.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 30 de juliol de 2012

Cal promoure el vot de càstig?

Ja n’hi ha prou d’agressions lingüístiques! Diguem-ho ben alt i ben clar: només per la seva persistent i malaltissa persecució de la llengua catalana (Aragó, Balears, Catalunya i València), penso que ningú que s’estimi mínimament el català no hauria de votar mai el Partido Popular ni els partits satèl·lits lingüísticament assimilats (Ciudadanos, UPyD, falanges diverses, etc.). Mai inclou els comicis municipals, nacionals, estatals i europeus. El respecte per la nostra llengua forma part d’allò que alguns defineixen com una línia vermella que no s’hauria de traspassar mai. I no direm cap mentida si recordem que el Partido Popular i altres partits de similar sensibilitat lingüística anticatalana traspassen per terra, mar i aire, dia sí i dia també, aquesta línia vermella. Al meu entendre, quan el que perilla és la pròpia existència del català, que es tracta d’això i no d’una altra cosa, aquí ja no valen tronats arguments pretesament constitucionals sinó només l’aplicació dels drets humans més bàsics i elementals emparats per les institucions supranacionals a les que l’estat espanyol hi està adherit.

En definitiva, són els populares i els seus companys de viatge els que, amb el seu agressiu posicionament lingüístic, s’estan autoexcloent del gruix de la societat catalana. Però el que no poden pretendre els populares i ciudadanos és que, mentre ells ens continuïn agredint, nosaltres encara hi posem l’altra galta. Ells no són, com matusserament pretenen fer-nos creure, les víctimes del conflicte lingüístic amb el català sinó els seus principals instigadors. Amb la seva actitud creixentment agressiva en contra del català només ens demostren una decidida voluntat de fer-lo desaparèixer. Fracassada estrepitosament l’Espanya de les autotomies, els populares estan convençuts que, per consolidar el seu projecte de l’Espanya lingüísticament uniforme que sempre han tingut al cap, el català és una nosa. I no ho dissimulem. Però a Catalunya, sortosament, els populares, ciudadanos i companyia són una minoria.

Arribats a aquest punt, cal promoure el vot de càstig al Partido Popular? Segurament no cal, tot i que seria una opció defensiva perfectament legítima i democràtica. Encara que en democràcia el costum és demanar el vot, res no impedeix promoure el no-vot per a aquelles formacions que, amb les seves polítiques lingüístiques equivocades i contraries a la voluntat de la majoria, s’han anat desacreditant soletes, comptant sempre, això sí, amb l’ajuda inestimable de la desacreditada judicatura espanyola. Dit això i com no podria ser d’altra manera, el dret a la discrepància s’ha de respectar sempre, fins i tot per a aquells que, en ús de la seva llibertat, pretenen carregar-se un dels principis més elementals de la nostra cultura i de la nostra convivència. Però, per sort, a Catalunya hi ha molta gent amb sentit comú i, a més a més, tot sembla indicar que, a pesar dels seus esforços, els promotors del conflicte lingüístic permanent amb el català són una clara minoria. I afortunadament un dels principis bàsics de la democràcia és que la voluntat de la majoria s’acaba imposant sempre, fins i tot sense necessitat de promoure vots de càstig.

divendres, 27 de juliol de 2012

Catalunya vs. Espanya

Ens agradi o no, mentre pertanyem a Espanya, Catalunya i els catalans també formem part d’aquesta S que cau cap el precipici. Hi ha una alternativa política molt democràtica, que es diu referèndum d’autodeterminació. Els catalans tenim el dret a decidir què volem ser i cap a on volem anar, i ni Espanya ni ningú no es podrà oposar a la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya. En mans dels 135 diputats que ens representen al Parlament està el tirar endavant aquest referèndum. Ja ho hem provat tot i res ens ha donat resultat, i pitjor segur que no ens anirà. Per què no ho provem i deixem de marejar la perdiu? Membres del Parlament, oblideu-vos que vosaltres ja teniu la vida resolta i penseu, ni que només sigui per una vegada, en la majoria dels catalans. Sigueu valents, que això se’ns enfonsa.

dijous, 26 de juliol de 2012

La comèdia d’ahir

Ahir es va celebrar el ple del Parlament per aprovar el pacte fiscal, i com que em vaig passar una bona part del matí/migdia al cotxe (només escolto la ràdio quan condueixo) vaig poder seguir el debat, tot i que d’una manera discontínua, a trossos. Però amb els trossos en vaig tenir ben bé prou. Allò era tota una comèdia que semblava pactada entre les diferents forces polítiques i, seguint els paràmetres establerts prèviament, cada grup s’esforçava per representar el seu paper de l’auca tan bé com sabia. Ahir els diputats no s’adreçaven a la resta de la cambra sinó als seus electors i potencials electors. Lo d’ahir va ser com una mena de míting polític col·lectiu.

No analitzaré el resultat de la votació perquè, de fet, no té la més mínima importància. El que es va aprovar ahir al Parlament és poca cosa més que una declaració de bones intencions, i a partir d’aquí que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Jo ja las vaig treure fa dies. Però deixeu-me dir que tant temps, tantes energies, tanta feina i tanta tinta i saliva gastades per acabar en això d’ahir em sembla un gran despropòsit i una burla al ciutadà, tot i que el desenllaç no va constituir cap sorpresa. Era el que s’esperava i tot plegat va resultar ser del tot previsible.

Hi va haver, això sí, algú que va anar per lliure i va donar una mica d’emoció a la votació però, com diuen els francesos, ça n'a pas d'importance! Tota aquesta història del pacte fiscal ja va començar malament, i lo que malament comença, malament acaba. La conclusió que n’he tret és que la nostra classe política té les capacitats intel·lectuals que té i, dissortadament, sembla ser que no dóna més de sí. I dic això admetent que el President Mas ahir va estar francament bé, però sense oblidar que el President Mas és un dels grans responsables d’un invent que ja va néixer mig mort. Ahir es va confirmar el diagnòstic fatal i ara només cal fixar la data de l’enterrament.

dimarts, 24 de juliol de 2012

Passejant per Barcelona

Havia de fer una gestió al centre i des de Sarrià fins a la plaça de Catalunya vaig decidir fer, un cop més, el recorregut a peu. Ho faig sovint, si el clima acompanya mínimament prefereixo caminar que utilitzar el transport públic. A més a més, els que hi entenen diuen que caminar una estona cada dia és bo per a la salut. Aquesta és una passejada agradable que, a un ritme normal, es fa en una mica menys d’una hora. Pots anar mirant botigues, les que encara romanen obertes, i comparar ofertes, productes i preus. Admeto que, segurament, aquí hi ha una barreja entre la curiositat normal i una mica de deformació professional. Però parlant de botigues i de la crisi, des de fa un temps caminar per la Diagonal comença a ser una mica decebedor. Hi ha moltes botigues tancades, en venta, en lloguer i en traspàs. En canvi, al Passeig de Gràcia no hi ha locals en venda o en lloguer, gairebé tots estan ocupats i tinc entès que fins i tot hi ha llista d’espera.

