.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 31 de desembre de 2012

Reflexions per cap d’any

Des que el 2007 vaig inaugurar la sèrie, aquesta és ja la sisena vegada que acomiado l’any des d’El radar de Sarrià. En els anys anteriors he parlat de L’home dels nassos (2007), he fet un Balanç dels propòsits pel 2008 (2008), us he desitjat un Bon any!!! (2009) i Un molt bon any dos mil onze!!! (2010) i, ara fa un any, vaig meditar en veu alta sobre que Ens pensàvem que érem rics. El més decebedor és, però, que alguns governants encara s’ho pensen, i segueixen fent autèntics disbarats amb els nostres diners, com ara, per posar només un exemple, salvar Bankia i, de retruc, salvar-ne els impresentables gestors. L’excusa que és una entitat sistèmica no s’aguanta per enlloc; la realitat pura i dura és que els governants han decidit tapar-se les seves pròpies vergonyes amb els nostres diners. És així de senzill i així de cru.

Però per dura que sigui, la realitat es pot afrontar des del pessimisme o des d’un moderat optimisme. Acostumo a dir que per més problemes que se’ns presentin, i segur que tots tenim experiències individuals i/o col·lectives que ens afecten directament o afecten persones molt properes, per afrontar-los amb alguna garantía d’èxit, s’ha d’intentar fer-ho amb un cert grau d’optimisme o, com a mínim, des d’una actitud mínimament positiva. Dit d’una altra manera, la desesperança, tot i que humanament és molt comprensible, és una molt mala consellera.

Intento, però, tocar de peus a terra. Si darrerament he escrit que l’any 2013 serà pitjor que el 2012 és perquè, honestament, penso que serà així, diguin el que diguin els nostres governants que, aquests dies que els toca fer el balanç de l’any que acaba avui, intenten transmetre, tot i que amb molt poca convicció, un missatge irresponsablement optimista a la ciutadania que els paga generosament el sou. No ens enganyem, de cara a l’any vinent les coses no pinten bé, no pinten gens bé, i segurament l’únic vessant positiu és que cada any de crisi que deixem enrere, i ja en portem més de cinc, ens en queda un menys per començar a veure una mica de llum al final del fosc túnel on ens trobem.

Avui em sumo als desitjos del ninotaire Erlich d’El País i, tal com està tot, casi que ja em donaria per satisfet si els nostres governants no ens fessin més difícils les coses del que ja són. Que intentin resoldre allò que està a les seves mans resoldre però, sobretot, que no ens facin més la guitza amb mesures que no tenen cap sentit i que no fan més que complicar-nos encara més les coses. I si no estan segurs de què s’ha de fer per facilitar-nos la vida, que no facin res i deixin immediatament els seus càrrecs però, sobretot, que no facin més experiments estranys a costa nostra. Bon any 2013!

dijous, 27 de desembre de 2012

Problemes amb l’esquerra

En comptes de tocar-me la grossa de Nadal m’ha tocat una altra mena de rifa: trencar-me un dit. Aquesta és una loteria que et toca quan menys t’ho esperes, no cal jugar-hi expressament. Ja porto tres dies així, enguixat i, per tant, disposo de només la meitat de les eines que utilitzo habitualment per fer anar els teclats. Però al marge de teclejar amb més o menys dificultats, només quan t’hi trobes saps fins a quin punt el fet d’utilitzar una sola mà t’impossibilita el tirar endavant les activitats més senzilles del dia a dia. Encara he estat de sort que la perjudicada hagi sigut la mà esquerra, perquè excepte per tallar la carn i altres coses de menjar, que a taula sempre he sigut un esquerrà sense fissures, per a la resta de les meves activitats diàries sóc dretà. I ara espero que ningú tregui conclusions equivocades, que quan dic que sóc un esquerrà sense fissures em refereixo, exclusivament, a les meves habilitats manuals amb el ganivet.

En fi, ho aniré trampejant de la millor manera que pugui, sobre la marxa, i segur que m’aniré adaptant a la nova situació d’invalidesa provisional. Tots els nostres problemes fossin com aquest! Potser aquests dies comentaré alguna cosa de les moltes que hi ha per comentar, fent així una lectura més aviat relaxada d’un concepte poc precís, “repòs relatiu”, que l’equip mèdic de traumatologia de la Vall d’Hebron m’ha receptat per tal de posar, com més aviat millor, una mica d’ordre en el mal funcionament de la meva mà esquerra. I arribats a aquest punt un es pot preguntar perquè, gairebé sempre, els problemes ens acostumen a arribar des de l’esquerra. Però potser en faig una lectura forçada, tal vegada una mica interessada i tot, i només es tracta d’una casualitat. En fi, us desitjo unes bones festes, siguin de caire esquerrà o dretà. Però repeteixo, jo, ara mateix, el problema el tinc perfectament delimitat, és a dir, amb l’esquerra.

diumenge, 23 de desembre de 2012

Conspirant?

