Vargas Llosa i els nacionalismes

No m’han cridat l’atenció les peculiars opinions polítiques que aprofitant els altaveus mediàtics de la cerimònia del Premi Nobel ha expressat aquests dies l’escriptor Vargas Llosa. Al capdavall no ha dit res que no hagués ja expressat repetidament abans de la concessió del premi. A veure, que durant la seva estada dels anys setanta a Barcelona ell vivia en un ambient raonablement confortable al districte de Sarrià-Sant Gervasi no és cap secret. Per tant, que ell en tingui un excel·lent record és quelcom agradable de sentir però que tampoc ens ha de sorprendre. Ara bé, que d’aquí conclogui que la Barcelona franquista dels anys setanta era millor que la d’ara és una opinió que al meu entendre és tan respectable com equivocada. És quasi una boutade que potser només se la pot permetre tot un Premi Nobel com ell a qui aquests dies se li perdona tot.

Ni la Barcelona dels anys setanta a la que sovint es refereix Vargas Llosa era tan idíl·lica com ell ens la pinta, ni la realitat catalana d’avui que ell despectivament titlla de nacionalista és tan nefasta. Que un escriptor rebi el Premi Nobel de Literatura amb tot mereixement no és garantía que no pugui fer el ridícul quan s’expressa fora de l’àmbit estrictament literari, i Vargas Llosa n’és un bon exemple. I com no podria ser d’altra manera dic això amb el màxim respecte per les seves opinions, el mateix respecte i complicitat que sento per els que opinen que a Estocolm aquest senyor va tornar a pixar fora del test sense cap necessitat.

Resulta curiós constatar que aquells que es mostren tan obertament contraris al nacionalisme català tinguin com a grans referents polítics uns països (Espanya i el Perú) que amb els seus comportaments ens demostren cada dia que són més nacionalistes que ningú. Així, Vargas Llosa és d’aquells que critiquen els nacionalismes –en aquest cas el nacionalisme català- des del seu propi nacionalisme, encara que ells no es reconeguin com a tals. És allò de la palla aliena i la biga pròpia. I dit això, és un acte de justícia que finalment la Fundació Nobel hagi reconegut els indubtables mèrits literaris de Vargas Llosa. Una cosa no treu l’altra.