.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimarts, 31 d’agost de 2010

La rentrée

A finals d’agost la majoria de la gent torna de les seves vacances, i aquests dies totes les converses acostumen a començar amb la clàssica pregunta “què tal les vacances?”. Normalment la resposta acostuma a ser “curtes”. Si amb això el tema es dóna per tancat no se’n parli més, però si hi ha una segona pregunta aquesta acostuma a ser “on has anat?”. I si en conèixer la destinació encara no et dónes per satisfet i insisteixes una mica més, corres el risc que el teu interlocutor et comenci a explicar fil per randa els quinze dies passats a Punta Cana, i hi poso aquesta destinació clàssica perquè sembla ser que és un lloc molt turístic tot i que jo no hi he estat mai ni tinc cap previsió d’anar-hi.

Ahir, però, en trobar-me un conegut i preguntar-li “què tal les vacances?” em vaig trobar amb una resposta sorpresa. Em va contestar més o menys això: “les vacances curtes, com sempre, però no vaig poder evitar pensar quasi cada dia si l’empresa on treballo, que ja fa temps que no va gaire bé, encara estaria oberta un cop acabades les vacances, o haurien aprofitat l’agost per tancar definitivament les portes. I en arribar-hi aquest matí he tingut la grata sorpresa de trobar-la oberta. Aquest fet ha estat la millor notícia de les meves vacances”.

El temor expressat per aquesta persona té tota la justificació. Aquest és un país una mica destraler, i sempre hi ha empreses en situació delicada que aprofiten les vacances d’estiu per tancar portes definitivament, i quan els treballadors s’hi incorporen a finals d’agost i la troben tancada, és allò de marchó sin dejar señas i campi qui pugui, i ves a reclamar al Fogasa. I els creditors ja cobraran de l’assegurança, si en tenen. Aquest és el país real.

dilluns, 30 d’agost de 2010

Convergència demana la lluna

Quan s’explica què es farà en cas de guanyar les eleccions, el fet d’aparèixer en les enquestes com a clar guanyador no és cap garantía de tenir un discurs polític mínimament creïble. Un exemple el tenim en el discurs actual de Convergència. Per una banda diuen que defensen el dret a decidir dels catalans, però això tots sabem que no és res més que una afirmació ambigua, fins al punt que el dret a decidir el defensa tothom. Fins i tot el defensen els dos grans partits espanyols, socialistes i populars, només que el concepte dret a decidir cadascú l’interpreta a la seva manera. Montilla, per exemple, va dir l’altre dia que el dret a decidir dels catalans s’exercirà a les properes eleccions al Parlament triant entre les diverses paperetes disponibles, i es va quedar tan ample. Intueixo que aquesta afirmació els populars també la fan seva. Doncs ja està tot dit, tot i que quan es parla del dret a decidir dels catalans alguns ens referim a una altra cosa.

Convergència ens parla ara d’un objectiu polític a curt termini, previ a l’exercici del dret a decidir dels catalans: l’obtenció del concert econòmic. Però els convergents haurien de saber que obtenir el concert econòmic és quelcom tan inviable com la pretensió d’alguns socialistes que Espanya esdevingui un estat federal, quan tots sabem que els federalistes d’Espanya es poden comptar amb els dits d’una mà i encara ens en sobren. Prometre el concert econòmic és crear irresponsablement falses expectatives a l’electorat, tan falses com les dels nous partits polítics que ens prometen que en quatre dies convocaran un referèndum d’autodeterminació. Convergència ens hauria de dir què farà quan tingui clar allò que molts ja tenim clar, és a dir, que el concert econòmic no el veurem ni en pintura.

Quan un partit està a punt de tornar a governar no pot anar pel món amb aquesta mena de propostes impossibles que només fan els que saben que no governaran mai. Espanya ho té clar i no baixarà del burro, per raons històriques el concert econòmic es limita estrictament a Navarra i Euskadi, i no cal donar-hi més voltes. Per tant, senyors convergents, quines són les seves propostes concretes i mínimament viables al marge de demanar la lluna?