(d’aquí)

Els protagonistes de la foto són els dirigents de La Vanguardia, José Antich i Màrius Carol, i els dirigents d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran Lleida i Josep Sánchez Llibre. Parlem, doncs, de gent de casa. Als que esteu al cas de les posicions polítiques que es defensen des d’aquest blog intueixo que la foto tampoc us sorprendrà gaire. La trobada diuen que va tenir lloc la setmana passada i, més concretament, el mateix dia que es va tancar el pacte parlamentari entre CiU i ERC. Jo encara hi afegiria que, per part d’algun dels seus protagonistes, es va voler que aquesta foto es fes pública, però només em baso en la meva intuïció i, per tant, estic fent un judici d’intencions que no puc demostrar. Sigui com sigui, és un fet constatat que d’enemics i d’adversaris, que evidentment no són la mateixa cosa però sovint es fa força difícil diferenciar-los, en tenim allà i aquí. Tot i que els més sorollosos els tenim a sis-cents quilometres de distància direcció oest, m’atreviria a dir que els més perillosos els tenim a casa nostra. I els titllo de perillosos pel que tenen d’imprevisibles, tota vegada que sovint fan el doble joc polític. Quan sembla que defensen una posició t’adones que en realitat estan defensant exactament la contrària. Parlo també d’aquells mitjans que, com La Vanguardia, fins ahir es mostraven moderadament independentistes i avui tornen a ser convençudament unionistes. El que pot arribar a fer una subvenció!

Quan des d’un diari s’explica el futur de Catalunya i les posicions que uns i altres defensen es pot ser més aviat barroer o tirant a sibil·lí. Per concretar i limitant-ho als diaris de paper, podríem dir que, des d’un bon principi, l’ABC, El Mundo, La Gaceta i La Razón han actuat barroerament. Però això sí que ho tenen, aquests mitjans acostumen a anar de cara i no enganyen sobre les seves intencions. En canvi, El País i La Vanguardia actuen més sibil·linament, tot i que les formes emprades no impedeixen que se’ls vegi clarament el llautó de les seves simpaties o antipaties polítiques. I és que a mesura que van passant els dies i s’acosta l’hora de la veritat tothom es va posicionant, tothom es va traient les caretes. La Vanguardia ja ho va fer el dia després de les eleccions, però del gir estratègic del diari dels Godó ja en vaig parlar. Cal deixar constància, això sí, que cada dia que passa es posiciona més clarament en contra que es pugui preguntar, per mitjans democràtics, quina és la voluntat dels catalans.

Així que ara potser hauríem de parlar dels altres protagonistes de la foto, és a dir, dels dirigents d’UDC. Però, ben mirat, potser no cal ni parlar-ne, tota vegada que sobre aquest partit i els seus dirigents des d’aquest blog ja s’ha dit gairebé tot. Cada dia es veu més clar que UDC i el seu líder en les darreres tres dècades, Duran i Lleida (visca la limitació de mandats!), intentaran torpedinar el procés, en principi des de dins. Sibil·linament o barroerament, això encara està per veure, però les formes només constituiran un detall secundari. Exclusivament dels seus socis convergents dependrà que ho facin des de dins de la coalició o que, a partir d’ara, vagin per lliure i treballin des de fora. Al capdavall, per malament que es posessin les coses els diputats d’UDC només són 13, és a dir, el 9,63% del Parlament. Per cert, cal no perdre de vista que no tots pensen igual que el seu cap de files.

divendres, 21 de desembre de 2012

Fi del món, voleu dir?

Com que per avui divendres hi ha anunciada la fi del món he pensat que era sobrer fer l’esforç d’escriure el meu article habitual, i que més em val utilitzar el poc temps que em queda de vida per fer altres coses més interessants, sense que això vulgui dir que escriure no sigui una activitat interessant, que per mi ho és i força. Però cal ser pràctics i, al capdavall, si avui tots desapareixem del mapa tampoc podrem llegir ni comentar res. Ara bé, si pel motiu que sigui l’anunci de la fi del món no s’acaba confirmant, dilluns hi tornaré com si res no hagués passat. De ganes segur que no me’n faltaran.

dimecres, 19 de desembre de 2012

Ordinadors a les aules?

