.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dissabte, 26 de gener de 2013

“És l'envàs, estúpid!”, un article de Xavier Roig

La campanya publicitària sobre el reciclatge dels residus domèstics és francament dolenta. Incompleix els principis bàsics: el receptor no sap què s'anuncia, ni quina és la recomanació que se li fa. No oblidem que, malgrat tota la frivolitat i el desprestigi que es vulgui projectar sobre la publicitat, la seva funció és fonamental en la correcta assignació dels recursos del mercat. És el vehicle bàsic per informar la gent d'un producte que li pot interessar. Altrament, com sabríem que ha sortit un dentifrici nou per a genives sensibles? O que ha aparegut un llibre que ens pot interessar? La responsabilitat sobre la pretesa manipulació de la voluntat del consumidor caldria buscar-la més en la feblesa d'aquest individu que no pas en qui informa. Davant el llançament d'una nova tablet que genera enormes cues davant la botiga que tots sabem, sempre hi ha l'alternativa de no comprar-la, o comprar-la més tard. Davant un partit de futbol del Barça en què les entrades valen una fortuna, sempre hi ha l'alternativa de no anar-hi. S'hauria de tornar la responsabilitat a l'individu i deixar d'acusar permanentment el núvol .

És en aquesta línia que servidor ni s'havia fixat en la propaganda sobre la classificació de les deixalles. Perquè el tema no m'interessa gens ni mica. Mai les he classificades. I tot per una senzilla raó: no m'agraden els contenidors al carrer, ni la pudor que desprenen, ni les seves coloraines de parvulari naïf, ni el negoci públic-privat que hi gira al voltant, ni la ideologia que s'amaga darrere l'adoctrinament corresponent, ni la seva ineficàcia... I, ves per on, tot plegat confirmat per una altra raó: quan viatjo no veig cap gran ciutat entenimentada amb aquest muntatge ridícul als carrers. Com s'ho fan a París i a Londres? Són ciutats enormes i, de contenidors pels carrers, no n'hi ha. A una hora determinada passa un camió i recull les escombraries de cada escala. Ja sigui en un petit contenidor comunitari o com sigui. Com es feia aquí abans que, fa uns anys, apareguessin il·luminats de vol ras.

Si no ho recordo malament, l'inici d'aquesta història que ara empastifa el territori, i que ha provocat l'aparició d'un nou espècimen urbà (l'obedient caçador de bolets amb ínfules d'escandinau civilitzat), va ser resultat d'unes negociacions frustrades entre l'Ajuntament de Barcelona (aleshores presidit per l'insigne Narcís Serra) i Focsa (Fomento de Obras y Construcciones, S.A., l'empresa que recollia les escombraries a Barcelona). Es discutia els horaris de recollida. Als empleats no els venia de gust treballar al vespre. Davant la pressió dels sindicats (que, tot just mort Franco, frisaven per convertir el país en una mena d'URSS de porró), la posició del consistori barceloní va ser la de fer-se el progre: "Posem contenidors i recolliu la merda quan vulgueu", va ser el resultat. "A més -van reblar-, la gent no estarà obligada a complir uns horaris per baixar les escombraries". Ja ho veuen: tot en el més pur estil lax i mediterrani. "Que no pateixi ningú: no hi haurà disciplina, no fos cas que fóssim acusats de fatxes!" Es va optar per la comoditat, no pas per implantar els mètodes utilitzats per les altres grans ciutats mundials.

Però encara n'hi ha més. Servidor, sempre, per principi, ha posat en dubte tots aquells negocis que maneguen els ajuntaments (o consells comarcals). Diguin-me malpensat, però el temps m'ha donat la raó. Tinc la sensació que darrere de l'excusa del reciclatge s'hi amaga un muntatge de dimensions siderals -arran de les denúncies fetes per l'anunci s'ha mig entrevist el tinglado-. Quan he tingut contacte (molt lateral, és cert) amb aquest món, he observat que es tractava de situacions d'oligopoli, monopoli semipúblic... relacions poc clares. Vull dir que, en tot aquest afer, el menys brut són les escombraries i els Soprano són menys ficció del que ens pensem.

Total, que hi ha altres maneres de tractar els residus urbans -la que practiquen a la majoria de països-. Que et recullin les escombraries a casa, i que siguin unes plantes especialitzades les que seleccionin i separin (als Estats Units n'hi ha de formidables, amb tecnologia molt avançada que està començant a ser aplicada en diversos indrets d'Europa que es caracteritzen per no utilitzar el populisme d'estètica Kyoto). A més, tot aquest adoctrinament em remou l'estómac. No m'agraden les campanyes institucionals, i menys si van abillades de simpatia i d'un humor tan càndid com embafós. I és que aquesta mena de campanyes infantilitzants acostumen a estar promogudes per nostàlgics del Mur de Berlín mal reciclats.