divendres, 27 d’agost de 2010

Els polítics també són humans

Preguntat fa un parell de dies a TV3, Montilla va dir que legalment les eleccions poden ser “fins a mitjans de desembre”, i no va concretar més. Res a dir, ell i només ell té la potestat de decidir la data electoral. És el factor sorpresa presidencial. Ara bé, persones de l’entorn del tripartit que diuen que hi entenen m’asseguren que la data de les properes eleccions al Parlament estarà molt relacionada amb la paga extra de desembre. Què es vol dir amb això? Es vol dir que una de les prioritats del govern sortint és assegurar-se el cobrament de la totalitat de la paga extra de desembre. A veure, no és cap secret que aquest final de legislatura és com una agonia, que cada dia que passa les enquestes són més desfavorables a la possibilitat de fer un tripartit tres. Aplicant el sentit comú, si els actuals governants estiguessin tan segurs que ells seguiran ocupant els seus actuals càrrecs, les eleccions ja s’haguessin convocat abans de vacances. Però si veuen tan clar que les perdran, és humanament comprensible que prefereixin fer-ho com més tard millor i amb el compte corrent una mica més farcit. Per la mateixa raó, també s’entén que els convergents demanin fer-les com més aviat millor. I és que els polítics també són humans. No sé si aquesta teoria és certa, i desconec com es calculen les pagues extres i altres interioritats de les nòmines governamentals, però se non è vero, è ben trovato, oi?

dimecres, 25 d’agost de 2010

Ara toca parlar clar

Primer de tot, estic encantat que els segrestats tornin a ser a casa. Però sabíeu que si un grup terrorista us segresta un familiar i organitzeu una col·lecta per pagar-ne el rescat correu el risc d’anar a la presó per col·laboració amb banda armada? Doncs cóm és que aquest article del codi penal no s’aplica quan és el govern qui comet el delicte? Estaria bé que algun responsable públic ens ho expliqués. I repeteixo: estic molt content que hagin tornat, però no hem d’oblidar que a canvi de la llibertat de dues persones s’està finançant una organització terrorista que es dedica precisament a això, a segrestar persones a canvi de diners. I més diners vol dir més segrestos, és el peix que es mossega la cua.

Ara els de la caravana solidària insinuen que ja ho tenen tot a punt per tornar a l’Àfrica amb una nova expedició. En fi, tothom és lliure d’anar on vulgui però abans no marxin el govern els hauria de deixar clar que en cas d’un nou segrest el rescat se l’hauran de pagar de la seva butxaca. Almenys que sàpiguen a què s’exposen. I si el que volen és anar a Dakar a fer-se la foto solidària de l’entrega del material sense córrer cap risc poden fer com la dona d’un conegut alcalde que aviat deixarà de ser-ho, que hi va anar en avió. L’ajuda la poden enviar abans per vaixell, directament fins a Dakar, i problema resolt. Però insisteixo, aquestes caravanes solidàries tan vistoses ens costen molts diners i em sembla que aquí tenim altres prioritats de despesa. Això per no parlar de la seva discutible utilitat. Petits industrials i comerciants de la zona es queixen que ONG’s com aquesta els fan competència deslleial. I és que són faves comptades, tot el que es porta des d’aquí es deixa de comprar allà.

També estaria bé que es fes pública la comptabilitat d’aquesta ONG tan lligada, per cert, al partit socialista. Fa temps em vaig voler documentar i els vaig demanar les seves fons de finançament. Fent-se els ofesos no m’ho van voler explicar, amb la excusa que és una informació reservada als socis. Potser sí, però si com és vox populi una part gens menyspreable del seu finançament prové de l’ajuntament i de la Diputació de Barcelona, tractant-se de diner públic aquesta política d’opacitat informativa no s’aguanta per enlloc. En fi i per no allargar-me, espero que el proper alcalde de Barcelona deixi de finançar amb diner públic aquestes excursions.