(d’aquí)

Li sembla bé que als deu anys es doni un ordinador a cada alumne? Això no soluciona els problemes del sistema educatiu: és una fugida que pot empitjorar-los. M’alegra que es rectifiqui.
(De l’entrevista de Víctor-M. Amela a Imma Tubella, rectora de la UOC i experta en comunicació. La Vanguardia, 12.12.2012).

Des que el govern de la Generalitat va decidir fa uns anys donar un ordinador a cada alumne -em sembla recordar que llavors governava el tripartit-, o obligar els pares a comprar-lo, o subvencionar-ne parcialment l’adquisició (en aquestes reflexions el vessant econòmic de la mesura resulta secundari), he canviat impressions sobre el tema amb molta gent. Ho he comentat amb persones de l’entorn del govern, amb mestres i experts en educació i en les TIC. També n’he parlat amb pares i alumnes directament afectats per la mesura, que em diuen i es lamenten que la societat no és prou conscient dels inconvenients de tota mena ocasionats per l’introducció a les aules dels ordinadors individuals.

No dubto que la mesura deu tenir aspectes positius, però ens enganyaríem si neguéssim que també en té de negatius, tot i que no he estat capaç de fer un balanç neutral i treure’n una conclusió definitiva. No entraré ara en els arguments favorables i contraris defensats per uns i altres perquè ja s’han explicat abastament en els mitjans de comunicació. No crec que a aquestes alçades ningú discuteixi que a Catalunya tenim un greu problema amb l’ensenyament, amb un baixíssim nivell i una taxa molt preocupant de fracàs escolar i abandonament dels estudis. Suposo que la poca consideració social que, tradicionalment, la nostra societat ha mostrat cap els mestres hi té també molt a veure. Sigui com sigui, no penso que ningú amb dos dits de front pugui pretendre que aquest problema endèmic de la nostra societat es pot resoldre donant un ordinador a cada alumne. I no només això sinó que, tal com diu la rectora, segons com la mesura encara pot agreujar-lo.

L’opinió de la rectora Tubella, tractant-se de qui es tracta i amb el currículum que té, m’ha sorprès. Penso que se l’ha de felicitar per la seva valentia tota vegada que, normalment, aquells que s’expressen en termes similars acostumen a ser immediatament titllats pels experts de tecnològicament antiquats, carpetovetònics i contraris a les TIC. I, evidentment, no és pas així. Però no podem oblidar el que és evident -estadístiques canten-, i és que les solucions als greus problemes de l’ensenyament a casa nostra passen per adoptar altres mesures, segurament molt més dràstiques i, políticament, poc o gens agraïdes, abans d’introduir l’ús d’ordinadors individuals a les aules. Semblaria que alguns van intentar començar a construir la casa per la teulada, quan tothom sap que un edifici sense fonaments no és viable. I, dissortadament, els fonaments de l’edifici de l’ensenyament a Catalunya segueixen sent una de les grans assignatures pendents de la nostra societat. I així ens va.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Le Capital, un film de Costa-Gavras

Fa uns dies vaig escoltar per Catalunya Ràdio part de l’entrevista que Manel Fuentes feia al director de cine Costa-Gavras, i a la contra de La Vanguardia vaig llegir una altre entrevista amb el cineasta grec. Em va semblar que, per l’edat que té, a punt de fer-ne 80, Costa-Gavras es mantenia en una envejable plenitud intel·lectual. Com a pista addicional, el mateix diari va qualificar amb tres estrelles la seva última pel·lícula, Le Capital, així que em vaig proposar que l’aniria a veure. Havia vist altres pel·lícules d’aquest director però especialment dues, Z i Missing, em van deixar un record inesborrable. Doncs bé, ara puc dir que la darrera pel·lícula de Costa-Gavras és un film perfectament prescindible, i tot indica que passarà sense pena ni gloria, tal com ha passat amb alguna de les últimes pel·lícules de Woody Allen. Ens fem grans o ens tornem més exigents?

dilluns, 17 de desembre de 2012

Un Churchill és el que necessitem a Catalunya!

Dissabte passat, a la cruïlla de la Via Augusta amb la Ronda del General Mitre de Barcelona, es va inaugurar un monòlit en memòria de Sir Winston Churchill. L’homenatge ciutadà, promogut per la Fundació Catalunya Oberta i organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, va començar amb una puntualitat tan britànica que, tan mal acostumats com estem els barcelonins en temes de puntualitat municipal, va sorprendre molt agradablement. Presentava l’acte Joan Oliver, president de l’esmentada fundació, i a continuació es va escoltar una cinta amb la veu de Sir Winston. Després van prendre la paraula la seva besnéta, en anglès, així com el consol britànic a Barcelona, amb un terç del seu discurs en un català força acceptable, dos terços en anglès i, perquè no fos dit, una frase en espanyol. Va tancar l’acte l’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, amb una petita part del seu discurs en anglès i la resta en català.

