CAC és molt més senzill del que en principi ens van explicar. Potser el que passa és que amb el CAC estem descobrint un censor compulsiu, un organisme que sembla haver agafat el gust per la censura. Bé, per ser precisos Carbonell no en diu censura sinó regulació.

Ara resulta que aquest senyor ens vol regular internet. Sí, sí, així, tal com sona. Carbonell diu que una mínima regulació de la xarxa és necessària. Amb l’excusa de que no pretén censurar continguts ara vol regular la xarxa. Ai, ai, ai! Després del que a la Cope es coneix com a antenicidio, Carbonell es proposa ara posar portes al camp d’internet. Potser la Cope només era l’excusa mediàtica per fer soroll, tal vegada l’encàrrec seriós que hi havia al darrera del CAC era la regulació de la xarxa sense fer massa soroll, deixant que el soroll el fessin els altres.

Una cosa és regular les limitades freqüències radiofòniques i una altra de molt diferent és que ara el CAC pretengui regular internet. Tal com jo ho veig, de regular la xarxa a regular els blogs, les webs i el que convingui només hi ha un pas.

Com deia el comentari de l’Albert ahir a e-noticies, regular els medis de comunicació es un eufemisme de censurar. Internet és el medi més universal lliure i democràtic que existeix i la única forma de no discriminar continguts és la no-regulació. D’acord, Albert, m’ho has tret de la punta de la llengua, és exactament això.

Respectar el lloc on ets i la seva gent

Em sembla recordar que va ser Josep Pla qui va dir que el seu país era allà on quan ell deia bon dia li responien bon dia. Potser el bon dia s’hauria de complementar amb unes quantes matisacions que deixarem per un altre dia. En qualsevol cas jo diria que la resposta de l’interlocutor de Pla seria un bon exemple d’una actitud personal respectuosa i educada si es donés el cas que la persona interpel•lada fos d’Almendralejo (on no diuen bon dia sinó buenos días) i acabés d’arribar a Palafrugell.

La voluntat d’aprendre a dir en qualsevol altra llengua les quatre fórmules de cortesia necessàries per quan un surt de casa seva (bon dia, bona nit, gràcies, si us plau, etc.) ens mostra una actitud que ja defineix una mica el tipus de persona que tenim al davant. Només es necessiten uns pocs minuts d’aprenentatge i una mica de bona voluntat i, el que és més important, ganes de ser educat i respectuós. Si ets a San Sebastián i has de donar les gràcies digues ezkerrik asko i quedaràs com un senyor. Allí donde fueres haz lo que vieres diuen des de l’oest. Doncs bé, encara que molts d’ells només ho diuen però en temes lingüístics no el posen mai en pràctica, el consell és molt assenyat.

Jo no conec pràcticament res del món àrab, entre altres motius perquè són països que no em criden massa l’atenció. El món és molt extens i posats a triar un lloc per viatjar tinc encara moltes altres alternatives millors (millors per a mi, s’entén) pendents de conèixer. Per exemple, el Perú, o Córdoba, o Nova Zelanda, o Sevilla, o Corea del Nord. Però quan he estat a Egipte i he hagut de saludar algú no se m’ha passat pel cap dir-li bonjour sinó Salam Aleikum. De la mateixa manera que quan he entrat a les mesquites d’Istanbul (a part de les turístiques que coneix tothom n’he visitat altres de petites, gens concorregudes i poc vigilades) m’he descalçat tal com està establert i m’he mostrat respectuós amb les seves normes. Unes normes que, per cert, com més petita i menys turística és la mesquita més estrictes acostumen a ser, especialment amb la prohibició de fer fotografies i amb els centímetres quadrats de pell que poden ensenyar les senyores. Allí donde fueres haz lo que vieres.

Però amb tota franquesa, aquestes normes que vistes ara des d’aquí ens poden semblar estrafolàries, i que fins i tot ofenen a certes persones de pell massa fina, tampoc m’escandalitzen massa ni em sorprenen gaire. Recordo bé que quan jo era petit les senyores no podien entrar a les esglésies de Barcelona sense abans tapar-se el cap amb una mantellina, i suposo que a les de fora de Barcelona passava més o menys el mateix. Per exemple, a l’entrada del Monestir de Montserrat hi havia una mena de guardianes del bon vestir que tenien roba adequada a disposició del visitant perquè les senyores que hi arribaven massa lleugeres de vestuari es tapessin els braços. Vull dir que el nostre món occidental i modern tampoc està tan lluny de l’altre que de vegades tant ens sorprèn.

