Si es creu veritablement en la justícia i en que tothom és igual davant la llei, tot i que personalment cada dia tinc més dubtes sobre la validesa d’ambdues afirmacions, s’ha d’acceptar amb naturalitat que ara es jutgi Garzón pels presumptes delictes que aquest jutge hagi pogut cometre. L’acusació a la que s’enfronta Garzón (ordenar escoltes als advocats d’uns detinguts mentre exercien les seves tasques de defensa) és molt greu; són pràctiques pròpies de les dictadures. Afortunadament, però, som a Europa, tot i que Garzón potser es va arribar a pensar que això era Veneçuela o Cuba, i que tot valia per tal d’assolir l’objectiu que buscava. I no, en democràcia no tot s’hi val. La fi no justifica els mitjans. Al llarg de la seva carrera Garzón ha tingut actuacions exemplars però, com tothom, ha tingut també les seves relliscades professionals. Garzón no és infalible com encara ara alguns ens volen fer creure. Entre l’esquerra més esquerranosa hi ha una certa tendència a oblidar o minimitzar les ombres del jutge estrella. Per exemple, s’amaga que una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans contra l'estat espanyol va donar la raó a uns independentistes catalans torturats per la policia i injustament condemnats i empresonats per Garzón. En altres paraules, s’intenten passar per alt els excessos judicials d’aquest jutge amb, entre d'altres, el moviment independentista català. Amb Garzón hi ha com una mena de devoció exagerada així com una memòria molt selectiva, que tendeix a oblidar alguns foscos episodis de la que es considera una brillant carrera judicial. Però no s’han de barrejar les coses, i les actuacions molt valentes i meritòries d’un jutge (el cas Pinochet, per exemple) no serveixen per tapar episodis de la seva carrera absolutament reprovables com, per exemple, els que ara es jutgen. A Garzón l’ha perdut el seu desmesurat afany de protagonisme. Garzón volia ser ministre i finalment no ho va ser. Va marxar de la política donant un sonor cop de porta i amb un clar ànim de revenja. Durant aquests últims anys Garzón s’ha guanyat adversaris tant a la dreta com a l’esquerra. Segurament Garzón es va arribar a creure que era tan intocable que fins i tot se li perdonarien els seus propis presumptes delictes, i ara en paga les conseqüències. Respectant, això sempre, la presumpció d’innocència a la que té dret qualsevol acusat.dimecres, 18 de gener del 2012
Les ombres d’un jutge estrella
Si es creu veritablement en la justícia i en que tothom és igual davant la llei, tot i que personalment cada dia tinc més dubtes sobre la validesa d’ambdues afirmacions, s’ha d’acceptar amb naturalitat que ara es jutgi Garzón pels presumptes delictes que aquest jutge hagi pogut cometre. L’acusació a la que s’enfronta Garzón (ordenar escoltes als advocats d’uns detinguts mentre exercien les seves tasques de defensa) és molt greu; són pràctiques pròpies de les dictadures. Afortunadament, però, som a Europa, tot i que Garzón potser es va arribar a pensar que això era Veneçuela o Cuba, i que tot valia per tal d’assolir l’objectiu que buscava. I no, en democràcia no tot s’hi val. La fi no justifica els mitjans. Al llarg de la seva carrera Garzón ha tingut actuacions exemplars però, com tothom, ha tingut també les seves relliscades professionals. Garzón no és infalible com encara ara alguns ens volen fer creure. Entre l’esquerra més esquerranosa hi ha una certa tendència a oblidar o minimitzar les ombres del jutge estrella. Per exemple, s’amaga que una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans contra l'estat espanyol va donar la raó a uns independentistes catalans torturats per la policia i injustament condemnats i empresonats per Garzón. En altres paraules, s’intenten passar per alt els excessos judicials d’aquest jutge amb, entre d'altres, el moviment independentista català. Amb Garzón hi ha com una mena de devoció exagerada així com una memòria molt selectiva, que tendeix a oblidar alguns foscos episodis de la que es considera una brillant carrera judicial. Però no s’han de barrejar les coses, i les actuacions molt valentes i meritòries d’un jutge (el cas Pinochet, per exemple) no serveixen per tapar episodis de la seva carrera absolutament reprovables com, per exemple, els que ara es jutgen. A Garzón l’ha perdut el seu desmesurat afany de protagonisme. Garzón volia ser ministre i finalment no ho va ser. Va marxar de la política donant un sonor cop de porta i amb un clar ànim de revenja. Durant aquests últims anys Garzón s’ha guanyat adversaris tant a la dreta com a l’esquerra. Segurament Garzón es va arribar a creure que era tan intocable que fins i tot se li perdonarien els seus propis presumptes delictes, i ara en paga les conseqüències. Respectant, això sempre, la presumpció d’innocència a la que té dret qualsevol acusat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
És ben curiós això que dius, perquè al final, la memòria selectiva no resulta privativa de cap ideologia política. Ho estem veient amb en Fraga, amb en Garzón, amb en ... Tots tendim a caure en el mateix parany. Per això s'aprecia quan algú és coherent amb el seu pensament sense idolatries absurdes, perquè tots els ídols, sense excepció, tenen els peus de fang.
En tot cas, una cosa sí desaca en la biografia de Garzón: ha estat l'únic a voler posar els punts sobre les "i" de casos clamorosos de pur feixisme. Segurament, part de la devoció cap a ell s'entén des de l'alegria sentida pel seu coratge (dic, deixant de banda altres consideracions, com les que tú esmentes, també certes).
Clidice,
Exacte, i per això utilitzaré el mateix argument quan properament escrigui una entrada comentant les reaccions d’uns i altres sobre la mort de Fraga. Per a uns, un sant; per als altres, un dimoni.
Ferran,
Això que dius és ben cert, però llegint el que s’està publicant aquests dies sobre les reaccions personals del jutge estrella en casos flagrants de tortura policial a independentistes catalans, què vols que et digui? No m’agradaria que un jutge així em jutgés a mi si algun dia, Deu no ho vulgui, tingués un problema amb la justícia d’aquest país.
Publica un comentari a l'entrada