Diverses experiències personals de tracte amb polítics m’han fet arribar a la conclusió que els polítics professionals del nostre país tenen una certa tendència a censurar o amagar allò que no els agrada i/o allò que no els fa quedar massa bé davant de la societat que cada final de mes els hi paga religiosament el sou. Entenc per polític professional aquell que ha fet de la política el seu modus vivendi, sigui de manera temporal amb intenció de tornar a la vida civil després d’uns anys dedicats a la cosa pública, o amb l’objectiu clar d’estar-s’hi fins a la jubilació. Aquests últims constitueixen una clara majoria encara que no tots els que s’ho proposen aconsegueixen l'objectiu.
Fa anys, a Barcelona, hi havia un cap de l’oficina principal de correus que es dedicava a contestar totes les cartes de queixa que rebia per correu o es publicaven als diaris. Era, però, l’excepció que confirma la regla. Els càrrecs públics no només no acostumen a contestar les cartes que reben dels ciutadans sinó que, si poden i tal com explicava al principi, intenten exercir la censura. Avui posaré dos exemples agafats a l’atzar, i de tant en tant aniré afegint noms a aquesta llista de polítics amb ànima de censor. Segurament no els faré canviar de manera de fer però almenys quedaran en evidència.
Dolors Camats, diputada d’ICV, va publicar aquest article i em va censurar el següent comentari que li vaig enviar:
Sense entrar en el fons de l’assumpte, que donaria per utilitzar molt més espai del que et permet un simple comentari, voldria dir-li que:
1/ D’entrada, en utilitzar el tuteig per respondre la carta d’en Marc Vilarassau sj, que mirant-me ambdós currículums intueixo és més gran que vostè, vostè ja intenta posar-se en un pla superior. Segurament és quelcom inconscient per part seva però jo ho veig així. No és la persona jove qui ha de dir a la persona gran “pots parlar-me de tu” sinó justament al revés.
2/ Si com he llegit avui a l’Ara vostè és del barri barceloní de Sant Gervasi, que és d’on són la majoria dels polítics de Barcelona, segur que sap que en aquesta zona hi ha molt bones escoles que ensenyen aquestes normes bàsiques de cortesia, suposant que no s’hagin aprés a casa.
3/ Em treu de polleguera aquesta suposada superioritat moral típica l’esquerra, i com més esquerra més agreujada, que pretén estar sempre per sobre del bé i del mal. Sortosament vostès són els que són, més aviat pocs, i tenen la representació democràtica que tenen, més aviat minsa, suposant que els criteris de representació democràtica siguin els correctes. Ho dic perquè ahir, passejant per Gràcia i just al costat d’un local d’Iniciativa, hi havia una pancarta que deia “La democràcia no ens ha portat la llibertat”. Segurament encara hi ha algú que té nostàlgia de la dictadura del proletariat que vostès defensaven fins fa quatre dies.
4/ Continguts al marge, la felicito pel seu to de veu educat quan apareix al faristol del Parlament. La majoria dels seus 134 col·legues n’haurien d’aprendre. Lo cortés no quita lo valiente.
Montserrat Candini, senadora de CiU, va publicar aquest article i em va censurar el següent comentari que li vaig enviar:
Tot i estar molt d’acord amb el fons de l’article, no puc estar gens d’acord amb la trampeta que se’ns intenta colar en fer el balanç que fa vostè dels mitjans de premsa de paper en una i altra llengua. A Catalunya tenim tres diaris en català (Ara, El Punt i El 9), dos de bilingues (La Vanguardia i El Periódico) i dos en espanyol (Sport i El Mundo Deportivo). I no hi incloc els diaris comarcals (Regió 7, etc.) sinó que només hi poso els d’àmbit nacional català. Per tant, no s’hi val a barrejar en aquesta llista premsa feta a Madrid, encara que el capital de l’empresa editora sigui català (Público i La Razón), com tampoc s’hi val incloure-hi els altres diaris estatals que vostè menciona. Repeteixo, estic molt d’acord en el fons, tenim tota la raó, però no cal fer trampeta, no en tenim cap necessitat, que aquesta sempre se’ns pot girar en contra.
Com ja he dit altres vegades, els blogs personals cadascú se’ls administra a la seva manera. Però un polític amb sou públic que en gestioni un on hi tingui activada la possibilitat de deixar-hi comentaris, queda molt lleig que, un cop rebuts, els censuri.