Tant costa d’adoptar aquesta manera respectuosa de fer i d’anar pel món? Tant complicat és acomiadar-te d’algú a Atenes un divendres al migdia, i en comptes de fer-ho amb un have a nice weekend dir-li amb tota naturalitat kaló sabatokíriako? Tan difícil és dir merci beaucoup o a demain quan ets a Paris? O saludar amb un guten Morgen quan ets a Munic, o amb un boa noite quan ets a Lisboa? O contestar amb un pronto! quan et truca per telèfon un italià?

El Roto d'avui l'encerta

Tres estrelles Michelin

Com si fos la tradicional grossa de Nadal, cada mes de novembre és fa pública la decisió de Michelin sobre el repartiment d’estrelles als restaurants que hi opten. Ahir va ser el gran dia i per la tele em va semblar veure, com cada any, a alguns agraciats per aquesta mena de rifa prenent una copa de cava per celebrar-ho, igual que quan ens ensenyen els agraciats per la grossa de Nadal. Sembla ser que tan sols el fet de ser nominat per la guia vermella et pot canviar el negoci de cap a peus, i aquells que ho saben aprofitar poden guanyar una pastarrufa important. I fan molt ben fet d’aprofitar-ho.

A la Península Ibérica, és a dir de Pirineus cap avall, hi ha només sis restaurants triestrellats per Michelin, els mateixos que ja hi havia fa un any. A Portugal no n’hi ha cap. A Euskadi n’hi ha tres i a Catalunya tres més. A la resta del territori peninsular, tot i que també s’hi menja prou bé, no n’hi ha cap.

A efectes estadístics, però, a la guia vermella Michelin hi surt Espanya amb sis restaurants que llueixen tres estrelles. I formalment, avui per avui, això és veritat. Però per tal d’evitar confusions, sobretot amb els estrangers que no estan gaire al cas, convé situar bé aquests establiments en el mapa peninsular.

No he estat mai en cap d'aquests sis restaurants guardonats amb la màxima qualificació de la casa de pneumàtics. Francament els trobo massa cars i, ara per ara, tinc altres prioritats de despesa.

S o F M a t W E , petits detalls

Admeto que el títol d’aquest article no resulta gens fàcil de llegir. Són només les inicials del nom amb el que es va batejat la reunió celebrada a Washington fa cinc dies: Summit on Financial Markets and the World Economy.

Convocats pel quasi expresident Bush, dissabte passat es va reunir a Washington un grup de dirigents polítics de tot el món per discutir sobre la profunda crisi financera i l’estat més que delicat de l’economia mundial.

Pel que he pogut llegir, crec que tots es van posar més o menys d’acord sobre la gravetat de la situació però no així sobre les receptes a aplicar per tractar de minimitzar-ne els efectes i intentar sortir-ne com més aviat millor.

De fet l’únic compromís concret al que van arribar els dirigents reunits a Washington va ser el de tornar-se a trobar a Londres la propera primavera. Potser tot plegat és només allò de que “qui dia passa any empeny”. Ja ho anirem veient.

Diverses coses em van cridar l’atenció:

• que tractant-se d’una reunió aparentment tan important no hi assistís el senyor Obama, president electe dels Estats Units.
• que les ampolles de vi que es van servir durant el sopar costessin 400 dòlars cada una (potser per començar a donar exemple d’austeritat?).
• que al darrera dels polítics que hi havia asseguts a la taula de la reunió no hi haguessin economistes de prestigi mundial sinó tan sols més polítics.
• que tractant-se d’un debat sobre les noves mesures que es volen prendre per tractar d’evitar que es tornin a repetir allò que alguns han definit com a excessos del capitalisme, assistís també com a convidat a la reunió el dirigent comunista més important del món.
• que l’amfitrió de la trobada no hagués convidat, entre altres experts de reconegut prestigi, a un dels economistes més reconeguts a nivell mundial, el nord-americà Xavier Sala-i-Martin, per dir-hi la seva.
I ja per últim però no per això menys important,
• que algú hagués pogut pensar que amb intervencions pautades de menys de deu minuts per cap i sense debat posterior es pogués resoldre res del que hi havia sobre la taula.

I ara, tornant a la política petita i sense ànim de molestar ningú, un cop passats només cinc dies des de la trobada de Washington algú seria capaç de recordar (sense consultar l’hemeroteca) quelcom del què va dir en aquella reunió el president del govern d’Espanya? Ha quedat alguna idea cabdal de la seva intervenció?

Almenys del president espanyol que hi havia abans ens va quedar aquella frase lapidària quan, referint-se a Bush, va dir She’s my friend i és va quedar la mar de satisfet.

Convergència vs Unió

El gran adversari polític del PSOE a Catalunya ha sigut fins ara la coalició CiU. El gran adversari polític de CiU a Catalunya ha sigut fins ara el PSOE. És lògic que sigui així tenint en compte que es tracta dels dos grups polítics més importants de Catalunya i que defensen uns interessos que, més sovint del que seria desitjable, són totalment contraposats.