Amb les excepcions del tipus Zara i similars que calguin, que alguna n’hi ha, en aquest recorregut et trobes amb un tipus d’establiments que, en general, comercialitza articles d’una qualitat i d’uns preus fora de l’abast de la majoria. El fet és que els establiments del sector gran luxe resulten prohibitius per a la majoria dels barcelonins, i només estan a l’abast de les butxaques dels ricatxos asiàtics, russos i brasilers que passen per Barcelona amb un objectiu prioritari: el shopping. Reconec que aquesta mena de viatges, amb les compres com a principal objectiu, sempre m’han cridat l’atenció, potser perquè tinc molts altres interessos i no m’he dedicat mai a viatjar per comprar.

Tractant-se d’una zona tan cèntrica no és gens difícil creuar-te amb gent coneguda. L’altre dia, encara a Sarrià, em vaig trobar a en Macià Alavedra que entrava al Dole de Capità Arenas mentre el xofer i l’Audi s’esperaven al carrer, en doble fila, com ja és tradició amb la clientela d’aquell bar; la Guàrdia Urbana acostuma a passar de llarg. Quan volen al Dole fan un bon cafè, però no sempre volen. Més endavant, assegut en un banc de la Diagonal davant de l’edifici Godó, hi havia en Joan Maria Piqué, cap de premsa d’Artur Mas. Segurament esperava l’arribada del president, que viu relativament a prop, al carrer Tuset, i que aquell dia l’havien d’entrevistar per RAC1. Pels que no el coneixeu, Piqué és aquell senyor, bastant jove i bastant alt, que sempre és al costat del president (a la foto). A mi em crida l’atenció per dues coses: perquè és usuari assidu del twitter, on explica les anades i vingudes del seu cap que es poden explicar, i perquè sempre porta unes ulleres molt cridaneres de muntura blanca. No dubto que a ell li deuen agradar.

Una mica més endavant em vaig creuar amb el periodista i cronista de la ciutat Lluís Permanyer, que caminava en direcció a La Vanguardia. Per aquella zona també m’he creuat sovint amb Manuel Trallero, també periodista. Francament, Trallero m’agradava més abans, quan publicava a les pàgines salmó del diari dels Godó, que ara que em sembla que va per lliure. De vegades he coincidit també amb Miquel Roca Junyent, entrant o sortint del seu despatx de Aribau-Diagonal, i amb altres financers, notaris i advocats coneguts que tenen despatx a la zona. Una mica més enllà de Diagonal-Balmes vaig creuar-me amb Pasqual Maragall, que anava amb l’americana penjada a l’esquena i seguit discretament per unes persones, com tots els expresidents.

Com podeu veure aquestes caminades resulten de lo més distret; igual pots seguir la cotització dels monederos de pell de Chanel, Hermès o Vuiton, que descobrir que aquella persona tan coneguda, que feia temps que no veies, s’ha engreixat de manera exagerada. De tot plegat, algú potser en traurà la conclusió, i no anirà gaire desencaminat, que la curiositat no és, ni molt menys, un monopoli de les senyores.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Eurovegas, una mirada particular

Fins ara no m’havia posicionat en públic sobre el projecte anomenat Eurovegas, no pas per no tenir una opinió formada al respecte sinó, més que res, per mandra. I és que sobre aquest projecte d’inversió ja s’ha dit gairebé tot, se n’han escrit infinitat d’articles i s’ha debatut fins al cansament, i tampoc es tracta de repetir-se. Avui, però, em ve de gust mullar-me una mica sobre aquest assumpte, i ho faré des d’uns punts de vista una mica particulars. A veure, doncs, si me’n surto i sóc capaç d’explicar-me. Però Eurovegas sí o Eurovegas no? Ho sento, si voleu conèixer la meva opinió haureu de continuar llegint.

No em fa cap gràcia que les inversions estrangeres que vinguin a Catalunya siguin d’aquesta naturalesa, és a dir, basades en el turisme de masses que omple aquestes noves catedrals del turista anomenades parcs temàtics, siguin de lleure i atraccions pensant, bàsicament, en la mainada, o de joc i prostitució. També de prostitució, sí. L’Alt Empordà, per posar un exemple ben proper, té uns quants macroprostíbuls que cada vegada que hi passo per davant em fan agafar vergonya aliena. Com que a França aquesta mena de parcs temàtics no estan permesos, els macroprostíbuls empordanesos tenen també molta clientela francesa. Tot plegat fa que l’Alt Empordà tingui una de les concentracions més altes d’Europa en instal·lacions dedicades a la prostitució, amb tot el catàleg de serveis annexes per a les persones que l’exerceixen com ara pensions i hotels, bars i restaurants, perruqueries, botigues de roba, centres d’estètica, bancs, taxis, etc.

Tornant, però, als grans complexos de lleure anomenats parcs temàtics, en alguna ocasió ja he explicat que no m’agrada la filosofia del lleure massificat que hi ha al darrere d’aquests negocis. Si puc triar, i de moment encara puc, sóc més partidari dels llocs petits i sense empentes, crits ni soroll que d’aquestes grans concentracions humanes. Per entendre’ns, m’agraden més els hotels de menys de deu habitacions que els altres. Però dit això, els arguments que utilitzen els detractors del projecte de Mr. Adelson, bàsicament gent d’esquerres, els trobo tan puerilment demagògics i cínics que no m’hi sento gens identificat. El que vull dir és que les verdures del Prat estan molt bé, sí, però al meu entendre no constitueixen un argument suficient per carregar-se el projecte. Hi ha també el conflicte obert per la disparitat de criteris entre els aparells de la direcció dels partits d’esquerres i els seus alcaldes del Baix Llobregat, molt directament afectats per l’altíssima taxa d’atur dels seus municipis. Així, en contra del posicionament oficial dels seus partits contrari a Eurovegas, aquests alcaldes estan disposats a posar una catifa vermella als directius de la corporació per tal que el projecte es materialitzi en els seus termes municipals. Aquí hi ha un claríssim conflicte d’interessos entre persones del mateix partit.

El joc és dolent i socialment pervers. Aquesta és una gran veritat, que s’utilitza per criticar el projecte i tractar d’impedir que Eurovegas s’instal·li a Catalunya. És una afirmació inqüestionable, i aquí ho sabem perfectament perquè amb els diners que es recapten provinents del joc hem hagut de crear, a l’Hospital de Bellvitge, una unitat per tractar els casos greus de ludopatia. Poca broma! La Generalitat recapta diners provinents del joc i se’ls gasta (ens els gastem) tractant de guarir els ludòpates que la nostra legislació, permissiva amb el joc, ha ajudat a crear. Un cas de psiquiatre, vaja. Però el joc a Catalunya no l’introduiria pas Eurovegas, que des de fa molts anys aquí tenim casinos perfectament legals, bingos, màquines escurabutxaques per tot arreu, quinieles i loteries de tota mena.

