Tot i els anys que fa que cobrem i paguem en euros, per tal de copsar millor el preu dels productes i serveis jo sóc un dels que sovint encara tradueixo mentalment a pessetes alguns preus fixats en euros. És l’única manera pràctica que tinc de no equivocar-me en les meves percepcions.
Posaré uns exemples. Si em parlessin d’un preu de 240.000 euros per un pis de cent metros a Sarrià em semblaria d’entrada una quantitat important. Vull dir que és una quantitat que costa temps i esforços de guanyar. Però traduït a pessetes, tot i la crisi immobiliària quaranta milions per un pis com aquest seria una ganga que, de tan ganga, és inexistent. I estem parlant dels mateixos diners!
Dinar bé per 30 euros amb estovalles de cotó i un servei com cal pot semblar d’entrada una cosa assequible però pagar 5.000 pessetes per un dinar a mi encara ara em segueix semblant car. I estem parlant dels mateixos diners!
Quan sóc a Lisboa, entro en un bar i demano una bica i em cobren mig euro sempre penso mira, 83 pessetes, més barat que els vint duros que ens cobraven a Barcelona per un cafè abans de la introducció de l’euro. Però que ningú s’equivoqui amb l’exemple: no és que a Lisboa el cost de la vida sigui la meitat que el nostre sinó que la vica lisboeta, per raons que desconec, te la cobren a meitat de preu que aquí, tot i tractar-se d’una qualitat de cafè definitivament molt superior a la nostre.
Llegia l’altre dia que la SGAE haurà de pagar a l’agència de protecció de dades una multa de 60.101 euros per enregistrar un casament sense autorització. Al metro de Barcelona hi havia fa poc uns cartells (no sé si encara hi són) que anunciaven una multa de 30.05 euros per viatjar sense bitllet. Etc. Per què aquestes xifres trencades? És molt senzill. Els responsables de fixar els imports de les sancions i que encara ara els mantenen, tot i el temps transcorregut des de la desaparició de la pesseta, pensaven llavors i pensen encara en multes de 10 milions de pessetes i 5.000 pessetes respectivament. En aquest aspecte podríem dir que són uns antiquats, talment com l’autor d’aquest article.
Posaré uns exemples. Si em parlessin d’un preu de 240.000 euros per un pis de cent metros a Sarrià em semblaria d’entrada una quantitat important. Vull dir que és una quantitat que costa temps i esforços de guanyar. Però traduït a pessetes, tot i la crisi immobiliària quaranta milions per un pis com aquest seria una ganga que, de tan ganga, és inexistent. I estem parlant dels mateixos diners!
Dinar bé per 30 euros amb estovalles de cotó i un servei com cal pot semblar d’entrada una cosa assequible però pagar 5.000 pessetes per un dinar a mi encara ara em segueix semblant car. I estem parlant dels mateixos diners!
Quan sóc a Lisboa, entro en un bar i demano una bica i em cobren mig euro sempre penso mira, 83 pessetes, més barat que els vint duros que ens cobraven a Barcelona per un cafè abans de la introducció de l’euro. Però que ningú s’equivoqui amb l’exemple: no és que a Lisboa el cost de la vida sigui la meitat que el nostre sinó que la vica lisboeta, per raons que desconec, te la cobren a meitat de preu que aquí, tot i tractar-se d’una qualitat de cafè definitivament molt superior a la nostre.
Llegia l’altre dia que la SGAE haurà de pagar a l’agència de protecció de dades una multa de 60.101 euros per enregistrar un casament sense autorització. Al metro de Barcelona hi havia fa poc uns cartells (no sé si encara hi són) que anunciaven una multa de 30.05 euros per viatjar sense bitllet. Etc. Per què aquestes xifres trencades? És molt senzill. Els responsables de fixar els imports de les sancions i que encara ara els mantenen, tot i el temps transcorregut des de la desaparició de la pesseta, pensaven llavors i pensen encara en multes de 10 milions de pessetes i 5.000 pessetes respectivament. En aquest aspecte podríem dir que són uns antiquats, talment com l’autor d’aquest article.
10 comentaris:
Que el sector immobiliari encara compti em pessetes ja dóna una clara imatge del seu grau d'innovació...
Per cert, les multes tenen aquests cèntims perquè van ser traslladades tal qual quan es va fer l'adaptació a l'euro. Actualitzar les multes es veu que és un procés força feixuc, el que fa que alguns cops les multes siguin ridícules, com aquella que força anys enrere castigava amb 500 pessetes no anar en bitllet si era bus urbà (depenia de l'Ajuntament), però de 150 pessetes si era interurbà(la tarifa depenia del Ministerio)
Jo també necessito "traduir" a pessetes, especialment quan es tracta de quantitats elevades. Ara entenc molt bé aquelles àvies de la meva infància que tot ho calculaven en rals (o en duros; que no sé per què, si el duro valia 5 pessetes).
L'euro és útil per calcular el preu de les coses en altres països: el problema és el mateix que si sóc a Barcelona
Sí, David, però fixa't que les empreses més clàssiques i “de tota la vida” com per exemple Núñez y Navarro són les que ara semblen tenir menys mals de ventre financers, mentre que les més "modernes", o si més no més aparentment modernitzades pel canvi generacional de la seva propietat i direcció (cas d'Habitat), que casualment són les que darrerament sembla ser que van estirat més el braç que la màniga, són las que han acabant presentant els llibres al jutjat.
Vull dir que potser les que encara compten en pessetes han demostrat tenir més els peus a terra i vocació de futur o de supervivència.
