Llegint algunes de les coses que s’han publicat a rel de la mort de Samaranch te n’adones que per molta gent determinats personatges públics són dolents de mena mentre que per altres representen quasi la perfecció. O són bons o són dolents, sense matisos. O només hi veuen el Samaranch franquista que va ser fins el precís moment que es va acabar el franquisme (això suposant que el franquisme s’hagi acabat, però aquí entraríem en un altre debat), o es limiten a quedar-se amb aquell retrato igualment incomplet del personatge que diuen que ha fet grans serveis a la democràcia. Però no és cap secret per ningú que la democràcia és un carro que Samaranch va agafar només quan ell va considerar que li seria útil per als seus interessos, però ni un minut abans, amb aquell oportunisme que sempre el va caracteritzar i que ell dominava com ningú. Sovint ens costa admetre que entre el blanc i el negre hi ha tota una col·lecció de grisos que ens poden ser molt útils per ajudar-nos a definir determinats personatges. Samaranch tenia molts angles i penso que amb aquestes característiques pretendre definir-lo només amb un sol adjectiu és una tasca inútil i condemnada al fracàs.
12 comentaris:
Samaranch a banda, feliç Diada!
no em sembla de rebut que qualifiquis els que veiem el tracte de cap d'estat a aquest senyor, com una aberració més d'un sistema que enlaira els lladres i els poca-vergonyes, com si fossim gent dogmàtica i sense capacitat per veure els clarobscurs dels personatges de la història. Les hemeroteques són públiques i només cal veure com funciona el sistema, per entendre que on hi ha el dogmatisme més ferotge és a la banda de l'oficialitat.
De tota manera et desitjo una bona diada de Sant Jordi :)
Un franquista no hauria de ser acomiadat amb honors d'Estat, ni tan sols hauria d'ostentar un càrrec de poder. Hauria de ser a la presó, per haver estat còmplice d'un règim criminal. Què en deuen pensar les víctimes del franquisme del comiat a Samarach? ¿Per què serà que la premsa espanyola destaca el seu paper de gran pare de l'olimpimse modern i la premsa estrangera posa l'accent en el seu perfil corrupte i feixista? Potser que ens hom fem mirar, no hi busquem matisos!
Bon Sant Jordi, de bon rotllo :)
He parlat amb molta gent que el coneix, el coneixia i el va tractar. Gent de totes les ideologies (alguns comunistes). I tothom parla de la seva etapa pre-democràtica amb distància però amb respecte, conscients que era un personatge que tenia una gran virtut, com era l'audàcia i la capacitat relacional. Aquesta capacitat va tenir, durant gairebé 40 anys, la necessitat d'apropar-se als que manaven. I com tanta gent que s'ha mogut i es mou per interessos personals legitims, va jugar les cartes de la mateixa manera.
Aquesta gent m'ha ajudat a construir una opinió que està molt a prop dels teus dos darrers comentaris sobre aquesta figura.
Dit això, en la seva vessant de President del CIO tot, absolutament tot, demostra que ha estat una figura necessària per la modernització de l'esport, independentment d'ideologies dels països, ha deixat molt bones sensacions.
Agraït pels vostres sempre benvinguts comentaris.
Diuen que avui és el dia de l’any que es compren més llibres (vuit per cent del total de les vendes de l’any), perquè per molta gent simplement avui toca fer-ho, de la mateixa manera que el dia de Pasqua toca anar a comprar la mona. Però diuen també que molts d’aquests llibres que es compren avui mai no es llegeixen, així que abans de prendre la decisió cal rumiar-s’ho bé. Buscant la concòrdia entre els que fem el radar, em sembla que tots estarem d’acord en que la diada de Sant Jordi és infinitament més important que el tema Samaranch sobre el que ja hem dit el que ens ha semblat. Per tant, també us desitjo que avui us ho passeu bé, que compreu el llibre que vulgueu però, sobretot, que el llegiu. I les roses compreu-les a qui paga impostos, altrament és col·laborar amb aquells que fan una clara competència deslleial als venedors legals.
la veritat és que no comparteixo aquestes alabances a un home només pel fet de ser un oportunista i un aprofitat. aquests adjectius no els alabo en ningú, i franquista ni demòcrata. torno a dissentir avui.
feliç diada!
