Monarquia o república?

Vull començar dient que quan fa un parell de dies vaig veure aquesta foto em va agradar tant que vaig decidir penjar-la al blog. I a partir de la foto em vaig proposar escriure alguna cosa que hi tingués alguna relació. Però avui el que m’interessa més és la foto. El text que l’acompanya només és l’excusa, tot i que procuraré escriure alguna cosa mitjanament coherent.

La diferència que hi ha entre monarquia i república és que mentre en el primer cas el càrrec de cap d’estat passa de pares a fills, en el segon la persona que ha d’ostentar aquell càrrec la decideixen els ciutadans anant a votar cada ics anys. El nom que després es doni és secundari. Vull dir que per més que Corea del Nord es conegui oficialment com a república i el seu cap d’estat no sigui formalment un rei, allò és una monarquia hereditària amb tots els ets i uts.

És a dir, la pregunta que plantejo és: Corea del Nord (ara s’ha fet públic que el fill del fill, o sigui el nét, serà el successor del fill) o una república? Qualsevol monarquia àrab o una república? El rei que fa quaranta anys ens va designar Franco com a successor o una república? Cuba (allà entre germans) o Estats Units? En definitiva, per què ha de prevaler el dret d’haver nascut en una determinada família i no la voluntat popular mitjançant el vot dels ciutadans?

Per a mi la resposta és tan òbvia que fins i tot em plantejo si fer una pregunta així no serà considerat per algú com un insult a la seva intel·ligència. Però també podria ser que jo estigués equivocat, i resultés que hi ha més monàrquics que republicans. Dissortadament la resposta no la sabrem mai, és una pregunta que no s’acostuma a fer en un estat monàrquic. No es volen arriscar. Ho entenc.

"Sinceramente, conmigo en el Gobierno no se hubiera producido esta crisis"

El senyor que veieu a la dreta de la foto, el que fa el paper de protegit pel seu tutor, deixarà per a la història dues grans frases de la seva pròpia collita. La primera, dirigint-se al senyor que hi ha a la seva dreta: she’s my friend (ella és la meva amiga), per demostrar al món que té un amic (o una amiga, la cosa no queda clara), i també que els seus avanços en l’aprenentatge de l’anglès resulten innegables.

La segona, dirigint-se la setmana passada a la societat espanyola: "Sinceramente, conmigo en el Gobierno no se hubiera producido esta crisis", en una demostració pràctica que es pot haver sigut primer ministre d’un país durant vuit anys i mantenir després aquella humilitat franciscana que el poble tant aprecia en els polítics.

No tinc paraules.

La sisena reunió de l'Ateneuesfera

El Diari de Barcelona la va explicar així.
També se n'ha parlat aquí, i aquí, i aquí.

El nou govern d’Espanya, sense novetat

El govern d’Espanya es va sotmetre a una mena de lifting, un canvi de cara. Uns ministres van marxar i en van entrar uns altres. Però passats uns dies ja es veu que la filosofia de fons sobre les relacions d’Espanya amb Catalunya segueix sent la mateixa d’abans.

Els socialistes ja van esgotar fa temps tota la credibilitat. Sobre el tema sempre pendent del finançament de Catalunya ara ens diuen que si la crisi, que si naps, que si cols, que si xirivies. No crec pas que es pensin que a aquestes alçades encara se’ls creu algú; i és que de credibilitat no en tenen cap però de rucs no en tenen un pèl. Tot plegat és molt més senzill. Simplement se’ns rifen perquè saben que nosaltres ens ho empassem tot. Però és que ben mirat no es pot esperar gran cosa d’un govern, el català, que no deixa de ser una mena de sucursal de l’altre. Qui mana sempre és la central, mai la sucursal. I a nosaltres ens toca callar, no fos cas que els de la central s’enfadessin i encara ens castiguessin més.