Amb el joc arriba la prostitució i la màfia. Una altra gran frase que repeteixen els contraris a Eurovegas. Tenen raó. De la prostitució ja n’he parlat abans i sobre la màfia, local i, sobretot, estrangera, és una trista realitat perfectament consolidada a Catalunya. És a dir, prostitució i màfia ja les tenim aquí còmodament instal·lades, no arribarien pas amb Eurovegas. Qui compra des de fa uns anys les millors propietats immobiliàries de la Costa Brava, sense regatejar? Cóm es paguen aquestes transaccions? Aneu i pregunteu, jo ja ho he fet i n’he tret les meves conclusions.

L’altre gran argument dels contraris a Eurovegas és que aquest personatge, fosc i llefiscós d’aspecte i sempre amb un munt de plets judicials pendents arreu del món, Mr. Adelson (a l’esquerra de la foto, d’El Mundo, sortint del Palau de la Generalitat), sembla ser que exigeix que als seus casinos s’hi hauria de permetre fumar. En definitiva, l’home demana una llei a mida. Doncs bé, aquest aspecte és, al meu entendre, el més negociable de tots. Que en un casino es permeti fumar a canvi de fer-hi instal·lar uns potents extractors de fum no és que m’agradi, que tampoc m’agrada, però és el mal menor. Segur que l’ambient seria força més respirable que el de determinats locals on, tot i la prohibició de fumar, s’hi segueix fumant amb total impunitat, sense cap sistema per extreure el fum.

Per cert, jo no jugo, però un dels llocs que m’han mostrat sempre que viatjo a un país on el joc està permès és el casino local, i la gent que me’ls ha mostrat se’n sent orgullosa. En canvi, a mi no se m’acudiria mai portar a un estranger al casino de Barcelona, o al de Lloret. Considero que és el típic lloc per no ensenyar i, a més a més, vist un vistos tots. Ara em vénen al cap alguns dels luxosos casinos que he visitat, com el de Sun City, a Bophuthatswana, o el tradicional i emblemàtic Lisboa de Macau, i sense oblidar el casino de Barcelona que es troba a sota de l’Hotel Ars, per on et fan passar obligatòriament per anar a un petit local que es lloga per a festes particulars. L’ambient que he trobat a les sales de joc dels casinos és sempre el mateix, molt depriment. Són llocs amb aparença de gran luxe tot i que es tracta d’un luxe pel meu gust excessivament cridaner, propi de nous rics. Però deixant l’aparença de luxe a banda els casinos sempre els he considerat uns indrets d’una gran sordidesa moral. I posats a triar, m’agradaria viure en un lloc on no n’hi haguessin, de casinos.

divendres, 20 de juliol de 2012

Reductes d’un passat que ja no tornarà

A Barcelona encara queden alguns bars –cafeterías– que són una mena de reductes del passat. Són llocs molt pijos on, en general, abunda una clientela que ja té una certa edat. Es tracta d’uns personatges ben peculiars, podríem dir-ne amb vocació d’aparador, normalment molt ben vestits i perfectament conjuntats. Sempre roba cara i de marca. Homes amb els mocassins Sebago sempre acabats d’enllustrar, senyores que et treuen el singlot (señoras que quitan el hipo que dirien a Espanya, no sé si la traducció textual al català també s’utilitza, però ara mateix no se me n’acut cap). Sempre que passo per davant d’aquests indrets –no hi acostumo a entrar– m’ha donat la sensació que el gruix de la seva clientela està format per gent que, en general, ja té la feina feta. Persones que simplement van a passar l’estona, a fer el vermut tot xerrant amb el veí, fullejant el diari o, simplement, observant els vianants que passen per davant. Són, sobretot, persones que van a mirar i amb la pretensió de ser mirades. Podríem parlar d’un cert exhibicionisme gens amagat, en alguns casos fins i tot una mica malaltís. La majoria parlen en espanyol, però tampoc resulta estrany escoltar-hi alguna conversa en català. Poques, però. A veure, no ens confonguem, no tota la clientela és de la mateixa classe lingüística, també t’hi pots trobar gent que no coincideixi amb aquesta definició. Però són locals on, normalment, quan et dirigeixes al cambrer en català (quan sóc a Catalunya ho faig sempre i a tot arreu, de la mateixa manera que a París utilitzo el francès) la resposta acostuma a ser gairebé sempre en espanyol. “Em posarà un cafè curt, si us plau.” “¿Un café corto?” “Sí, un cafè curt.” And so on.

Els diaris que aquests establiments tenen a disposició de la clientela també et donen algunes pistes. El Periódico, si el tenen, acostuma a ser en versió castellana. La Vanguardia, que sí que l’acostumen a tenir, normalment també és en castellà. I tampoc no hi acostuma a faltar mai algun diari de la capital tot i que, per entendre’ns, més tipus mundo que país. L’ABC, que ve grapat de fàbrica, te’l trobes sovint. Però difícilment hi trobaràs l’Ara, tot i que també està grapat, o El Punt Avui. Zona alta, parlo de l’entorn del Turo Park, la Diagonal noble com l’anomenen alguns. Sense por d’equivocar-me m’atreviria a dir que l’indret que millor representa aquesta filosofia del negoci i la seva peculiar clientela és la terrassa Martini del Sandor, a la plaça Francesc Macià. Més la terrassa que la barra interior. Francesc Macià és una plaça emblemàtica que una part de la seva parròquia encara anomena Calvo Sotelo, com parlen d’Infanta Carlota en comptes de Tarradellas, o de General Goded en comptes de Pau Casals, els dos carrers perpendiculars a la Diagonal que hi ha a banda i banda de la plaça. Però no cal buscar cap interpretació estranya a aquesta insistència d’alguns per la memòria històrica del callejero; potser és gent que es va quedar nostàlgicament aturada en algun moment del segle passat. Potser són nouvinguts... dels que van arribar fa dècades i econòmicament van triomfar. Vés a saber. És així i punt.

