Fraga i la memòria selectiva

En un comentari que em va deixar fa uns dies, la Clidice em deia que “... al final, la memòria selectiva no resulta privativa de cap ideologia política. Ho estem veient amb en Fraga, amb en Garzón, amb en ...”. Vaig contestar dient-li que “... utilitzaré el mateix argument quan properament escrigui una entrada comentant les reaccions d’uns i altres sobre la mort de Fraga. Per a uns, un sant; per a uns altres, un dimoni.” Així, amb la desaparició d’aquest personatge, s’ha tornat a posar en marxa la memòria selectiva d’aquest país. Es tracta d’una gimnàstica intel·lectual consistent en destacar determinades actuacions de Fraga i minimitzar-ne unes altres en funció de les pròpies idees polítiques, fins al punt que aquests dies, segons qui els escriu, els comentaris sembla que es refereixin a dos personatges diferents i políticament oposats.

Fraga va morir fa vuit dies, i la setmana passada vaig reproduir al meu twitter aquesta frase seva: “No he sido cómplice de ninguna dictadura. Sólo tengo motivos de satisfacción de lo que hice entonces en mi propia conciencia”. I també aquesta altra perla: “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario”. Són dos botons de mostra sobre la moralitat i el pensament polític del personatge, que es comenten per sí mateixos. De frases famoses de Fraga n’hi ha per donar i per vendre. Es tracta d’afirmacions pròpies d’un pensament clarament dictatorial i, com a tal, gens respectuós amb qualsevol idea de discrepància política. Són aquesta mena de vomitades mentals de qui sempre es considerava per sobre del bé i del mal.

Ens agradi o no, però, l’ex-gairebé-tot Manuel Fraga Iribarne passarà sens dubte a la història d’Espanya. No es pot pas negar el seu indiscutible protagonisme polític al llarg dels últims seixanta anys, la meitat col·laborant amb els governs de Franco i l’altra meitat amb els de la monarquia que el propi dictador ens va deixar en herència. Però que Fraga formi part de la nostra història no vol pas dir que s’hagin de justificar sense objecció tantes alabances com hem pogut veure aquests dies, fins al punt que llegint segons què molts hem sentit vergonya aliena.

Cal desmitificar el personatge. Fraga no va lluitar mai per la democràcia. Ben al contrari, una bona part de la seva carrera política va treballar de valent per consolidar la dictadura franquista, fins i tot després de la mort de Franco. A partir de la desaparició del dictador es va dedicar a anar a remolc dels esdeveniments, i a intentar ficar cullerada en la reorganització de la dreta espanyola, sempre amb l’objectiu de liderar-la. Una dreta ultramuntana que, a la mort de Franco, s’havia quedat políticament orfe i desorientada. És en aquest sentit que no he vist mai a Fraga com a un promotor de la democràcia sinó només com a un polític oportunista i molt intel·ligent que es va saber moure en ambients polítics força canviants, sempre amb l’obsessió de manar.

No coincideixo gairebé mai amb les opinions polítiques del catedràtic de Dret Constitucional de la UAB Francesc de Carreras. De fet, molt sovint hi estic radicalment en contra, i alguna vegada n’he deixat constància en aquestes mateixes pàgines. Però a La Vanguardia del dia 19 penso que Carreras la va encertar de ple quan va escriure que hi ha polítics amb passió per les idees i els valors, d’altres simplement amb passió pel poder. Fraga ha estat un clar exemple dels segons.