.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 30 de setembre de 2011

Reflexions des de l’Empordanet

Gràcies al bon temps que està fent aquest final de setembre, el que en principi només havia de ser un cap de setmana llarg s’ha acabat convertint en unes curtes vacances de vuit dies molt ben aprofitats amb base a l’Empordanet i, més concretament, a la Platja d’Es Monestri, que és la darrera de les platges de la badia de Sant Antoni de Calonge abans d’arribar al terme municipal de Palamós. Aquests dies he estat a Aiguablava, Aiguagelida, Begur, Castell d’Empordà, Cruïlles, Fitor, Fornells, La Pera, Madremanya, Matajudaica, Monells (molt recomanable el restaurant l’Hort del Rector), Púbol (al Restaurant Can Bosch, l’únic del poble, fan un més que recomanable menú d’onze euros), Sant Feliu de Boada, Sant Martí Vell, Sant Miquel de Cruïlles, Sa Riera, Sa Tuna, Tamariu, Ullastret, i algun indret més que em deixo. Tot això i molt més és l’Empordanet, aquell territori al que Josep Pla es referia com una terra sense latifundis (que encara deu ser veritat) i sense hipoteques (segur que avui ja no és així).

Quan sóc a l’Empordanet sempre em pregunto si cal anar més lluny per gaudir d’unes tranquil·les vacances en un entorn privilegiat. I si el temps acompanya, la segona quinzena de setembre és la millor època de l’any per anar-hi a passar uns dies. El turisme més massificat (del que, per cert i per sort, a l’Empordà no n’hi ha gaire) fa dies que ja ha marxat. Ara les platges estan pràcticament buides i semblen d’us gairebé privat. No hi ha cues ni empentes enlloc, i el tracte que rep el visitant no té res a veure amb el de juliol i agost. Pots visitar els llocs d’interès sense aglomeracions, i en molts indrets estàs pràcticament sol. Les estretes carreteres secundaries de l’Empordanet van pràcticament buides. Els preus tornen a la normalitat i pots dinar de menú molt correctament i sense haver de buscar gaire per entre deu i quinze euros TOT inclòs.

Cal anar a Jamaica o a Botswana per gaudir d’unes bones vacances, tenint l’Empordanet a una hora de cotxe des de Sarrià? Sabem valorar en la seva justa mesura el que tenim més a prop de casa nostra? En definitiva, cal gastar molt per ser feliç? Cal consumir de forma desmesurada com fins fa quatre dies aquesta colla de polítics irresponsables que ens ha tocat, de dretes i d’esquerres, ens aconsellava que féssim per tal de mantenir el sistema? El consum pel consum basat en el crèdit gairebé il·limitat, el creixement pel creixement sense mirar més enllà, totes aquestes excentricitats que ens han venut com la panacea de tots els nostres mals, algú encara se les creu?

Totes aquestes preguntes i altres per l’estil me les he anat fent aquests dies mentre rellegia un llibre que porta per títol El crash del 2010. Toda la verdad sobre la crisis. N’és l’autor l’economista i catedràtic universitari Santiago Niño. Vaig llegir el llibre quan va sortir al mercat, ara fa dos anys i mig. Llavors em va impactar i vaig pensar que tal vegada l’autor exagerava, tot i que un any abans jo mateix ja n’havia parlat en un sentit similar. Però en aquests darrers anys s’ha anat complint tot allò que Niño vaticinava. Un mèrit remarcable d’aquest assaig és que va ser escrit a finals de l’any 2008, quan el nostre govern encara negava la crisi sistèmica (en definició del propi autor) en la que aparentment estem ara instal·lats. Segons el professor Niño els propers anys encara seran pitjors, però la part positiva és que cada dia que passa és un dia menys que ens queda per començar a treure el cap del fangar on ens trobem ara. Però sigui com sigui, mentrestant sempre ens quedarà l’Empordanet.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

No cal afegir-hi res, però he pensat que calia dir-ho.

Miquel Saumell ha dit...

Gràcies, Ramon, després d’aquest curt parèntesi avui torno a la vida normal.

jordi Rey ha dit...

encara que tard m'apunto als comentaris.
1) has anat a tot arreu i t'has deixat Pals, Pals poble, força maco, Pals platja també força maca i un xiringuito de platja que costa una mica mes de 15€ però que té un arròs força bo
2) Cal anar a l'Empordanet si tens el Barcelonès o el Vallès tan a prop, també pots anar a Castelldefels que queda mes a prop que Sa Tuna???
3)Jamaica no la conec però Bostwana si i et diria que si, cal anar hi si mes no perquè a Tamariu no ho ha gaires Bostwanesos o Jamaicans, primer patrimoni d'aquells països, segon perquè si vols veure segons quins animals fora d'un parc zoològic, toca agafar un avió i tercer perquè per molt maca que sigui, que ho es, la posta de sol al Empordanet, al mig de la Sabana africana, la posta de sol te un valor afegit barreja de llum, calor, olor, silenci que nosaltres ja no tenim per aquí, però això tu ja ho saps

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
1/ A Pals i a molts altres llocs del tot recomanables no ens hi varem aturar perquè aquesta vegada donàvem preferència a llocs menys coneguts. Però ara que ho dius, la paella d’aquell guingueta (= xiringuito) acompanyada d’un vi blanc fresquet de l’Empordà potser ja ens tocaria repetir-la. En tinc molt bon record.
2/ Sí, tot i que Castefa diuen que té el seu encant, però no per mi.
3/ A Botswana també hi he estat, però no a veure animalons i postes de sol sinó a visitar proveïdors.