Em penso que d’una zona similar a Madrid en diuen zona nacional, però tampoc no ho puc assegurar perquè a la capital de la nostra estimada metròpoli no hi vaig gairebé mai. Però tornem a Barcelona. Podríem parlar també, per exemple, del José Luis, a Diagonal-Tuset, o d’un conegut establiment del carrer Mandri del que ara mateix no recordo el nom. Tal vegada podríem incloure en aquesta relació informal i feta a corre-cuita el Taita de Mestre Nicolau; quan tenia l’advocat a la cantonada en Fèlix Millet n’era client habitual, i potser de tant en tant encara s’hi deixa caure. O un altre conegut establiment d’aquesta mena que hi ha una mica més avall, al carrer Buenos Aires. Sense oblidar el ja clàssic Tejada que hi ha al davant del Turo Park, tot i que allà la clientela és més variada i hi abunda la facció jove. I segur que encara me’n deixo alguns. Això sí, expressament no hi he inclòs la peixera del Circulo Ecuestre, a Diagonal-Balmes, perquè es tracta d’un local d’accés restringit només per a socis. Però la clientela seria perfectament intercanviable. Reductes d’un passat que ja no tornarà.

dimecres, 18 de juliol de 2012

El sou de l’alcalde

Entre les mesures presumptament d’estalvi que el govern d’Espanya està posant en marxa, no pas per iniciativa pròpia sinó seguint indicacions del directori europeu, n’hi ha algunes amb les quals no hi estic gens d’acord. Avui em centraré en una de molt concreta, i és aquella que limita per dalt el sou dels alcaldes. Així, ara s’ha fixat com a topall del salari d’un alcalde el sou que cobra el president del govern espanyol. A partir d’ara cap alcalde no podrà cobrar més que el president Rajoy. Permeteu-me la franquesa però aquesta és una norma força estúpida i poc rumiada, feta des de la demagògia barata i pensada bàsicament de cara a la galeria, la galeria dels que no són capaços de veure massa més enllà de la punta del seu nas.

Gestionar un ajuntament no és només però és, també, l’equivalent a gestionar una empresa: adequar les despeses i la inversió als ingressos reals, mirar de no endeutar-se massa per tal de no hipotecar les generacions futures, gestionar una correcta política de personal i donar un bon servei a la ciutadania. A veure, és evident que un alcalde té un ventall més ampli d’aspectes que s’han de gestionar que el director general de, posem per cas, l’empresa Desigual. Però tampoc no hi ha tanta diferència. L’alcalde de Barcelona, que diuen que és el més ben pagat d’Espanya i supera els cent mil euros de sou brut, a partir d’ara passarà a cobrar-ne setanta mil. Però de què ens serveix als barcelonins tenir un alcalde amb un sou modest si després correm el risc que es gasti alegrement tres milions d’euros organitzant un referèndum que no porta enlloc sobre el futur de la Diagonal? De què ens serveix tenir un alcalde amb el sou reduït si aquest mateix alcalde és capaç de fer-nos un Fòrum de les Cultures que només ha servit per enterrar-hi milions d'euros de diners públics, és a dir, nostres? I deixem-ho aquí, però podríem posar molts més exemples de disbauxes pressupostàries dels alcaldes.

No, la solució no és limitar el sou de l’alcalde. Jo, que a l’alcalde de Barcelona li pago una part del seu sou, preferiria que es guanyés un sou molt més elevat, un sou que estigués en competència amb el que cobraria si el fitxessin per gestionar una empresa privada amb un pressupost similar al del nostre ajuntament. I ara algú potser em dirà: però és que una empresa d’aquestes característiques no es fixaria mai en un perfil professional com el dels nostres polítics per posar-lo al davant de la seva direcció. I el nostre interlocutor tindria tota la raó; aquest és precisament el nostre mal, que la gent que es dedica a la política és, en general i amb totes les excepcions que calguin, que haberlas haylas, molt mediocre. Sento repetir-ho, el discurs tronat sobre el sou dels alcaldes és demagògia barata de cara a la galeria. No s’ha de mirar tant el sou de l’alcalde sinó el balanç global de la seva gestió. Un alcalde que cobri molt pot acabar sortint molt barat als ciutadans, de la mateixa manera que un alcalde amb un sou de misèria pot acabar resultant econòmicament prohibitiu. Però la sortida fàcil és, dissortadament, centrar-se en la qüestió salarial i passar de puntetes sobre la gestió, i és precisament per això que al principi d’aquest article he utilitzat l’expressió mesures presumptament d’estalvi.

dilluns, 16 de juliol de 2012

El clan Fabra, del “aeropuerto del abuelo” al “que se jodan”

No se m’acudiria mai titllar el Partido Popular de partit corrupte i/o relacionat amb la delinqüència, així, pel broc gros i sense més matisació. A tot arreu hi ha de tot, també als partits polítics, però que perquè en un col·lectiu hi hagi un mal educat o fins i tot un delinqüent no en podem pas treure la conclusió que tot el conjunt estigui contaminat. Del PP se’n poden dir moltes coses, i algunes de lletges, i en aquest blog, sempre que ho considero convenient, no me n’estic pas de comentar-les. D’aquest partit i també de qualsevol altre, sense excepcions. Així, sorprèn que davant de casos flagrants de corrupció per part d’alguns dels seus militants, la reacció dels dirigents del PP hagi estat, tradicionalment, sorprenentment tova, com passant-hi de puntetes. El nostre mal no vol soroll, ens vénen a dir massa sovint. Prova d’aquesta afirmació n’és, per exemple, que un terç dels diputats del PP a les Corts Valencianes es troba, actualment, imputat per la justícia. Poca broma, un de cada tres parlamentaris autonòmics valencians del PP està imputat. Aquesta dada crida poderosament l’atenció tot i que, formalment, mentre no hi hagi una sentència judicial ferma s’imposa la molt democràtica presumpció d’innocència per a tothom i, per tant, també per als membres del PP imputats per la justícia. Però la pudor de socarrim hi és.

A Castelló tenim, per exemple, el cas de la coneguda nissaga dels Fabra, sense cap relació amb l’actual president de la Generalitat Valenciana, que també es diu Fabra. L’actual patriarca de la nissaga és Carlos Fabra, que mentre va ser president de la Diputació feia i desfeia en aquella circumscripció sense que ningú s’atrevís a fer-li ombra. Familiarment, el càrrec de president  tampoc no li venia pas de nou. Anteriorment ja ho havien sigut el seu pare, el seu avi, el seu besavi, els germans del seu besavi i el seu oncle-rebesavi. Vaja, una nissaga política castellonenca d’almenys cinc generacions. Però centrem-nos en l’actual patriarca, Don Carlos. La seva penúltima astracanada ha estat la construcció de l’aeroport de Castelló, un aeroport que té la peculiaritat de no tenir vols ni avions. Es tracta d’una gran obra pública en la qual el negoci va ser l’execució de l’obra mateixa, però no la seva utilitat. Allò ha costat una fortuna i, tot i la seva inactivitat més absoluta, es va inaugurar amb tota solemnitat i la presència de les autoritats fent la gara-gara a Don Carlos. Per acabar d’arrodonir la festa d’autohomenatge i en una actitud típica de nou ric socialment poc evolucionat, el patriarca castellonenc va tenir la pensada de fer-s’hi posar una escultura seva, no feta per ell sinó feta en honor seu. Una escultura, per cert, al meu entendre lletja a matar. Un detall més. El dia de la inauguració, en referir-se al llampant aeroport que estava mostrant als seus néts, al patriarca el va trair el subconscient i se li va escapar de dir, davant de dotzenes de periodistes, ¿os gusta el aeropuerto del abuelo? La sensació d’impunitat fatxenda que hi ha al darrere d’aquesta afirmació no mereix més comentaris. En aquests moments el patriarca està triplement imputat pels tribunals per diversos casos de suborn, tràfic d’influències i frau fiscal.

