Barbacid, el CNIO i el govern espanyol

Recordo que quan fa uns anys es va convèncer Mariano Barbacid, un científic i investigador espanyol reconegut mundialment, perquè tornés dels Estats Units i s’instal·lés a Espanya, ens ho van presentar com un gran èxit del govern. Va ser portada a tots els diaris i telediaris. I la foto, sobretot que no falti mai la foto del governant de torn amb el científic que torna a casa. Però posteriorment, i això va passar gairebé desapercebut, van sorgir discrepàncies entre Barbacid i el govern espanyol. El científic feia temps que es queixava de la manca de finançament, i lamentava també que les autoritats no li permetien utilitzar un finançament addicional privat per a les seves investigacions sobre el càncer de pulmó. I potser hi van haver més discrepàncies que no s’han fet públiques.

Degut a la manca de suficient diner públic per tirar-les endavant amb una mínima garantía d’èxit, l’equip de Barbacid es va espavilar per altres vies. Finalment va trobar una font de finançament complementària, d’origen privat, però quan els governants espanyols se’n van assabentar no els hi va agradar gens. Tal vegada el nostre govern no vol compartir els possibles èxits que pugui assolir aquest equip punter d’investigadors. La foto que dèiem abans, la punyetera foto, i el desmesurat afany de protagonisme tan habitual entre els dirigents polítics. La reacció governamental, però, va anar una mica més lluny: a Barbacid el van fe fora de la presidència del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas CNIO, tot i que podia continuar treballant com a investigador en el mateix organisme.

No crec que a aquestes alçades ningú discuteixi la qualitat científica i professional de primer ordre de Barbacid, reconeguda a tot el món. Ara que encara el tenim aquí seria lamentable que per uns temes bastant secundaris, que sembla ser que la cosa pot anar per aquí, Barbacid se n’acabés atipant i fes novament les maletes per tornar als Estats Units, on per altra banda el rebrien amb els braços oberts. Si els bons continuen marxant, aquest país (Espanya o Catalunya, tant se val) no aixecarà mai el cap. ¡Que inventen ellos! deia Unamuno. Però resulta que els ellos d’avui són també científics d’aquí que han hagut d’emigrar i buscar-se la vida a l’estranger, i quan tornen els fan la vida impossible perquè tornin a marxar. Decebedor.