.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 30 de gener del 2012

S’ha acabat la festa

La festa d’Spanair es dóna per acabada. Divendres el govern de la Generalitat va tenir un moment de lucidesa intel·lectual i, aplicant per primera vegada el sentit comú en aquest tema, va dir prou, fins aquí hem arribat. Spanair era com aquell malalt terminal irrecuperable que es trobava amb un diagnòstic inqüestionable de mort cerebral tot i que, per motius mai explicats, els nostres governants el mantenien connectat a una reguitzell de recursos financers públics gairebé il·limitats. Uns privilegis que donaven a l’empresa una certa aparença de vida però que no passava d’això, de la pura aparença. I parlo en passat perquè, sortosament, ara ja només falta el seu enterrament oficial i passar ràpidament pàgina d’aquest desgraciat episodi. O, tal vegada, abans s’haurien de buscar altres responsabilitats que vagin més enllà de les estrictament polítiques.

Des del seu plantejament inicial Spanair va ser una mala idea de negoci d’alguns il·luminats de la mal anomenada societat civil catalana, que es caracteritza perquè en molts casos gaudeix d’una generosa connexió pública més o menys encoberta. L’aventura que divendres es va donar per acabada va comptar des del primer dia amb un suport mediàtic gens menyspreable dels mitjans informatius dependents de les diverses patums catalanes, i disposava també d’una crossa financera pública pràcticament il·limitada. Diguem-ho clar: els responsables polítics últims d’aquesta fallida són els governs de la Generalitat, des del presidit per Montilla que va inaugurar l’obra fins al govern actual que ha decidit donar-la per acabada i abaixar el teló. I entremig no oblidem la Fira, l’Ajuntament, la cambra de comerç del senyor Valls i tutti quanti.

En aquests tres anys s’han escrit moltes coses sobre Spanair, des de tots els punts de vista, i evidentment se n’ha parlat encara més des que divendres la companyia va declarar-se en fallida i va deixar els seus passatgers i avions a terra. M’estalviaré, doncs, de referir-me als arguments d’uns i altres que, per altra banda, són ja prou coneguts. Jo mateix també he comentat algunes coses al respecte, fins i tot ABANS que els escandinaus ens col·loquessin el mort. I dic “ens” sent ben conscient que tots nosaltres, els soferts contribuents catalans, en som els grans perjudicats. Com a exemple, suggereixo la relectura d’un article meu de desembre del 2008 així com els comentaris ben il·lustratius que el mateix va generar, perquè tot i que llavors encara no havia començat la festa catalana d’Spanair ja s’intuïa que allò que es plantejava no podia acabar bé.

Com que, a banda de les aportacions directes de diner públic en forma de capital i préstecs diversos, existeixen també altres partides, fins ara poc o gens explicades, provinents de diversos inversors institucionals, no queda gens clar quants centenars de milions d’euros s’han evaporat en aquesta desgraciada aventura. Vull suposar que, per vergonya de tots els personatges implicats, el cost total de la festa s’acabarà sabent. Per altra banda surten ara també els que sempre busquen l’enemic fora. Parlo d’aquells que diuen que si Aena, que si el govern espanyol, que si Iberia, que si Qatar, que si els xinesos, que si els hubs, que si naps, que si cols. Però no ens fem trampes al solitari: per trobar els responsables del fracàs d’Spanair no hem d’anar gaire lluny; els tenim a casa. També resulta molest haver de llegir que els mateixos que fins fa quatre dies feien una aposta clara i decidida per aquest disbarat empresarial ara diuen exactament el contrari del que deien. Ara diuen allò que, des d’alguns àmbits minoritaris, ja es deia fa més de tres anys. Parlo d’alguns periodistes amb el cul llogat, de la societat civil subvencionada que dèiem abans i de polítics de tota mena i condició pertanyents a tot l’arc parlamentari. Veient el que deien abans i el que diuen ara t’agafa vergonya aliena, i només se m’acut dir que alguns tenen una cara tan dura que se la trepitgen. Aprendrem tots plegats la lliçó?

7 comentaris:

Clidice ha dit...

Seria essencial per configurar un país mínimament seriós. Però no em trec del damunt la sensació que, en realitat, aquí només mana allò de "coge el dinero y corre!". Vaja, que costa molt creure'ns com a país quan unes quantes famílies ens tenen com la seva finqueta. Res que no passi arreu del globus. I avui m'he llevat optimista.

Anònim ha dit...

Penso que els "burros catalns" no son animal de 4 potes, son animals de dos peus, que volen viure del que és català, però els surt malament. En qualsevol cas recordo que no sé qui va dir: "mentre hi hagi burros, i haurà qui anirà a cavall". Estem comdemnats a patir.