Darrerament s’han produït uns fets que criden l’atenció. Són aquests quatre:

1/ En el transcurs del recent congrés d’Unió el seu líder Duran va dir solemnement que el que necessita ara Catalunya és un govern de sociovergència.

2/ Convergència va respondre immediatament dient que de la sociovergència que propugna Unió i a la que els socialistes tampoc hi fan escarafalls, res de res. Una declaració que, per altra banda i venint d’un polític tampoc vol dir gran cosa, doncs és evident que poden acabar pactant això i qualsevol cosa encara més estrafolària.

3/ La cúpula d’Unió es va reunir divendres passat amb la cúpula del PSOE a Catalunya. Si és veritat el que s’ha publicat a la premsa, van acabar pactant que quan el TC tombi l’Estatut (d’això no crec que en dubti ningú) els dos partits tindran una reacció conjunta i coordinada (?). En altres paraules, que la reacció d’Unió (partit petit) quedarà subordinada a la reacció del PSOE (partit gran).

4/ Des de Convergència, el partit gran de la coalició CiU (o això diuen, mai s’han presentat per separat a unes eleccions per demostrar-ho), van replicar immediatament dient que el pacte de Duran amb Montilla no coincideix amb el que ells pensen fer i, per tant, el pacte PSOE-UDC no obliga a la coalició CiU, que se’n desvincula.

Resulta evident que el PSOE defensa uns interessos polítics que poden ser coincidents però que no són necessàriament els interessos catalans. És a dir, en cas de conflicte entre els interessos espanyols i els interessos catalans el PSOE sempre s’ha decantat a favor dels interessos espanyols. En els darrers trenta anys això s’ha pogut comprovar repetidament. Sempre. No hi ha hagut cap excepció.

Vull creure que CiU encara defensa, per sobre de tot, els interessos de Catalunya intentant, això sí, quedar bé amb els partits espanyols per allò del mai se sap què pot passar demà. Però en cas de conflicte greu entre els interessos espanyols i els interessos catalans vull pensar que CiU sempre defensarà els interessos catalans.

Veient tot això, la gran pregunta: si pel que sembla aquests dos partits actuaran cadascú pel seu compte en un tema tan cabdal per Catalunya com és l’Estatut, no semblaria lògic què Convergència i Unió es presentessin per separat a les properes eleccions deixant, això sí, la porta oberta per eventualment formar una coalició post electoral, en comptes de seguir amb una coalició preelectoral que despista els electors?

Senyors de CiU, un elector massa despistat molt sovint acaba sent un elector perdut. I és diu que recuperar un elector perdut és una tasca més feixuga que fer-ne un de nou. Vostès mateixos.

A favor que la Cope segueixi emetent

Sempre he tingut un interès especial en parlar de l’emissora de ràdio dita dels bisbes. Ho he fet ja en diverses ocasions. Aquí s’ha parlat sovint dels líders d’opinió de la Cope i, especialment, d’un de molt conegut que exerceix als matins, el senyor Jiménez (conegut també com a Don Federico), així com d’un altre menys conegut però, al meu entendre, molt més perillós que el primer, un tal senyor Vidal, Don César, que predica cada dia a partir de les vuit del vespre.

Aquí s’ha tractat sovint sobre els molts disbarats que dia sí i dia també es deixen anar en quasi tots els programes d’aquesta emissora, sempre en contra de tot el que tingui alguna cosa a veure amb Catalunya, amb els seus governs democràticament elegits (el d’ara i també els d’abans), amb la llengua catalana i, en definitiva, amb els catalans en general, tots sense excepció, inclosos els dirigents del PP que, almenys en teoria, serien els clients naturals de l’emissora. Vull dir que ja sigui laCaixa quan intenta fer negocis a Espanya, o qualsevol empresa que tingui quelcom a veure amb Catalunya, tenen garantides les crítiques i els insults diaris d’aquesta emissora.

És com una obsessió malaltissa que tenen a la Cope. Pel que sembla i es va veient al llarg dels anys, això els aporta molts oients a Espanya (i també alguns a Catalunya, no ens enganyem, que a Catalunya hi ha de tot). Com a conseqüència de tot això, sembla ser que el negoci de la publicitat d’aquesta emissora va com una seda i als amos de l’empresa, que al cap i a la fi el que pretenen és que el negoci els funcioni, estan encantats de la vida. De tant en tant els amos fan veure que alguna cosa no els agrada i alguns fins i tot fan el paper de l’enfadat. Però ho fan quasi d’amagatotis, amb la boca petita. Tots sabem que és només per despistar, perquè no sigui dit, i quan s’ha de renovar el contracte milionari de Don Federico ho fan todos a una sense cap mena de remordiment. La pela és la pela i l’euro és l’euro.