dilluns, 23 d’agost de 2010

Ingredients que no lliguen

Amb entrevistes generoses a l’Avui i a Catalunya Ràdio anunciant que a les properes eleccions al Parlament no es tornarà a presentar a les llistes del PSOE, a primers d’agost hi va haver una mica de rebombori mediàtic per part del conseller Castells. Una rebequeria estiuenca típica d’aquestes dates, amb tots els respectes per aquest conseller que potser és l’únic que se salva, això suposant que se n’hagi de salvar algun. Sigui com sigui el gest de Castells és massa tardà, l’havia d’haver fet molt abans per ser mínimament creïble. Bé, el que dèiem, Castells no repetirà, i com que tot allò que ens van vendre sobre l’excel·lent pacte de finançament al final ha quedat en un no-res, potser tampoc se’l trobarà a faltar. També es diu que Ernest Maragall no continuarà, i no és d’estranyar veient les moltes queixes sobre les polítiques i els resultats més aviat poc brillants que presenta el seu departament. La senyora Tura sembla que s’ho rumia i calla més que parla, i això vol dir, entre altres coses, que s’equivoca menys que els seus companys més xerraires. La senyora Geli com sempre, anar-hi anant mentre es va carregant la sanitat pública a base d’omplir els hospitals de gestors polítics que només fan informes, estudis i estadístiques, a canvi de deixar cada dia més en precari el personal sanitari d’atenció directa al malalt. I Nadal? Els Nadal de Girona són incombustibles i seguiran influint, com sempre, siguin on siguin. I aquí s’acaba el suposat catalanisme del PSOE a Catalunya, que com es pot veure no és res de l’altre món. Insisteixo en lo de suposat, doncs lligar catalanisme i PSOE sempre m’ha semblat una tasca tan voluntarista com inútil. Tal com jo ho veig, si és PSOE no pot ser catalanista, i si és catalanista no pot ser PSOE. Són ingredients que no lliguen. Com l’oli i l’aigua.

dijous, 19 d’agost de 2010

Engegar el ventilador

Estic segur que Convergència s’ha finançat irregularment, però per evitar malentesos aclareixo que amb això no estic pressuposant que ho hagi fet de manera delictiva. Com tampoc en tinc, de dubtes, sobre el finançament irregular del PSOE i les seves franquícies, així com dels altres partits polítics. La proliferació d’aquesta mala praxis té l’origen en la manca d’una normativa realista que reguli el finançament dels partits. Cal afegir que al meu entendre tant és finançament irregular els ingressos diguem-ne atípics que puguin rebre els convergents com els crèdits que els socialistes demanen i no tornen, i tot plegat a canvi de no se sap què però, això sí, segur que no és a canvi de res. Dissortadament aquestes pràctiques irregulars seguiran existint fins que no hi hagi una llei de finançament dels partits amb cara i ulls i adaptada als nostres temps. Passar per alt aquestes realitats és amagar el cap sota l’ala.

Dit això, veient que les enquestes donen per fet que això de governar se’ls acaba, els socialistes catalans amb Montilla al capdavant estan fent un intent desesperat per engegar el ventilador i mirar que s’embruti algú més que ells per tal que la brutícia pròpia passi més desapercebuda. Tot i que fins ara les derivacions judicials del cas Millet en el seu vessant polític es limiten a imputacions d’alts càrrecs socialistes, aquests es fan l’orni i, amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació públics i privats que encara controlen, intenten puerilment convèncer a qui els vulgui creure que els únics dolents de la pel·lícula del cas Millet són els convergents.

La justícia d’aquest país és lentíssima i, per tant, poc eficaç i poc justa, però a manca d’altres alternatives per resoldre els conflictes ens haurem d’esperar a veure què hi diuen els jutges. Mentrestant s’hauria de respectar la presumpció d’innocència per a tothom. Per això encara s’entén menys que els socialistes i companys de viatge, en una actitud més vergonyosa que democràtica, ja donin per dat i beneït que els convergents són els dolents d’aquesta història. Ara bé, en un estat de dret per condemnar Convergència no n’hi ha prou que ho digui una comissió parlamentària creada expressament amb aquest objectiu pel tripartit. Ni és suficient que ho diguin els telenotícies de TV3 o les pàgines d’El Periódico, o que dia sí i dia també ens ho repeteixin els senyors Ferran, Iceta i Montilla des dels seus faristols estiuencs. De moment les dades objectives ens diuen que, de la colla dels polítics, uns socialistes i només uns socialistes han estat ja imputats pel jutge. Per tant, a dia d’avui els socialistes tenen pitjor peça al taler que els convergents, sense que s’hagi d’excloure que aquests no hagin trencat mai un plat.

