El cas Pallerols i la corrupció política

L’editorial d’El País d’ahir començava dient això: Por vez primera en la historia de la democracia española un partido político, Unió Democràtica de Catalunya, y sus dirigentes directamente afectados reconocen en sede judicial haber cometido un delito de corrupción (ellos) y haberse beneficiado (el partido) en el caso Pallerols. Y por primera vez abonan, en concepto de responsabilidad civil por su financiación ilegal, una cuantiosa reparación, que alcanza los 388.483 euros.

Potser a algú li semblarà estrany el que diré ara però, amb tota franquesa, el finançament il·legal dels partits no m’escandalitza. Ni molt ni poc, no m’escandalitza gens. Siguem realistes i no optem per la sortida fàcil d’amagar el cap sota l’ala: el nostre sistema polític dóna tàcitament per fet el finançament irregular dels partits. Tothom sap que els partits gasten molt -perquè volen, sí, però el fet és que ho fan- i que els seus ingressos legals -subvencions públiques en funció dels resultats electorals assolits, aportacions d’una part dels emoluments dels seus alts càrrecs i quotes dels afiliats- són del tot insuficients pel seu ritme de despesa. Així que quan guanyen les eleccions, arriben al govern i tenen accés a la clau de la caixa i signatura al DOG, cauen fàcilment en trampes i corrupteles per tal d’augmentar els seus ingressos. Aquesta és una pràctica que, sigui de manera continuada o puntualment, afecta totes les formacions polítiques que en un moment o altre assoleixen tasques de govern. I tanta corrupció és agafar directament els diners de la caixa pública per pagar el sou dels empleats del partit com col·locar arbitràriament els amics, coneguts i saludats al teu ajuntament o a la teva conselleria. Varien les formes però tot té el mateix nom: corrupció política.

Ep, que dient que no m’escandalitza no estic justificant, ni molt menys, la corrupció dels partits polítics! Em molesta molt, és clar que sí, perquè aquests recursos que van a parar a les butxaques i als comptes corrents que no toquen són recursos públics que provenen dels nostres impostos. Diguem-ho, doncs, alt i clar: els diners que han anat a UDC són nostres. En altres paraules, tots nosaltres hem estat víctimes d’un gran robatori. A partir d’aquí els polítics poden fer dues coses: continuar amagant el cap sota l’ala com han fet fins ara o fer un exercici de realisme i elaborar, d’una punyetera vegada, una llei de finançament dels partits com cal. Mentrestant, i centrant-nos en aquest cas concret, és evident que més d’un dirigent d’UDC hauria de plegar, especialment aquells que van prometre solemnement que ho farien si algun dia es demostrava el delicte del que se’ls acusava. Ara mateix recordo unes inequívoques declaracions de Duran Lleida en aquest sentit, però segur que no són les úniques.