Però deixem ara el patriarca i centrem-nos en la seva filla, que la nissaga Fabra continua. La setmana passada Rajoy va tenir una àmplia intervenció al Congreso de los Diputados per explicar les duríssimes mesures polítiques, econòmiques i fiscals imposades des de Brussel·les i Berlín. És el preu que s’ha de pagar per la transferència d’uns diners que serviran per salvar una part de la banca que va malament, concretament la part provinent de les antigues caixes d’estalvis de gestió política. Així, en comptes de deixar caure aquestes entitats financeres, com passaria amb qualsevol altre negoci que anés malament, aquest govern –i l’anterior també– ha optat per salvar-les, és a dir, per salvar-se ells mateixos i tapar-se mútuament les vergonyes. Bé, Rajoy va acabar la seva intervenció i els seus es van posar a aplaudir de forma desmesurada, com si els hagués tocat la grossa de Nadal. Entre els entusiastes diputats de la majoria hi havia una senyora que fins aquell moment havia passat desapercebuda. Però tot i que pocs la coneixien, des de dimecres s’ha fet més famosa que la monyos. Es tracta d’Andrea Fabra, diputada del PP per Castelló i, com dèiem abans, filla del patriarca castellonenc triplement imputat per la justícia. Des del seu escó la diputada es va despatxar amb un sonor ¡que se jodan!, que alguns van interpretar dirigit als aturats però que ella va matisar que no es referia als aturats sinó als diputats de l’oposició. Fos com fos, tot sembla indicar que a can PP aquesta senyora farà carrera política, i no seria d’estranyar que aviat la veiéssim de presidenta de la seva diputació. Seria la cinquena generació de la nissaga Fabra al capdavant d’aquella venerable institució. I dic venerable per no dir-ne fabriana, que potser reflectiria millor la realitat de la diputació de Castelló.

divendres, 13 de juliol de 2012

Les mesures econòmiques de Rajoy (i 2)

L’augment de l’IVA és de tres punts percentuals, però per fer els càlculs reals hem de ser conscients que l’augment és del 16,7%. Quant al tipus reduït, en passar del 8 al 10% l’augment és del 25%. Però aquests augments es complementen amb altres mesures fiscals i polítiques que comportaran sacrificis per a molts col·lectius, com ara l’aprimament dels ajuntaments, l’eliminació de la paga extra de Nadal als funcionaris, la reducció de les prestacions de l’atur i d’altres. Evidentment amb aquestes mesures no es reactivarà el consum a curt termini, però per fer una valoració més acurada i global s’haurà de veure quines mesures complementàries es decideixen avui en el consell de ministres. Avui, precisament avui, un friday 13th, l’equivalent anglosaxó del nostre dimarts i tretze. No sóc gens supersticiós però... ai, ai, ai! I per acabar-ho d’adobar sembla ser que aquesta reunió ministerial la presidirà el cap de l’estat espanyol, nomenat per Franco i caçador d’elefants i altres bèsties, un personatge que darrerament ha tingut comportaments poc exemplars.

Vull fer també esment a una consideració que faig sovint. És una obvietat però de tant en tant convé recordar-la. L’estat del benestar que ara els governs, intencionadament o no, sembla que es vulguin carregar, només és viable si es disposa dels recursos necessaris per finançar-lo. Com a formulació teòrica l’estat del benestar és fantàstic, tothom el vol, gairebé ningú amb una mínima sensibilitat social hi està en contra, però dissortadament té un límit perfectament definit: que es pugui pagar. I amb l’actual manca de recursos públics el govern ha de decidir què es pot pagar i què no. El fet és que, per una banda, no hi ha diners per pagar-ho tot i, per l’altra, no ens podem endeutar més. No ens podem permetre la frivolitat irresponsable de deixar una societat exageradament endeutada als nostres fills. Per resoldre els nostres problemes no tenim cap dret a deixar-los a ells hipotecats de per vida. És només a partir d’aquestes consideracions que els governs han de decidir què i cóm es retalla.

Governar és prioritzar. Rajoy té tota la legitimitat política i un ampli suport electoral i, per tant, parlamentari, per poder-ho fer. Doncs endavant. Però dit això, també podem fer-nos algunes preguntes gens innocents. Per exemple, en qüestions de fiscalitat, s’haurien de gravar més determinats col·lectius molt benestants de la nostra societat? S’hauria d’acabar amb les SICAVS, almenys en la seva actual configuració fiscal? S’haurien de portar davant de la justícia els grans responsables del desastre financer espanyol i, de retruc, català? Tenint en compte les competències traspassades a les autonomies, s’haurien de tancar els ministeris espanyols de cultura, sanitat i educació? S’haurien de reformular les funcions dels militars espanyols i que es dediquessin, per exemple, a apagar els incendis de l’estiu en comptes d’enviar-los a l’Afganistan amb una missió gens clara? Les meves respostes són, amb tots els matisos que calguin, “sí” a tot. Però jo no governo, només puc anar a votar cada quatre anys i opinar. I criticar sempre que convingui.

Per exemple, jo no hauria salvat CaixaCatalunya, ni CajaMadrid (ara Bankia), ni cap de les altres caixes en fallida. De la mateixa manera que es deixa caure qualsevol altre negoci que va malament, jo hauria deixat caure les institucions financeres que, a causa d’una mala gestió evident, es trobaven en fallida. I recordem-ho, no són bancs els que han fet fallida sinó caixes d’estalvi polítiques, diguem-ne sense amo, controlades pels partits i els sindicats. El matís és important perquè després es parla, al meu entendre de manera molt irresponsable, del conjunt dels banquers com a grans delinqüents. Aquesta generalització és del tot injusta i, de la mateixa manera que no tots som igualment culpables d’aquesta crisi, no totes les institucions financeres s’han de desqualificar automàticament només pel fet de ser-ho.

Tal com ja dèiem ahir, Rajoy es mereix les nostres crítiques, molt més per mentider compulsiu que per les greus mesures econòmiques anunciades dimecres, forçat per les autoritats europees. Però cal no oblidar tampoc que els governants socialistes d’abans són, en bona mesura, els grans responsables de la situació tan lamentable en la qual ens trobem ara. Per un mecanisme de memòria selectiva aquesta més que evident responsabilitat socialista en la crisi actual és quelcom que la nostra societat, interessadament o per oblit, tendeix a minimitzar. I això no val, que cada palo aguante su vela.

