Qui fos navarrès!

En el debat reobert ara sobre l’oportunitat o no d’abolir determinats impostos injustos i/o restablir-ne uns altres igualment injustos –injustos al meu entendre, és clar–, el grau de demagògia utilitzat per uns i altres per defensar les respectives posicions polítiques és veritablement vergonyós. Sempre he pensat que, per més estrafolàries que siguin, totes les posicions ideològiques són políticament defensables, però quan s’intenta casar ideologia amb matemàtica la cosa sempre acostuma a grinyolar. Les ideologies sempre poden ser objecte d’interpretació i també d’aggiornamento, però mani qui mani dos i dos sempre sumen quatre.

És oportú recordar que l’impost de successions i donacions va ser sàviament suprimit fa uns anys pel govern tripartit pel que fa al 90 per cent de la seva recaptació. El 10 per cent restant que encara es pagava ha estat abolit per l’actual govern de CiU. Dues decisions tardanes però plenes de sentit comú. Entre altres injustícies, aquest impost era un càstig clar als estalviadors. Si et gastaves el teu patrimoni abans de morir (parlo de gastar, no d’invertir, perquè si inverteixes mantens el patrimoni), els teus hereus es quedaven sense l’herència familiar i, òbviament, mort el gos morta la ràbia, i l’impost no s’havia de liquidar. Aquest era el missatge subliminal que se’ns transmetia des del govern: gasteu-vos-ho tot i no haureu de pagar res! Però si conservaves el teu patrimoni en forma d’inversió, els hereus havien de pagar sobre un capital que ja havia tributat amb escreix via IRPF i, sovint, a més a més, via societats. És a dir, l’impost de successions era la segona o la tercera clatellada impositiva sobre un mateix objecte tributari. Tots coneixem casos de famílies que han hagut de malvendre el patrimoni rebut en herència per tal de poder liquidar l’impost, especialment quan l’herència no és diner líquid. Sé de negocis que per aquest motiu van haver de tancar, i treballadors que es van quedar a l’atur gràcies a l’impost de successions.

Pel que fa a l’impost extraordinari sobre el patrimoni, aquest va ser feliçment abolit l’any 2007 pel govern d’esquerres del president Zapatero, quan encara manava. Ara Zapatero només governa, però manar, allò que se’n diu manar, ja no mana gens. Ara, almenys fins a la seva previsible derrota electoral del 20N, a Espanya mana Rubalcaba. Quan fa quatre anys es va abolir l’impost, per part del govern es van utilitzar uns arguments plens de lògica i de sentit comú. Però ara aquells arguments tan sensats sembla ser que ja no tenen vigència, i donde dije Digo, digo Diego. Ara s’acosten unes eleccions que els socialistes saben que tenen irremissiblement perdudes. Ara toca treure de l’armari tota aquella demagògia barata de perseguir els rics, tot aquell fals argumentari electoral que acostuma a reaparèixer just abans d’unes eleccions. Però això sí, de les societats anomenades Sicavs que tributen l’1 per cent, on els rics-rics hi tenen ben aparcats els seus patrimonis, gairebé ni se’n parla.

En l’àmbit estatal l’impost del patrimoni ara reintroduït gravarà uns 160.000 contribuents, dels quals 41.448 (26 per cent) són catalans, i la recaptació total s’estima en 1.080 milions d’euros (272 a Catalunya). Però el diner és poruc, sempre ho ha sigut i, com no podria ser d’altra manera, la deslocalització discreta de capitals ja ha començat. Als advocats especialistes se’ls ha girat feina. Per entendre-ho millor hem de tenir present que de l’Europa dels 27 l’impost del patrimoni només existeix a França, que aquest any ha abaixat el tipus màxim de l’1,8 al 0,5 per cent, com a pas previ a la seva definitiva desaparició. Però Spain is different! I per cert, a Euskadi i Navarra no tenen aquest problema, allà la gestió dels impostos la decideixen ells solets, sense interferències foranes. Qui fos navarrès!