No acostumo a anar a actes d’aquesta naturalesa però, en aquest cas, hi vaig voler anar perquè Winston Churchill sempre m’ha semblat un dels personatges polítics més interessants del segle XX. Avui en dia es troben a faltar polítics com ell. L’altre motiu per anar-hi era pel morbo de saber que el merescut homenatge de la ciutat de Barcelona a Churchill va ser vetat mentre governaven les esquerres, que estaven per homenatjar altres personatges històrics de molt diferent tarannà que Sir Winston. I és que cal dir les coses tal com són... encara que a alguns els puguin resultar incòmodes.

Durant la segona Guerra Mundial i, més concretament, el 6 de juny de 1940, en una de les seves intervencions radiofòniques més conegudes, Sir Winston va encoratjar els britànics a resistir, i es va referir als criminals bombardeigs a que havia estat sotmesa la ciutat de Barcelona uns anys abans, durant la nostra Guerra Civil, amb aquestes paraules: “No subestimo la severitat de càstig que ens cau al damunt. Però confio que els nostres conciutadans sabran resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”.

Penso que el que ara mateix ens caldria a Catalunya és un polític de la talla de Sir Winston Churchill. Són temps molt difícils, i més difícils que en vindran. Però, dissortadament, mires en totes direccions i no en veus cap que s’hi assembli ni de lluny. Esperem, doncs, que el president Mas, que al capdavall va guanyar sense discussió les eleccions amb una promesa formal en aquest sentit, se’n surti i ens organitzi el promès referèndum per tal que els catalans puguem decidir, democràticament, quina mena de futur volem per Catalunya.

Aquí i aquí també se n'ha parlat.

divendres, 14 de desembre de 2012

Debat sobre “el tema” a la Fonda Gaig

Fa uns dies deu persones vam celebrar un sopar de Nadal en un dels reservats de la Fonda Gaig de Barcelona. Dones i homes per meitats, gairebé tots professionals independents i/o amb negoci propi. Edats al voltant de la cinquantena i escaig, algú amb més escaig que altres. Una trobada d’amics més de les moltes que es celebren arreu aquests dies prenadalencs. Un sopar molt agradable, sobretot per les persones que compartíem taula però també pel lloc escollit, una sala tancada i, per tant, sense interferències acústiques ni orelles tafaneres d’altres comensals del restaurant. Tractant-se de l’acreditada cuina del Gaig m’estalviaré de comentar el vessant gastronòmic de la nostra trobada ja que aquest aspecte s’escaparia del tema de d’avui. Però recordant que, quan encara no fa cinc anys van obrir a l’Eixample barceloní, el senyor Gaig va decidir conservar per el seu nou establiment el qualificatiu de fonda, gairebé ja està tot dit. I és que, normalment, a les fondes s’hi menja bé. Sigui com sigui, el fet és que durant el sopar vam anar consumint el temps amb converses banals sobre temes més aviat intranscendents, sempre amb el molt bon rotllo d’un grup de persones que es coneixen des de fa anys. Al final del segon plat va entrar a la sala el senyor Gaig, que coneixia un dels comensals. “Tot bé?”. “Sí, tot bé”. “Doncs me n’alegro”. Després van arribar les postres, els cafès i les infusions i, gairebé de manera inevitable, va acabar sorgint “el tema”.

Vam tenir un canvi d’impressions respectuós, sense espetecs ni sortides de to. Alguns hi ficàvem cullerada i ens mullàvem sense complexos, mentre que altres comensals, més discrets, van optar per limitar-se a escoltar, però observant les cares que anaven posant resultava fàcil intuir de quin peu calçava cadascú. No vam discutir gaire sobre l’opció democràtica de decidir el futur de Catalunya, el nostre futur, mitjançant un referèndum vinculant. Això pot agradar més o menys però gairebé tothom dóna per fet que la votació, sigui en el format legal que sigui, acabarà sent una realitat inevitable. Sí, en canvi, vam parlar molt sobre els pros i els contres d’una Catalunya deslligada d’Espanya, i sobre l’actitud que prendran durant aquest procés els nostres actuals tutors espanyols. S’admetia que, des de Madrid, intentaran escanyar-nos per tots els mitjans disponibles, per terra, mar i aire. O rememorant la frase d’aquell periodista impresentable d’El Mundo, Espanya intentarà aturar aquest procés por lo civil y por lo criminal. De fet aquesta etapa ja ha començat i tots som plenament conscients que els espanyols ens faran suar sang amb tots els mitjans disponibles al seu abast.