Ara a Espanya hi ha un trio de vicepresidents, dues senyores i un senyor. Un d’ells, Manuel Chaves, va passar dimarts passat per Barcelona. A banda d’abraçar-se en públic amb Montilla, demostrant molt interès pel retrato que sortiria als diaris, va dir alguna cosa sobre els diners que ens deuen. Els sembla que quan són aquí han de dir quelcom sobre el tema i ho fan. Però per no perdre el costum aquesta vegada tampoc s’ha concretat res. Almenys això m’han dit fonts molt ben informades de la plaça de Sant Jaume, que m’asseguren que Chaves va marxar sense deixar cap xec ni anunciar cap transferència. Dijous va ser el conseller Castells que va anar a Madrid a veure’s amb Elena Salgado, una altra vicepresidenta. Més del mateix, tampoc hi va haver cap concreció, ni cap xec. I l’altra vicepresidenta, la senyora Fernández de la Vega, no recordo que sobre això hagi dit aquesta boca és meva.

Més val dir-ho clar. Som exactament on érem fa més de dos anys quan es va aprovar l’Estatut. Mireu si ho veig negre que començo a tenir la sensació que aquest tema no es resoldrà fins que a Madrid tornin a manar els altres. Això sí, partint de la base que qualsevol solució tindrà sempre un caire provisional. La solució definitiva vindrà un dia o altre per altres camins.

Reflexions a l’entorn de les flors

Abans d’ahir, diada de Sant Jordi, la M., una lectora d’aquest blog, se’m va queixar de bon rotllo perquè en el meu primer post no hagués parlat ni de passada d’una festa tan nostra i entranyable com la dedicada al llibre i la rosa. Vaig donar per fet que ja hi haurien altres blogs que tractarien el tema, i que ho farien molt millor del que ho hagués pogut fer jo. Després, però, vaig pensar que el 23 d’abril hagués estat bé oblidar-se una mica dels temes que acostumo a tractar més sovint i dedicar el post a una flor com la rosa. Però ja no hi era a temps, tot i que al vespre del mateix dia vaig penjar de pressa i corrents una rosa virtual al blog, no fos pas que em diguessin que sóc un mal català.

Avui, però, veig que tinc una altra excusa per reconciliar-me amb la natura floral. Les roses de Sant Jordi ja deuen estar mig pansides però com alternativa podem parlar dels clavells. A Portugal, l’aixecament militar que va acabar amb la llarga dictadura de Salazar i Caetano es coneix com la Revolução dos Cravos (revolució dels clavells). Avui fa 35 anys que es va acabar aquella dictadura i a Portugal la data del 25 d’abril de 1974 quedarà sempre associada al clavell com a símbol d’aquella revolució. Des de llavors, cada 25 d’abril els portuguesos ho celebren, de la mateixa manera que aquí nosaltres celebrem la diada de Sant Jordi. Ells el clavell i nosaltres la rosa, i tothom content.

Ara algú potser es preguntarà perquè al final he derivat cap a Portugal. És molt senzill, resulta que la queixosa lectora de la que parlava al principi viu precisament a Lisboa. Dons apa, dijous potser no vaig parlar de les roses catalanes però avui he parlat dels clavells portuguesos. Tot són flors.

Sant Jordi 2009: llibres, roses i blogs

Aquest vespre l’equip del Diari de Barcelona ha enviat aquesta rosa virtual feta amb els noms dels 23 blogaires entrevistats fins ara. En deixo constància i aprofito per donar fe que no m’han fet pagar ni cinc per la propaganda del meu blog.

RAC1 & CatRàdio, Up & Down

“RAC1 desbanca Catalunya Ràdio com a emissora líder de Catalunya, segons l'EGM” (dels diaris). Toquen dues felicitacions. Evidentment i per motius obvis, la primera ha de ser per a RAC1 i el seu propietari, el Grupo Godó.

La segona felicitació, també molt merescuda, és pel govern tripartit de la Generalitat que ja fa temps es va proposar com a principal objectiu radiofònic ensorrar no només CatRàdio sinó i molt especialment tot allò que l’emissora representava. Els canvis introduïts a l’empresa en són una bona prova i han anat tots dirigits en aquesta direcció. Veient els resultats obtinguts fins ara s’ha de reconèixer que els canvis han estat d’allò més efectius. Ara ja s’ha assolit la primera fita, és a dir que CatRàdio hagi deixat de ser la primera emissora de Catalunya. A partir d’aquí ja només es tracta de deixar-la seguir lliscant per la suau pendent de l’audiència a la baixa fins que arribi als confortables nivells de la COM. Llavors objetivo cumplido, tota aquesta gent ja podrà descansar tranquil·la. Se m’acut que potser una Creu de Sant Jordi pels responsables de l’èxit no seria cap mala idea. Al cap i a la fi es van proposar un objectiu no gens fàcil, l’estan aconseguint amb escreix i tot plegat amb molt menys temps del que ells mateixos es podien imaginar. Penso honestament que es mereixen una recompensa.