és ben bé que cadascú veu el què vol veure... sembla que tot el planeta Terra veu allò obvi i indefensable (que era un franquista molt amic de corrupteles i de fer negocis foscos) com pots comprovar aquí: http://emma-col-cat.blogspot.com/2010/04/about-juan-antonio-samaranch.html .. i en canvi aquí alguns es dediquen a fer poesia sobre els "matisos" del gris (deus voler dir els matisos del blau de la seva camisa feixista) i com jutjar a un individu des de no sé quin angle el converteix en una persona diferent... au, vinga, tots a córrer a defensar Hitler com a pintor, que n'Adolf també tenia una vessant "artística" de ninotaire i artista frustrat abans de passar a fer no sé quines barbaritats.
El què proposes, matisar el gris, al món civilitzat s'anomena "negacionisme" de manera generalitzada: "matisar" allò que no ens interessa que aflori a la superfície.
Don Juan Antonio Samaranch era un FEIXISTA que va institucionalitzar la corrupció al COI. I tu vinga a "matisar" i l'inefable Hereu, aquell que quan veia la "rojigualda" onejant a Montjuïc deia que ja li estava bé perquè ell estimava aquella bandera tant com Aznar estimava la de no-se-quantes dotzenes de metres quadrats de la Plaza Colón de Madriz, vinga a córrer a dedicar-li un espai públic de BCN... què tal si li dediquen el Camp de la Bota i l'anomenen Camp de Juan Antonio... més d'un cadaver desitjarà tornar a aquesta Vall de Llàgrimes a explicar-vos quatre coses sobre com "matisar" a un feixista. Realment és allò que "Spain" segueix sent "different". Tan lluny de la civilització moderna... que trist.
Kika i Magistrum,
Tres coses des de la meva respectuosa discrepància però sempre allunyada de qualsevol pensament únic, sigui del signe que sigui:
1/ Encara que potser no caldria fer-ho vull aclarir que jo només em faig responsable d’allò que escric, però no de les interpretacions que se’n facin.
2/ Negar que sense la intervenció de Samaranch Barcelona 92 i tot el que va representar no hagués existit és al meu entendre negar una evidència, però evidentment puc estar equivocat.
3/ Tothom té llums i ombres, evidentment també les té Samaranch, i jo reivindico la meva llibertat d’enfocar els temes des d’altres punts de vista. En aquest sentit demà parlaré de Garzón, també des del convenciment que no tothom coincidirà amb les meves tesis.
Miquel, que BCN aconseguís els JJOO el 1992 "gràcies" a la influència del feixista Samaranch, és, en sí mateix, un acte de corrupció en tota regla: els projectes de les ciutats candidates són els que haurien de decidir qui organitzarà uns JJOO, la seva validesa i qualitat són les que haurien de confirmar la opció guanyadora i no pas les influències de no sé qui.
Se sobreentén, des de la teva opinió, que estàs d'acord amb el joc brut que practicava el feixista franquista dins del COI per otorgar els JJOO a BCN quan potser hi havia candidates amb millors projectes per al 1992? Per molt que tu sigui de BCN, hauria de prevaldre primer una certa ètica i una certa dignitat universal, per a totes les ciutats concursants, alhora de jutjar i valorar com i de quina manera la capital catalana va aconseguir els JJOO. I aconseguir-los a través de la influència d'un feixista és qualsevol cosa menys un motiu d'orgull.
Samaranch no se salva des de CAP angle. Qui no ho vulgui veure és que no hi veu gaire, i haurà de recórrer al relativisme, que és el que has fet tu en aquest post.
I el relativisme, amic meu, en els estrats més "desenvolupats" de la raça humana, aquí i a Reykjavic, és poc menys que un insult a la intel·ligència. I la dignitat de tots plegats.
Si Hereu li dedica un carrer, no feia falta treure el nom d'El Duc de la Victòria. Clar que esperar un senyal d'intel·ligència per part de l'actual alcalde de BCN és com esperar que les religions desapareixin del planeta Terra: massa bònic perque algun dia arribi a ser veritat.
Magistrum,
Lamentant molt que donis per sobreenteses coses que jo no he escrit i ni tan sols he insinuat constato una excessiva alegria per part teva per treure conclusions i per donar lliçons d’ètica. Estic segur que en aquestes circumstàncies és millor deixar-ho aquí.
