Dinars de Nadal d’empresa

Arribades les dates properes a Nadal aquests dies es fan els típics dinars (o sopars) anomenats d’empresa. És una bona tradició que no s’hauria de perdre doncs al cap i a la fi entre companys de feina és molt positiu relacionar-se també a nivell més humà, anant una mica més enllà dels temes estrictament professionals. Sense oblidar que quan hi ha un bon rotllo a nivell particular la relació professional també millora, tant pel treballador com per l’empresa. De vegades aquests actes els paga l’empresa (cada dia menys) però en molts casos es va imposant la norma que cadascú es pagui el seu propi menú. També conec algun cas dintre de l’àmbit de l’administració pública on es busquen -i es troben- espònsors entre els propis proveïdors, tot i que és de suposar que al llarg de l’any aquests proveïdors ja trobaran la manera de repercutir aquests costos al client, es digui aquest Generalitat, diputació, consell comarcal o ajuntament. És a dir, el dinar l’acaba pagant el poble.

D’uns anys ençà en aquests àpats s’ha anat imposant una certa austeritat pressupostària. Evidentment la crisi econòmica hi té molt a veure perquè aquells que encara treballen –que són els que assisteixen a aquests actes- no tenen cap seguretat que en el futur puguin conservar la seva feina, així que per una mínima dosi de prudència s’imposa evitar les exageracions gastronòmiques que es feien anys enrere. Per entendre’ns, menys marisc i més botifarra. Els restaurants també ho saben i abans de córrer el risc de perdre un grup nombrós de clients fan un esforç d’imaginació amb el menú, i afinen més el llapis que abans per tal de retenir la clientela. Al capdavall l’objectiu d’aquestes trobades no ha sigut mai el vessant gastronòmic sinó que, almenys sobre el paper, es busca enfortir les relacions humanes entre els col·laboradors d’una empresa o institució.

Però de vegades es corre el risc que d’aquests àpats en surti un resultat contrari al que suposadament es busca i, en comptes d’enfortir lligams, també es pot donar el cas que a partir d’aquestes trobades les relacions entre companys de feina es deteriorin. Alguns beuen més del compte i ja se sap que quan un va una mica alegre té una certa tendència a parlar més del que seria desitjable, i llavors augmenta el risc que es diguin coses inconvenients i desagradables que no es dirien mai si un es trobés seré. Alguns es pensen que en aquests dinars hi ha carta blanca per dirigir-se al company o al jefe de manera inadequada, i tampoc és això. El que intento dir és que, si no es vigila, d’un innocent dinar d’empresa també se’n poden derivar conseqüències negatives per algun comensal. Per tant, a passar-ho bé, sí, però sense passar-se amb el vi ni amb la llengua, i sense oblidar que l’endemà s’ha de tornar a la feina.