Es va parlar d’empreses concretes que ja s’estan assessorant professionalment per si, arribat el moment, decideixen marxar de Catalunya, ja sigui a uns centenars de quilòmetres cap a l’oest o potser més enllà. Tot pot ser, és de preveure que en aquest procés ens trobarem amb tota mena de casuística. De totes maneres sovint es cau en la trampa de parlar de l’actitud de l’empresariat com si tots els empresaris pensessin igual. I no és així. Aquí vam discrepar obertament i tots vam posar sobre la taula alguns exemples concrets per reforçar les nostres respectives posicions. Es va comentar també que durant aquest procés previ casi tots els polítics involucrats, d’aquí i d’allà, ho estan fent bastant malament. Dissortadament. En això varem coincidir tots. Després d’una estona de debat i quan encara teníem moltes coses a dir ens vam adonar que era tardíssim i que ens havíem quedat sols al restaurant, així que vam pagar el que ens van demanar i vam marxar. Com no podria ser d’altra manera, no ens vam posar d’acord.

Però tot i que ningú va canviar d’opinió considero molt recomanable que se’n parli, i és igualment positiu escoltar els arguments contraris, ni que només sigui per reforçar els propis. Sembla, però, irreversible, que amb totes les dificultats que diem abans i moltes més que se’ns presentaran, al final els catalans decidirem democràticament com volem que sigui el nostre futur. Estic convençut que aquest procés és imparable i no l’aturarà ningú. Personalment tinc molt clar que més que decidir el meu futur particular, que em preocupa relativament poc, el que més aviat que tard decidirem serà el futur de les noves generacions de catalans, amb dos objectius: que deixin de sentir-se menyspreats per una metròpoli que no ens ha respectat mai i que sembla que només ens vulgui com la seva vaca lletera particular i, sobretot, que puguin viure millor que nosaltres. Algú pot pensar encara que això és massa demanar?

dijous, 13 de desembre de 2012

Consideracions per sortir de la crisi

Per sortir de la crisi com més aviat millor no existeixen els miracles. Arribats al dificilíssim punt on ens trobem, amb una taxa d’atur que no para d’augmentar i que, es miri com es miri, resulta del tot insuportable, amb una gravíssima situació social que pot esclatar en qualsevol moment en forma d’una violència descontrolada, ens toca a tots, als dirigents polítics especialment però també a tots nosaltres, fer un exercici de realisme. Perquè si continuem com fins ara, esperant un miracle merkelià que ens caigui del cel, segur que no ens en sortirem. Aquesta crisi la podem resoldre en part nosaltres mateixos, i no és gaire realista esperar que ens la resolguin des de fora. I pel que ens toca a nosaltres de recepta només n’hi ha una: treballar més i millor que el veí i deixar d’estirar més el braç que la màniga. El concepte de treballar més i, molt especialment, treballar millor, no té secrets, tothom l’entén. Hem de ser més competitius que els nostres competidors, sigui en el sector d’activitat que sigui. Doncs apa, posem-nos-hi! I no estirar més el braç que la màniga és el mateix que dir que els límits de l’estat del benestar que tant ens agrada a tots haurien d’estar estrictament delimitats pels recursos disponibles per finançar-lo. No es pot gastar allò que no es té. El recurs a l’endeutament no només no és la solució dels nostres problemes sinó que, amb el temps, els agreuja.

Als nostres governants, per altra banda, se’ls hauria d’exigir que, d’una vegada per totes, fossin responsables i realistes. I si no, que pleguin. Ara mateix la majoria no són ni una cosa ni l’altra i, sentint-los, sembla que visquin en una altra galàxia. Resulta decebedor escoltar que, una vegada més, el govern espanyol ajorna la reforma (aprimament) de l’administració pública, diuen que fins el 2014. La majoria dels nostres governants no han trepitjat mai la realitat del carrer, i només cal mirar-se els seus currículums per constatar que la majoria no han treballat mai en l’economia productiva. I d’aquí vénen una bona part dels nostres mals. Mentre coexisteixin aquestes dues realitats, la del carrer que pateix i la dels dirigents polítics que fan com si sentissin ploure, no avançarem. Hem de tenir molt clar que els governants estan al nostre servei i no nosaltres al seu. En una democràcia comme il faut els dirigents polítics no són intocables com si això fos una república bolivariana qualsevol. Sempre que toqui fer-ho s’han de demanar responsabilitats als dirigents polítics, no només responsabilitats polítiques sinó, també, penals. Sense por, tant per acció com per omissió.