Errors fàcilment evitables

Aquest rètol es troba en una escola concertada de Cornellà. No cal afegir-hi res més, resulta prou explícit. A mi m’ha fet pensar en allò del hable en cristiano que tant criticàvem anys enrere, i amb tota la raó. És a dir, amb la mateixa raó que alguns pares d’aquesta escola critiquen la llengua que els seus fills se suposa que han d’utilitzar a l’hora del pati. Vull pensar que al darrere d’aquest rètol hi ha més bona voluntat que intel·ligència però sigui com sigui aquestes coses s’haurien d’evitar. Les classes es donen en la llengua que toca però al pati que cadascú parli en la llengua que li vingui de gust. Només faltaria.

El desastre de Major de Sarrià

Des de fa molt temps els sarrianencs demanem repetidament a l’Ajuntament que s’hauria d’arreglar el carrer Major de Sarrià, fet una pena i ple de sots, forats i foradets de totes mides i formes, tant al vial com a les voreres. Aquest blog també n’ha parlat. Per fi, no fa gaire van començar les esperades obres però, dissortadament, els resultats que ja es poden veure a la part baixa em permeten dir que potser serà pitjor el remei que la malaltia. Anava a escriure un post sobre aquest tema però he rebut un comentari privat que m’estalviarà la feina. El reprodueixo a continuació:

Suposo que hauràs vist la porcada que estan fent a Major de Sarrià. Aquesta animalada m'ha semblat un bon tema per al teu radar. Quasi em sembla mentida que no sigui portada als diaris. Potser caldria preguntar-li al Regidor-President del Districte Joan Puigdollers què en sap. Ja han fet el primer tram fins a Mañé i Flaquer (si fa o no fa) i estan executant el que queda fins a Pedró de la Creu. En el tram que queda a mitges es pot veure la pavimentació encara existent: un empedrat de granet, o bé d'una pedra artificial molt ben aconseguida. En la urbanització encara existent (veure foto) les voravies són més altes que el vial, cosa que va bé perquè ni l'aigua ni els cotxes passin per la vora. A les hores en què no hi ha circulació, a l'estar la franja central feta amb pedra fa de bon passejar. En el primer tram executat es veu com han cobert la pedra, sense salvar cap peça ni per reciclar-la, amb asfalt amb un gravat que simula llambordes i pintat de color crema. Ho han enrasat tot amb els vorals i ara, tant els cotxes com l'aigua de la pluja, no tenen cap impediment per ocupar-la. Segons sembla, s'han hagut de fer treballs en el clavegueram o en algun servei soterrat, i atès que refer el paviment amb la qualitat original era massa car, s'ha optat per cobrir-ho tot d'asfalt en quatre dies i aviat ningú recordarà què hi havia. És una llàstima que per estalviar quatre peles, deixem enterrat un paviment que era digne, sota una vulgar capa d'asfalt pintat que envellirà de la manera més xavacana possible.

Doncs això, tarden anys en fer la reparació i al final sembla que l’Ajuntament de Barcelona segueixi sense voler fer les paus amb els veïns de Sarrià. Em sembla que si segueixen per aquest camí continuaran sense rebre els vots dels ciutadans d’aquest barri de Barcelona, un dels més maltractats de la ciutat a nivell d’inversions. Un altre exemple: dels 218 milions d’euros del conegut pla municipal anticrisi de Zapatero dedicats a la ciutat de Barcelona, a Sarrià només hi destinen el 0,4 per cent. Quasi un insult al nostre barri. Un altre.

Patxi López, el lehendakari del PP

Març de 2009, les paraules del PSOE
En un acte electoral, Patxi López va manifestar: "He dit una i mil vegades que no buscarem acords amb un Partit Popular que l'únic que sap fer a Euskadi és antinacionalisme i antisocialisme". Ho va repetir més d’una vegada. No me’l vaig creure.