Fa anys, a Barcelona, hi havia un cap de l’oficina principal de correus que es dedicava a contestar totes les cartes de queixa que rebia per correu o es publicaven als diaris. Era, però, l’excepció que confirma la regla. Els càrrecs públics no només no acostumen a contestar les cartes que reben dels ciutadans sinó que, si poden i tal com explicava al principi, intenten exercir la censura. Avui posaré dos exemples agafats a l’atzar, i de tant en tant aniré afegint noms a aquesta llista de polítics amb ànima de censor. Segurament no els faré canviar de manera de fer però almenys quedaran en evidència.
Dolors Camats, diputada d’ICV, va publicar aquest article i em va censurar el següent comentari que li vaig enviar:
Sense entrar en el fons de l’assumpte, que donaria per utilitzar molt més espai del que et permet un simple comentari, voldria dir-li que:
1/ D’entrada, en utilitzar el tuteig per respondre la carta d’en Marc Vilarassau sj, que mirant-me ambdós currículums intueixo és més gran que vostè, vostè ja intenta posar-se en un pla superior. Segurament és quelcom inconscient per part seva però jo ho veig així. No és la persona jove qui ha de dir a la persona gran “pots parlar-me de tu” sinó justament al revés.
2/ Si com he llegit avui a l’Ara vostè és del barri barceloní de Sant Gervasi, que és d’on són la majoria dels polítics de Barcelona, segur que sap que en aquesta zona hi ha molt bones escoles que ensenyen aquestes normes bàsiques de cortesia, suposant que no s’hagin aprés a casa.
3/ Em treu de polleguera aquesta suposada superioritat moral típica l’esquerra, i com més esquerra més agreujada, que pretén estar sempre per sobre del bé i del mal. Sortosament vostès són els que són, més aviat pocs, i tenen la representació democràtica que tenen, més aviat minsa, suposant que els criteris de representació democràtica siguin els correctes. Ho dic perquè ahir, passejant per Gràcia i just al costat d’un local d’Iniciativa, hi havia una pancarta que deia “La democràcia no ens ha portat la llibertat”. Segurament encara hi ha algú que té nostàlgia de la dictadura del proletariat que vostès defensaven fins fa quatre dies.
4/ Continguts al marge, la felicito pel seu to de veu educat quan apareix al faristol del Parlament. La majoria dels seus 134 col·legues n’haurien d’aprendre. Lo cortés no quita lo valiente.
Montserrat Candini, senadora de CiU, va publicar aquest article i em va censurar el següent comentari que li vaig enviar:
Tot i estar molt d’acord amb el fons de l’article, no puc estar gens d’acord amb la trampeta que se’ns intenta colar en fer el balanç que fa vostè dels mitjans de premsa de paper en una i altra llengua. A Catalunya tenim tres diaris en català (Ara, El Punt i El 9), dos de bilingues (La Vanguardia i El Periódico) i dos en espanyol (Sport i El Mundo Deportivo). I no hi incloc els diaris comarcals (Regió 7, etc.) sinó que només hi poso els d’àmbit nacional català. Per tant, no s’hi val a barrejar en aquesta llista premsa feta a Madrid, encara que el capital de l’empresa editora sigui català (Público i La Razón), com tampoc s’hi val incloure-hi els altres diaris estatals que vostè menciona. Repeteixo, estic molt d’acord en el fons, tenim tota la raó, però no cal fer trampeta, no en tenim cap necessitat, que aquesta sempre se’ns pot girar en contra.
Com ja he dit altres vegades, els blogs personals cadascú se’ls administra a la seva manera. Però un polític amb sou públic que en gestioni un on hi tingui activada la possibilitat de deixar-hi comentaris, queda molt lleig que, un cop rebuts, els censuri.
2 comentaris:
Home, a la primera com goses! la mateixa superioritat moral que s'atorga l'obliga a censurar-te un comentari que, de ben segur, ve de la dreta més cavernària ;) De la segona no en sé ni cinc. Ara, que no sigui que hi hagi algú més papista que el papa i que no portin elles la gestió de les seves publicacions. Que ja se sap, en un món de llicenciades-però-no-cap-amunt, l'atenció al ciutadà sempre se sol delegar.
Clidice,
És molt possible que per aquests afers també tinguin "gestors", però el responsable sempre és el titular, mai el secretari.
Publica un comentari a l'entrada