S’ha acabat la festa

La festa d’Spanair es dóna per acabada. Divendres el govern de la Generalitat va tenir un moment de lucidesa intel·lectual i, aplicant per primera vegada el sentit comú en aquest tema, va dir prou, fins aquí hem arribat. Spanair era com aquell malalt terminal irrecuperable que es trobava amb un diagnòstic inqüestionable de mort cerebral tot i que, per motius mai explicats, els nostres governants el mantenien connectat a una reguitzell de recursos financers públics gairebé il·limitats. Uns privilegis que donaven a l’empresa una certa aparença de vida però que no passava d’això, de la pura aparença. I parlo en passat perquè, sortosament, ara ja només falta el seu enterrament oficial i passar ràpidament pàgina d’aquest desgraciat episodi. O, tal vegada, abans s’haurien de buscar altres responsabilitats que vagin més enllà de les estrictament polítiques.

Des del seu plantejament inicial Spanair va ser una mala idea de negoci d’alguns il·luminats de la mal anomenada societat civil catalana, que es caracteritza perquè en molts casos gaudeix d’una generosa connexió pública més o menys encoberta. L’aventura que divendres es va donar per acabada va comptar des del primer dia amb un suport mediàtic gens menyspreable dels mitjans informatius dependents de les diverses patums catalanes, i disposava també d’una crossa financera pública pràcticament il·limitada. Diguem-ho clar: els responsables polítics últims d’aquesta fallida són els governs de la Generalitat, des del presidit per Montilla que va inaugurar l’obra fins al govern actual que ha decidit donar-la per acabada i abaixar el teló. I entremig no oblidem la Fira, l’Ajuntament, la cambra de comerç del senyor Valls i tutti quanti.

En aquests tres anys s’han escrit moltes coses sobre Spanair, des de tots els punts de vista, i evidentment se n’ha parlat encara més des que divendres la companyia va declarar-se en fallida i va deixar els seus passatgers i avions a terra. M’estalviaré, doncs, de referir-me als arguments d’uns i altres que, per altra banda, són ja prou coneguts. Jo mateix també he comentat algunes coses al respecte, fins i tot ABANS que els escandinaus ens col·loquessin el mort. I dic “ens” sent ben conscient que tots nosaltres, els soferts contribuents catalans, en som els grans perjudicats. Com a exemple, suggereixo la relectura d’un article meu de desembre del 2008 així com els comentaris ben il·lustratius que el mateix va generar, perquè tot i que llavors encara no havia començat la festa catalana d’Spanair ja s’intuïa que allò que es plantejava no podia acabar bé.

Com que, a banda de les aportacions directes de diner públic en forma de capital i préstecs diversos, existeixen també altres partides, fins ara poc o gens explicades, provinents de diversos inversors institucionals, no queda gens clar quants centenars de milions d’euros s’han evaporat en aquesta desgraciada aventura. Vull suposar que, per vergonya de tots els personatges implicats, el cost total de la festa s’acabarà sabent. Per altra banda surten ara també els que sempre busquen l’enemic fora. Parlo d’aquells que diuen que si Aena, que si el govern espanyol, que si Iberia, que si Qatar, que si els xinesos, que si els hubs, que si naps, que si cols. Però no ens fem trampes al solitari: per trobar els responsables del fracàs d’Spanair no hem d’anar gaire lluny; els tenim a casa. També resulta molest haver de llegir que els mateixos que fins fa quatre dies feien una aposta clara i decidida per aquest disbarat empresarial ara diuen exactament el contrari del que deien. Ara diuen allò que, des d’alguns àmbits minoritaris, ja es deia fa més de tres anys. Parlo d’alguns periodistes amb el cul llogat, de la societat civil subvencionada que dèiem abans i de polítics de tota mena i condició pertanyents a tot l’arc parlamentari. Veient el que deien abans i el que diuen ara t’agafa vergonya aliena, i només se m’acut dir que alguns tenen una cara tan dura que se la trepitgen. Aprendrem tots plegats la lliçó?