Un molt bon any dos mil onze!!!

Després del 2007, 2008 i 2009, avui, últim dia del 2010, és la quarta vegada que acomiado l’any des d’aquesta plataforma digital, i diuen que en el món digital quatre anys ja comença a ser una tradició consolidada. També diu la tradició –analògica en aquest cas- que avui toca desitjar un molt bon any a tothom, així que en primer lloc i molt especialment em dirigeixo als lectors d’aquest blog, tant als que hi deixen comentaris, i aquí vull deixar constància d’un agraïment molt especial a la comentarista number one d’aquest blog, com als que prefereixen no compartir les seves afinitats i discrepàncies amb la resta de lectors.

També vull desitjar un bon any als ciuencs que no només han tornat a guanyar les eleccions sinó que ara a més a més poden governar; als socialistes i als populares/populars que les han perdut per golejada però encara no ho han paït; als republicans d’esquerra que amb tot mereixement ja han començat a caminar pel desert tot i que sense un guia clar al capdavant, i també a aquells que abans només es definien com comunistes i ara tenen tantes sigles i colors que alguns ens perdem. També als ciudadanos/ciutadans, encara que degut a la seva obsessió malaltissa en contra de la llengua catalana no s’ho mereixen gaire. Igualment felicito als que van votar Laporta i als que van votar Carretero, que al capdavall votaven el mateix, però a hores d’ara vull suposar que ja han entès que, equivocadament o no, aquesta vegada el gruix del vot independentista ha anat a parar a CiU. També als que van votar altres opcions polítiques que no estan representades al Parlament. Finalment, vull felicitar als que van votar en blanc així com els que van preferir no votar, aquells que sempre s’estan queixant que la política és molt lletja i que no té remei, però ells es queden a casa esperant algun miracle. A tots ells els desitjo un molt bon any 2011.

El meu desig de mínims és que, en aquestes difícils circumstàncies, si l’any que comença demà no fos pitjor que el que acaba avui alguns ja ens donaríem per satisfets. I a partir d’aquí, com més bé o menys malament ens vagi a tots, millor. I sempre sense oblidar quelcom inqüestionable, i és que per cada any que passa en manca un menys per deixar definitivament enrere aquesta crisi. Una crisi que segons diuen alguns que diuen que hi entenen només és culpa dels mercats, però mentre els mercats segueixen fent la viu-viu només nosaltres en patim i en paguem amb escreix les conseqüències.