Fa uns dies el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), un organisme públic format per uns suposats experts que representen els partits polítics amb representació parlamentària, va decidir per unanimitat no renovar a la Cope les seves emissores de Lleida i Girona. No entraré en els motius tècnics en els que diuen haver-se basat els membres d’aquest organisme per justificar la seva decisió. Crida, però, l’atenció que tots els partits polítics representats al consell (també el PP) hagin coincidit unànimement amb aquesta dràstica decisió.

Altra cosa és que sóc totalment contrari a l’existència mateixa del CAC en la seva actual configuració o, si més no, a moltes de les seves funcions de control polític. Però això ja són figues d’un altre paner i entraríem en un altre debat que avui no toca.

La meva postura ha estat sempre contrària a les decisions polítiques que portin a la censura i/o a la desaparició d’emissores de ràdio i de televisió. En aquest sentit defenso tant la Cope d’ara per quedar-se sense poder emetre a Lleida i Girona com la TV3 de fa un temps quan per una altra decisió política va ser silenciada a València.

El dret a la llibertat d’expressió mai no hauria de ser deixat de banda per decisions polítiques, com tampoc ho és el dret dels oients a sintonitzar unes emissores i a no escoltar-ne unes altres.

Yes, weekend !!!

El paper reservat a l’oposició

Avui tractarem d’un tema no menor que ha passat bastant desapercebut i sobre el que quasi no se n’ha parlat enlloc. Té a veure amb el paper que en una democràcia es reserva a l’oposició, que al meu entendre no és cap altre que fiscalitzar l’acció del govern, tractar d’arribar a acords si es pot i, en cas de que això no sigui possible, votar responsablement en contra i presentar alternatives. Parlo, per exemple, del paper que ha de fer l’oposició quan s’han de votar els pressupostos per l’any vinent de qualsevol administració pública, en un dels actes més importants de l’any polític.

Fa uns dies i amb l’excusa de la crisi, Zapatero va ordenar explícitament a totes les sucursals i franquícies del PSOE de l’estat espanyol que deixessin de fer oposició i aprovessin els pressupostos de les seves respectives administracions (ajuntaments, diputacions, consells comarcals i governs regionals) encara que no s’hagués pogut arribar a cap acord amb els respectius governs. S’entén que les ordres de Zapatero afecten al comportament que ha de tenir el seu partit a les institucions on el PSOE és oposició.

A continuació copio textualment la nota oficial de premsa del PSOE de fa uns dies, i m’estalvio de traduir-la al català donant per fet que aquí el bilingüisme pràctic dels catalanoparlants es dóna sempre per suposat. (És com allò de la "mili": valor, se le supone)

(...) el Partido Socialista va a facilitar con sus votos que todas las Comunidades Autónomas y todos los Ayuntamientos de España, cualquiera que sea el color político de sus gobiernos, puedan aprobar sus presupuestos para el año 2009. En todas las Comunidades Autónomas, en todos los pueblos y ciudades de España, trataremos de llegar a acuerdos con las demás fuerzas políticas sobre el contenido de los Presupuestos. Pero, aunque estos acuerdos no se alcancen, ninguna institución se quedará este año sin presupuestos por el voto negativo del Partido Socialista. (...) Todos los miembros del Consejo Territorial del Partido Socialista han apoyado esta decisión (...)

Al marge de que amb aquestes ordres queda ben palès el grau d’autonomia pràctic (zero) que tenen les organitzacions federals del PSOE escampades per l’estat espanyol, penso que això constitueix una greu irresponsabilitat política. La traducció que en faig és que el PSOE deixarà de complir amb una de les seves obligacions més importants. Crida també l’atenció que aquestes ordres s’hagin aprovat per unanimitat del Consejo Territorial d’aquest partit. És molt estrany, almenys ho és per mi, que no hi hagi hagut cap veu discrepant amb aquesta estranya mesura.

Potser tot plegat és una conseqüència d’allò que va dir Alfonso Guerra fa uns quants anys i que sembla tenir encara plena vigència: el que se mueva no sale en la foto.

Provinciana reacció catalana sobre un reportatge

Em refereixo a la peculiar reacció governamental catalana que s’ha produït aquests dies sobre un reportatge aparegut a la revista The Economist.

Podria començar dient que sóc un lector habitual d’aquesta prestigiosa publicació anglesa, però no seria veritat. N’he llegit alguns articles (moltes línies aèries la tenen entre les revistes a disposició del passatger), l’he comprat algunes vegades i també he llegit algunes coses del The Economist per internet. Però no en sóc un lector habitual.

