Això del PSC és com el camarot dels germans Marx

(d’El Punt Avui)

Del PSOE de Catalunya alguns en diuen PSC. Res a dir, tothom és lliure de dir-se com vulgui, i si del seu partit els socialistes catalans en volen dir PSC no serè pas jo qui m’hi oposi. De fet, però, encara que ja han passat 35 anys des de la seva fundació, potser cal recordar que les sigles oficials del partit són una mica més llargues, PSC(PSC-PSOE). És a dir, van necessitar tretze caràcters (10 lletres, 2 parèntesis i un guió) per visualitzar el resultat pràctic de la OPA hostil que als anys setanta del segle passat el PSOE va fer al PSC. Però tot i la OPA i uns resultats pràctics que estan a la vista de tothom, a can PSC són bastants els que, des d’una visió al meu entendre distorsionada de la realitat, han presumit de la seva suposada independència política respecte del PSOE.

La història és la història, i ara podríem recordar situacions i votacions esperpèntiques que posarien perfectament de manifest la falsedat de la suposada independència del PSC. Però tot i això insisteixo, el PSC té tot el dret a anomenar-se PSC encara que, per evitar malentesos, és molt recomanable no perdre mai de vista que quan parlem del PSC estem parlant de la franquícia catalana del PSOE. Sé que jurídicament no és exactament així, però després de tants anys de plàcida convivència entre ambdues formacions polítiques les coses han anat com han anat i els resultats són els que són. A partir d’aquí es comprèn molt millor que els negocis del carrer de Nicaragua de Barcelona sempre siguin subsidiaris dels negocis del carrer Ferraz de Madrid. I és que, no ens enganyem, donde hay patrón no manda marinero.

La setmana passada hi va haver aquella votació tan important al Parlament. Els socialistes tenen, encara, vint escons, però només quinze van votar seguint la línea ortodoxa marcada per Ferraz. I per Gènova (PP), és clar, que al capdavall tant el PP com el PSOE dimecres defensaven exactament la mateixa cosa, és a dir, la prohibició que els catalans puguin decidir el seu futur mitjançant un referèndum. Els altres cinc diputats (poca broma, eh!, que representen el 25% dels efectius parlamentaris socialistes) havien dit que volien votar “sí” i havien demanat llibertat de vot, però sense èxit. Finalment van fer mutis por el foro i no van votar. Se’ls ha d’agrair el gest de no votar “no”, és clar que sí, tot i que alguns encara els estaríem més agraïts si haguessin votat “sí”. Però la corda potser no es pot estirar tant sense el risc de trencar-se, i sembla ser que a can socialista ningú està, encara, per la trencadissa definitiva.

Però vist des de la distància això del PSC cada dia s’entén menys, i tot indica que acabarà malament. Hi ha la possibilitat que s’acabi tornant als orígens, és a dir, amb dos partits separats i independents, un d’àmbit català i l’altre d’obediència espanyola. Però, en pura lògica, aquest últim desapareixeria tan bon punt Catalunya marxés d’Espanya, perquè llavors ja no tindria cap raó de ser. Això si n’acaba marxant, és clar, que la decisió de marxar encara l’hem de votar, i tant socialistes com populares ens hi posaran totes les traves que puguin, tant per poder votar com per poder marxar.