Barruts!

Ahir, alguns dels protagonistes d’aquest article van celebrar la seva festa nacional amb tota la parafernàlia de rigor. Llampants uniformes militars, medalles i condecoracions a discreció, els avions volant en formació i dibuixant la rojigualda al cel, el flamant RollsRoyce reial que només treuen en comptades ocasions, tota aquella família subvencionada mudada de cap a peus com si anessin a un casament, els legionaris i la seva famosa cabra i tot allò que tant agrada als espanyols. Diuen que ahir es van sentir menys xiulets que en anys anteriors, potser perquè aquest any de públic no n’hi havia. De fet sí que n’hi havia, però l’havien situat tan lluny que semblava que no n’hi hagués. Però bé, acabada la festa nacional espanyola que, com a bons veïns, hem de respectar si pretenem que ells ens respectin la nostra, es torna a aixecar la veda de la crítica a uns polítics que, els molt barruts, sembla que només ens vulguin treure de polleguera.

Ja cansa haver d’escoltar segons què, encara que estiguem en campanya electoral. Haver d’escoltar repetidament com la ministra del capitán, mande firmes! critica demagògicament les retallades comença a ser fastigós. Unes retallades, per cert, que el govern de la Generalitat es veu obligat a fer degut a les contínues pressions i la morositat manifesta del govern espanyol al que pertany la ministra. I encara sap més greu haver d’escoltar també com aquesta senyora, que fa anys que no trepitja Catalunya si no és per algun acte familiar o electoral, fa aquestes crítiques injustes presumint d’una suposada catalanitat. Pels desmemoriats cal recordar que els primers aplaudiments a la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya sobre l'Estatut de Catalunya van ser d’aquesta ministra; els segons, de la senyora Sánchez-Camacho. I després encara hi ha qui nega que en les coses importants PP i PSOE no vagin sempre de la maneta! El súmmum del surrealisme polític i la cara dura és haver d’escoltar també els mateixos retrets en boca del màxim responsable del govern anterior. Un govern que, com s’ha pogut demostrar després, va deixar el país literalment trinxat i amb uns comptes més falsos que una moneda de tres euros. Barruts!

La barra que tenen els que tant a Catalunya com a Espanya s’han passat anys negant la crisi i, per tant, no prenent, quan tocava fer-ho, determinades mesures econòmiques per tal d’intentar apaigavar-la, és quelcom que no té nom. La ciutadania sempre ha demostrat tenir una paciència gairebé infinita amb els polítics que suposadament la representen. Però tot té un límit. Fins i tot hi ha qui parla de demanar responsabilitats penals, i jo hi estaria d’acord. L’altre dia, a Igualada, m’explicaven que alguns significats membres de l’equip de govern anterior de vegades són escridassats quan surten al carrer. La gent se sent enganyada, se sent literalment estafada, i exerceixen el derecho al pataleo. És el límit de la paciència que dèiem abans. El peculiar tripartit igualadí format per socialistes i verdcomunistes –que compartien llista electoral-, amb el suport extern del Partido Popular, va deixar l’ajuntament literalment en fallida. Ara aquesta destrossa l’haurà de resoldre el govern de CiU, que va guanyar les darreres eleccions. I resoldre en aquest cas vol dir retallar. Doncs bé, en comptes d’intentar passar desapercebuts durant una bona temporada, ara, els correligionaris de la ministra que dèiem abans, intenten capitalitzar políticament a favor seu unes retallades de les que ells en són molt més responsables que qui les ha de tirar endavant. Barruts!