.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 5 de gener del 2012

Premsa de paper en crisi

Ara hi ha hagut el concurs de creditors del diari Público, amb un passiu de 21 milions. Un diari que en els quatre anys que fa que va sortir al carrer porta unes pèrdues acumulades de seixanta milions. Poc abans el mateix diari havia presentat un ERO que es va saldar amb la sortida de l’empresa del vint per cent de la plantilla, i una important reducció del salari per a la resta de treballadors, però que no va resoldre res. La majoria dels seus competidors també han experimentat reduccions de personal similars, així com la lenta substitució de periodistes amb molts triennis per joves becaris amb sous de misèria. En alguns diaris la paga extra s’ha cobrat amb retard i en altres casos s’ha ajornat sine die, que és una manera menys brusca de dir-te que més val que te n’oblidis i te la pintis a l’oli. Per cert, d’extres, aquestes pagues no en tenen res, ja que només són el resultat de dividir el salari anual convingut entre empresa i treballador per una xifra superior als dotze mesos de l’any. No és un extra que l’empresa concedeix graciosament al treballador sinó una part del seu salari.

Fa pocs dies va desaparèixer sense pena ni glòria el diari gratuït ADN. Abans vam assistir a la gradual devaluació del mític diari Avui, devaluació en tots els aspectes, fins a la seva definitiva desaparició burdament disfressada d’integració en un altre diari. Entremig ens trobem amb les subvencions públiques concedides a les empreses editores amb tota mena d’excuses. Parlem de les subvencions directes que surten al DOG amb tots els ets i uts, però parlem també de les subvencions encobertes i disfressades de publicitat institucional i subscripcions gratuïtes massives per a diversos col·lectius pagades amb diner públic. Sovint et posen el diari gratuïtament a la teva disposició, i te’l trobes tant al seient del tren com a l’entrada de fires i esdeveniments de tota mena on també te l’ofereixen de franc. I podríem seguir repassant la llarga llista d’irregularitats –al meu entendre ho són– a l’entorn de les subvencions públiques concedides a les empreses editores. No se’n salva cap.

El problema principal dels diaris de paper (que per diferenciar-los dels digitals alguns insisteixen erròniament en anomenar premsa escrita, com si la premsa digital no ho fos, d’escrita) és que cada dia se’n venen menys. La premsa de paper és un format que ha quedat obsolet. Avui en dia la gent ja no necessita comprar un diari per informar-se. De fet, quan tu vas al quiosc a comprar el diari allò que hi llegeixes et sona a informació vella, de fa dies. Potser només són notícies del dia abans, o de fa dos dies com a màxim, però amb internet i els mitjans de comunicació digital actuals allò que llegeixes en format paper et sona més a història ja arxivada que a actualitat viva. I sort en tenen les empreses editores de diaris de paper que una part de la nostra societat encara necessiti tocar el paper. Però que no s’enganyin, no ens enganyem, les persones amb aquesta necessitat són cada dia menys. I tot plegat és com el peix que es mossega la cua, perquè l’altra font de finançament dels diaris són els cada dia més reduïts ingressos publicitaris. Com que de diaris cada dia se’n venen menys i tenen, per tant, menys audiència i difusió, d’anuncis també cada dia n’hi ha menys, i les tarifes publicitàries no fan més que baixar. Per tot plegat i sent optimistes, si no fan un veritable esforç de reinvenció del seu negoci la continuïtat futura d’aquestes empreses és molt incerta.

6 comentaris:

Jan X.C. ha dit...

Home, si llegies el diari AVUI i si el llegeixes ara, jo diria que no ha desaparegut (de fet, algun cop havia llegit El Punt i a mi em sembla que qui més ha "desaparegut", després de la fusió, és precisament aquest darrer). Potser ha quedat mig-diluït però segueix ben present (i la maquetació gràfica hi fa molt, i aquesta segueix sent la de l'AVUI).

Ara bé, que patiran, això segur. Últimament es fa sentir la veu de treballadors de l'empresa que anuncien temps molt difícils, que s'estan despatxant treballadors a tort i a dret, etc.
Ja veurem si a finals del 2012 encara tenim el degà de la premsa en català als quioscs...

... perquè si desapareix i en canvi encara subsisteixen aquella cosa infecta de nom "El Periódico" (versió robòticament traduïda) i l'aparell de propaganda del comte de Godó (traduïda però tan espanyolarra com ho hagués pogut ser fa 40 anys) aquest país té un problema greu... i no és un problema d'adscripció ideològica o nacional, serà un problema de credibilitat intel·lectual per part del conjunt de la població.

Jan X.C. ha dit...