El principal problema de la nostra societat és l’atur i, per tant, l’objectiu irrenunciable hauria de ser la creació de llocs de treball productius. Aclareixo, econòmicament productius. Paral·lelament, s’hauria de procedir a una reducció dràstica de l’administració pública, però no precisament dels professionals que es dediquen a la salut i a l’ensenyament com s'ha fet fins ara. Parlo, bàsicament, de la burrocràcia que no para de créixer. Els governs haurien d’actuar pensant en els interessos del país. I no ho fan. Els governants es mouen en funció dels seus propis interessos, siguin particulars o de partit, i així no avançarem mai. L’administració pública hauria de donar tota mena de facilitats -no confondre facilitats amb subvencions- a tots aquells que es vegin capaços de muntar una empresa i/o de crear llocs de treball. Però, repeteixo, la solució no pot ser mai la subvenció per la subvenció que, normalment, és diner llençat inútilment. Una societat tan subvencionada com la nostra només crea nefastos clientelismes polítics i conrea persones sense iniciativa. I sense l’iniciativa privada no sortirem mai de la crisi. No és tan complicat, de vegades donar facilitats des de l'administració és tan senzill com no posar entrebancs administratius. La burrocràcia de l’administració pública és un dels càncers de la nostra societat. La burrocràcia s’autoalimenta fins a l’infinit, entre altres motius perquè tothom intenta justificar el seu salari. Massa sovint un té la sensació que les nostres administracions públiques estan especialitzades en fer la traveta i posar pals a les rodes dels seus administrats. Aquesta és almenys la meva impressió.

dimarts, 11 de desembre de 2012

L’aprofitament dels animals

Hi ha persones que són convençudament vegetarianes, poques però n’hi ha. Consideren que, havent-hi opcions alimentàries alternatives a la carn, sacrificar un animal per alimentar-se no és correcte. Res a dir, tota la meva simpatia pels vegetarians, fins i tot per aquells que han renunciat a menjar-se un entrepà de pa amb tomàquet i truita a la francesa. N’he conegut molts arreu del món i, tot i que no m’han convençut mai de les bondats de la seva opció alimentària, els hi tinc un gran respecte. N’hi ha d’altres, però, i m’atreviria a dir que són -som- la majoria, que de tant en tant mengem carn. Carn de cangur, d’ànec, de xai, de vaca, de gall dindi, de cabrit, de conill, de bou, de pollastre, etc. I això per no parlar de la carn dels animals voladors o de les bèsties que neden en aigua dolça o salada.

Però a banda de la carn cal no oblidar que de les bèsties comestibles se n’obtenen també una sèrie de subproductes que, pels humans, tenen diferents aprofitaments: pells, fibres tèxtils (llana, mohair, alpaca...), ossos, greixos i altres productes que, amb més o menys consciència, gairebé tothom utilitza. Però per tal d’evitar confusions, avui estic parlant exclusivament dels animals dels quals se n’aprofita la carn per a l’alimentació humana i, per tant, aquí no hi incloc els visons, les xinxilles, les guineus i tota la colla d’animalons que es produeixen pensant exclusivament en l’aprofitament de la pell per a la fabricació d’abrics i jaquetes fetes amb el que s’anomenen pells fines.

Però les pells fines no tenen res a veure amb les dels animals que dèiem al principi i que, a banda de l’alimentació humana, tenen múltiples subaplicacions, com ara una la fabricació d’una corretja de rellotge, unes sabates, uns guants, la tapisseria d’un cotxe o d’una butaca, un moneder, una funda per a l’iPad i moltes aplicacions més. Convindria tenir ben present aquestes diferències i que no ho talléssim tot pel mateix patró. Està bé protestar contra el maltractament animal però, massa sovint, hi ha molt desconeixement de la realitat. Ho dic perquè es podria donar el cas que entre les persones de la foto d'El Mundo que il·lustra aquest article n’hi hagi més d’una que, ni que només sigui de tant en tant, gaudeixi d’unes costelletes de xai a la brasa o d’un filet de vedella, sagnant o molt fet, al gust del consumidor.