Aquesta setmana, però, veient el rebombori que s’ha organitzat sobre la part catalana d’un reportatge especial sobre Espanya que ha tret The Economist, l’he anat a comprar (€ 5.20 al quiosc) i m’ho he llegit tot abans de fer aquest comentari.

Primer de tot i contràriament al que pot semblar veient la publicitat que aquests dies s’ha fet del setmanari a la premsa espanyola, amb aquell espectacular toro d’Osborne que fa figa, s’ha de dir que el tema central de la revista no és pas Spain. Tal com era d’esperar, el primer dels temes leaders tracta aquesta setmana sobre les eleccions americanes, en una portada que ells titulen com a Great expectations i on surt el senyor Obama rodejat de banderes americanes. Pura lògica després d’unes eleccions tan importants que només es fan un cop cada quatre anys.

Sobre el tema Spain, a l’editorial de la revista hi ha un article titulat After the fiesta on ja ens posen en antecedents i es fa un curt retrat sobre la situació espanyola i el seu govern, liderat per Mr. Zapatero.

El reportatge és en una separata interior de vint pàgines titulat The party’s over, de les quals cinc són de publicitat (Santander, Gobierno de España, Criteria, Madrid i Mapfre). Dels vuit articles que contenen les quinze pàgines restants, que en una bona mesura tracten sobre la situació econòmica d’Espanya, de Catalunya se’n parla en alguns llocs.

Sembla ser, però, que el que ha causat més rebombori és un article titulat molt significativament How much is enough?, que tracta sobre l’organització autonòmica d’Espanya, les regions i les nacionalitats, les diverses llengües oficials, l'independentisme, etc., i tot plegat, per entendre’ns, des d’una visió molt més madrilenya i centralista que perifèrica. Cap novetat.

La reacció que ha tingut el govern català sobre unes opinions (que no reproduiré aquí per tal de no allargar-me) contingudes en aquell article, unes opinions amb les que hi pots estar d’acord o en desacord (a mi, la veritat, tampoc m’agraden, però ja estic acostumat a escoltar-les cada dia) ha estat al meu entendre totalment fora de lloc. Per una banda la consellera Tura, actuant com a portaveu del govern, criticava oficialment l’article i demanava una rectificació formal. Per una altra, la carta que l’ambaixador català a Londres ha enviat a l’autor del reportatge en el mateix sentit. Tot plegat no és res més que una nova mostra del provincianisme d’aquest govern que, de tant repetit, comença a ser preocupant.

El govern català està fent el ridícul més espantós. Pensant-se potser que estan tractant amb una publicació pensionada pel govern de les moltes que es publiquen a Catalunya amb diner públic (ara mateix estic fullejant un d’aquests pamflets governamentals, una revista anomenada Funció) el govern tracta d’imposar a una revista tan prestigiosa com The Economist el pensament únic en forma de rectificació formal d’unes opinions tan respectables com les que pugui tenir qualsevol persona.

El govern català sembla haver oblidat que aquí gaudim –encara, i espero que per molt temps- d’una característica tan pròpia de la democràcia com l' anomenada llibertat d’expressió.

Lliçons d’economia a l’abast de tothom

A aquestes alçades estic segur que la majoria dels lectors d’aquest blog saben perfectament qui és o almenys han sentit a parlar del blogaire Leopoldo Abadía. I dic expressament el blogaire i no l’enginyer (que també ho és), o l’empresari (que també), o l’exprofessor del IESE (que també) amb tota la intenció. I és que Abadía s’ha donat a conèixer al món mitjançant un blog d’internet que a aquestes alçades ja supera el milió i mig de visites. Abans Abadía només era conegut dins del seus àmbits d’activitat educativa, empresarial i familiar. Però ara, gràcies al seu blog, és conegut arreu. Els que encara no hagin visitat mai el seu blog i el vulguin conèixer poden clicar aquí.

Hi ha persones que són capaços d’explicar les coses més complicades de manera que les pugui entendre tothom, amb la màxima facilitat i sense fer cap esforç. Aquesta gent sempre m’ha causat una barreja de profunda admiració i sana enveja. Hi ha molta gent que en sap molt sobre un tema determinat però no ho sap transmetre, no és capaç d’explicar-se. Però és menys corrent trobar-te amb persones que tenen la capacitat d’explicar de manera entenedora per a tothom temes que a primera vista semblen molt complexes.

Leopoldo Abadia és un d’ells. Aquesta crisi econòmica tan complicada que se’ns ha presentat quasi de sobte, i sobre la que tothom es veu capaç de dir-hi la seva, ell l’explica de manera molt entenedora. Abadía és capaç de posar un tema aparentment complicat a l’abast de tothom. Per aquells que encara no han tingut ocasió d’escoltar la seva molt didàctica i divertida explicació de la crisis, clicant aquí hi trobareu un vídeo que segur que no us deixarà indiferents.