Ah, però que aquella cosa infecta -des de tots els punts de vista, començant pels que s'encarreguen de vetllar per una mínima professionalitat periodística- anomenada ADN desapareixés és una enorme alegria... que fos gratuït no implicava que fos mediocre. Però ho era. I molt. Tant com el Què i el Metro (dos altres insults a la intel·ligència amb forma de pamflet dirigit a la gent que té "poques" ganes de llegir i necessita ingerir coneixement i actualitat en format pseudo-sensacionalista).

Ferran Porta ha dit...

Subscric la segona part del comentari del Jan de dalt a baix. Pel que fa als diaris en paper, els dono llarga vida però sota dues condicions: 1. que la meitat desapareguin (som en ple procés) i 2. que no pretenguin tenir els seus lectors actualitzats... sinó informats, que no és el mateix.

Miquel Saumell ha dit...

Jan,
Maquetació gràfica al marge, segueixo pensant que l'Avui ha desaparegut, i que una bona part d’aquell diari avui el trobes a l'Ara més que a El Punt. I t’ho dic des de la meva "vinculació sentimental" amb ambdós diaris: amb l'Avui, amb aquells títols populars de 1.000 Ptes emesos per Premsa Catalana SA, amb Franco encara viu, i amb El Punt, que de tant en tant han anat publicant alguns articles meus.
Sobre el "TBO" que dius, coincidència plena.
I sobre LV pensada en espanyol i traduïda a màquina al català (Leo Messi = Llegeixo Messi, i com aquesta unes quantes cada dia) sempre he pensat que només ho van fer per "pillar subvenció". Un petit detall: la versió digital de LV en català ni tan sols existeix, però possiblement la veuríem si també la paguéssim entre tots, com passa amb la versió paper.
Comparteixo la teva valoració sobre els gratuïts, però discrepo sobre la conveniència que hagin desaparegut. Hi ha una franja important de la població que mai es comprarà un diari, però que quan hi havien els gratuïts els llegia cada dia. Ara simplement no llegiran res, i penso que sempre és millor que el poble llegeixi alguna cosa, encara que sigui l’ADN, que no pas que es quedi només amb les informacions que surten al "Sálvame".

Ferran,
Jo encara hi afegiria una tercera condició, complementària de la primera: que deixin de rebre subvencions públiques, i que tanquin els que no puguin subsistir sense ajuts públics, exactament igual com fa la merceria de la cantonada o la fleca del carrer de sota.

jordir ha dit...

Alternatiu o substitutiu i gratuïts, dos conceptes molt de moda que no necessàriament vull subscriure:
-per què internet ha de substituir als diaris de paper, això es una reacció pendular de les que tantes i tantes tenim darrerament on hem de passar d'un costat a l'altre sense punt intermedi. El diari de paper es dirigeix a un tipus de públic que ens agrada, com tu dius, tocar paper, i perquè entenem la lectura com una cosa que fem còmodament asseguts i no a la taula de l'estudi.
gratuït, per què, que no hi ha feina darrera, que no hi ha d'haver guany per els editors, cada cop desconfio mes de la societat gratuïta que ens du a una pèrdua permanent de qualitat dels serveis.
Avui ho demanem tot gratuït, demà plorarem recordant tot allò que tenia una qualitat i un preu

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,

Segurament no m’he explicat prou bé. No sóc un propagandista de la premsa digital ni un crític de la premsa de paper. Al contrari, a banda de la digital jo també llegeixo cada dia premsa de paper. Simplement volia deixar constància d’una realitat, és a dir, que a tot el món els diaris de paper cada dia es venen menys. I aquí encara sort en tenen dels ganivets de cuina, els DVD i les arracades que utilitzen com a esquer. Als EEUU que tu coneixes tan bé tanquen diaris de paper cada dia, i els experts que hi entenen més que jo diuen que aquesta és una tendència irreversible.

Tampoc sóc un defensor de la premsa de paper gratuïta, simplement he deixat constància que de quatre diaris gratuïts que hi havia a Barcelona només en queda un (Qué!), que casualment és el més dolent de tots. Però dolent, dolent, sense matisos.

Gratuït en general: res més lluny de la meva intenció sumar-me a aquesta moda que ho exigeix tot de franc, que considera que és un dret adquirit que el papà-estat s’ha de fer càrrec de tot. Són persones que, conscientment o no, amb la seva actitud es fan trampes al solitari. És a dir, encara que ells no s’ho plantegin, tot això gratuït que exigeixen està finançat amb diner públic, és a dir, que també ho paguem entre tots. Si fins i tot sóc un defensor de l’existència dels peatges!