.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 4 de gener del 2013

Dignitat en hores baixes

Avui no parlaré d’euros, ni de fiscalitat, ni dels diners que marxen i no tornen, ni de les inversions estatals pendents a Catalunya, aquelles que s’haurien d’haver fet fa molts anys i encara no s’han fet com, per exemple, el desdoblament, sempre pendent, d’una de les carreteres més perilloses de l’estat espanyol, la N-II al seu pas per les comarques gironines. Avui parlaré de la dignitat o, més concretament, de la nostra dignitat i, afinant encara una mica més, de la dignitat dels dirigents polítics catalans.

S’ha anunciat que la propera setmana vindran a la colònia del nord-est peninsular unes senyores i uns senyors de Madrid a inaugurar un tren, i unes vies i una estació que, per cert, encara no estan acabades. Sembla ser que les autoritats catalanes han estat convidades a anar a Girona per tal de sortir a la foto oficial, o perquè puguin mostrar el seu agraïment servil als personatges vinguts de Madrid o, simplement, per fer les reverències i acataments de rigor a les autoritats d’un estat que, ens agradi o no, encara disposen de la clau de la caixa pel que fa a les inversions a Catalunya.

Però tal com estan les coses penso que ni el president de la Generalitat ni l’alcalde de Girona ni altres autoritats no hi haurien d’anar. El primer hi pot enviar un director general i el segon un regidor, i ja farien el fet. Seria una manera ben gràfica d'escenificar el nostre més que justificat enuig amb la metròpoli. Vull pensar que als catalans encara ens queda la dignitat, i mantenir-la només depèn de nosaltres. La visualització de la nostra dignitat no hauria d’estar condicionada per factors externs ni per decisions de tercers.

I per tal d’evitar confusions vull aclarir que no estic parlant de boicotejar el TGV de Barcelona a la frontera francesa, que el necessitem. I al capdavall, potser és bo recordar que aquesta infraestructura no és cap regal sinó que ens l’hem pagat nosaltres. Parlo, exclusivament, de boicotejar la festa d’inauguració que, amb uns objectius clarament propagandístiques, s’han muntat per l’ocasió les autoritats espanyoles. Tot sembla indicar, però, que Artur Mas i companyia no em faran cap cas, i un podrà treure la conclusió que, dissortadament, la nostra dignitat sembla estar en hores baixes.

5 comentaris:

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

En aquest cas Renfe s'ha superat. No parlem d'un retard d'hores, sinó d'unes dècades!

Jordi ha dit...

Mentre llegeixo el teu escrit em va a la ment l'escena aquella de la pel·lícula "La Escopeta Nacional" en que hi ha un banquet que ha pagat l'empresari català però que tothom es pensa, que ho ha pagat el comte.

Miquel Saumell ha dit...

Víctor,
Exacte, quatre dècades. He llegit que les primeres negociacions serioses entre CAT i ESP sobre la necessitat i el finançament d'aquesta infraestructura, ja "dibuixada" abans de la Guerra Civil, van tenir lloc en ple franquisme, concretament l'any 1972.

Jordi,
Una bona comparació, sí senyor.

Clidice ha dit...

i per què fa tants i tants anys que no som capaços de sortir d'aquella pel·lícula? Nostradamus? i ara, Berlanga!

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Bona pregunta, però jo m'ho miro des del costat positiu: cada dia ens queda un dia menys per sortir de l'atzucac.