Mercè, sense ser ni molt menys una avia com les que tu expliques m’adono que he utilitzat l’expressió “vint duros” per referir-me al preu d’un cafè abans de la introducció de l’euro. En fi, pel jovent que sempre ha tingut euros aprofitaré per aclarir que vint duros són seixanta cèntims d’ara, o cent pessetes d’abans. És a dir, un duro d’abans = tres cèntims d’ara.
Miquel, l'autor d'aquest article no és antiquat, i ara!
Alguna vegada he tingut aquest pensament, sobretot quan he mirat algun concurs de la televisió francesa o de la italiana. Aquí, els grans premis són 60.000 euros i en d'altres llocs ja són xifres més rodones, múltiples de 5, tal com estàvem acostumats amb les pessetes i no pas de 6, com estem ara acostumats (60 euros, 1'20 euros, 300 euros...). És curiós que encara pensem en pessetes, però les generacions més jovenetes (jo ja no m'incloc) ni se'n recorden de la pesseta. Ja ho fan tot directament en euros.
D'acord, Esther, et dono la raó. L'autor d'aquest post potser no és un "antiquat" tot i calcular sovint en les "antigues" pessetes. I és veritat, a Itàlia passa el mateix que aquí, encara penses en lire, i les xifres en euros també són trencades, com aquí.
... encara penseN ...
A mi l'euro em va enganxar amb 18 anys i encara ara intento traduir els preus aproximats a pessetes perquè no m'acostumo...
Jo segons quins preus tampoc però diuen que el temps ho cura tot. Ja ens hi acostumarem.
Mira, ja fa 294 anys d'allò altre dels Borbons i sembla que quasi tothom ja s’hi hagi acostumat, fins al punt que als seus successors encara els hi paguem el sou. Encara que no tingui res a veure amb aquest post, l’altre dia en Vicent Partal, que hi toca molt, ho explicava molt bé: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3139585
VIII. JUICIO A LA CORRUPCIÓN EN LA DELEGACIÓN DE HACIENDA DE BARCELONA.
CONTINÚA LA DECLARACIÓN DE JOSÉ MARÍA HUGUET TORREMADÉ.
Rafael del Barco Carreras
MARTES 29-09-09. El abogado de José María Folchi pretendía una relación directa de Huguet con De la Rosa, sin la intermediación de su defendido, a lo que contestó que jamás en su vida se había entrevistado con el financiero, y que cuando más cerca ha estado de él era ahora en el juicio. Por lo visto todos sus grandes beneficiados jamás se entrevistaron con De la Rosa, contestación que también tuvo el ex juez Luis Pascual Estevill interrogado por una factura del Hotel Ritz de Madrid pagada por Javier.
En cuanto al porqué de la inspección a José Maria Folchi y su bufete saltan a la palestra unas cesiones de crédito (un invento para blanquear y no pagar impuestos) por 25 millones de pesetas en el Banco de Santander compensadas fiscalmente (después de haberse descubierto y denunciado el sistema por Hacienda) con 80 millones de deuda pública especial. Una profesión muy rentable la de abogado fiscalista, unida a la de “amigo de…”. Deduzco que Folchi, como otros, fueron a la par agentes, amigos o socios del Clan de Hacienda, y VÍCTIMAS, donde a las cuestiones crematísticas se unirían las políticas. Aprendí en la cárcel que entre delincuentes habituales (confidentes y chivatos) y funcionarios públicos (policía y otros) de siempre se establecieron “intereses” donde llevaban las de perder los “delincuentes comunes”.
Francesc Jufresa, abogado de De la Rosa, interrogó en la misma dirección. Según Huguet las órdenes de inspección al Grupo Torras-KIO venían de Madrid. Pero si el lunes recordaba casi todo, el martes se olvidó de los nombres de sus superiores en la Capital, a pesar de sus continuas reuniones y jornadas en la nieve. El abogado tampoco mencionó al Secretario de Hacienda Josep Borrell y Jefe de Inspección Magdalena Álvarez, no en vano Jufresa se debe a sus socialistas de la Generalitat que contratan sus servicios. Un silencio inútil porque está llamado como testigo, ¡veremos si se conocen y recuerdan!
En estos juicios hecho de menos el concepto anglosajón del PERJURIO, así como el de “intereses contrapuestos”. Con solo algunas extorsiones, falsificaciones en documento público, cohechos, sobornos, extorsiones y perjurios, varios de los acusados, y sus socios librados de este sumario, haría quince años que cumplirían cadena perpetua. Y cientos de existencias, como la mía, hubieran transcurrido plácidamente.
Quien si se lanzó por ese camino, el abogado de Nuñez y Navarro, tropezando con La Presidencia, negándole toda pregunta ajena al sumario. Se le entendió lo suficiente preguntando cuando se incorporó a Hacienda, 1979, y su carrera hasta la jefatura en Barcelona. No a lugar, se presume que cumplió con los requisitos necesarios para su elevado cargo. No se mencionaría a su padrino Josep Borrell. El abogado de Núñez no tuvo suerte, sus preguntas se rehusaron con contundencia. “Lo que no está en el sumario no existe” repetió la Presidente.
Y al enzarzarse en la presentación al acusado de un sinfín de documentos sumariales de orden interno de Hacienda el hastío… me dominó… a mi me negaron como prueba la censura de cuentas, por la que me acusaban, con el argumento que era un documento “interno”, y treinta años después me hastiaban con tecnicismos y miles de documentos internos… aunque intuía que el cuco abogado de los Núñez, al que le impedían desacreditar al ex jefe de inspección, pretendía hacer lo propio con la Hacienda a base de unos extraños añadidos en la documentación aportada.
La larga escena de los formularios de Hacienda culminó mi paciencia... y la de los pocos asistentes....ausentándome...
Publica un comentari a l'entrada