dimarts, 17 d’agost de 2010

Zones franques a la costa tarragonina

Amb el compromís no escrit però sí formal dels alcaldes de Calafell i El Vendrell i la benedicció civil verda, multiculti i sostenible d’aquell incompetent conseller de la Generalitat a càrrec dels mossos, a partir d’ara en determinades zones d’aquells municipis les autoritats faran la vista grossa amb les vendes top manta, una activitat que com tothom sap queda al marge de qualsevol legalitat. Allà no cal tenir IAE ni cap mena d’autorització municipal, no cal disposar de permís ni contracte de treball, no es controla l’origen ni la legalitat de les mercaderies que es posen a la venda, ni es paga l’IVA ni la Seguretat Social. Encara que sembli que no pugui ser es tracta d’una legalització de facto del comerç il·legal, i això al marge d’una il·legalitat afegida que també es deixa de banda, i és que en la majoria dels casos es tracta de productes falsificats. Doncs bé, els policies locals i els mossos ni s’hi acostaran. I als botiguers legals que paguen els seus impostos i que en surten directament perjudicats, què els diu el seu ajuntament? Ras i curt, que es fotin. I la legalitat vigent? Ha deixat d’existir. Això és el que passa a Calafell i El Vendrell. Que teniu alguna partida d’origen incert o de qualitat qüestionable i no sabeu com i on vendre-la? A les zones franques tolerades de la costa tarragonina ara la podreu col·locar sense problemes. No ens ha d’estranyar que l’efecte crida ja hagi començat. Maco oi?

dilluns, 16 d’agost de 2010

Pacte del Majestic bis CiU-PP?

De cara a les eleccions de la tardor els membres del tripartit ja tornen a donar-nos la llauna amb la coneguda musiqueta que diu que molt de compte amb CiU, que potser pactarà amb el PP en una mena de Pacte del Majestic bis. Quina por, amb els populars! Però les coses són com són, aquesta possibilitat existeix, i l’explicació es troba en la manca d’altres alternatives de pacte més digeribles. Així doncs, donant per fet (jo ho dono per fet) que CiU tornarà a guanyar les properes eleccions al Parlament, i suposant (jo ho suposo) que no traurà majoria absoluta, repassem quines serien per a CiU les seves alternatives de pacte.

• El PSOE, que aquí es presenta amb la marca PSC encara que no se sap ben bé per què. Cal recordar que si algun partit té clara la possibilitat d’un pacte amb el PP i especialment en contra dels anomenats nacionalistes perifèrics, aquest és precisament el PSOE. Tenim ja l’exemple del govern basc, un pacte de perdedors PSOE-PP en contra del partit guanyador de les eleccions, el PNV. Sempre he pensat que si a Catalunya el PSOE i el PP sumessin, pactarien sense rumiar-s’ho ni cinc minuts, tal com van fer a Euskadi. I és que al marge d’algun matís secundari, tant l’un com l’altre defensen els mateixos interessos, és a dir, ambdós partits sempre posen els interessos generals espanyols per davant dels interessos específics catalans, peti qui peti. I així ens va.

Esquerra, el màxim descrèdit de la política catalana, primer amb Carod i ara amb Puigcercós, uns dirigents que no semblen gaire conscients del mal que han fet al seu partit i als seus militants. Si com sembla Esquerra no suma per fer un altre tripartit (si sumessin n’hi hauria, i tant que n’hi hauria!), aquest partit haurà de fer una llarga travessia del desert. S’ho mereixen amb escreix. Vostès li comprarien un cotxe de segona mà al senyor Puigcercós? Doncs és això, confiança zero per uns quants anys.

Iniciativa potser? Això seria un pacte contra natura, contra el progrés i contra el sentit comú. Si el que volem és la recuperació econòmica d’aquest país i tractar que les nostres empreses siguin més competitives, ara es tracta d’esmenar els errors d’Iniciativa com, per exemple, suprimir la limitació de 80 per l’autopista, i fer-ne més, d’autopistes. El comunisme que va passar a millor vida ja era prou dolent, però l’ecologisme portat fins a l’extrem d’escanyar l’economia productiva potser és molt maco sobre el paper però només és sostenible als països molt rics, i nosaltres encara no ho som. Dissortadament.

• Només ens queda Ciutadans. Ara són tres i barallats i tot indica que acabaran sent un partit extraparlamentari. Quedaria la possibilitat que un partit nou tragués algun diputat però, vistes les enquestes, a dia d’avui això sembla difícil.

Per tant, encara que a primera vista pugui semblar estrany, al final s’arriba a la conclusió que en cas que CiU necessités fer un pacte polític, l’acord amb el PP seria el que grinyolaria menys.