dimecres, 5 de desembre de 2012

Wert o el fanatisme anticatalà d’un ministre

El cap de l’estat espanyol nomenat l’any 1969 pel dictador Francisco Franco com el seu successor va dir no fa gaire a l’Índia que Espanya fa venir ganes de plorar. No és un invent d’un periodista republicà, hi ha uns quants testimonis que van escoltar la frase. Doncs bé, ni que només sigui una excepció i sense que serveixi de precedent, penso que l’home va dir una cosa força sensata, tan sensata com si en comptes del mot plorar hagués utilitzat el verb riure. No hi ha dia que no sorgeixi un motiu nou per expressar-se en aquest sentit. L’últim. Ara ha sortit, un cop més, el tertulià d’Intereconomía en excedència i actualment ministre piròman del govern espanyol, un tal Wert, a donar la nota i a provocar, una vegada més, a la majoria dels catalans. L’obsessió malaltissa del ministre espanyol i el govern que representa en contra de Catalunya i del català comença a semblar un cas clar de psiquiatre. Aquest home està cada dia més obsessionat, i el seu cap o no se n’adona, que ja seria greu, o ja li està bé, que seria de jutjat de guàrdia.

Però tinguem-ho clar: Wert no està sol, i no cal fixar-se només en Espanya. A Catalunya mateix hi ha una part de la població, una part minoritària, que és clarament anticatalana. Utilitzo molt conscientment l’expressió anticatalana en el sentit que aquesta minoria està en contra dels interessos de la majoria dels catalans. Catalunya com a tal potser no té interessos, aquest és un debat en el que ara no hi vull entrar, però el que sí que és segur és que els catalans sí que en tenim d’interessos. I la majoria de catalans volem que Catalunya i la seva llengua pròpia siguin respectades, i volem també que el nostre país no quedi diluït en el café para todos com si fos una rioja espanyola qualsevol, amb tots els meus respectes, faltaria més, pels meus amics de La Rioja. I parlo d’una majoria de catalans, d’una gran majoria, perquè els escons obtinguts per uns i altres en les darreres eleccions canten: de 135 escons del Parlament, ells només en van obtenir 28, repartits entre 19 populares i 9 ciudadanos. Són molts, sí, però només representen el 21 per cent dels diputats de la cambra legislativa catalana. Són molts, sí, però només representen el 21 per cent dels votants catalans. Números canten.

Wert va dir recentment que el seu objectiu com a ministre era espanyolitzar els alumnes catalans, entenent-ho com descatalanitzar-los. Wert i els seus només entenen una manera de ser espanyol, la seva, i d'aquí deriva tot el problema catalán. No es tractava d’una boutade més del personatge com alguns van dir per disculpar-lo. L’home no enganya, el seu objectiu anticatalà el té clar, i no pararà fins que ho aconsegueixi, plegui voluntàriament o el cessin. Davant d’un personatge així no s’ha de cedir ni un mil·límetre, perquè si cedim estem perduts. La consellera Rigau ha sigut molt criticada però, al meu entendre, ahir va fer santament deixant-lo plantat a Madrid quan va constatar, un cop més, que discutir amb Wert és com jugar una partida de frontó. La dignitat no s’ha de perdre mai. I una cosa hem de tenir meridianament clara: al final guanyarem nosaltres, no només perquè som més, que també, sinó perquè tenim raó.

dimarts, 4 de desembre de 2012

Espanya no ha guanyat, senyor Juliana, però La Vanguardia ha perdut un subscriptor

Del diari La Vanguardia n’he parlat moltes vegades, i només cal escriure La Vanguardia al buscador del blog per comprovar-ho. Avui ho torno a fer, i és per comentar el meu adéu a aquest diari com a subscriptor. Dir que La Vanguardia és un diari més aviat de dretes és gairebé una obvietat. És el diari de la gent conservadora de Catalunya, el diari de la burgesia, o de la gent d’ordre com a alguns els agrada definir-se, tot i que de persones d’ordre i conservadores tant se’n troben a les dretes com a les esquerres. No he vist mai una concentració més gran de dirigents polítics d’ordre i conservadors com en les reunions dels partits comunistes de l’antiga URSS i països de l’Europa de l’Est, o de la Xina, o de Corea del Nord, o de Cuba. I cal recordar que aquests partits, unes ideologies que només tenen sortida en tasques de govern en dictadures polítiques de partit únic, eren i són d’esquerres, almenys sobre el paper.

Si repassem una mica la història dels 131 anys de La Vanguardia des que l’any 1881 va ser fundada per dos igualadins, els germans Godó, veurem que el que sempre ha estat conegut com el diari de referència de Catalunya i que, ens agradi o no, encara és ara, amb molt poques excepcions sempre ha anat a remolc de qui governa. Jo acostumo a dir que La Vanguardia és el diari dels que manen o... dels que La Vanguardia intueix que manaran aviat. Així, darrerament, i molt especialment a partir del passat onze de setembre, La Vanguardia va fer un gir estratègic en favor de les tesis sobiranistes d’Artur Mas. Un gir que es veia forçat per les circumstancies i que molts lectors del diari no van entendre i encara no entenen ara. No tinc cap prova que aquest gir estratègic tingués alguna cosa a veure amb les generoses subvencions que l’empresa editora dels Godó ha anat rebent de tots nosaltres via govern català. Si per mi fos les subvencions, mentre es paguin amb els meus diners, les suprimiria totes.

