Four more years. Finalitzades les eleccions i amb el recompte de vots gairebé enllestit, els americans avui es tornen a posar a treballar. A treballar de valent. En primer lloc i com és lògic, a treballar per a ells mateixos i les seves famílies, però, de retruc, saben que també ho fan pel seu país. La situació econòmica dels Estats Units és força complicada, amb un dèficit desbocat al que ara s’hi haurà de fer front sense més excuses ni dilacions. Això significarà sacrificis importants per a la població. Els americans saben que els propers quatre anys no seran de flors i violes, però hi ha una cosa que diferencia els Estats Units dels estats europeus i que es copsa només arribar-hi: els americans són terriblement patriotes i creuen profundament en el seu país i les seves gairebé il·limitades possibilitats. Vull entendre que és un patriotisme sa tot i que, en les seves formes externes, em resulta molt ridícul i difícil d’entendre. Trobo ridículs els crits histriònics de caire patriòtic així com les banderetes americanes en mans de persones de tota edat i condició. Trobo igualment ridícul que es posi la bandera americana al jardí de casa o al cotxe. Però dit això, que al capdavall només es tracta d’un tema cultural i de l’alçada on cadascú decideix posar el llistó del sentit del ridícul, els americans estan plenament convençuts de les immenses potencialitats del seu país i de la seva gent, i saben que se’n sortiran. I sabent això, encara que sigui una creença equivocada, estic segur que és molt més fàcil sortir-se’n. A Europa n’hauríem de prendre nota.
5 comentaris:
Crec que l'extrapatriotisme americà serveix per cohesionar un país molt gran i molt divers.
Europa pateix la creença de ser històrica i els EUA són conscients de la seva creació de cap i de nou. No m'estranya gens que se sentin propietaris del seu destí.
Com han comentat, el problema dels EUA és que la bandera és l'únic que els uneix. La religió, amb totes les seves diversitats i esglésies i les constants referències a Déu que fan tots els presidents dels EUA, la llengua i poca cosa més són els nuclis que vertebren el país.
Cada cop més veig Senyeres i estelades penjades permanentment (no només els dies de festa).
En quant al deute d'Estats Units, no se d'on poden retallar. No tenen un sistema ampli d'estat del benestar (per tant, fer pagar la festa als ciutadans). Per tant, només se m'acudeix l'exèrcit, però hi ha massa interessos. En infraestructures crec que tampoc, és més, tinc entés que s'hi ha d'invertir bastant perquè moltes daten o del "new deal" o de la postguerra. En definitiva, els USA han sigut poc previsors.
Auguro que no podràn rebaixar el deute. Per tant, la crisi seguirà. Mentre cau l'imperi americà, Xina (feat. BRIC) ocuparà el seu lloc.
Clidice,
I sobretot Catalunya, amb els seus més de mil anys d’història però que, per altra banda, no són res davant dels 3.000 i escaig dels nostres vins de l’oest ;-)
Galderich,
La barreja entre la religió (sigui la que sigui) i la política (siguin demòcrates o republicans) resulta interessant i, vist des d’Europa, sobta. Aquí seria impensable que tots els discursos polítics incloguessin les continues referències a Deu que a Amèrica són norma.
Percola,
Es fenomen de les senyeres i estelades "oblidades" als balcons és una realitat, i com més petit és el poble més se'n veuen. Al meu barri, Sarrià, se’n veu alguna, però no gaires.
Per veure com es redueix el deute americà ens haurem d'esperar. Obama jugarà ara amb l'avantatge que no haurà de governar amb la mirada posada en una reelecció, com ha passat en els darrers quatre anys. És a dir, tindrà les mans més lliures.
Publica un comentari a l'entrada