***

L’autor d’aquest article, publicat ahir pel diari Ara, és Xavier Roig, enginyer, empresari i assagista català. M’he permès la llibertat de copiar-lo literalment perquè sobre aquest assumpte Roig diu exactament el mateix que penso jo, però ell ho explica molt millor que ho faria jo. Només en una cosa no coincideixo amb l’autor de l’article, i és que jo sí que reciclo les deixalles, i les distribueixo entre els diferents contenidors, tot i no agradar-me gens aquest sistema. Sigui com sigui, considero molt recomanable que els pensaments crítics es facin públics, també els que poden ser considerats, si més no per a alguns, com a provocadors. El món avança, també, gràcies a persones que, com en Xavier Roig, van a contracorrent i tenen la valentia de discrepar en públic dels pensaments únics que tan sovintegen en una societat, la nostra, que cada dia es mostra més anestesiada.

5 comentaris:

Lectora corrent ha dit...

Jo també he criticat la campanya, però penso que, segons com es miri, ha estat tot un èxit. Si més no, mai no s'havia parlat tant d'una campanya per promoure que la gent classifiqui les deixalles (no pas que reciclin, que reciclar és una altra cosa). Ara bé, jo encara no tinc clar quins eren els seus objectius i si els han assolit. Però la publicitat que es fa avui dia és una mica així: jo recordo molts anuncis els quals he oblidat què anunciaven. Potser ens queda en el subconscient?

I no estic d'acords en moltes coses que diu Xavier Roig, a qui em sembla que la memòria li falla. Abans que s'instal·lessin els contenidors, les voreres de la ciutat cada vespre es convertien en abocadors urbans i les botigues deixaven les seva bossa de brossa quan tancaven, encara que faltessin bastantes hores per a la recollida.
A més. X. Roig sembla que no sap que la brossa "normal" se segueix recollint a la nit (si més no en el meu barri). I en alguns llocs del Regne Unit he vist moltes cases amb una enorme galleda d'escombraries individual al carrer, on aboquen les deixalles, que després es recullen un o com a molt dos cops la setmana.

Roig esmenta també els Estats Units, però és com dir "Europa". Suposo que va per estats. A Minnessota, a la casa on vaig estar-me, hi havia quatre o cinc recipients diferents per a la brossa i les deixalles, segons del tipus que fossin. Hi afegiria algun altre comentari, però no vull allargar-me més.

Miquel Saumell ha dit...

Lectora Mercè,
T'agraeixo la teva aportació. Al final arribes a la conclusió que no tot és blanc o és negre, i que serà difícil, per no dir impossible, que tothom opini el mateix sobre determinades polítiques que més que mediambientals, que també, són ideològiques, i que tenen molts aspectes diguem-ne poc clars i subjectes a discussió.

Jordi ha dit...

Quan era petit deixàvem les escombraries en un lloc determinat abans que passes el camió. Aquell lloc quedava sempre brut per la qual cosa posar contenidors sempre m'ha semblat bona idea. Tot i haver-hi contenidors, aquests, com a mínim durant un temps, tenien indicació de les hores per deixar les deixalles amb la qual cosa trobo alguna inconsistència.

Hi ha una directiva que diu que s'han de reciclar els embalatges i per complir les empreses van crear un altra finançada amb el famós punt verd. Que per molt que ens diguin ho paguem els consumidors.

El problema és que molts pensem que cal fer un tractament integral de tot residu i no únicament envasos i d'aquí l'embolic. Per a mi és el mateix un polietilè amb o sense punt verd però el segon és un embalatge pel que s'ha pagat gestió i el primer no. Per això, els de l'empresa, només volen allò que està pagat.

És cert que existeix la tecnologia per separar quant tot ve barrejat però funcionarà millor si fem una primera tria s'estalvia procés. I ja no entraré en la mentalitat d'inversions d'aquestes latituds...

Pel que far als monopolis doncs crec que té raó però ni més ni menys que a altres sectors

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
Gràcies pel comentari. Només un aclariment: quan dius que "Que per molt que ens diguin ho paguem els consumidors" suposo que tots tenim clar que TOT ho paguem els consumidors, sigui directament o per via impositiva.

Jordi ha dit...

Miquel: evidentment!! només aclaria que en aquest sector es parla molt que paguen les empreses però quan fem la declaració d'envasos són despeses de producte i les paga al final el consumidor. Les empreses diuen que tenen dret a decidir que és el que entra en un sistema SIG perquè paguen elles ....