Les cues del cine

Ja he explicat algunes vegades que no m’agrada gens fer cues. Sempre que puc tracto d’evitar-les. A vegades, però, són inevitables. Fa uns dies vaig anar al cine i per entrar em vaig trobar amb una cua de cal ample, una cua com feia temps que no feia. S’ha de dir que la pel•lícula El abogado del terror s’ho valia. Però avui no parlaré d’aquesta pel•lícula-reportatge, molt recomanable, sinó de les cues del cine.

Mentre feia cua pensava en l’elevat grau de conformisme i també, per què no? de masoquisme de la gent. Tots plegats som bastant masoquistes. Fer cua per segons quines coses encara es pot arribar a entendre. Per passar el control de líquids a l’aeroport si has d’agafar l’avió, per comprar una mica de menjar a La Havana amb la cartilla de racionament si la gana apreta, per que t’atenguin a urgències d’un hospital si et trobes fotut, etc. Però en ple segle XXI i ficats de ple en la societat 2.0 (o això diuen els que hi entenen) fer cua per anar al cine és una cosa que ja s’hauria d’anar suprimint, especialment tenint en compte que hi ha mitjans per fer-ho.

No em consola el fet que la cua sigui igualitària, és a dir que tothom sigui igual de maltractat per aquest sistema obsolet de venda d’entrades i d’entrada a la sala, un sistema gens pensat en el client. Les empreses exhibidores es queixen de que la gent va cada cop menys al cine però no fan res per tal d’evitar-ho. Jo al cinema procuro anar-hi tan poc com puc, i un dels motius principals són les cues; un altre, la gent que menja crispetes.

Se m’acudeixen un parell de suggeriments:

1/ Tornar al sistema de butaques numerades a tots els cines. Amb les eines informàtiques disponibles avui en dia això no seria pas tan complicat i per alguns potencials clients seria sens dubte un incentiu.

2/ Introduir la possibilitat de venda anticipada per internet per aquells que no vulguin passar per taquilla ni tan sols a recollir l’entrada. D’aquesta manera s’evitarien dues cues: la de comprar l’entrada a la taquilla i la d’intentar entrar al cinema com més aviat millor per tal d’agafar un bon seient.

I ja que parlem de cines, es podrien habilitar sales on estigués prohibit menjar crispetes (encara que això encarís una mica l’entrada), o almenys sales on els que en mengen estiguessin ben separats de la gent que no en menja. Per exemple, tots els que mengen crispetes al galliner, o al darrera de tot, i separades ambdues zones per un vidre o un bon sistema d’extracció d’aire que evités que les pudors arribessin a la zona de non-crispeting o com es volgués batejar la zona neta. Aquella pudor de crispetes que impregna tota la sala no m’agrada gens.

Mentrestant, ens hem de conformar amb observar quatre llocs per davant nostre a l’Antoni Bolaño fent cua pacientment (és aquell personatge que quan manava molt a la Generalitat es va dirigir a aquell periodista de La Vanguardia i li va cridar davant de molta gent allò tan maco de “¡Barbeta, estás muerto y aún no te has enterado!”), i quatre llocs per darrera al senyor Joan Tapia, ex director del mateix diari, i tanta gent coneguda, tots fent cua pacientment com la resta de mortals.

Obama & Obama

Actituds davant d’un idioma que no és el teu

L’Urko és un jove economista basc. Deu tenir vint-i-tants anys. Fa tres anys es va traslladar a viure a Barcelona on ara treballa en el sector financer.

Me’l van presentar l’altre dia i vàrem estar xerrant tot compartint un esmorzar. Com solc fer amb tothom a qui no conec i m’hi adreço per primera vegada vaig començar la conversa en català (si després m’haig de canviar, per exemple, al francès, sé que sempre hi sóc a temps). L’Urko em va respondre amb tota naturalitat parlant un català més que correcte, quasi sense cap mena d’accent forà. Haig d’admetre que per mi va ser una grata sorpresa.

Li vaig preguntar on i com havia estudiat el català per haver assolit un nivell tan bo amb tan sols tres anys d’estada a Catalunya. Em va contestar que enlloc, que només hi va tenir interès des del dia de la seva arribada a Catalunya, fixant-s’hi molt i començant a parlar-lo de seguida, prescindint de vergonyes i complexes. Cap classe, cap acadèmia, només un interès actiu per part seva, i suposo que combinat amb una certa facilitat innata per les llengües. L’Urko va veure de seguida que, si no s’espavilava, ell mateix es discriminava.

L’Urko ens va explicar que mentre encara estudiava a Euskadi va anar a fer un Erasmus d’uns mesos a Finlàndia. Doncs bé, tot i la dificultat de l’idioma finès i que allà tota la gent del seu entorn parlava també l’anglès, ell va fer l’esforç d’aprendre l’idioma local i se’n va sortir.

