Tardà, Fraga... quina tropa!

Jo dec ser dels pocs catalans que no es van escandalitzar quan l’altre dia l’exministre de Franco va dir allò tan simpàtic de que s’hauria de penjar als nacionalistes. Això sí, Fraga no va especificar a quins nacionalistes es referia. Per justificar la seva curiosa proposta el senador va explicar al periodista que els candidats a ser penjats, sense aclarir tampoc on ni com, pecaven de discrepar amb les idees polítiques de l’impresentable polític franquista acollit ara –com tants d’altres- per l’ultranacionalista Partido Popular. I amb això no vull pas dir que de franquistes no se’n trobin també als altres partits, que haberlos haylos. Aquestes situacions són la conseqüència lògica de la modèlica transició política dels anys setanta del segle passat. En altres transicions gent com Fraga acaben engarjolats o exiliats però aquí no, aquí som uns machotes i ens inventem allò tan maco del pacte de l'amnèsia.

Tot i que a aquestes alçades de la pel•lícula ja no em sorprèn quasi res, el que a mi realment em va escandalitzar i entristir alhora va ser que una bona part de l’audiència d’aquell desayuno multitudinari del Ritz de Madrid va reaccionar rient-li la gràcia i aplaudint l’exabrupte del franquista. En el fons tots aquells que reien i picaven de mans demostraven tenir un pensament similar al de Fraga. Per cert i ja que surt el tema, com els agrada a Madrid desayunar amb polítics de tota mena!

El PP titlla Esquerra de partit nacionalista. Per tant i seguint amb la proposta del seu presidente fundador, poca broma, els polítics d’aquest partit serien candidats a ser penjats. Joan Tardà, un dels diputats d’Esquerra, pocs dies abans de l’astracanada de Fraga ens va sortir amb una de les seves curioses aportacions a la ciència política. Em sembla recordar que també demanava la mort d’algun personatge històric però no em vaig quedar amb el seu nom.

Fixats els antecedents del cas, el miracle es va produir poc després, en una nova demostració de que allò que uns quants anys abans havia dit un altre personatge destacat del franquisme, el català Laureano López Rodó, tenia encara plena vigència. Va ser aquella frase tan citada que diu que “la política hace extraños compañeros de cama”.

Així, Esquerra va presentar una proposta al Senado que per prosperar necessitava necessàriament dels vots del PP. (Per cert i ja que surt el tema del Senado, al marge de ser un cementiri d’elefants de la política ja amortitzats, algú sap quina altra utilitat pràctica té aquesta institució?). Doncs bé, l’utilitarisme de la política es va posar un cop més en evidència quan el PP va votar junt amb ERC. A cal PP devien pensar: abans de penjar-los traguem-ne almenys alguna utilitat pràctica.