Plegar de la política

Ha cridat força l’atenció que una persona que fins ara formava part de la cúpula del seu partit, el pinyol que en diuen, hagi decidit plegar voluntàriament de la política just en el moment en que els seus tornaran a tocar poder després de set anys de sequera. La sorpresa encara és més si tenim en compte que les seves expectatives d’obtenir un càrrec públic important excedien d’una mera possibilitat teòrica. Una decisió com aquesta crida l’atenció per infreqüent i excepcional, i jo hi afegiria que sorprèn positivament. He tingut algunes discrepàncies amb en David Madí (allò d’anar a cal notari, per exemple, encara no ho entenc ara), però la seva decisió de plegar voluntàriament i anar-se’n a l’empresa privada i fer-ho precisament ara té tota la meva simpatia. Encara que són pocs és bo saber que també tenim polítics que després d’uns anys dedicats a la cosa pública veuen possibilitats de desenvolupar-se professionalment a l’empresa privada, i ho demostren plegant de la política.

Uns pleguen voluntàriament com en Madí i a uns altres els pleguen a cops de coça (és un dir). Aquesta és la diferència. Serà interessant veure què faran fora del paraigües de la política que els ha aixoplugat durant aquests darrers anys personatges que tots tenim al cap com alguns consellers i alts càrrecs de la Generalitat que ara es quedaran sense feina. Coneixent-los, és segur que a l’empresa privada no hi aniran. Perquè a veure, fem un petit i senzill esforç. Imaginem-nos per un moment que dirigim una empresa privada, que necessitem ampliar plantilla i que ens posen a sobre de la taula els currículums dels consellers i alts càrrecs de la Generalitat que ara es quedaran sense feina. Siguem sincers, quants n’agafaríem?

Fa un temps també van sorprendre unes declaracions del conseller Baltasar, pertanyent a la branca més esquerranosa del tripartit, dient que no volia repetir de parlamentari ni de conseller. És a dir, abans que et fotin fora digues que marxes tu i quedaràs com un senyor. Deia llavors l’encara conseller que pretenia incorporar-se a l’empresa privada. Doncs bé, serà molt interessant veure quina empresa privada corre el risc de fitxar-lo. El problema d’aquests personatges és que la majoria no han treballat mai a l’economia productiva, i amb els vicis que han anat agafant durant tants anys dedicats a la política molts s’han tornat pràcticament incompatibles amb desenvolupar-se professionalment en el món real. Ep, amb totes les excepcions que toquin, que n’hi ha i de molt valuoses, però que no deixen de ser les excepcions que confirmen la regla.