Crec que no cal posar cap exemple d’altres actituds, en aquest cas negatives i de rebuig absolut per la llengua del lloc on viuen, per part d’altres persones, moltes, moltes més del que seria desitjable. Estic segur que tots tenim al cap un munt d’exemples en aquest sentit.

Certificats de responsabilitat del diputat Fernández

Com que de diputats Fernández n'hi ha uns quants, convé aclarir que em refereixo a Daniel Fernández, portaveu adjunt del Grup Socialista al Congrés dels Diputats de l'estat espanyol. És un senyor que a les darreres eleccions es va presentar com a candidat en una de les llistes del PSOE a Catalunya.

Hi ha polítics que tenen una tendència malaltissa a donar lliçons de tot i a tothom. Es pensen que per haver estat inclosos en unes llistes electorals tancades i elaborades a les cuines dels partits pels quatre que remenen les cireres ja tenen carta blanca per dir qui és responsable i qui no ho és.

El suport dels partits nacionalistes basc (EAJ) i gallec (BNG) combinat amb el rebuig de CiU als pressupostos generals de l’estat espanyol sembla que fan grinyolar una mica aquell invent contra natura d’agrupar els anomenats nacionalistes perifèrics sota les sigles Galeuscat. I dic contra natura doncs no veig tan clar que hi hagi d’haver necessàriament una convergència d’interessos.

El diputat Fernández va dir que CiU quedava fora de joc a la vegada que va elogiar les posicions més moderades i assenyades dels seus companys nacionalistes de Galeuscat, que han preferit ser responsables i, al mateix temps, útils per als seus territoris.

Fernández va insistir que mentre una part de Galeuscat ha demostrat ser responsable i útil, Mas ha preferit jugar a la irresponsabilitat, ha abdicat d’influir en la política espanyola i ha renunciat a defensar els interessos de Catalunya.

És a dir, en veure que els pressupostos generals de l'estat espanyol només reben el suport d'un dels dos grans partits nacionalistes espanyols, precisament el seu, i d'alguns dels partits nacionalistes de la perifèria, el diputat Fernández es va afanyar a concedir els certificats de responsabilitat als partits que hi votaran a favor, i a retirar-los als que no ho faran.

Potser algun dia el diputat Fernández tindrà l'amabilitat de explicar-nos com ha arribat a aquesta estranya conclusió, la de considerar que defensar Catalunya equival a donar un suport incondicional als pressupostos d'Espanya, i no donar-hi suport equival per a ell a renunciar a defensar els interessos de Catalunya.

Mentrestant i per la mateixa regla del tres algú també podria dir que els 25 diputats del PSOE que van sortir elegits de les seves quatre llistes catalanes (que aquests sí, serien decisius) seran uns perfectes irresponsables si acaben donant suport a uns pressupostos tan negatius per a Catalunya que ni tan sols contemplen l’acompliment d’una llei vigent (de moment encara ho és) com l’Estatut.

Monòleg d’un taxista a Bolonya

Intentaré reproduir amb tota l’exactitud que la meva memòria em permeti el monòleg que vaig escoltar la setmana passada anant des de la ciutat de Bolonya fins a l’aeroport Guglielmo Marconi que, per cert, diuen que és el tercer aeroport intercontinental més important d’Itàlia.

Jo només escoltava. De tant en tant, però, li havia de dir a l’esverat taxista si us plau, no es giri, miri endavant que si no ho fa correm el risc de patir un accident i ara mateix jo això no m’ho puc permetre, que haig d’agafar l’avió sens falta. Va ser tota la meva intervenció que, això sí, vaig haver de repetir més d’una vegada.

El taxista, un home simpàtic i molt gesticulador, de més de mitja edat, vull dir que estava més a prop de la jubilació que del servei militar (suposant que aquesta antigalla a Itàlia encara existeixi, aspecte que desconec), em va començar explicant que la gran especialitat dels polítics italians és crear problemes al ciutadà. Em va aclarir que això no és una cosa d’ara sinó que ell ho percebia així des de sempre. Tots els polítics, em deia, ens creen problemes, i d’això, a Itàlia, ningú en té el més mínim dubte. Però un cop aclarida aquesta característica general que adorna la classe política italiana, l’home va tenir interès en especificar-me que de polítics n’hi ha de dos tipus.

Per una banda ens trobem amb els polítics que ens creen un tipus de problemes que ells són molt conscients que seran capaços de resoldre’ns; d’aquesta manera, amb l’aparició del problema primer el ciutadà s’emprenya però al final aquests polítics s’acaben posant totes les medalles en ser capaços de resoldre’l. Sense fer esment al petit detall de que, molt sovint, el problema l’han generat ells mateixos. Segons el taxista aquest col•lectiu és clarament minoritari dins del panorama polític italià.