Març de 2009, les paraules del PP
Durant la mateixa campanya i prescindint de les repetides afirmacions de López en sentit contrari, el PP admetia sense amagar-se i com si fos la cosa més normal que donaria suport a López com a lehendakari. No vaig tenir cap dubte que el PP compliria la seva paraula.

Abril de 2009, els fets
El PSOE anuncia que Patxi López serà elegit lehendakari gràcies, precisament, als imprescindibles vots de l'antinacionalista i antisocialista Partit Popular.

Conclusions. N’hi veig com a mínim tres.
1.- que els ara socis a Euskadi han confirmat per la via dels fets que el nacionalisme espanyol, que ells anomenen razón de estado, segueix estant per sobre de qualsevol altra consideració personal, política o ideològica. No ho valoro, només ho constato.
2.- que al març Patxi López va mentir descaradament. No només ho constato sinó que ho valoro de l’única manera que es pot valorar, és a dir, molt negativament. I després encara es queixen si els diem a la cara que són uns mentiders!
3.- que almenys en aquest episodi concret el PP està demostrant ser molt més de fiar que el PSOE. Van dir el què farien i faran exactament allò que en campanya van dir que farien. Chapeau! De moment ja tenen emparaulat el lehendakari que volien.

La reacció de José Zaragoza

Els socialistes catalans van acusar l’exconseller de Treball d’Unió Democràtica Ignasi Farreras d’un munt de coses lletges. Ara els tribunals han absolt Farreras i han condemnat a una altra persona que, per cert, ja ha anunciat que recorreria la sentència.

Doncs bé, en comptes de demanar immediatament disculpes públiques a Farreras per aquest calvari que li han fet passar, la reacció de José Zaragoza, secretari d’organització de la franquícia catalana del PSOE, ha sigut proclamar als quatre vents que “Mas ha de demanar disculpes als ciutadans”, se suposa que per l‘altra persona condemnada a la que, com ja hem dit, ja es veurà en el seu moment si finalment li confirmen la condemna o també l’absolen.

No el conec personalment i tal vegada Zaragoza sigui políticament un crac com diuen alguns. Però veient la seva actuació en aquest cas em resulta bastant repugnant. I com que per allò que diu el que se mueva no sale en la foto intueixo que els seus no s’atreviran a dir-li, em permeto fer-ho jo.

Dos-cents cinquanta dies

Si no m’he descomptat avui fa 250 dies que s’incompleix una llei orgànica de l’estat espanyol que diu, entre altres coses, que el termini límit per resoldre el tema del finançament de Catalunya s’acabava indefectiblement el dia 9 d’agost de l’any passat.

Aquesta data límit ja s’havia fixat amb molt marge un parell d’anys abans, de manera que hi hagués temps suficient per discutir amb calma, negociar sense presses i arribar a un acord entre les administracions espanyola i catalana. El que es discuteix és, ras i curt, quants diners dels catalans han de tornar a Catalunya i quants es queden a la metròpoli.

Si en quasi tres anys no hi ha hagut cap acord és que no hi ha hagut cap voluntat d’arribar a un acord. A partir d’aquí, tot el que s’ha dit i es diu des del dia 9 d’agost és marejar la perdiu. Tots els polítics han fet el ridícul, tant des dels respectius governs com des de l’oposició. Si algú en dubta pot anar a l’hemeroteca i es farà un tip de riure, o de plorar.

Ignoro com acabarà tot això però passi el que passi allò que ja és definitiu és que fa 250 dies que no es compleix una llei orgànica de l’estat espanyol. Sempre havia pensat que incomplir una llei orgànica és una cosa molt seriosa però sembla ser que en aquest cas concret ningú ha anat als tribunals a denunciar aquest flagrant incompliment de la llei.

Tot plegat resulta molt estrany i sospitós i em pregunto si no hi haurà una certa connivència entre les dues parts per tapar-se mútuament les vergonyes d’aquest estrepitós fracàs. Però ells saben millor que ningú que això no ho poden allargar sine die.

Ignasi Guardans

Per evitar malentesos començaré recordant, tal com ja he explicat anteriorment, que sóc bastant contrari a allò que s’ha batejat com la sociovergència. Per altra banda, l’eurodiputat Ignasi Guardans tampoc és massa sant de la meva devoció, tot i que sempre que passo pels controls de seguretat aeroportuaris penso que des del Parlament Europeu Guardans va fer una bona tasca en benefici dels viatgers, tot i que encara queda molt per fer.

