La falsa superioritat moral de qui pensa que sempre té raó

Em sorprenen les persones que van pel món amb aires de suficiència i donant lliçons de superioritat moral a tort i a dret. Semblen no dubtar mai, sigui quin sigui el tema que es tracti sempre pretenen saber quina és l’opinió correcta. I l’opinió correcta ha de ser, òbviament, la seva, i pretenen que s’ha d’imposar a qui en discrepi. Consideren que qui no comparteix fil per randa el seu pensament està en inferioritat moral. Les coses són blanques o són negres, per a aquestes persones els matisos de gris no existeixen. Aquest és la base del seu pobre discurs, tan simple com contundent. Si ets dels meus, perfecte, però si discrepes és que estàs equivocat. És així de senzill. I ni tan sols et donen la possibilitat de debatre-ho. Tant poden ser homes com dones, joves o grans, d’esquerres o de dretes, riques o pobres, baixes o altes, constitucionalistes o independentistes. Aquestes persones només coincideixen en una cosa, i és que pensen que la raó sempre està de part seva i que els que estan equivocats, els que han de rectificar, els que s’han d’emmotllar a aquesta mena de pensament únic, sempre són els altres. El problema s’agreuja quan alguna d’aquestes persones arriba a llocs de comandament, que de tant en tant n’hi arriben, perquè llavors les conseqüències negatives d’unes actituds tan tancades es traslladen a la gent que depèn de les seves decisions. No cal posar cap exemple, segur que tots en tenim més d’un al cap.