Sarrianenc ha dit...

M'ha agradat la "necrològica" de Spanair que fas avui al blog. Jo, si m'ho permets, t'envio algunes reflexions que m'han passat pel cap al voltant de la història de Spanair.

1) Els projectes empresarials s'han de emprendre pels motius correctes. No em sembla recomanable, des d’un punt de vista empresarial, comprar una companyia d'aviació per omplir un aeroport excessiu que ja tens construït i saps que estarà infrautilitzat.
2) Òbviament no s'ha de barrejar la política i la activitat empresarial. Una empresa es pot comprar per què el projecte empresarial tingui aparentment consistència, encara que sempre et pots equivocar, i no per fer país. Pensava que això ja ho havíem après tots amb Banca Catalana.
3) Com a conseqüència del punt anterior penso que segurament els polítics es pensen que com tothom pot fer la seva feina, doncs no es necessiten grans qualificacions per fer-la, també tothom pot fer qualsevol altre activitat, i això no és cert. Concretament portar una empresa aeronàutica és altament difícil, molt cíclic i amb molts "cignes negres" potencials a part dels riscos habituals en qualsevol activitat empresarial. De fet si fem una mica de memòria i recordem quantes empreses de aviació en les que hem volat i ja no existeixen ens en adonarem. Jo vaig fer el càlcul i passaven de 20.
4) La separació de Catalunya de Espanya, com ja t'he dit alguna vegada, s'ha de fer amb plantejaments seriosos, encara que siguin durs de acceptar. Voler buscar dreceres porta només a la vergonya col•lectiva, a la decepció i el descrèdit. El culebrot de Spanair n'és un cas evident.
5) Ara se'ns voldrà vendre que la culpa és del Sr. Gaspart, el Sr. Soriano i altres persones individuals, però no ens deixem enganyar, la gestació, la financiació i la instrumentació del projecte ha sigut única i exclusivament política. Encara que els Srs. Gaspart, Soriano, Valls i altres s'han lluït també i han demostrat la seva incompetència com a gestors.

.../...

Sarrianenc ha dit...

.../...

6) Quan passa un fet d'aquesta mena parlem molt de fons públics, però al meu entendre això acaba amagant la realitat. Hauríem de parlar de fons dels contribuents, és una expressió més clara i tots al veure-la ens adonaríem que son els nostres diners els que volen, que no hi ha una altre categoria de diners anomenada "fons públics" que res té a veure amb nosaltres.
7) No està clara la quantitat de diners que hi han posat a Spanair les institucions públiques directa o indirectament. És una vergonya que això no estigui clar. A les empreses privades se'ls demana, pels legisladors un nivell de transparència que són incapaços d'aplicar ells mateixos amb els diners que fan servir per portar a terme la seva activitat. Que no expliquin històries, no és més complexe gestionar l'ajuntament més gran, la Generalitat o el govern d'Espanya que gestionar Telefònica, Repsol el Banc de Santander.
8) Durant tots aquests tres anys els entitats públiques han estat donant fons a una empresa sabent que estaven incomplint la normativa comunitària. Ho han estat fen perquè els convenia. Em sembla malament que les persones no complexin les lleis, però que els polítics se la saltin en l’exercici de la seva activitat em sembla una indecència i una immoralitat. Amb quina autoritat moral ens podran exigir als ciutadans que complim la llei si ells no ho fan?
9) Cal un mecanisme que permeti portar als polítics als tribunals per casos com aquests de clar malbaratament de diners que no són seus.

Ho deixo aquí amb la esperança que hàgim, els contribuents, après una lliçó encara que en soc molt escèptic. Els polítics ja estic segur que no la aprendran perquè no els cal, ho saben tot i mai s'quivoquen, i si ho fan és pel be comú, Tururu, tururu, tururu.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice, Ramon i Sarrianenc,
Moltes gràcies pels vostres comentaris.

Sarrianenc ha dit...

Acabo de llegir que el jutge que portarà el concurs per la liquidació de Spanair ha nomenat a Grupo Gispert, Abogados y Economistas, empresa vinculada amb la Nuria de Gispert, com a administradors concursals.
No et sembla una barbaritat? S'ha tornat tothom boig?

Miquel Saumell ha dit...

Sarrianenc,
Doncs sí, resulta escandalós i impropi d’una democràcia suposadament consolidada com ens diuen que és la nostra que el jutge "apadrini" aquesta clara vinculació entre "els uns" i "els altres". Després encara hi ha qui es sorprèn que alguns no creiem en la justícia d’aquest país.