ETA i l’extrema dreta

El famós comunicat emès dijous per la banda terrorista utilitzava la gastada retòrica a la que ja ens tenen acostumats. Però conté una frase tan curta com inequívoca, una frase que ho diu tot: ETA ha decidit el cessament definitiu de la seva activitat armada. Els terroristes mai abans no s’havien expressat en uns termes tan contundents. A partir d’aquest fet i de la molta, poca o nul·la credibilitat que es vulgui donar al comunicat -tal com molt gràficament ho expressava Forges a El País de divendres-, ara cadascú en traurà les seves pròpies conclusions. Jo ja les he tret: tot i que encara hi ha molta feina a fer i no hi ha cap garantia de res, aquesta és al meu entendre una situació de no retorn.

Dilluns passat The Guardian ja deia que el comunicat d’ETA es faria públic abans d’acabar la setmana. Ningú no ho va desmentir, i això fa pensar que tot estava perfectament pactat. Tant la Declaració d'Aiete fruit de l’anomenada Conferència Internacional per la Pau a Euskadi que va tenir lloc dilluns a Donostia, com el comunicat de la banda emès dijous al vespre per televisió em van agafar a l’estranger, on la premsa tenia altres prioritats informatives com, per exemple, l’assassinat injustificable del dictador Gaddafi. Vaig seguir aquest assumpte, per tant, de manera molt tangencial i sense aprofundir-hi. Ha estat en tornar a Barcelona quan he confirmat les meves sospites ja exposades en articles anteriors: hi ha un sector de la societat espanyola, clarament minoritari, que encara que no ho diu obertament tem el moment en que la desaparició definitiva de la banda sigui una realitat. Com ells mateixos han dit sovint, a menos ETA, más nacionalismo. Els fa por una societat basca sense terrorisme i, per tant, amb la possibilitat real que hi hagi un increment del suport popular a un moviment endreçat cap a la independència d’Euskadi. Saben que la possibilitat d’un estat basc independent no arribarà mai mitjançant el terrorisme, però intueixen que sí hi pot arribar per mitjans democràtics, amb els vots de la majoria de bascos. Per més que pugui semblar una contradicció, a Euskadi el terrorisme ha actuat de vacuna contra la independència.

Si aquest sector que dèiem l’hem de concretar amb noms hi podem posar, per exemple, la cadena de televisió Intereconomia i el diari del mateix grup La Gaceta. Referint-se al comunicat d’ETA, els seus creadors d’opinió parlaven de pantomima, infecto pamfleto i altres epítets per l’estil. Podríem incloure-hi també altres diaris com La Razón, ABC i El Mundo. I si hi volem posar noms de persones i n’hem d’escollir només una, Jaime Mayor Oreja representa molt bé aquest sector de la societat espanyola. Oreja va titllar el comunicat de la banda d’un ataque a la democracia, una gran falsedad, un insulto, una estafa, una teatralización, el apogeo de la mentira i, per si no quedava prou clar, la mentira más repugnante de la democracia española. Oreja es va permetre vomitar també que darrere dels moviments independentistes d’Euskadi i de Catalunya sempre hi ha hagut ETA. Arribats a aquest punt, un pot començar a pensar que aquella pintada que hi ha al barri de Gràcia de Barcelona i que diu "Mayor Oreja, menor cerebro" potser és més descriptiva que insultant.

Però deixant de banda els estirabots de l’extrema dreta ultranacionalista espanyola, ara són els polítics els que han d’anar donant solucions als problemes puntuals que a partir d’aquesta nova situació es vagin presentant. D’entrada, el sentit comú ens diu que els presos etarres haurien de complir les seves condemnes en presons properes als seus domicilis. No perquè ho digui jo sinó perquè ho diu la llei, encara que la judicatura i les autoritats penitenciàries espanyoles sempre han tingut una tendència a oblidar-ho. És molt lícit i mereix tots els aplaudiments la condemna a un terrorista, però condemnar de retruc a la seva família com passa ara no és propi d’una societat moderna i democràtica. És a dir, els llargs viatges dels caps de setmana que els familiars dels presoners es veuen obligats a fer per visitar-los s’haurien d’anar acabant.

També tinc molt clar que les víctimes dels atemptats terroristes i els seus familiars no han d’entrar en cap mena de negociació política amb el govern. En una democràcia està perfectament definit qui té la representació política de la societat. Les víctimes han de tenir tots els reconeixements que toquin, però no han de tenir cap mena de protagonisme polític en aquesta nova etapa. Tampoc no ha de tenir cap protagonisme polític l’extrema dreta minoritària que dèiem abans, almenys mentre no assoleixin uns resultats electorals que els permetin disposar d’una representació política al parlament que ara no tenen. En la seva molt cuidada declaració institucional Rajoy va deixar perfectament clar que la seva era la posició oficial del Partido Popular. Dit en altres paraules, Mayor i companyia només es representen a sí mateixos. Afortunadament.