“Sense Samaranch, Barcelona no hauria estat seu dels Jocs Olímpics del 1992”, s’ha repetit aquests dies. I, en dir-ho, el cas encara resulta més esperpèntic, perquè és una explicitació pública de les tèrboles maniobres del Comitè Olímpic Internacional i dels interessos econòmics que l’envolten. És la prova que Barcelona no va guanyar per mèrits propis, sinó pels tripijocs d’en Samaranch. Cosa que lliga molt bé amb l’escàndol del 1999, quan va esclatar el cas dels suborns a membres de la seva junta directiva i que, com recordava recentment The Washington Post, “va derivar en l’expulsió de sis membres del COI i en la renúncia de quatre més”.
Però mentre The Washington Post, The New York Times, Los Angeles Times, The Times, Wall Street Journal, Le Monde, La Stampa, L’express, Süddeutsch Zeitung, Frankfurter Allgemeine, Die Welt, la BBC o la Comissió de la Dignitat blasmaven el feixisme de Samaranch, el govern de Catalunya li retia honors nacionals. Per tant, té raó la Comissió de la Dignitat quan diu que “el Palau de la Generalitat és un lloc reservat a les persones que han defensat Catalunya i la democràcia” i que “Samaranch no compleix aquests requisits” amb la qual cosa “el govern comet un acte de molta gravetat”. (...)
Gran excusa, per altra banda, els Jocs Olímpics, per netejar la figura de Samaranch. Seguint pel mateix camí també els alemanys haurien d’enaltir el règim nazi sense el qual el seu país no seria el paradís de les autopistes que és avui. Tot plegat demostra la immensa hipocresia d’un tripartit que en pocs anys ha convertit el govern de Catalunya en una delegació del PSOE sense cap més projecte polític que la submissió incondicional a Espanya. El sotmetiment del País Basc s’ha aconseguit amb la il•legalització d’una part de l’electorat mitjançant un pacte entre populars i socialistes en un despatx de Madrid. El sotmetiment de Catalunya s’ha aconseguit amb el lliurament del país al nacionalisme espanyol mitjançant un pacte entre PSOE i Esquerra en un despatx de Barcelona. Tot el que ens passa, per tant, incloent-hi el muntatge mediàtic en defensa del jutge Baltasar Garzón i l’execrable homenatge institucional a Juan Antonio Samaranch, és fruit de la indigència intel•lectual d’aquest govern i de la seva manca de dignitat nacional. No m’estranya que els periodistes d’arreu del món s’hagin quedat astorats en veure que en els actes en honor d’en Samaranch hi havia les mateixes cares que en els actes en defensa d’en Garzón. Sembla una contradicció, oi? Doncs no ho és, ja que el jutge Garzón, lloat com un paladí dels drets humans, és el mateix que l’any 1992 empresonava demòcrates catalans pel sol fet de ser independentistes i que, com va sentenciar el Tribunal d’Estrasburg, protegia les tortures físiques i psicològiques que aquests van patir a les casernes de la Guàrdia Civil. I en un mateix sentit ideològic, va ser Samaranch qui l’any 1996, d’acord amb els interessos del govern espanyol, va fer que el COI modifiqués la Carta Olímpica i impedís la participació de les nacions sense Estat en els Jocs. Allà on la Carta deia “país”, Samaranch hi va fer dir “estats independents reconeguts per la comunitat internacional”. Des d’aleshores, mentre no sigui un Estat independent, Catalunya no té cap possibilitat de representar-se a si mateixa en les Olimpíades. Tot lligat i ben lligat. No és estrany, per tant, que ara Espanya i tota la cort de dependentistes catalans li retin honors. Els va fer un gran servei i li ho agraeixen.
El més vergonyós de tot, tanmateix, és que hagi estat un govern integrat per Esquerra Republicana qui, com a membre del govern, al costat de PSOE i ICV, ha organitzat la glorificació institucional de Juan Antonio Samaranch, un exdirigent feixista que mai no va demanar perdó pel seu passat i que era l’home de confiança de Francisco Franco, l’assassí de Lluís Companys, president de Catalunya.
Víctor Alexandre
Singular Digital, 4 d'abril del 2010
Víctor,
Ja l’havia llegit però de totes maneres gràcies per l’article.
Publica un comentari a l'entrada