Però aquesta deriva sobiranista i pro Mas de La Vanguardia es va donar sobtadament per acabada fa vuit dies, el dilluns 26 de novembre, el dia després de les eleccions. Aquell article del director adjunt Enric Juliana que portava per títol “Guanya Espanya” ho deia tot, sense oblidar el semàfor vermell per a Mas que li van dedicar a la pàgina 2, tot i haver guanyat còmodament les eleccions amb més del doble de vots i escons que el segon partit. La Vanguardia va confondre, vull suposar que interessadament, la victòria-fracàs de Mas amb una minva del moviment sobiranista a Catalunya, quan tot indica que aquest és ara més fort que abans del 25N. En fi, ja feia temps que, per diversos motius, em ballava del cap donar-me de baixa com a subscriptor, i l’exemplar del 26 de novembre va ser la gota que va fer vessar el vas. De fet, per estar informat cada dia em miro per internet un munt de diaris, catalans i estrangers, i el fet de rebre a casa un exemplar La Vanguardia de paper era només una tradició familiar heretada que ara he donat per acabada. Segur que m’hi acostumaré.

diumenge, 2 de desembre de 2012

La presumpció d’innocència

S’hauria d’exigir a la classe política, i també a la periodística, que quan comentin i valorin episodis de presumpta corrupció política apliquessin la prudència i la coherència a parts iguales, al marge de les simpaties o les antipaties polítiques que pugui tenir cadascú. I és que a determinats personatges se’ls veu el llautó, els veus venir d’una hora lluny. Repeteixo el que sempre he dit: la presumpció d’innocència és una dels fets diferencials de la democràcia, de la mateixa manera que la presumpció de culpabilitat és una realitat molt habitual a les dictadures. Per tant, concedeixo a l’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, la presumpció d’innocència, sense reserves. Defenso per a Bustos la mateixa presumpció d’innocència que els seus sectaris companys de partit no van ser capaços de concedir al president Mas i van donar -i molts encara donen- per bona tota aquella porqueria d’El Mundo. Demano per a Bustos la mateixa presumpció d’innocència que en el seu dia vaig demanar per a Alavedra i Prenafeta, als que els socialistes que llavors ens governaven (quin malson!) van condemnar a la pena de telenotícies mostrant-los sortint d’un camió de la Guàrdia Civil espanyola, esposats i portant a la mà unes grans bosses de plàstic negre amb les seves pertinences, quan ni tan sols havien estat jutjats. De fet, després de tot aquell rebombori mediàtic, a dia d’avui lo més calent encara és a l’aigüera.

Si a Bustos li molesta -i jo l’entenc- la condemna mediàtica i política a la que l’estan sotmetent determinats mitjans informatius, jo li suggeriria que parlés en primer lloc amb els dirigents del seu propi partit que fa quatre dies semblaven gaudir d’allò més quan es van deixar retratar envoltats de pancartes que deien Catalonia is not Switzerland, una afirmació totalment certa però que, en les circumstàncies actuals, constitueix una clara al·lusió anticonvergent, al relacionar-ho amb una presumpta corrupció política però no demostrada ni condemnada per cap jutge. A veure si m’explico, estic convençut que el veterinari Oriol Pujol Ferrusola, a qui militants molt significats del seu partit sempre s’hi refereixen com el fill de l’amo, si no es digués com es diu no hauria arribat mai a la cúpula de la seva formació política. Penso també que, considerant la seva presumpta relació amb un cas de presumpta corrupció política pendent de judici, ha estat un greu error polític haver-lo inclòs a les candidatures electorals del 25N. La política demana una mínima dosi de prudència. Haver de llegir determinats noms a les paperetes electorals, i això passa a la majoria dels partits, em sembla, com a mínim, el resultat d’una gran imprudència combinada amb una nul·la visió de futur. Però un cop pressa una decisió política tan arriscada com és la d’incloure determinats personatges a les llistes electorals, tothom sense excepcions es mereix la mateixa presumpció d’innocència. Per tant, a dia d’avui Bustos i Pujol són tan innocents com tu que m’estàs llegint, i seguirà sent així mentre un jutge no ens demostri amb una sentència ferma que són culpables.