Però dit això, em pregunto si és incompatible militar a Convergència i treballar com a alt càrrec per a una administració pública que està sota el control d’un altre partit polític, en aquest cas el PSOE. Aquesta és la pregunta que ens hem de fer. No crec pas que ho sigui però si ho fos, és evident que Guardans hauria d’optar entre una cosa o l’altre, entre la militància convergent o l’alt càrrec a l’administració socialista. Però si no hi ha incompatibilitat, a què venen tants escarafalls? Volem unes administracions públiques exclusivament dirigides per alts càrrecs militants tots ells del mateix partit, precisament del partit on milita la persona que hi ha al capdavant del departament i, per tant, del mateix partit de qui l’ha nomenat? És aquesta submissió política piramidal allò que pretenen els crítics amb la decisió de Guardans? Vull creure que no. Pensem-hi.

Una altra cosa és que Guardans es proposa anar a treballar a un ministeri que ja no hauria d’existir, però això ja són figues d’un altre paner.

Carta oberta al (encara) conseller Saura

Vostè sap, conseller, que Montilla no complirà amb la seva obligació i no el traurà. I és que si Montilla vol conservar la seva pròpia cadira no pot fer-ho, està lligat de mans i peus. Si Montilla acomiadés a un perfecte inepte com vostè demostraria, per una banda, ser un governant responsable que mira pels seus administrats. Però la conseqüència immediata seria que Montilla es quedaria en minoria i llavors seria ell mateix qui hauria de plegar. I a tant no crec que estigui disposat a arribar el president. Almenys això és el que ha demostrat fins ara per la via dels fets o, més ben dit, dels no fets.

És per això que molta gent li demana, si us plau, conseller, ni que només sigui per una vegada a la seva vida, que faci un bon servei al país i presenti la seva dimissió. No costa gaire, ningú és imprescindible, faci com el seu referent Fidel Castro va fer a Cuba i plegui d’una punyetera vegada. Dediqui’s a viure de renda o dediqui’s a una altra cosa, però marxi del govern. No esperi més, que això seu ja no hi ha qui ho resisteixi. Plegui per dignitat o pel motiu que sigui. Si vol, digui que plega per motius personals, que és una manera de no dir res però que sempre queda bé. Però marxi ja.

Escolti, conseller, si es tracta de negociar una compensació pels serveis prestats, una CreudeSantJordi per exemple, doni-ho per fet, ja hi pot comptar, però faci el punyetero favor de deixar el govern de la Generalitat. Molts catalans, m’atreviria a dir que a aquestes alçades ja som majoria, n’estem fins al capdamunt de vostè, de la seva nefasta gestió i de les seves repetides proves d’incompetència. I ja que tot això seu ho paguem nosaltres potser tenim dret a demanar-li, a exigir-li que ho deixi, sense esperar ni un minut més.

Avui torna tothom

Sóc dels pocs (o dels molts, no ho sé) que no acostumo a sortir per Setmana Santa. Aquest any tampoc ho he fet. Tinc una certa tendència a no fer allò que fa la majoria. Afortunadament em puc permetre el luxe d’organitzar el meu calendari i els meus horaris dintre d’uns límits força amplis. No negaré pas que treballar per a un mateix té molts inconvenients, però també té algun avantatge. I aquest n’és un i s’ha d’aprofitar. Un altre és no haver de dependre d’un jefe incompetent que, com tots sabem, haberlos haylos per tot arreu.

No m’agraden gens les cues, especialment les de trànsit. Així, si la gent va cap al nord jo més aviat tinc tendència a anar cap al sud. Si la gent va a la platja, jo cap a la muntanya. I si la gent surt de Barcelona, jo tinc clar que és millor quedar-me a casa. En qualsevol cas, com que això de sortir de tant en tant també m’agrada, intento fer-ho quan els altres ja han tornat o abans de que marxin. I tots contents.

