"Els immigrants cal que s’adaptin. Estic cansat que aquesta nació es preocupi tant de saber si ofenem a determinats individus o a la seva cultura. La nostra cultura s’ha desenvolupat en lluites convertides en victòries per milions d’homes i dones en recerca de la llibertat. La nostra llengua pròpia és el català. En conseqüència, si vostès volen formar part de la nostra societat, aprenguin-la! Nosaltres acceptem les seves creences sense qüestionar-les. L’única cosa que els demanem és que acceptin les nostres i que visquin en pacífica harmonia amb nosaltres. Aquest és el nostre país, la nostra terra i el nostre estil de vida. Els oferim l’oportunitat d’aprofitar-ho tot. Però si estan cansats del nostre estil de vida, els recomano vivament que aprofitin una altra gran llibertat catalana: el dret a marxar. Si no són feliços aquí, vagin-se’n. No els hem obligat a venir. Han demanat estar aquí. Acceptin, doncs, el país que han escollit." (*)La lluita constant d’Espanya en contra de la normalització de l’ús de la llengua catalana a Catalunya no és cosa de fa quatre dies. Encara que de vegades pugui semblar que Partido Popular, Ciudadanos i companyia en reivindiquin la paternitat, el fet és que aquesta lluita ve de lluny. Fa tres segles, per exemple, el Decret de Nova Planta ja deia, entre altres coses, que a Catalunya s’havien de posar todos los esfuerzos y el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, con disimulo, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado, prohibint d’aquesta manera l’ús oficial de la llengua catalana a Catalunya. Si aquell decret borbònic no va ser suficient per eliminar el català del catàleg de llengües vives del món, no permetem ara que per la via de la desídia d’uns immigrants el català s’acabi finalment extingint. No podem permetre que passi que entre todos la mataron y ella sola se murió.
(*) Adaptació lliure a la realitat catalana actual del text d’una intervenció recent que François Fillon, Primer Ministre de França, va adreçar a determinats col·lectius d’immigrants renuents a integrar-se en el país que lliurement van escollir per anar a viure, aclarint que al meu entendre tan immigrant és una senyora vinguda fa cinquanta anys de Granada (Espanya), com un senyor vingut de Timisoara (Romania) en fa cinc, o com un jove arribat l’any passat des de Guayaquil (Equador).
4 comentaris:
Doncs no sé pas que dir-te, potser perquè estic influenciada amb la meva col·laboració amb el Voluntariat per la llengua, tinc la sensació que el català, ara mateix, està morint per deixadesa dels catalans. Perquè els nouvinguts solen acceptar-ne l'aprenentatge amb força tranquil·litat, sobretot si tenen fills que van a l'escola, en canvi, escolto els meus fills, poc sospitosos de ser anti-catalanistes, i em cau l'ànima als peus. I mira que en sóc de perepnyetes en això!
Per cert, bon cap de setmana :)
Ben segur que els nou-vinguts s'hi esforçen més que els vell vinguts, que es mantenen en els seus tretze.
I ara, elks funcionaris "mozos" a qui es hi ho paguem tot, fan el fatxenda dient que si no ens baixem els pantalons, ells no parlaran català. I, és que la majoria no deixen de ser gent sense feina que tan sols varen trobar això per apalancar-se.
Clidice,
Haig d’admetre que de vegades em deixo influir massa per la lamentable situació del català a la meva ciutat, oblidant-me que a la Catalunya interior, com tinc ocasió de comprovar molt sovint, la consolidació del català com a llengua d’ús habitual no té res a veure amb el que passa a Barcelona.
Ramon,
Hi ha un percentatge alt de catalans i, per tant, també de mossos, que tenen l’espanyol com a llengua materna. A partir d’aquesta realitat molts consideren que el català és una llengua imposada, i segons com t’ho miris ho és, i amb aquesta mentalitat ells poden tenir la temptació de fer el mateix amb la seva. A Barcelona no és estrany veure com, d’entrada, els mossos es dirigeixen al ciutadà en espanyol, de la mateixa manera que, als efectes pràctics, la llengua d’ús habitual de la Guàrdia Urbana és l’espanyol.
Publica un comentari a l'entrada