Des de Burgos, Espanya

Deia en l’article anterior que m’estava uns quants dies a l’estranger. Aquesta vegada ens hem estalviat els desagradables controls dels prosegurs aeroportuaris i hem viatjat per carretera, direcció oest, concretament fins a Burgos, Espanya. Obro parèntesi. Tinc perfectament clara la delimitació geogràfica del meu país. Per mi tan estranger és Clermont Ferrand (França) i Ravenna (Itàlia), com Matosinhos (Portugal) i Burgos (Espanya). És a dir, ara per ara em moc provisionalment amb documentació que considero estrangera. Tanco parèntesi. He pogut constatar que res no ha canviat des de la darrera vegada que vaig viatjar a Espanya, ara fa un parell de mesos. Una mica més enllà de Catalunya s’acaben els radars recaptatoris que tant sovintegen a les autopistes catalanes. Allà n’hi ha molts menys. Un altre avantatge és que, tan aviat com surts de Catalunya, la gasolina et surt quelcom més barata, i és que a Espanya encara no paguen el cèntim sanitari. I això sí, estrelles Michelin al marge, que de restaurants triestrellats a Espanya encara no en tenen cap, no sabria pas dir on es menja millor. Tot depèn dels paràmetres que es considerin. Però que no se’ns enfadi ningú i deixem-ho en un empat tècnic, tot i que pel meu gust aquella cuina potser és massa contundent, massa calòrica, si més no a l’estiu

L’arqueòleg Eudald Carbonell és molt mediàtic i es presenta sempre com el cap visible d’Atapuerca. Sap vendre el seu producte. En aquest sentit i al marge de les seves reconegudes habilitats tècniques pròpies de la seva professió, sempre l’he considerat un bon venedor. Es nota que és català. Això sí, segueix vestint amb aquell look Coronel Tapiocca tan propi de l’explorador europeu que a principis del segle passat es movia per l’Àfrica negra. Yes, Bwana! Aquells salacots blancs i aquelles armilles multibutxaca de color de gos com fuig, que no dubto que per alguns deuen tenir la seva utilitat. En definitiva, Carbonell se’ns presenta amb aquell vestuari propi dels blancs que dominaven els negres de l’Àfrica subsahariana i que encara ara et trobes en zones rurals de Kenya. Una mena de disfressa que a mi sempre m’ha cridat l’atenció, més aquí que a l’Àfrica, i especialment des que fa uns mesos l’empresa Coronel Tapiocca va fer fallida. En fi, cadascú vesteix com vol i, com diuen per aquelles terres, el hábito no hace al monje.

Anem al gra. Valen la pena les visites als jaciments arqueològics de la Sierra de Atapuerca, així com al Museo de la Evolución Humana, del que a dalt a l’esquerra he reproduït el seu excel·lent logotip. És més que recomanable anar als dos llocs, que es complementen perfectament, tot i que degut al meu desconeixement previ potser m’esperava quelcom més. Però tot i això recomano aquestes visites. Burgos queda a uns sis-cents quilòmetres des de Barcelona per autopista; per cert, tota de pagament. Sense entretenir-se massa pel camí es tarden menys de sis hores. Un incís. Burgos forma part d’allò que es coneix com l’Espanya profunda, un concepte més ideològic que geogràfic. La premsa local d’aquests dies té com a tema estrella el segons ells perill real de la desaparició de la llengua espanyola a Catalunya, degut a la imposició nacionalista del català a l’escola. Aquella gent també es mostra igualment molt preocupada pel perill que corre la indisoluble unidad de la nación española. No ens volen com som, però tampoc ens volen deixar anar. Un especialista en alta psiquiatria política potser hi podria fer alguna cosa.

Com una mena d’avís a navegants catalans, en un lloc preferent del loby del nostre hotel hi havia un faristol amb un exemplar de la Constitución Española obert per la pàgina dels articles 1, 2 i 3. L’article 1 és aquell que ve a dir que un senyor extremeny de Jerez de los Caballeros, o una senyora canària d’Icod de los Vinos, tenen el mateix dret que un català a decidir els temes que afecten Catalunya. L’article 2 parla de ...la indisoluble unidad... patria ... indivisible... L’article 3 diu per una banda que el castellano es la lengua..., que es compleix fil per randa, i per l’altra que la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección, un aspecte que tots sabem que no s’ha complert mai, més aviat el contrari. És a dir, cap respeto per part d’Espanya. Bé, o no tan bé, però avui ens estem allargant massa i encara no hem entrat en matèria.

Per resumir-ho en tres paraules i tal com diria la Guide Michelin, la visita vaut le voyage. A Burgos no us perdeu tampoc la catedral, el retaule espectacular de l’església de San Nicolás de Bari, el Monasterio de las Huelgas, la Cartuja de Miraflores, San Pedro de Cardeña, etc. No entraré en els detalls concrets de les visites doncs els podeu trobar amb facilitat per internet. Després d’aquest viatge es pot perfectament aplicar aquell eslògan de Rosa Díez que va fer tanta fortuna, i que deia Ven y cuéntalo!, quan aquesta diputada d’UPyD era la consellera socialista de turisme del govern d’Euskadi i encara no havia fet la deriva ideològica cap a l’espanyolisme més caspós. Doncs això és exactament el que he intentat fer amb aquestes ratlles, verlo y contarlo. I ja per acabar, una prova més del multilingüisme d’aquest blog, per altra banda gens nacionalista, és que només en aquest article s’han utilitzat cinc llengües amb tota naturalitat i sense cap problema: l’anglès, el català, l’espanyol, el francès, i el swahili.