Un apunt final: dimecres, després de l’exposició de Rajoy al parlament espanyol, la bancada popular va reaccionar a les greus mesures socials anunciades pel seu president amb unes mostres de satisfacció absolutament desmesurades, talment com si els hagués tocat la grossa de Nadal. Ignoro si la sorprenent reacció popular només era la demostració de la seva manca de sensibilitat o tal vegada potser és que intel·lectualment aquests personatges no donen més de sí. Sigui com sigui i respectant, com no podria ser d’altra manera, la llibertat d’expressió, la imatge que van donar va ser molt penosa i rebutjable.

dijous, 12 de juliol de 2012

Les mesures econòmiques de Rajoy (1)

Seguint estrictament, aquesta vegada sembla que sí, el guió de l’amo, és a dir, les instruccions clares i precises rebudes des de l’Europa rica i endreçada que, cal recordar-ho, és qui paga una bona part de la festa europea, i prescindint, per tant, dels enganys, subterfugis i afirmacions equivoques que s’havien estat utilitzant fins ara, ahir Rajoy, finalment, es va sincerar amb els espanyols. Amb la seva intervenció al Congreso de los Diputados ahir va ser la primera vegada que Rajoy ens va explicar la crua realitat econòmica d’aquest país i les mesures que, al seu entendre, o a l’entendre dels nostres tutors de Berlín i Brussel·les, s’han de prendre des del govern que presideix. Rajoy disposa d’una folgada majoria parlamentària per tirar-les endavant sense problemes. Encara que sigui expressar-ho de forma més matussera, ahir va ser el primer cop des que és president del govern espanyol que Rajoy ens va dir la veritat, tot i que potser encara no ens la va dir tota sencera. Però, sigui com sigui, és d’agrair el pas valent donat ahir per Rajoy, que fins i tot li pot acabar costant la seva continuïtat en el càrrec. Al marge de les particularitats constitucionals i legislatives d’ambdós països, Itàlia podria ser un exemple del que pot acabar passant a Espanya. Al tiempo.

Viure amagant el cap tota l’ala només serveix per ajornar la via de les solucions, i això és el que des del govern espanyol s’ha estat fent fins ara, marejar impunement la perdiu mentre la situació econòmica s’anava deteriorant en progressió geomètrica. I ara no només estic pensant en els pocs mesos que Rajoy porta governant sinó també en els molts anys que va governar el seu antecessor en el càrrec, un personatge polític nefast que té una importantíssima responsabilitat en tot el que ens està passant ara. Segueixo pensant que Zapatero hauria de retre comptes davant dels tribunals de justícia per haver deixat el país en fallida, de la mateixa manera que es demanen responsabilitats penals als gestors de les caixes. Quan recordo algunes de les seves populistes i caríssimes mesures fiscals, sempre a la recerca d’un clientelisme polític fastigós, m’agafen tots els mals. De aquelles polvos salen estos lodos. És en aquest sentit que penso que s’ha d’agrair la franquesa de Don Mariano en prendre mesures dràstiques només set mesos i mig després d’accedir al càrrec de president del govern. I dic només perquè Zapatero es va passar anys enganyant els espanyols i, segurament, enganyant-se a sí mateix. Rajoy també ens ha ben enganyat, i ara es veu obligat a fer -així ens ho justifica ell mateix- exactament el contrari del que va dir que faria durant la campanya electoral.

Sense compartir totes les mesures econòmiques anunciades per Rajoy, penso que, finalment, comencem a anar en la bona direcció, i sóc molt conscient que amb aquesta afirmació no faré gaires amics. Els lectors habituals d’aquest blog potser recordaran que jo havia apostat per un IVA del 22% a partir de l’1 de març. Em vaig equivocar. Després vaig repetir la meva aposta, però amb efectes de l’1 de juliol. Em vaig tornar a equivocar. Finalment el nou IVA no serà del 22 sinó del 21%, i el reduït passarà del 8 al 10%, i entraran en vigor a partir del proper cap de setmana, que no és ni principi de trimestre ni tan sols principi de mes. Després ja es veurà com es gestionen les declaracions d’un nou percentatge d’IVA aplicable a partir de mig mes, però això no deixa de ser un problema menor.

(La resta d’aquest article es publicarà demà)

dimarts, 10 de juliol de 2012

S’acabarà el miratge a Euskadi

L’Euskobarómetro d’Euskadi podríem dir que és l’equivalent del Baròmetre del CEO a Catalunya. Aquests baròmetres sempre m’han interessat més que els del CIS estatal, ja que com que es tracta d’enquestes centrades a Euskadi i Catalunya, les veig més properes a la realitat d’aquests territoris. Les proximitats geogràfiques segur que tenen quelcom a veure amb uns resultats més fiables que si aquestes enquestes es fessin des de més lluny, i voldria pensar -ara potser algú em diria que tinc massa bona fe- que les ideologies dels personatges que hi ha al capdavant de les institucions públiques que fan aquests estudis no tenen cap influència en els resultats publicats. Sigui com sigui, els dono credibilitat.

A Catalunya, la darrera enquesta era força aclaridora sobre l’augment del sentiment independentista i ara, a Euskadi, el que més s’ha destacat de l’Euskobarómetro ha estat la previsió de vots i escons que en les properes eleccions al Parlament basc obtindrien les diferents llistes que s’hi presentaran. S’ha de dir, però, que ni en un cas ni en l’altre s’han produït grans sorpreses. Per una banda, no crec que a ningú li cridi gaire l’atenció que, des de fa uns anys, el sentiment independentista a Catalunya hagi crescut de manera considerable. Motius en sobren. Centrant-nos, però, en l’enquesta basca, ens diu que el partit EAJ/PNV tornarà a guanyar les eleccions d’Euskadi. Per cert, les ha guanyat sempre, de la mateixa manera que la coalició CiU també ha guanyat sempre les eleccions al Parlament de Catalunya. Per això deia abans que no hi ha hagut grans sorpreses. Seguint, però, amb l’enquesta d’Euskadi, la coalició independentista d’esquerres EHB quedaria en segon lloc, no gaire allunyada dels guanyadors. A continuació, i amb representacions més minvades, hi trobaríem en el tercer i quart llocs els partits d’obediència espanyola que en aquests moments estan governant Euskadi. El lehendakari López governa amb el suport d’una molt qüestionable legalitat que decideix qui es pot presentar i qui no. La legalitat espanyola, però, no necessàriament comporta la legitimitat moral del seu govern.