Avui diuen que torna tothom, és a dir, tornen els pocs o molts que han marxat aquesta Setmana Santa. Espero que tornin contents i amb les piles ben carregades. Els mesos que ens esperen no seran gens fàcils per a la majoria dels mortals. Contràriament al que diuen alguns diaris, veig que tot això no només no mostra símptomes de millora sinó que empitjora cada dia que passa. Almenys jo no sóc capaç de veure cap llum al final del túnel de la crisi, un túnel que serà bastant més llarg del que els nostres polítics ens volen fer creure. Amb això també ens enreden. Més val que en siguem conscients.

Catorze quadres de Sorolla

Una exposició molt interessant i del tot recomanable és la que fan aquests dies al MNAC de Barcelona. Porta per títol Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America. S’acaba el 3 de maig. Són només 14 quadres (això sí, tots ells de grans dimensions) però el desplaçament a Montjuïc val molt la pena. El preu de l’entrada és al meu entendre massa assequible, i aquesta és potser una de les causes de que hi vagi més gent de la que la capacitat de les instal·lacions faria desitjable, fins el punt que degut al gran nombre de visitants la visita es pot arribar a fer una mica incòmoda. Però fora d’aquest petit inconvenient aquesta exposició és d’aquelles que un no es pot perdre doncs no resulta previsible que aquests quadres puguin tornar mai més a Barcelona.

Nous ministres a Madrid

Ja em costa, ja, ganes no me’n falten, però de moment em reservo l’opinió sobre les noves incorporacions a l’equip governamental de Zapatero. Però no fins que hagin passat els tradicionals cent dies sinó només fins que comencin a prendre decisions executives. A partir d’aquell moment crec que els ciutadans tenim tot el dret a dir-hi la nostra, sigui en el sentit que sigui, hagin passat cent dies o n’hagin passat només quinze. Tornarem sobre el tema.

Festa flamenca subvencionada al Fòrum

L’altra dia des del partit socialista se’ns invitava a no criticar la Feria de Abril de Catalunya. Ho entenc. Pels socialistes aquest esdeveniment és un dels grans actes propagandístics de l’any. Ells saben perfectament que, per entendre’ns, el gruix de la seva clientela balla més sevillanes que sardanes, i aquí es busca el rendiment electoral per davant de tot. De fet, ara que ho penso, em sembla que de sardanes ja no en balla quasi ningú. Intueixo que al demanar que no es critiqui la feria és perquè els socialistes són molt conscients que hi ha motius de sobra per criticar-la. Diuen que més de 220.000 motius només en diner públic directe, originari en la seva totalitat d’administracions públiques sota estricte control socialista. Vull per tant aclarir que la meva crítica no és a la feria com a tal sinó al seu finançament públic.

Prometo solemnement que deixaré de criticar el finançament d’aquest sarau el dia que no l’hagi de pagar jo. És així de senzill: si ho pago jo tinc tot el dret a criticar-ho; el dia que s’ho paguin ells deixaré de fer-ho. Em sembla un plantejament més que raonable. Ara els socialistes tenen pràcticament el monopoli de la despesa pública: ajuntaments, diputació i Generalitat. Però qualsevol persona amb dos dits de front sap que des de les administracions públiques no s’hauria de posar un duro a la feria mentre hi hagin coses més urgents sense resoldre. Quan hi ha manca de recursos el polític ha de decidir què es paga i què no es paga amb el diner públic. Mentre la prioritat sigui la festa flamenca i no les persones grans amb dificultats de tota mena, l’ensenyament i la sanitat amb totes les seves endèmiques mancances, les infrastructures necessàries sempre pendents, etc. jo no m’estaré de criticar que haguem de pagar la festa flamenca d’uns quants en detriment d’unes despeses públiques molt més necessàries i urgents pel conjunt de la nostra societat.

Trenta anys de democràcia a Barcelona

Aquest article també podria portar per títol Trenta anys de democràcia... i de socialisme ininterromput a Barcelona.

Abril de 1979, primeres eleccions democràtiques als ajuntaments. Ara es compleixen trenta anys. Crec que d’aquesta fita n’hem d’estar raonablement satisfets. Potser convé recordar que abans l’alcalde de Barcelona ens el triava Franco, i aquí s’acabava la història.