Hi ha una segona classe de polítics. Són aquells que també ens creen problemes però que, un cop creats, són incapaços de resoldre’ls. Aquests polítics són els més abundants i quan de tant en tant en surt un dels primers, els segons intenten fer-lo fora del panorama polític per tal d’evitar que els posin en evidència.

Llavors vàrem arribar a l’aeroport, vaig pagar els quinze euros que em demanava i es va acabar l’interessant monòleg. Jo m’escoltava les teories d’aquell taxista i, sense voler assenyalar a ningú, tenia la sensació que aquella música em resultava bastant familiar.

(Aquest article potser no agradarà gaire als polítics. Però repeteixo, jo no estic assenyalant en cap direcció concreta. He viatjat bastant i ves a saber quina associació d’idees vaig fer perquè el monòleg d’aquell home em resultés familiar. Puc aclarir, però, que els meus contactes italians sempre em diuen que, a Itàlia, quan el país va millor és quan no hi ha govern. I deu ser per alguna cosa. I això d’estar desgovernats, des del final de la segona guerra mundial, allà ha passat molt sovint)

La reina consort d’Espanya té tot el dret a dir-hi la seva. Jo també

Pilar Urbano, una periodista de llarga trajectòria, ha tret un llibre on la reina consort d’Espanya es despatxa amb unes opinions sobre diversos temes socialment conflictius, unes opinions que no han agradat a tothom. Vull dir que han agradat força a la gent de la corda de la periodista i han agradat menys a la gent de l’altra banda. Ras i curt, la reina consort d’Espanya ha donat la seva opinió sobre determinats assumptes i sobre determinades lleis aprovades democràticament pel parlament espanyol, tot criticant uns temes que generen debats importants en la nostra societat. La novetat no són, però, les opinions de la reina consort d’Espanya, que més o menys tothom ja intuïa que no era precisament una persona massa d’esquerres (progressistes que se’n diuen ara), sinó el fet que s’hagin fet públiques per primera vegada.

M’han dit i m’ho crec que el senyor Lara, editor d’aquesta biografia, està encantat de la vida amb el rebombori que aquestes opinions han generat ja que aquesta propaganda gratuïta no farà altra cosa que augmentar encara més les vendes del llibre. I d’això es tracta. No em queda clar, però, si els drets d’autor són a repartir entre periodista i entrevistada, com semblaria lògic, o se’ls queda tots una de les parts.

La meva posició és que tothom, des de la reina consort fins al cambrer del bar de la cantonada, té dret a tenir les seves opinions i també, faltaria més, a expressar-les amb total llibertat. Si fins ara els membres de la família Borbón-Grecia no s’han prodigat en declaracions d’aquesta mena és perquè saben que si entren en aquest joc en poden sortir escaldats.

Ara bé, si en l’exercici dels seus drets opten per entrar en allò que se’n diu el debat polític, llavors han d’acceptar les rèpliques i crítiques que puguin rebre. Aquestes reaccions ja s’han començat a sentir des de diferents escenaris.

Jo no voldria pas ser menys i aprofitaria per recordar a aquesta senyora que si ocupa el lloc que ocupa és perquè l’anterior cap de l’estat espanyol, Francisco Franco, així ho va decidir a finals dels anys seixanta del segle passat. Deu anys després d’aquella decisió personal, amb la modèlica transició política i el pacte de l’amnèsia que aquell peculiar procés portava implícit, i que tot just ara també es comença a qüestionar per part d’algun membre significat de la judicatura, es va incloure dins del paquet constitucional el detallet de la nova monarquia espanyola instaurada per Franco, i es va posar a votació com un tot o lo tomas o lo dejas. I llavors va sortir lo tomas.

D’això en fa ja trenta anys i llavors la majoria d’edat estava establerta en vint-i-un anys. És a dir, tots aquells que repeteixen com a lloros que la sacrosanta constitució espanyola és el reflex (en present) de la voluntat de la majoria dels espanyols no ens estant dient tota la veritat. La veritat és que els més joves que fa tres dècades van tenir l’oportunitat de votar en aquell referèndum avui ja passen dels cinquanta anys. I per tant seria més exacte dir que la majoria dels espanyols que avui tenen dret a vot no s’han pogut expressar mai sobre si aquella senyora que dèiem al principi i el seu marit havien d’exercir el paper que l’anterior cap d’estat els havia reservat per quan es produís allò que se’n va dir el hecho biológico. Sovint la memòria dels espanyols és curta i és per això que de tant en tant convé recordar aquests petits detalls de la història recent.

Foto per a un cap de setmana passat per aigua