Dic en el títol que s’acabarà el miratge a Euskadi perquè, si no es tornen a torçar les coses, aquesta vegada sembla gairebé garantit que no s’impedirà que l’esquerra independentista basca es presenti a les eleccions. Com dèiem abans, a causa de la complicitat ideològica, profundament antidemocràtica, entre els partits polítics i la judicatura espanyola, l’esquerra independentista basca no es va poder presentar a aquelles eleccions. Només a partir d’aquella trampa legal que va perpetrar Espanya, el pacte de perdedors entre els dos grans partits polítics espanyols va fer possible el miratge d’un lehendakari d’obediència espanyola. Però tothom sap que l’actual govern d’Euskadi no reflecteix la realitat sociològica del votant basc. I és que, agradi o no, la realitat d’Euskadi -i també la de Catalunya- ens diu que hi ha una majoria social que no vol saber res ni del PP ni del PSOE ni de cap altre partit d’obediència espanyola.

diumenge, 8 de juliol de 2012

Igualada, una ciutat entre ombres i llums

Avui ha finalitzat a Igualada un gran espectacle, el 16th European Balloon Festival 2012 (a la foto, d’ahir, el moment espectacular de l’enlairament simultani de la quarantena de globus que hi ha participat enguany). El calendari de la capital de la comarca de l’Anoia té indiscutiblement dues dates que destaquen sobre la resta, i que d’alguna manera marquen el ritme mediàtic de la ciutat. La primera és sempre una data fixa, el 5 de gener al vespre, amb l’arribada dels Reis. La segona és una data variable de primers de juliol, el dissabte de l’European Balloon Festival. Enguany, en la seva setzena edició, va ser ahir, 7 de juliol. Sis mesos, unes climatologies absolutament oposades i uns continguts que res tenen a veure l’un amb l’altre separen aquests dos grans esdeveniments que situen Igualada en el mapa dels mitjans de comunicació. La més que centenària festa dels Reis és de caire local i molt nostrada, i normalment no va més enllà de l’àmbit informatiu igualadí i català. En canvi, el festival europeu de globus aerostàtics és de caire internacional i en només setze anys s’ha convertit per mèrits propis en un clàssic del calendari del sector, i cada any és notícia arreu del món.

Però per situar-nos una mica en el context geogràfic que tractem avui, cal potser recordar que l’Anoia és una de les comarques catalanes més deprimides. Així, ostenta el trist rècord de tenir la taxa d’atur més alta i la de menys renda per càpita de tot Catalunya. En aquestes darreres dècades s’han produït grans canvis en l’activitat econòmica de la zona i, dissortadament, els negatius superen de bon tros els positius. Dels dos sectors industrials de llarga tradició igualadina, les adoberies de pells i les fàbriques de gènere de punt, les primeres han quedat molt reduïdes en número d’empreses, tot i que algunes que han sobreviscut s’han sabut reinventar en productores de curtits pel sector del gran luxe que, actualment, funciona força bé arreu del món. En canvi, amb molt poques excepcions la majoria de les fàbriques de gènere de punt ha acabat desapareixent del mapa degut a la competència asiàtica.

A més a més i per acabar de donar una idea de la difícil situació, l’ajuntament d’Igualada és un dels més endeutats de Catalunya. Així, amb gairebé quaranta mil habitants Igualada té un deute heretat de seixanta milions d’euros, és a dir, 1.500 euros per habitant. Això es tradueix en que, tenint en compte la disminució d’ingressos municipals degut a la crisi econòmica, l’ajuntament ha de dedicar els pocs recursos disponibles a pagar els sous dels empleats municipals (a més a més, caldrà aprimar l’estructura administrativa de la ciutat), els interessos del deute i, si en sobren, a amortitzar una part del capital per tal de deixar la ciutat una mica més endreçada als governants que vinguin després.

Amb aquest panorama, però, també hem de parlar d’algunes noticies positives, les llums que es mencionen en el títol d’aquest article. Així, en els darrers anys i gairebé del no res han sorgit a Igualada noves empreses de gran èxit, que han tingut i tenen una clara vocació exportadora. Centrats avui en el món dels globus aerostàtics cal mencionar l’empresa igualadina Ultramagic que és, en vendes, el segon fabricant del món d’aquests artefactes (fabriquen, venen i cobren un centenar de globus cada any), tot i que en innovació tecnològica podríem dir, sense por a equivocar-nos, que és la primera empresa del sector. Casos d’èxit com el d’Ultramagic i d’altres ens fan pensar que Igualada no és només una ciutat amb un gran passat i actualment amb moltes ombres sinó que té un futur prometedor. Les administracions públiques, però, no haurien de posar tantes traves administratives, burocràtiques i de tota mena a les iniciatives empresarials privades sorgides des de la societat civil. De vegades un excessiu afany de protagonisme per part de determinades administracions públiques fan més nosa que servei al normal i molt desitjable desenvolupament econòmic de la nostra societat.

dijous, 5 de juliol de 2012

Països catalans

Aquesta és una expressió que genera interpretacions equívoques i, massa sovint, políticament interessades. Formalment, es coneix com a Països Catalans el conjunt de territoris que tenen el català com la seva llengua autòctona, és a dir, els territoris on viuen els catalanoparlants. Són setanta mil quilometres quadrats distribuïts entre quatre estats, Andorra, Espanya, França i Itàlia, amb una població aproximada de tretze milions i mig d’habitants.

Però deixant al marge els antecedents històrics, actualment l’únic lligam que uneix els Països Catalans és la llengua catalana tot i que, com dèiem abans, hi ha qui pretén anar una mica més lluny i veure-hi unes possibilitats polítiques que, al meu entendre, avui en dia són certament inexistents. Les realitats són les que són, i les sensibilitats polítiques i lingüístiques en els diferents territoris de parla catalana també. Així com a València i Balears és perfectament factible que un partit polític tan contrari a la normalització de l’ús de la llengua catalana com el Partido Popular guanyi les eleccions, i ho faci per majoria absoluta, a Catalunya aquesta possibilitat és a dia d’avui impensable. Tal com recordo sovint, dotze/tretze per cent de l’electorat és el sostre polític del Partido Popular a Catalunya, i en una proporció important aquest electorat està format per immigrants no integrats lingüísticament. Hi ha també altres petits satèl·lits anticatalans com Ciudadanos, Unión Progreso y Democràcia, falanges diverses, etc., però en termes de representació política són irrellevants.