A partir d’aquell any el sistema va canviar bastant. Ara l’alcalde de Barcelona ens el tria la cúpula del partit socialista, i després a nosaltres ens hi deixen donar el vist i plau. Fins i tot ens deixen votar per unes altres llistes, fetes per les cúpules dels respectius partits, per si la que els socialistes ens han preparat no ens acaba de fer el pes. La majoria de sarrianencs és el que solem fer, preferim escollir altres opcions polítiques.

Sense que encara sigui com per tirar coets, s’ha de reconèixer que la d’ara és una situació molt millor que la d’abans. Però queda molt per fer. S’haurien de regular la limitació de mandats, les llistes obertes, l’autonomia real dels districtes, i un grapat d’aspectes més que sens dubte millorarien un sistema que, sense deixar de ser democràtic, massa sovint grinyola.

Per posar només un exemple pràctic i molt proper: tal com dèiem abans, al barri de Sarrià els socialistes sumats amb els seus socis menors no han guanyat mai les eleccions, però a l’hora de la veritat els socialistes i els seus socis menors fan i desfan a Sarrià com si les haguessin guanyat sempre. Ja es veu que això s’hauria de resoldre d’alguna manera. És només un exemple.

Una de les característiques de la democràcia és el govern de la majoria. Però també s’ha dit sempre que una de les moltes virtuts de la democràcia és la possibilitat d’anar alternant els partits que ocupen el poder polític. Evidentment aquesta possibilitat teòrica existeix també a Barcelona però, dissortadament, a la nostra ciutat encara no s’ha pogut posar mai en pràctica. Exagerant una mica podríem dir que des de fa trenta anys Barcelona és una ciutat de partit únic, amb tot el que això representa. Ep, tot legal; això no ho discuteix ningú.

Així, en els darrers trenta anys la ciutat de Barcelona ha tingut quatre alcaldes: Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu. Tots quatre del mateix color polític. I els tres primers amb una particularitat afegida, i és que van plegar d’alcalde abans d’hora i, per estalviar feina, ells mateixos (amb el vist i plau de la cúpula del partit socialista) van nomenar els seus respectius hereus a l’alcaldia. Successió digital, diuen que la llei no la prohibeix. És de preveure que l’hereu del senyor Clos acabarà fent el mateix que els seus tres antecessors. Si fins ara la tria digital els ha sortit bé no crec que el senyor Hereu corri el risc de saltar-se aquest peculiar sistema consistent en marxar abans d’hora i deixar-ho tot ben lligat. Curiositats de la democràcia barcelonina.

Creixent insatisfacció ciutadana

Des de fa un temps tinc la sensació que, en general, el grau d’insatisfacció ciutadana amb els polítics va en augment. Es tracta d’un fet transversal al marge de les idees polítiques que pugui tenir cadascú. Ja no es tracta només de la crisi econòmica sinó que això ve de bastant abans. Les causes les trobaríem potser en una combinació entre el poc nivell que, en general, tenen els polítics d’aquest país, i un major grau d’exigència per part dels ciutadans.

L’altre dia anava en cotxe escoltant la ràdio i vaig sentir aquesta frase: “Estic fins els collons de tots nosaltres”. No la coneixia. Em va agradar especialment el seu grau d’autocrítica ja que avui en dia aquest és un fenomen quasi inexistent entre la nostra classe política. Aquí ningú és responsable de res i quan es presenta un problema tothom es treu les puces de sobre. L’autor de la frase va ser el polític català de la segona meitat del segle XIX Estanislao Figueras, President del Poder Executiu de la Primera República Espanyola (febrer-juny de 1873). Es veu que, fart de debats estèrils i de la ineficàcia del seu govern, el president Figueras se’n va atipar i es va adreçar d’aquesta manera tan poc ortodoxa als membres del consell de ministres.

Han passat ja 136 anys però resulta evident que la frase té encara plena vigència. La podria repetir tranquil·lament el president Zapatero durant un consell de ministres. I no cal dir que el president Montilla podria fer el mateix. Això sí, tant un com l’altre haurien de posar molt èmfasi amb el nosaltres, és a dir, sense defugir les responsabilitats pròpies. Però molt em temo que serien incapaços de fer aquest exercici d’autocrítica.

Avui fa 70 anys. Una curiositat

Fixeu-vos en el detall: Franco no accentuava les paraules, almenys no va posar cap accent en aquest document històric escrit i signat per ell mateix avui fa setanta anys. Prou significatiu.