És bastant corrent escoltar, per exemple, proclames independentistes referides al conjunt d’aquests territoris (Independència Països Catalans!), com si formessin part d’una unitat política. No és així. Només cal haver viatjat per aquests territoris per adonar-se que un aragonès no té res a veure amb un valencià, ni aquest amb un català. El lligam de la llengua no necessàriament genera el lligam polític que alguns pretenen, i el món n’és ple d’exemples. Per tant, ens podem posar d’acord entre els diferents territoris dels Països Catalans per defensar i promocionar la llengua catalana, però d’aquí a pretendre anar políticament més enllà és no tocar de peus a terra. Diguem-ho clar, els Països Catalans com a realitat política és una opció utòpica i gens realista.

dimarts, 3 de juliol de 2012

Després de l’enquesta del CEO

Entre moltes altres dades, el darrer Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió ens diu que, en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, el 51.1% dels catalans votaria a favor de la independència de Catalunya, mentre que el 21.1% hi votaria en contra i un altre 21.1% s’abstindria. Extrapolant aquestes dades sobre els catalans que anirien a votar, és a dir, excloent els abstencionistes (cal recordar que, en democràcia, només compta el vot de qui vota, és a dir, qui opta per no votar no compta), la independència de Catalunya s’imposaria clarament per més del 60%. Aquestes són les dades fredes, i els experts en estadística (jo no en sóc) ens asseguren que l’enquesta s’ha fet amb el màxim rigor i que, tècnicament, és inqüestionable. Hi ha també molts altres temes que s’han preguntat a les 2.500 persones enquestades, des de la possibilitat d’una Espanya federal fins a la valoració dels líders polítics, però no vull allargar-me sobre aquests altres aspectes inclosos en el baròmetre del CEO. Cal, però, recordar una obvietat per desmuntar l’argument de les bondats d’una hipotètica Espanya federal, una opció que suposadament defensen alguns socialistes contraris a l’independentisme. Resulta obvi que per que a Espanya hi hagués un estat federal hi hauria d’haver federalistes. No n’hi ha prou que n’hi hagi algun a Catalunya.

A partir d’aquí s’han fet tota mena de lectures polítiques, la majoria, òbviament, interessades. Així, ens trobem a un Josep Piqué (Partido Popular) que, sense qüestionar les dades de l’enquesta, justifica, al meu entendre de manera força interessada, l’augment de l’independentisme en la crisi econòmica que pateix aquest país. Estic segur que alguna incidència deu haver tingut la crisi en l’augment de l’independentisme a Catalunya, però intueixo que és força limitada. A l’altre extrem, els més abrandats independentistes ens asseguren que, a partir d’aquestes dades, la partida està guanyada i que, com qui diu en quatre dies (2014?), Catalunya serà un nou estat d’Europa. Estic convençut que més aviat que tard una Catalunya independent serà una realitat, però abans de convocar el referèndum d’autodeterminació s’ha de fer encara molta més pedagogia de la que s’ha fet fins ara, i això requereix temps. Segons les meves previsions el referèndum podria perfectament convocar-se abans del 2020, però no tan aviat com l’emblemàtic 2014.

Aquests dies s’han vist i escoltat coses que criden l’atenció, des d’un respectat catedràtic socialista pota negra (ara potser en l’òrbita d’ERC) que s’ha despenjat amb un “he deixat de ser idiota, ara sóc independentista”, fins a la reacció visceral de l’Espanya més casposa, amb aquelles portades de La Razón (un diari, per cert, fet a Madrid, però amb propietari i director catalans) que, per poca sensibilitat que es tingui, fan agafar vergonya aliena. Però no ens enganyem, no busquem l’adversari lluny de Catalunya. A Espanya tenen perfectament clara la seva opció unionista, i ningú els farà baixar del burro. El problema del futur de Catalunya el tenim molt més a prop, a dins mateix de casa nostra. Qui més hauria de rumiar sobre els resultats de l’enquesta del CEO és el principal partit de Catalunya, Convergència. Cada dia que passa sorprèn més i s’entén menys la seva permanent indefinició política. I si us plau, amics convergents, ara no em sortiu amb aquella pesada cançoneta del pacte fiscal que no us creieu ni vosaltres mateixos.

diumenge, 1 de juliol de 2012

Ateneuesfera d’estiu 2012

Micro debats força interessants els que van anar sorgint ahir durant la catorzena edició de l’Ateneuesfera, unes trobades presencials de blogaires que en Guillem Carbonell i cinc persones més van inaugurar la primavera de l’any 2008 a l’Ateneu Barcelonès. Ahir en Guillem ens va proposar canviar el lloc de la trobada i fer-la aquest cop a la Sala de Juntes d’aquella venerable institució, una idea força encertada i molt convenient de cara a futures trobades. No és el mateix trobar-nos al voltant d’una taula diàfana, seients còmodes i aire condicionat que entre aquelles columnes de la sala Borralleras, que de vegades t’obligaven a fer determinats malabarismes posturals poc recomanables si es vol evitar el risc d’agafar torticolis.

En els pocs més de quatre anys transcorreguts des d’aquella primera trobada tot plegat ha canviat molt, i si ens centrem en el món més particular dels blogs, i també en el d’internet en general, les coses han canviat tant que sembla que en comptes de només quatre anys ja n’hagin transcorregut quaranta. Fa quatre anys, per exemple, no es parlava de twitter ni de facebook, i els blogs tenien molt limitades les seves possibilitats tècniques. Evidentment cadascú utilitza aquestes eines segons millor li convé, i com que no hi ha regles escrites sobre el seu ús tampoc no ens ha de sorprendre que ahir no coincidíssim en les nostres valoracions. Això ja dóna una idea de la diversitat de perfils que hi ha en aquestes trobades, i de les idees poc coincidents que uns i altres tenim sobre el futur de la societat digital i el d’aquestes eines en particular.

Així, ahir vam canviar impressions sobre la possibilitat de la desaparició de facto dels llibres de paper, que segons alguns es produirà en un termini més aviat curt que llarg, i que segons uns altres tenen perfectament garantida la seva supervivència. El mateix debat el vam estendre al futur dels diaris de paper, i com no podria ser d’altra manera es va mencionar el llibre Internet para periodistas, de la nostra companya ateneuesfèrica la periodista Sílvia Cobo. El llibre de la Sílvia s’havia presentat pocs dies abans a Madrid (Espanya) i dilluns passat se’n va fer la presentació a l’Ateneu Barcelonès, amb la presencia de cinc blogaires ateneuesfèrics. Es tracta d’una obra molt interessant i didàctica, no només pels periodistes sinó per a qualsevol persona interessada en aquests temes. Sobre l’estat actual de la blogosfera i cóm veiem els nostres blogs també van sorgir opinions força contraposades, des de qui veu els blogs en decadència fins els optimistes que hi veiem més futur que passat.

Entre les catorze persones presents ahir a l’Ateneu hi havia un nou fitxatge de l’Ateneuesfera, la Neus Prats, infermera de professió i autora del blog La meva Barcelona. Amb aquesta incorporació ja som 56 les persones que fem blogs (relacionats a la columna de la dreta d’aquest blog) que almenys una vegada han passat per aquestes interessants trobades presencials de blogaires.

***

PS: en Guillem Carbonell, la Roser Caño, en Víctor Pàmies i en Xavier Caballé també hi han dit la seva.